19

LA FILLA D’UNES GRANOTES BENEITES
(El punt de vista de la May Kasahara: 5)

Hola, Ocell que dóna corda,

Són les dues de la matinada. Tothom dorm, però com que jo no podia dormir he saltat del llit i m’he posat a escriure’t aquesta carta. En realitat, és tan estrany trobar una nit en què no puc dormir com trobar un lluitador de sumo a qui li quedi bé una boina. Sempre m’adormo quan és l’hora d’adormir-me i em desperto quan és l’hora de despertar-me. Tinc un despertador, però no l’he de fer servir mai. Molt de tant en tant, però, em passa això que em passa avui. Em desperto a mitja nit i no hi ha manera que em torni a adormir.

Penso quedar-me asseguda aquí a l’escriptori escrivint-te fins que em vingui la son. Per tant, no sé si serà una carta gaire llarga o no… I no em passa només amb aquesta carta. No ho sé mai fins que no acabo d’escriure.

Sigui com sigui, em sembla que la majoria de gent (sempre hi ha alguna excepció, és clar) viu convençuda que la vida, o el món, o digues-n’hi com vulguis, és (o hauria de ser) un lloc lògic i coherent. És una cosa que sovint penso quan parlo amb la gent que m’envolta. Sempre que passa alguna cosa, tant se val que sigui en el pla personal com en el social, la gent diu: «De fet, això és així per això o per allò», i els altres responen: «Ah, sí, és clar», però jo no ho tinc tan clar. Dir «Això és així» o «Això passa per això» és com posar un chawan-mushi^[7] instantani al microones, prémer el botó i treure’l a punt quan fa ring. No hi ha cap explicació, ¿no? És a dir, si el pot està tapat, no pots saber què passa realment entre el moment en què prems el botó del microones i el moment en què fa ring, ¿no? Pot ser que, sense que ningú se n’adoni, en aquella foscor el chawan-mushi es converteixi en uns macarrons gratinats i després es torni a convertir en un chawan-mushi, ¿no? Tothom es pensa que el resultat lògic de posar un chawan-mushi instantani al microones és treure’n un chawan-mushi fet, però per a mi això no és més que una suposició. Jo em quedaria més tranquil·la si de tant en tant en obrir la tapa hi trobés uns macarrons gratinats. És clar que em sorprendria, però també em quedaria més tranquil·la. Com a mínim, no em quedaria tan confosa. En un cert sentit, ho trobaria «més realista».

És molt difícil explicar amb paraules i d’una manera lògica per què això seria «més realista», però si penses en el camí que ha seguit la meva vida també t’adones de seguida que no té cap mena de «coherència». Per començar, és un misteri que un parell de granotes avorrides com els meus pares tinguessin una filla com jo. És un gran misteri. Ja sé que és una mica estrany que ho digui jo, però el cert és que sóc més normal que ells dos junts. No ho dic per presumir, però és així. No dic que sigui millor que ells, però sí que sóc més com cal. Si els coneguessis ja ho veuries. Es pensen que el món és tan lògic i coherent com els plànols d’una casa nova en una zona residencial de luxe, i estan convençuts que si ho fas tot d’una manera lògica i coherent al final tot surt bé. Per això es posen tristos i s’enfaden quan veuen que jo no faig el mateix.

¿Com és que vaig néixer en una família amb uns pares tan beneits? ¿I com és que, si m’han educat ells, no he acabat sent la filla beneita d’unes granotes beneites? Fa temps que hi penso, en això, però no hi he trobat cap explicació. Suposo que hi ha una bona raó, però no sé trobar-la. I hi ha moltes més coses que no tenen cap lògica. Per exemple, ¿com és que vaig acabar caient malament a tots els que m’envoltaven? No és que fes res especialment mal fet. Feia una vida ben normal. Però un bon dia em vaig adonar que tothom em mirava malament. No ho he entès mai.

Penso que una incoherència va portar a una altra incoherència, i al final van passar tot de coses estranyes. Per exemple, que vaig conèixer aquell noi de la moto i vam tenir aquell accident tan absurd. En els meus records, o en la manera com els esdeveniments s’han ordenat dins el meu cap, no hi ha res que puguis dir: «Això és així per això o per allò». És com si cada cop que sona el microones i obro la porta hagués de trobar una cosa que no he vist mai abans.

