14

L’HOME QUE S’ESPERAVA
Una de les persones de les quals no et pots desempallegar
Cap home no és una illa

Poc després de les vuit del vespre, quan ja era ben fosc, obria la porta del darrere sense fer soroll i sortia al carreró. La porta era tan petita que m’havia d’ajupir per passar-hi. Feia encara no un metre d’alçada, i estava hàbilment camuflada en un racó del mur perquè, veient-la o tocant-la des de fora, ningú no es pensés que era una entrada. El carreró surava sempre enmig de la nit, il·luminat per la llum blanca i freda del llum de vapor de mercuri que hi havia al jardí de la casa de la May Kasahara.

M’afanyava a tancar la porta i em posava a caminar a bon pas pel carreró. Mentre avançava entre les tanques que s’alçaven a banda i banda, entreveia els menjadors i les sales d’estar de les cases, així com la gent que hi feia vida, sopant o mirant alguna sèrie de televisió. L’olor de menjar sortia al carreró pels extractors o per les finestres de les cuines. Hi havia un noi que assajava uns acords ràpids amb una guitarra elèctrica posada a poc volum. En un primer pis veia una nena petita asseguda a l’escriptori, estudiant tota seriosa. Sentia un matrimoni que discutia acaloradament. M’arribaven els plors d’un nadó. En algun lloc sonava un telèfon. La realitat se sobreeixia cap al carreró, talment com l’aigua d’un recipient massa ple —en forma de sorolls, d’olors, d’imatges, de demandes, de respostes.

Jo anava sempre amb les vambes per no fer soroll. No podia anar ni massa de pressa ni massa a poc a poc. No podia cridar l’atenció. No podia permetre que m’enxampés aquella «realitat» que ho omplia tot. Em sabia de memòria tots els revolts i tots els obstacles. Hauria pogut fer tot el carreró a les fosques sense ensopegar enlloc. Quan al cap de poc arribava darrere de casa, m’aturava, mirava al meu voltant i saltava el mur per entrar al jardí.

La casa m’esperava arrupida en la foscor, fosca i silenciosa com la despulla d’un animal enorme. Obria la porteta de la cuina, encenia el llum i canviava l’aigua del gat. Llavors agafava una llauna de l’armari i l’obria. El Verat apareixia de seguida que sentia aquell soroll. Després de fregar el cap uns quants cops a les meves cames, es posava a menjar amb fruïció. Mentre ell menjava, jo anava a la nevera i en treia una cervesa freda. Com que en Cinnamon em feia sempre el sopar a la «mansió», l’únic que feia a casa era preparar-me alguna amanida o menjar-me algun tall de formatge. Mentre em bevia la cervesa, em posava el gat a la falda i li amoixava el pèl suau i calent. D’aquella manera, comprovava que tots dos havíem passat el dia fora i que havíem tornat a casa.

Aquell dia, però, després d’arribar a casa i de treure’m les sabates, quan vaig allargar el braç per encendre el llum de la cuina, ja vaig notar alguna cosa estranya. Vaig aturar el braç en la foscor, vaig parar bé l’orella i vaig ensumar una mica l’aire. No se sentia cap soroll, però sí que es notava una lleu olor de tabac. Era com si a casa hi hagués algú més que jo. Una persona que m’estava esperant. I que feia una estona ja no havia pogut més i havia hagut de fumar. Devia haver obert la finestra i devia haver fet dues o tres pipades tirant el fum a fora, però tot i així havia quedat l’olor de tabac. No devia ser ningú que coneixia. La porta era tancada amb clau i, a part de la Nutmeg Akasaka, no coneixia ningú que fumés. A més a més, la Nutmeg no m’esperava mai a les fosques.

