15

L’ESTRANY LLENGUATGE DE SIGNES D’EN CINNAMON
L’Ofrena musical

—En Cinnamon va deixar de parlar poc abans de fer els sis anys —em va explicar la Nutmeg—. Va ser al febrer de l’any que havia de començar primària, de cop i volta. Ja sé que sembla estrany, però fins al vespre no ens vam adonar que no havia dit res en tot el dia. No era un nen gaire xerraire, però tot i així… Quan per fi em vaig adonar que en Cinnamon no havia badat boca en tot el dia, vaig provar de fer-lo parlar. Li vaig dir coses, el vaig sacsejar, però no va servir de res. Estava silenciós com una pedra. Ni tan sols sabíem si s’havia quedat mut per alguna cosa o si era ell que havia decidit deixar de parlar. Encara ara no ho sabem. Des de llavors, no és només que no hagi parlat, sinó que no ha emès mai més cap so. ¿M’entén? Si es fa mal no gemega, i si té pessigolles no riu.

La Nutmeg va dur el seu fill a uns quants especialistes en otorinolaringologia, però, com es podia imaginar, cap no va saber trobar la causa d’aquella mudesa. L’únic que li van dir va ser que no era causada per cap defecte ni cap malformació física. Els metges no li van trobar cap anormalitat en l’aparell fonador. En Cinnamon hi sentia bé. Senzillament no parlava. Tots van coincidir que es tractava d’un problema d’origen psicològic. La Nutmeg el va portar a un psiquiatre que coneixia, però el psiquiatre tampoc no va poder determinar la causa del seu silenci. Li va fer un test d’intel·ligència, però no va trobar cap problema a les capacitats intel·lectuals. De fet, tenia un quocient molt alt i no presentava cap desordre psicològic. El psiquiatre va preguntar a la Nutmeg si el nen havia patit cap xoc fora del normal. «Pensi-ho bé. Per exemple, ¿ha vist alguna cosa estranya, o a casa algú l’ha maltractat?». Però a la Nutmeg no se li va acudir res. El dia anterior el nen havia menjat com sempre, havia parlat amb ella com sempre, se n’havia anat al llit com sempre i havia dormit ben tranquil. I l’endemà al matí ja estava profundament immers en el món del silenci. A casa no tenien problemes, i al nen el cuidaven molt bé entre ella i la seva mare. No li havien aixecat mai la mà. El psiquiatre va concloure que de moment només podien estar atents per veure com evolucionava. Si no podien determinar la causa del trastorn, tampoc no podien prescriure cap tractament. Li va demanar que li portés el nen un cop per setmana per fer-li un seguiment. També li va dir que podia ser que recuperés la parla de sobte, com si es despertés d’un somni, i que no tenien més remei que esperar pacientment. Era cert que el nen no parlava, però, a part d’allò, no tenia cap altre problema.

Van esperar molt, però en Cinnamon ja no va sortir a la superfície d’aquell profund mar de silenci.

* * *

A les nou del matí, la porta d’entrada es va obrir cap dins amb un sord brunzit de motor, i el Mercedes 500 SEL que conduïa en Cinnamon va entrar al jardí de la mansió. Portava l’antena del telèfon desplegada al vidre de darrere, talment com un tentacle acabat de sortir. Jo contemplava l’escena per les escletxes de la persiana. El cotxe semblava un gran peix migratori que no tingués por de res. Els pneumàtics, ben negres i nous de trinca, van traçar silenciosament un arc sobre el formigó i es van aturar al lloc indicat. Cada dia dibuixaven el mateix arc i s’aturaven al mateix lloc. No devia haver-hi ni cinc centímetres de diferència.

Jo em prenia el cafè que acabava de fer. Ja no plovia, però el cel estava cobert de núvols grisos i la terra encara es veia mullada, negra i freda. Els ocells xisclaven mentre voletejaven arran de terra buscant-hi insectes. Al cap d’un moment es va obrir la porta del conductor i va aparèixer en Cinnamon amb ulleres de sol. Va mirar atentament al seu voltant i, quan va haver comprovat que no hi havia res estrany, es va treure les ulleres i se les va desar a la butxaca interior de l’americana. Va tancar la porta del cotxe. El soroll que feien les portes del Mercedes Benz en tancar-se era una mica diferent del que feien les portes dels altres cotxes. Per a mi, aquell soroll volia dir que començava un nou dia a la «mansió».

Des del matí que no parava de pensar en la visita que l’Ushikawa m’havia fet el vespre anterior. No sabia si explicar a en Cinnamon que en Noboru Wataya havia enviat aquell home per demanar-me que posés fi a les activitats que tenien lloc a la mansió. Al final, però, vaig decidir no explicar-l’hi. De moment no n’hi diria res. Era un problema que havíem de solucionar en Noboru Wataya i jo sols. No tenia ganes d’embolicar-hi una tercera persona.

