40

CRÒNICA DE L’OCELL QUE DÓNA CORDA #17
(La carta de la Kumiko)

He d’explicar-te moltes coses. Però m’imagino que necessitaré molt temps per fer-ho. Potser uns quants anys. Ja fa molt que t’ho hauria d’haver explicat tot sincerament, però per desgràcia no vaig ser prou valenta. A més a més, tenia la vana esperança que les coses no serien tan horribles. I el resultat ha estat aquest malson. Tot ha estat culpa meva. Però, sigui com sigui, ja és massa tard per donar explicacions. No tinc temps. En primer lloc, t’he de dir el que és més important per a mi.

He de matar el meu germà, en Noboru Wataya. Aniré a l’habitació de l’hospital on està inconscient i desconnectaré l’aparell de respiració assistida. Com que sóc la seva germana, el puc cuidar de nit en lloc de les infermeres. Encara que el desconnecti, durant una estona ningú no se n’adonarà. El metge em va ensenyar més o menys com funcionava l’aparell. I quan estigui ben segura que el meu germà és mort, aniré a la policia i confessaré que l’he deixat morir expressament. No els donaré cap més detall. Els diré que només he fet el que em semblava correcte. Em detindran per homicidi i em jutjaran. Hi haurà una allau de mitjans de comunicació i tothom hi dirà la seva. Pot ser que algú parli d’eutanàsia. Però jo no diré res. No penso donar explicacions ni defensar-me. Tot plegat és molt senzill: només hauré volgut matar un home que es deia Noboru Wataya. Aquesta serà l’única veritat. Pot ser que vagi a la presó, però no em fa cap por. Per a mi, el pitjor ja ha passat.

Si no haguessis estat amb mi, ja fa temps que m’hauria tornat boja. M’hauria entregat completament a un altre home i hauria caigut en un abisme del qual no hauria pogut sortir mai. En Noboru Wataya havia fet el mateix a la meva germana i aquesta va ser la causa del seu suïcidi. Ell ens va vexar. Per ser exactes, no ens va vexar físicament. El que va fer va ser encara pitjor.

Estava tancada en una habitació fosca, privada de tota llibertat. No tenia els peus lligats ni hi havia vigilants, però no podia fugir. El meu germà em tenia lligada amb una cadena i amb una vigilància molt més poderosa que era jo mateixa. Jo era la cadena que em lligava els peus i el vigilant que no dormia mai. Una part de mi volia fugir, però hi havia una altra part, més covarda i degradada, que s’havia resignat a estar tancada pensant que, fes el que fes, no em podria escapar mai. I la part de mi que volia fugir no podia guanyar, perquè ja tenia el cor i el cos tacats. No tenia dret a tornar al teu costat. No tan sols m’havia vexat el meu germà, sinó que abans ja m’havia embrutat jo sola de manera irreparable.

A la carta que et vaig escriure et deia que havia tingut relacions amb un altre home, però no era veritat. Ara t’he de confessar la veritat. Em vaig ficar al llit amb molts homes. Amb tants que no es poden ni comptar. Ni jo entenc què m’empenyia a fer-ho. Pensant-ho ara, pot ser que fos la influència del meu germà. Em fa l’efecte que ell obria una mena de calaixos que tenia a dins, en treia una cosa incomprensible i m’empenyia a tenir relacions amb altres homes. El meu germà tenia aquesta mena de poder i, encara que no vulgui reconeixe-ho, estàvem units per un punt molt fosc.

Sigui com sigui, quan el meu germà va venir cap a mi, jo ja estava irremissiblement tacada. Fins i tot havia contret una malaltia venèria. Però, tal com et deia a la carta, en aquella època era incapaç de sentir-me culpable pel que et feia. Em semblava que em comportava de la manera més natural del món. No devia ser el meu jo veritable. És l’única explicació que se m’acut. Però, ¿és veritat? ¿Una història es pot acabar de manera tan senzilla? Llavors, ¿quin és el meu jo veritable? ¿Hi ha alguna prova concloent per pensar que qui està escrivint aquesta carta és el meu jo veritable? Mai no he estat gaire segura de quin era el meu jo veritable, i ara tampoc no ho estic.

Sovint somiava en tu. Eren uns somnis absolutament coherents, molt vius. En els somnis, tu sempre em buscaves desesperadament. Érem en una mena de laberint, i tu eres molt a prop meu. Volia cridar per dir-te que ja et faltava poc, que era allà. Pensava que si em trobaves i m’abraçaves tot tornaria a ser com abans. Però no podia cridar. Tu no em veies, passaves de llarg i te n’anaves. Sempre passava el mateix. Però aquells somnis em van ajudar, em van animar. Com a mínim encara tenia forces per somiar. Allò no m’ho podia prendre ni el meu germà. Notava que feies tot el que podies per acostar-te. Pensava que algun dia potser em trobaries. Que m’abraçaries ben fort, em rentaries les taques i em salvaries per sempre. Podia ser que trenquessis l’encanteri i segellessis la sortida perquè el meu jo veritable no tornés a marxar. Per això vaig poder mantenir viva la flama de l’esperança en aquella foscor freda i sense sortida. Podia conservar un lleu eco de la meva veu.

Aquesta tarda he rebut la contrasenya per accedir a aquest ordinador. Algú me l’ha enviat per correu urgent. Gràcies a aquesta contrasenya, ara puc escriure’t aquest missatge des de l’ordinador del despatx del meu germà. Espero que t’arribi.

Se m’acaba el temps. A fora m’espera un taxi per anar a l’hospital. He de matar el meu germà i fer que em castiguin. És estrany, però ja no l’odio. Només sento, serenament, que l’he d’eliminar d’aquest món. Em sembla que també he de fer-ho per ell. He de fer-ho perquè la meva vida tingui sentit.

Sisplau, cuida el gat. Estic molt contenta que hagi tornat. Es diu Verat, ¿oi? M’agrada aquest nom. Em sembla que aquest gat sempre ha estat el símbol d’alguna cosa bona que va sorgir entre tu i jo. No hauríem hagut de perdre’l, ¿oi?

Ja no puc escriure més. Adéu.