La meva mà va buscar inconscientment el bat de beisbol en la foscor. Però el bat no hi era. El tenia al fons del pou. El cor em va començar a bategar amb una força gairebé artificial. Era com si m’hagués sortit del cos i estigués surant a l’alçada de les orelles. Vaig recuperar l’alè. Potser no necessitaria el bat. Si aquella persona hagués vingut amb la intenció de fer-me mal, no m’estaria esperant tranquil·lament dins de casa. Però els palmells em coïen. Buscaven el tacte del bat. El gat va sortir d’algun lloc i, miolant com sempre, va refregar el cap ben fort a les meves cames. Però no tenia tanta gana com de costum. Ho vaig saber per com miolava. Vaig allargar la mà i vaig encendre el llum de la cuina.

—Perdoni, però li he donat menjar fa una estona —va dir amb un to d’excessiva familiaritat un home que hi havia assegut al sofà de la sala—. M’he pres la llibertat d’esperar-lo aquí, senyor Okada, i com que el gat no parava de miolar i de refregar-se’m a les cames, he agafat una llauna de l’armari i l’hi he donat. Si vol que li digui la veritat, no m’agraden gaire, els gats.

L’home ni tan sols es va aixecar del sofà. Jo me’l vaig mirar sense dir res.

—Deu estar sorprès que hagi entrat a casa seva sense permís i l’estigui esperant aquí, ¿oi? Em sap greu, de debò. Però si l’hagués esperat amb el llum encès no hauria gosat entrar, ¿oi? Per això l’he esperat a les fosques. No li faré cap mal, senyor Okada, no faci aquesta cara d’espant. Només vull parlar una estona amb vostè.

Era un home baixet que anava amb americana i corbata. Com que estava assegut no podia saber-ho del cert, però no devia fer més de metre i mig. Devia tenir entre quaranta-cinc i cinquanta anys, i era calb i grassonet com un gripau. Segons la classificació de la May Kasahara, hauria estat una A. Tenia uns quants blens negres i estranys sobre les orelles que encara li feien destacar més la calba. Tenia el nas gros, però semblava que el tingués tapat, ja que cada cop que respirava se li inflava i desinflava sorollosament com una manxa. Sobre el nas, hi duia unes ulleres de muntura metàl·lica, amb uns vidres gruixuts. Quan parlava, el llavi superior se li arrufava i deixava al descobert una filera de dents irregulars i tacades de nicotina. Era sens dubte una de les persones més lletges que havia conegut mai. I no era tan sols que fos lleig de cara, sinó que tot ell tenia un aspecte llefiscós i sinistre que era impossible de descriure amb paraules. Provocava una mena de repulsió semblant a la que se sent en tocar un insecte gros i desconegut a les fosques. Més que una persona real, semblava algú sortit d’un antic malson oblidat.

—Perdoni, no li fa res que fumi, ¿oi? —em va demanar—. Fa molta estona que m’aguanto. No sap com m’ha costat esperar-me aquí assegut sense fumar. És un mal vici, això del tabac.

Com que no sabia gaire què dir, vaig assentir en silenci. Aquell personatge lleig i estrany es va treure un paquet de Peace sense filtre de la butxaca de l’americana, se’n va posar una als llavis, va encendre un misto amb un soroll sec i va acostar la flama a la cigarreta. Llavors va agafar la llauna de menjar de gat buida que tenia als peus i hi va llençar el misto. Pel que semblava, la feia servir de cendrer. Va fer una pipada amb molt delit, ajuntant les celles espesses. Fins i tot va deixar anar un lleu gruny de satisfacció. Quan va xuclar la cigarreta, la punta es va posar d’un roig encès, com si fos carbó mineral. Jo vaig obrir la porta de vidre que donava al porxo perquè entrés l’aire de fora. Continuava plovent silenciosament. No ho vaig veure ni ho vaig sentir, però vaig saber que plovia per l’olor que va entrar de fora.