En Cinnamon, com sempre, portava un vestit molt elegant. Tots els vestits que tenia estaven ben tallats i se li adaptaven al cos a la perfecció. Tots eren d’un estil més aviat clàssic i sobri, però així que se’ls posava en Cinnamon es veien originals i juvenils, com si els haguessin tirat un polsim de pólvores màgiques.

No cal dir que la corbata que portava era diferent cada dia, perquè fes joc amb el vestit. I la camisa. I les sabates. Podia ser que ho triés tot la seva mare. Fos com fos, mai no veies que en Cinnamon portés cap taca a la roba ni cap mica de pols a les sabates, com tampoc al xassís del Mercedes que conduïa. Quan el veia cada matí em quedava admirat. Fins i tot podria dir que m’emocionava. ¿Quin ésser podia existir sota una aparença tan perfecta?

Va treure dues bosses plenes de menjar i d’altres productes del maleter del cotxe i va entrar a casa portant-les en braços. Quan les portava ell, unes coses tan normals com unes bosses de supermercat adquirien un aire elegant i artístic. Potser tenia un truc per portar-les. O potser era una qüestió més bàsica. En veure’m, se li va escampar un somriure per tot el rostre. Era un somriure esplèndid, com si, després de caminar molta estona per un bosc ombrívol, de sobte et trobessis una clariana lluminosa. «Bon dia», li vaig dir. «Bon dia», em va respondre ell sense veu. Però ho vaig entendre pel lleu moviment dels seus llavis. Llavors va treure el menjar de les bosses de paper i el va ficar a la nevera diligentment, com un nen intel·ligent que acabés de memoritzar un coneixement nou. Va ordenar els altres articles i els va desar a l’armari. Llavors es va prendre el cafè que havia fet jo. En Cinnamon i jo vam seure l’un davant de l’altre a la taula de la cuina. Tal com abans havíem fet la Kumiko i jo cada matí.

* * *

—En Cinnamon no va anar ni un sol dia a l’escola —va dir la Nutmeg—. Les escoles normals no acceptaven cap alumne que no parlés, i a mi no em va semblar bé enviar-lo a una escola amb nens discapacitats. Fos quin fos el motiu pel qual no parlava, era segur que no tenia res a veure amb els problemes que tenien els altres nens. En Cinnamon tampoc no tenia ganes d’anar a l’escola. Li agradava estar-se a casa llegint tranquil·lament, escoltant discos de música clàssica o jugant al jardí amb el gos que teníem en aquella època. D’aquesta manera era la mar de feliç. A vegades també anàvem a passejar, però no li agradava veure nens de la seva edat i per això no ens demanava gaire de sortir.

La Nutmeg va aprendre el llenguatge de signes i així es va poder comunicar amb en Cinnamon. Quan el llenguatge de signes es quedava curt, agafaven un bloc i parlaven per escrit. Un dia, però, ella es va adonar que es podien comunicar els sentiments amb el seu fill sense haver de recórrer a uns mètodes tan complicats. Entenia perfectament què pensava o què volia en Cinnamon amb un lleu moviment del cos, amb un mínim canvi en l’expressió. Quan es va adonar d’això, ja no la va amoïnar tant que en Cinnamon no parlés. L’intercanvi d’emocions amb el seu fill no se’n ressentia. Evidentment, el fet que no poguessin utilitzar el llenguatge verbal representava un inconvenient. Però no passava de ser això, «un inconvenient», i en certa manera, fins i tot va fer que la comunicació entre tots dos fos més pura.

En el temps lliure que li deixava la feina, la Nutmeg va ensenyar en Cinnamon a llegir i a escriure i a fer càlculs. En realitat, però, no va haver d’ensenyar-li gaires coses, ja que a en Cinnamon li agradava llegir i aprenia pel seu compte tot el que necessitava. Més que ensenyar-li coses, doncs, la feina de la Nutmeg va consistir a proporcionar-li els llibres que necessitava. Li agradava la música i va voler aprendre a tocar el piano, però només va tenir professors els primers mesos per aprendre la tècnica bàsica dels dits, i després va continuar estudiant pel seu compte amb mètodes específics i gravacions fins que va arribar a tenir un nivell força alt per un nen de la seva edat. Li agradava tocar sobretot Bach i Mozart, i, a part de Poulenc i Bártok, no mostrava cap interès per tocar res posterior a l’escola romàntica. Durant els primers sis anys, tot l’interès d’en Cinnamon es va centrar en la música i la lectura. Quan va arribar a l’edat de començar secundària, es va interessar pels idiomes. Primer va escollir l’anglès, i després el francès, i al cap de mig any ja podia llegir llibres fàcils en tots dos idiomes. Evidentment, no podia parlar, però el seu objectiu no era poder conversar sinó poder llegir els llibres escrits en aquelles llengües. Després es va aficionar a manipular mecanismes complicats. Es va comprar les eines específiques i es va dedicar a muntar ràdios i amplificadors amb tubs de buit, i a desmuntar i arreglar rellotges.