Així, just quan vaig deixar d’anar a l’institut i em vaig quedar a casa sense fer res, sense saber què passava al meu voltant, és quan et vaig conèixer a tu, Ocell que dóna corda. Ah, no, abans d’això ja havia començat a fer estudis per a l’empresa de perruques. Però, ¿per què havia ser justament una empresa de perruques? Això és un altre misteri. No me’n recordo gaire. Quan vaig tenir l’accident em vaig donar un cop al cap, i potser per això se’m va desmarxar el cervell. O potser a causa del xoc emocional vaig agafar la mania d’amagar els records en algun lloc. Com els esquirols, que fan forats per amagar-hi els fruits secs que arrepleguen i després s’obliden d’on els han ficat. (¿Ho has vist mai això, Ocell que dóna corda? Jo sí. Quan era petita sempre me’n reia, dels esquirols, sense saber que algun dia jo faria el mateix).

En qualsevol cas, vaig començar a fer estudis per a aquella empresa de perruques i així és com va néixer aquesta mena d’atracció fatal. Això també és una cosa incoherent. ¿Per què han de ser perruques i no pas mitges o espàtules per posar l’arròs? Si haguessin estat mitges o espàtules per posar l’arròs, ara no estaria treballant com un ruc en aquesta fàbrica de perruques. ¿Oi que no? Si no hagués tingut aquell absurd accident de moto, a l’estiu no t’hauria conegut a tu al carreró, i si no t’hagués conegut, tu no hauries sabut mai res del pou de la casa dels Miyawaki, i per tant no t’hauria sortit aquesta taca a la galta i no t’hauries vist embolicat en cap d’aquests esdeveniments tan estranys… potser. I quan penso això, em pregunto: «¿On és la coherència?».

Potser és que al món hi ha diferents tipus de persones, i que per a uns la vida i el món són coherents a l’estil chawan-mushi i que per als altres ho són a l’estil macarrons gratinats. No ho sé. Però m’imagino que si les granotes dels meus pares posessin un chawan-mushi instantani al microones i els sortissin uns macarrons gratinats es quedarien convençuts que hi havien posat macarrons per equivocació. O potser agafarien els macarrons i s’intentarien convèncer dient: «No, no, això semblen macarrons, però en veritat és chawan-mushi». I si jo intentés explicar-los que a vegades quan poses chawan-mushi al microones et surten uns macarrons gratinats, no em creurien, i a sobre s’empiparien com unes mones. ¿Entens què et vull dir, Ocell que dóna corda?

¿Recordes que en una carta et deia que tornaria a parlar-te de la teva taca? De quan t’hi vaig fer un petó. Em sembla que era a la primera carta que et vaig escriure. ¿Te’n recordes, Ocell que dóna corda? Doncs bé, des que ens vam acomiadar l’estiu passat que no he parat de pensar-hi, no he parat de donar-hi voltes, com un gat que mira la pluja. ¿Què diantre va ser allò? Si vols que et digui la veritat, no sé com explicar-ho. Més endavant —posa-hi d’aquí a deu o vint anys—, quan sigui una dona més madura i més llesta, potser podré dir: «Doncs bé» i explicar-t’ho com cal, però em sembla que encara no tinc la capacitat ni la intel·ligència per expressar-ho amb les paraules adequades.

El que sí que et puc assegurar és que m’agrades més sense la taca. No, no és veritat. Aquesta taca no és una cosa que t’hagis fet sortir expressament, i per tant el que t’he dit és injust. Potser hauria de dir que ja m’estàs bé sense la taca. És clar que això no explica gaire cosa, ¿oi?

Escolta, Ocell que dóna corda, et diré el que penso: pot ser que aquesta taca et doni alguna cosa important, però segur que també t’està robant alguna cosa, com si fos una mena d’estira-i-arronsa. I si tothom et va prenent coses d’aquesta manera, pot ser que et vagis gastant i acabis desapareixent. O sigui que, ¿com t’ho diria?, em sembla que el que vull dir és que no m’importaria gens que no tinguessis la taca.

A vegades penso que el fet que sigui aquí fent perruques cada dia és perquè et vaig fer aquell petó a la taca. Que vaig decidir marxar de casa i allunyar-me una mica de tu justament perquè et vaig fer aquell petó a la taca. Ja sé que és una manera de dir-ho una mica ofensiva, però em sembla que és veritat. Per sort, però, sembla que aquí per fi he trobat el meu lloc. Per tant, en cert sentit t’estic agraïda. Tot i que no crec que sigui gaire divertit que algú t’estigui agraït només en cert sentit.

Em sembla que ja t’he dit tot el que volia dir-te. Ja són quasi les quatre. M’he de llevar a dos quarts de vuit, de manera que podré dormir més de tres hores. Tant de bo m’adormi de seguida. En qualsevol cas, paro d’escriure. Adéu, Ocell que dóna corda. Resa per mi, perquè m’adormi de seguida.