L’home portava un vestit marró, una camisa blanca i una corbata d’un vermell apagat. Totes les peces semblaven igualment barates i gastades. El marró del vestit feia pensar en un cotxe vell repintat amb brotxa per un aficionat, mentre que les arrugues de l’americana i els pantalons, profundes com si fossin les valls en una fotografia aèria, ja eren impossibles d’allisar. La camisa era d’un blanc esgrogueït, i un dels botons a l’alçada del pit estava a punt de caure. Per acabar-ho d’adobar, li anava una o dues talles petita, i portava el primer botó desbotonat i el coll doblegat de qualsevol manera. La corbata, amb una estranya mostra com d’ectoplasma deformat, estava nuada amb una llaçada que semblava feta a l’època dels Osmond Brothers. Era evident que aquell home no parava gens d’atenció al que es posava, que només es vestia perquè s’havia de mostrar als altres d’una manera o altra. Fins i tot se li veia una certa mala idea, com si tingués la intenció de continuar portant aquella roba cada dia fins que se li esquincés i no en quedessin més que filagarses. Igual que els pagesos de les muntanyes, que fan treballar els rucs de punta a punta de dia fins que els maten de cansament.

Quan va haver inhalat la dosi necessària de nicotina, va deixar anar un sospir i va fer una rialla estranya, que estava entre un somriure i una ganyota irònica.

—Vaja, vaja —va dir—. Encara no m’he presentat. Ja em perdonarà. Em dic Ushikawa. S’escriu amb el caràcter d’ushi, “vaca”, i el de kawa, “riu”, amb el radical d’“aigua”. És fàcil de recordar, ¿oi? Però tothom em coneix com a Ushi. «Ei, Ushi!», em diuen. Ja sé que és estrany, però a còpia de sentir-ho a vegades fins i tot em sembla que sóc una vaca. I sempre que en veig una de debò, sento una certa simpatia. Els noms són ben estranys, ¿no troba, senyor Okada? En aquest sentit, Okada és ben normal, ¿no? A vegades m’agradaria tenir un nom més neutre, però malauradament els cognoms no es poden triar. Si neixes dient-te Ushikawa, ja és per a tota la vida, tant si t’agrada com si no. Però des que anava a escola que tothom m’ha dit sempre Ushi. ¿Què hi farem? Si algú es diu Ushikawa és normal que li diguin Ushi, ¿no? Diuen que el nom representa el cos, però jo diria que és més aviat al revés, és a dir, que el cos s’assembla cada cop més al nom. Bé, sigui com sigui, l’únic que ha de recordar és que em dic Ushikawa. I que, si em vol cridar, no em fa res que em digui Ushi.

Vaig anar a la cuina, vaig agafar una cervesa de la nevera i vaig tornar a la sala. No vaig oferir res a l’Ushikawa. No l’havia pas convidat a venir. Em vaig beure la cervesa directament de l’ampolla, sense dir res, mentre l’Ushikawa continuava fumant la cigarreta sense filtre, també en silenci. Em vaig quedar allà dret, recolzat a la columna, sense seure a la cadira de davant d’ell. Al cap d’una estona va ficar la burilla a la llauna de menjar de gat i va aixecar el cap per mirar-me.

—Senyor Okada, es deu demanar com m’ho he fet per entrar a casa seva si estava tancat amb clau, ¿oi? Que estrany, deu pensar, si quan he sortit he tancat bé… És veritat, estava tancat amb clau. Però jo també en tinc una. De debò. Miri, és aquesta. Miri-se-la bé.

L’Ushikawa es va ficar la mà a la butxaca de l’americana, en va treure un clauer amb una sola clau i la va brandar davant els meus ulls. Efectivament, semblava la clau de casa. Però el que em va cridar l’atenció va ser el clauer. S’assemblava molt al que tenia la Kumiko. Un clauer de pell senzill, de color verd, amb una tanca metàl·lica molt original.

—És la clau de debò. Si se la mira bé, ho podrà comprovar vostè mateix. I el clauer és el de la seva esposa, ¿oi? L’hi dic perquè no hi hagi malentesos: me l’ha donat ella, la senyora Kumiko. Que consti que no l’hi he robat ni l’hi he pres per força.

—¿On és, la Kumiko? —li vaig demanar, una mica alterat.

L’Ushikawa es va treure les ulleres i, després de mirar-se-les un moment per comprovar que no les tenia bafades, se les va tornar a posar.

—Sé perfectament on és la seva esposa. De fet, és com si la cuidés jo.

—¿Vostè cuida la Kumiko?

—La cuido, però no pas de la manera que vostè es pensa. No s’amoïni —va dir l’Ushikawa, esclafint una rialla. En riure, el seu rostre va perdre la simetria i les ulleres se li van torçar—. No em miri d’aquesta manera. És part de la meva feina. Li faig algun encàrrec i alguna feineta, senyor Okada. A mi em manen. No faig res gaire important. El que passa és que la seva esposa no pot sortir. Ja ho sap, ¿oi?

—¿No pot sortir? —vaig repetir com un lloro.

Ell va fer una pausa, llepant-se els llavis amb la punta de la llengua.

—Vaja, veig que no ho sabia —va dir—. De totes maneres, jo no puc dir-li si és que no pot o no vol sortir. Suposo que li agradaria saber-ho, però a mi no m’ho pregunti, senyor Okada. Jo no conec pas tots els detalls. Però no pateixi. No està reclosa a la força. No és cap novel·la ni cap pel·lícula. Això són coses que no es poden fer en la vida real.

Vaig deixar l’ampolla de cervesa a terra amb molt de compte.

—Per cert, ¿per què ha vingut?

Després de donar-se uns quants cops de palmell als genolls, l’Ushikawa va assentir amb decisió.

—Ostres, és veritat. Encara no li he explicat per què he vingut —va dir—. M’ha ben marxat del cap. M’he distret en presentar-me. Quines coses, ¿oi? No parar de xerrar de coses sense importància i oblidar-me de dir el que compta: aquest ha estat sempre el meu defecte. I sempre la vesso per culpa d’això. Em sap greu no haver-l’hi dit fins ara, però de fet treballo per al germà de la Kumiko. Em dic Ushikawa. Ah, no, com em dic ja l’hi he dit abans. Allò de la vaca, ¿oi? Diguem que faig de secretari del senyor Noboru Wataya. Però sóc un secretari una mica diferent dels secretaris que tenen normalment els diputats. Això ho fan altres persones més com cal, però de secretaris n’hi ha de moltes menes, senyor Okada. Hi ha secretaris i secretaris, i jo sóc dels més infames. Si ho comparéssim amb els fantasmes, seria un esperit de no res. Un esperit roí amagat en qualsevol racó d’un lavabo o d’un armari encastat. Però no em puc pas queixar. Si algú tan poc afavorit com jo sortís en públic, perjudicaria la imatge fresca i jovenívola del senyor Wataya. Per fer una feina de cara al públic cal algú més elegant, que sembli més intel·ligent. Si sortís un sòmines calb com jo i digués que sóc el secretari del senyor Noboru Wataya tothom se’n riuria, ¿no troba, senyor Okada?

Jo no vaig dir res.

—Així és que jo m’encarrego de totes les feines que no són públiques, de les feines a l’ombra, com si diguéssim. De les que no es veuen. Sóc el violinista sota la teulada. Aquesta és la meva especialitat. Com ara aquesta feina de la senyora Kumiko. Ara bé, senyor Okada, no interpreti que dic que cuidar la senyora Kumiko sigui una feina avorrida o de segona. Si m’he expressat d’una manera que li hagi fet pensar això, és que he comès un gran error. La senyora Kumiko és l’única germana del senyor Wataya, que se l’estima molt. I per a mi és un gran honor que el ministre Wataya m’hagi encarregat cuidar una persona tan important com ella. L’hi asseguro.

»Per cert, suposo que és una mica descarat per part meva, però, ¿que podria convidar-me a una cervesa? És que de tant parlar m’ha vingut set. Si no li fa res, ja l’agafaré jo mateix. Ja sé on són. Abans, mentre m’esperava, m’he permès donar un cop d’ull a la nevera.

Vaig fer que sí amb el cap. L’Ushikawa es va aixecar, va anar a la cuina, va obrir la nevera i en va treure una ampolleta de cervesa. Llavors va tornar a seure al sofà i se la va beure amb fruïció. La nou del coll, protuberant, se li movia per sobre el nus de la corbata com si fos un animaló.

—No hi ha res com una bona cervesa ben freda al final de la jornada, ¿oi, senyor Okada? Hi ha qui diu que si és massa freda no és tan bona, però jo no ho crec. A mi m’agrada que la primera estigui tan freda que gairebé no en notis el gust. Després, la segona ja em va bé que estigui al punt. Però la primera m’agrada ben gelada. Que et facin mal els polsos. Ara, això no és més que el meu gust, és clar.

Vaig fer un glop de cervesa, ben recolzat a la columna. L’Ushikawa es va estar una estona mirant la sala, amb els llavis tancats.

—Per cert, senyor Okada, li he de dir que, tot i que la seva esposa no hi sigui, té la casa molt endreçada. Quedo parat. Em fa vergonya dir-ho, però jo no en sóc capaç. Ho tinc tot damunt davall. Un abocador, una soll. Fa més d’un any que no frego el lavabo. Encara no l’hi he dit, però la meva dona també va marxar de casa, ara fa cinc anys. No diré que senti simpatia per vostè per evitar malentesos, però sí que entenc perfectament com se sent. A diferència del seu cas, però, és lògic que la meva dona marxés. Jo era un desastre com a marit, o sigui que no puc dir res. Més aviat em sorprèn que aguantés tant. Era del pitjor que hi ha. Quan m’enfadava, l’estovava i li feia la vida impossible. Jo no pego mai a ningú fora de casa. No puc. Com veu, sóc més aviat poca cosa. Tinc un cor de puça. Quan sóc fora de casa, la gent em diu «Ushi» i em manen de fer tot de coses, i jo els obeeixo sense dir ni piu. Faig cara de dir: «Sí, sí, és clar, té raó». Però, quan tornava a casa, ho descarregava tot en la meva dona. He, he, he… ¿Què li sembla? Del pitjor que hi ha, ¿oi? Fins i tot jo me n’adono. Però, ¿sap què, senyor Okada?, que no ho podia evitar. És una malaltia, això. Li pegava fins que li desfigurava la cara. I no li pegava només amb les mans: també li etzibava puntades i la rebotia contra la paret. Li tirava te calent a sobre, li llençava estris, li feia de tot. I si el meu fill provava d’aturar-me, també rebia ell. Un nen petit. De set o vuit anys. I no li pegava pas fluix, sinó amb totes les forces. Era un veritable dimoni. Volia parar però no podia. No em podia controlar. Sabia que havia de parar, però no sabia com fer-ho. ¿Què me’n diu? Sóc menyspreable, ¿oi? I ara fa cinc anys li vaig trencar el braç a la nena, que tenia cinc anys. Crac. I llavors la meva dona ja no va poder més, va agafar les dues criatures i va tocar el dos. No els he tornat a veure. No tenim cap contacte. ¿Què hi farem, no? M’ho vaig ben buscar.

Jo no vaig dir res. El gat va venir als meus peus i va miolar com si volgués que estigués per ell.

—Vaja, ja he tornat a xerrar més del compte. Em sap greu. Vostè deu estar cansat. M’ha preguntat per què havia vingut, ¿oi? Exacte. Doncs he vingut per fer una cosa. No és que hagi vingut a xerrar amb vostè, senyor Okada. El senyor Noboru Wataya m’ha encarregat aquest assumpte. L’hi explicaré tal com m’ho ha dit ell, o sigui que escolti’m bé.

»En primer lloc, el senyor Wataya diu que no li importa revisar la situació de vostè i la senyora Kumiko. És a dir, que no li fa res que tornin a viure junts si ho fan de mutu acord. De moment és impossible perquè la senyora Kumiko no ho vol, però el senyor Wataya accepta que vostè aturi el divorci i s’esperi fins que vulgui. No li exigirà que es divorciïn com fins ara. Per tant, si vol dir alguna cosa a la senyora Kumiko, em pot fer servir a mi d’intermediari. En resum, que deixarem de picar-nos les crestes per petits detalls i, com si diguéssim, refarem les relacions diplomàtiques. Aquest és el primer punt. ¿Què li sembla?

Em vaig asseure a terra i vaig acariciar el cap del gat. No vaig dir res. L’Ushikawa es va estar una estona mirant-nos al gat i a mi. I llavors va prosseguir.

—És clar. Fins que no hagi sentit tot el que tinc per dir-li no em pot dir res, ¿oi? No sap què vindrà després, ¿oi? Bé, doncs l’hi explicaré tot, fins al final. Passem al segon punt. Aquest és una mica més delicat. De fet, es tracta de l’article sobre la «mansió de la forca» que va aparèixer en certa revista. No sé si ha tingut ocasió de llegir-lo, senyor Okada, però és un article realment interessant. Està molt ben escrit. Parla d’un solar sinistre en un racó d’una luxosa zona residencial del barri de Setagaya. Un lloc on al llarg dels anys ha mort molta gent de manera brutal. ¿Qui és la persona misteriosa que ara ha adquirit aquest solar? ¿Què passa darrere aquelles altes parets? El misteri porta a un altre misteri…

»El senyor Wataya va llegir l’article i es va adonar que aquesta mansió és just al costat de casa seva, senyor Okada. I es va començar a preocupar que vostè no tingués alguna cosa a veure amb aquesta mansió. I per això hem fet algunes investigacions… Bé, de fet, he estat jo, l’Ushikawa, amb aquestes cametes tan curtes, qui les ha fet. I d’aquesta manera, tal com ens imaginàvem, tal com suposàvem, hem descobert que vostè va cada dia a la mansió pel carreró de darrere. Pel que sembla, doncs, té una relació ben estreta amb el que passa en aquella casa. Quan ho vaig descobrir em vaig quedar ben parat. Es pot dir que el senyor Wataya és molt perspicaç, ¿no troba?

»Pel que fa a l’article, de moment només ha aparegut aquest i no ha tingut continuació. Però un foc mal apagat sempre pot revifar. El tema de l’article és realment interessant. I, si li he de dir la veritat, el senyor Wataya està perplex. És a dir, si per algun motiu absurd aparegués publicat el seu nom, senyor Okada, l’assumpte es podria convertir en un escàndol que esquitxés el senyor Wataya. I com que el senyor Wataya és l’home de moda, els mitjans de comunicació s’hi llançarien a sobre sense dubtar. A més a més, entre el senyor Wataya i vostè hi ha un assumpte una mica complicat com és el cas de la senyora Kumiko, i podria ser que de resultes d’això li busquessin les pessigolles al senyor Wataya. Que li busquessin les pessigolles o que fiquessin el nas en un o dos assumptes que ell no vol que se sàpiguen. Sobretot de coses personals. El senyor Wataya es troba en un moment molt important de la seva carrera política, de manera que ha de mirar molt bé on posa els peus. Per tant, es tracta d’una mena de negociació. Dit amb poques paraules: si vostè talla d’arrel qualsevol contacte amb aquesta “mansió de la forca”, el senyor Wataya es plantejarà seriosament la possible reconciliació entre vostè i la senyora Kumiko. ¿Què me’n diu? ¿Ha anat entenent el que li he dit?

—Podria ser —vaig dir.

—¿I què en pensa? Del que li he dit.

Vaig pensar-hi una mica mentre acariciava el coll del gat.

—¿Com és que en Noboru Wataya va pensar que jo tenia alguna cosa a veure amb la mansió? —vaig dir—. ¿Com se li va acudir?

L’Ushikawa va tornar a riure amb una gran ganyota. Reia com si li fes molta gràcia, però mirant-te’l bé t’adonaves que tenia els ulls freds com dues boles de vidre. Es va treure el paquet arrugat de Peace de la butxaca i va encendre una altra cigarreta amb un misto.

—Ah, senyor Okada, no em faci preguntes tan difícils. Ja sé que em repeteixo, però jo no sóc més que un simple mitjancer. No entenc raons complexes. Sóc un humil colom missatger. Entrego una carta i en recullo una altra. Ja m’entén, ¿oi? Ara, l’únic que li puc dir és que el senyor Wataya no és gens beneit. Sap com fer anar el magí i té una intuïció fora del corrent. A més a més, té un poder real en aquest món que és molt més fort del que s’imagina, senyor Okada. I és un poder que es fa més fort cada dia que passa. Això s’ha de reconèixer. Encara que no li caigui bé per diversos motius, que jo desconec i no m’incumbeixen, en aquest punt ja no es tracta de caure bé o no. M’agradaria que ho entengués.

—Si en Noboru Wataya té un poder tan gran, només cal que allargui la mà i faci que la revista no publiqui més articles. Així ho acabaria més de pressa.

L’Ushikawa va riure. Tot seguit va fer una altra bona xuclada a la cigarreta.

—No digui aquestes barbaritats, senyor Okada. Escolti, vivim en un país respectable i democràtic que es diu Japó, ¿oi? No vivim pas en una dictadura, envoltats de plataners i de camps de futbol. En aquest país, per més poder que tingui, un polític no pot censurar un article d’una revista tan fàcilment. És massa perillós. Encara que els de dalt ho acceptin, sempre quedarà algú insatisfet. I pot ser que encara acabi cridant més l’atenció de tothom. Val més no aixecar la llebre. No val la pena jugar-se-la per un article d’aquesta mena. De debò.

»A més a més, entre vostè i jo, pot ser que en aquest assumpte hi hagi implicats alguns peixos grossos que vostè ni tan sols coneix, senyor Okada. Si és així, tard o d’hora serà un assumpte que no afectarà només el senyor Wataya, i pot ser que el curs de tot plegat canviï radicalment. En resum, doncs, senyor Okada, si ho comparem amb un tractament a cal dentista, som en una fase en què la dent encara està anestesiada. Per això ningú es queixa. Però d’aquí a poc la punta del trepant tocarà algun nervi viu. I llavors saltarà algú. Pot ser que surti algú molt enfadat. ¿Entén el que vull dir? No és que vulgui espantar-lo, però em fa l’efecte que sense saber-ho s’ha ficat en un assumpte una mica perillós.

Em va semblar que l’Ushikawa havia acabat de dir el que havia de dir.

—¿Vol dir que val més que em retiri abans que prengui mal? —li vaig demanar.

L’Ushikawa va fer que sí amb el cap.

—Això és com jugar a pilota al mig de l’autopista. És molt perillós.

—I, a més a més, molesta en Noboru Wataya. I, si em retiro, em podré posar en contacte amb la Kumiko.

L’Ushikawa va tornar a assentir.

—Això mateix.

Vaig fer un glop de cervesa.

—En primer lloc —vaig dir—, penso recuperar la Kumiko pels meus propis mitjans. Passi el que passi, no demanaré ajuda a en Noboru Wataya. No la necessito. En Noboru Wataya no em cau bé, però, tal com diu vostè, no es tracta de caure bé o no. Tot plegat ve de més enrere. Abans que res, no suporto la seva existència. I per això no penso negociar amb ell. Ja l’hi pot dir. I, en segon lloc, no vull que torni a entrar a casa meva sense permís. Diguin el que diguin, això és casa meva. No és ni el vestíbul d’un hotel ni la sala d’espera d’una estació.

L’Ushikawa se’m va quedar mirant una estona des de darrere les ulleres, amb els ulls mig aclucats. Tenia uns ulls immòbils que no reflectien cap mena de sentiment. No era que fossin inexpressius, sinó que només mostraven el que els convenia a cada moment. Llavors va estirar la mà dreta, desproporcionadament grossa respecte al cos, i va girar el palmell enlaire com si mirés si plovia.

—He entès perfectament tot el que m’ha dit —va dir—. Ja sabia des del principi que no seria fàcil. Per això no em sorprèn la seva resposta. No sóc una persona que se sorprengui per no res. Entenc com se sent i m’agrada que s’hagi expressat tan clarament. No s’ha embolicat i ho ha reduït a una qüestió de sí o no, ben fàcil d’entendre. Si la resposta hagués estat recargolada, ni blanc ni negre, aquest colom missatger que sóc jo no hauria sabut què transmetre. I és una cosa que em passa sovint, cregui’m. No és que em queixi, però cada dia em trobo amb respostes que són com l’enigma de l’esfinx. Aquesta feina no és bona per a la salut, senyor Okada. No pot ser bona de cap manera. Vivint així, el caràcter se’t fa agre sense que te n’adonis. ¿M’entén, senyor Okada? Et tornes malfiat, sempre busques el que hi ha darrere de cada cosa. Arriba un punt que ja no et creus ni les coses més clares i senzilles. És terrible, l’hi asseguro.

»Però no s’amoïni, senyor Okada, transmetré clarament la seva resposta al senyor Wataya. Però sàpiga que aquest assumpte no s’acabarà aquí, senyor Okada. Encara que vostè vulgui posar-hi fi ben de pressa, no serà tan fàcil. I em sembla que hauré de tornar a visitar-lo. Em sap greu ser una persona tan lletja, descurada i rabassuda, però faci tots els possibles per acostumar-se a la meva existència. Personalment, no tinc res en contra seva, senyor Okada. De debò. Però, independentment de si li caic bé o no, de moment sóc una persona de la qual no podrà desempallegar-se tan fàcilment. Ja sé que és estrany dir-ho així, però pensi en mi d’aquesta manera. Ara bé, ja pot estar segur que no tornaré a entrar a casa seva així tan a la valenta, sense demanar permís. Tal com diu, les coses no es fan així. M’agenollo i li demano disculpes. Però aquesta vegada no he tingut cap més opció. Entengui-ho. No vaig pel món fent sempre aquestes potineries. Encara que no ho sembli, sóc una persona normal. A partir d’ara li trucaré com tothom. ¿Li sembla bé? Deixaré que el telèfon faci dos tons, llavors penjaré i tornaré a trucar. Quan senti això, ja sabrà que sóc jo, el beneit de l’Ushikawa, i podrà despenjar. ¿M’entén? Despengi sens falta. Si no ho fa, no em quedarà altre remei que tornar a entrar a casa seva sense permís. Jo personalment no tinc ganes de fer-ho, però el que passa és que em paguen per remenar la cua, de manera que quan em diuen que faci una cosa l’he de fer. ¿M’entén?

No li vaig respondre. Després d’apagar la punta de la cigarreta al fons de la llauna de menjar del gat, l’Ushikawa es va mirar el rellotge, com si de sobte es recordés d’alguna cosa.

—Vaja, vaja, vaja… sí que és tard. Em sap greu haver entrat a casa seva sense permís, haver parlat pels descosits i, a sobre, haver-me fet convidar a una cervesa. Ja em disculparà. Tal com li he dit, sóc tan desgraciat que a casa no m’espera ningú, i quan de tant en tant trobo algú amb qui parlar m’hi esplaio més del compte. És ben trist, ¿oi? Ja ho veu, senyor Okada, no és bo viure gaire temps sol. Ja ho diuen, ¿oi?, cap home no és una illa. I també diuen que l’ociositat és la mare de tots els vicis, ¿oi?

L’Ushikawa es va aixecar a poc a poc, després d’espolsar-se uns brins de pols imaginaris dels genolls.

—No cal que m’acompanyi. Fet i fet, he entrat sol, o sigui que també puc sortir sol. Ja tancaré amb clau. Per cert, senyor Okada, no em vull ficar on no em demanen, però al món hi ha coses que val més no saber. I justament són aquestes coses les que la gent té més ganes de saber. És ben curiós. Ara, només parlo en general… Suposo que ens tornarem a veure. I m’alegraria que quan ens veiem les coses hagin millorat. Apa, bona nit.

La pluja va continuar caient tota la nit en silenci, i a punta de dia es va esvair amb la llum. El rastre llefiscós d’aquell tap de bassa i la pudor de les cigarretes sense filtre que s’havia fumat van quedar dins de casa barrejats amb la humitat.