La gent del seu voltant —de fet, la gent amb qui tenia relació no eren més que tres: la seva mare, el seu pare i la seva àvia (la mare de la Nutmeg)— es van acostumar al fet que no parlés i fins i tot ho trobaven natural. Al cap d’uns quants anys, la Nutmeg va deixar de portar el seu fill a la consulta del psiquiatre. La visita setmanal no havia tingut cap efecte sobre els seus «símptomes» i, tal com havien dit els metges al principi, a part de no parlar, en Cinnamon no tenia cap altre problema. En cert sentit, fins i tot es podia dir que era un nen perfecte. La Nutmeg no recordava que mai hagués hagut de manar-li res ni que mai hagués hagut de renyar-lo per res que hagués fet. En Cinnamon decidia tot sol el que havia de fer, i ho feia sempre com calia. Era tan diferent de la resta de nens que no tenia sentit comparar-lo amb els altres. Als dotze anys, quan va faltar l’àvia (la va plorar en silenci uns quants dies seguits), va començar a cuinar, a netejar i a fer la bugada sense que ningú l’hi digués, mentre la Nutmeg era fora treballant. La Nutmeg va pensar a llogar una criada quan es va morir la seva mare, però en Cinnamon s’hi va negar en rodó. No volia que entrés una altra persona a casa i alterés l’ordre que hi havien establert. D’aquesta manera, en Cinnamon va passar a encarregar-se de la majoria de les feines domèstiques, que no cal dir que feia amb diligència i precisió.

* * *

En Cinnamon em parlava amb les dues mans. Tenia uns dits fins i elegants, heretats de la seva mare. Eren uns dits llargs, però no pas massa. Els deu dits se li movien per davant el rostre sense vacil·lar, com si fossin animalons obedients que em transmetien els missatges necessaris.

«Avui a les dues vindrà una clienta. I ja està. Fins llavors no cal fer res. Jo treballaré una hora aquí i després me n’aniré. A les dues tornaré amb la clienta. Segons la previsió meteorològica, estarà núvol tot el dia, o sigui que et pots ficar al pou abans que es faci fosc sense que et facin mal els ulls».

Tal com deia la Nutmeg, entendre les paraules que em deien els seus deu dits no em representava cap esforç. Jo no tenia ni idea del llenguatge de signes, però no em costava gens seguir el moviment refinat i complicat dels seus dits. Potser era que els movia tan bé que només de mirar-los ja entenia què volien dir-me. Era com quan t’emociones veient una obra de teatre parlada en una llengua estrangera. Amb tot, podia ser que, tot i voler seguir els moviments dels seus dits, amb prou feines els veiés. Podia ser que el moviment dels dits no fos sinó la façana que decorava l’edifici, i que en realitat mirés el que hi havia darrere. Cada matí, mentre parlava amb ell, intentava discernir on era aquella frontera, però no me’n sortia. Suposant que hi hagués una línia de separació, no parava de moure’s i de canviar.

Quan s’acabava la conversa, o l’intercanvi d’informació, en Cinnamon es treia l’americana, la penjava al penjador, s’amagava la punta de la corbata dins la camisa i es posava a netejar la casa o a fer-me un dinar senzill a la cuina. Mentre treballava, escoltava música en un equip de música petit. Hi havia setmanes que només escoltava cintes amb la música sacra de Rossini, i n’hi havia que només n’escoltava amb els concerts per a instruments de vent de Vivaldi. Les escoltava tants cops que gairebé em sabia les melodies de memòria.

La manera de treballar d’en Cinnamon era extraordinàriament eficient, sense cap gest gratuït. Al principi jo m’oferia per ajudar-lo, però cada cop que l’hi deia ell feia que no amb el cap, amb un somriure. I, de fet, veient com es movia, era clar que valia més que ho deixés tot a les seves mans. Des de llavors, mentre en Cinnamon feia la feina de casa, jo m’asseia a llegir al sofà de l’«emprovador» per no molestar-lo.

La casa no era gaire gran, i no hi havia més que els mobles necessaris. Com que no hi vivia ningú, no estava mai bruta ni desendreçada. Tot i així, en Cinnamon cada dia passava l’aspiradora per tots els racons, treia la pols dels mobles i de les prestatgeries i netejava tots els vidres amb esprai. Encerava la taula. Fregava les bombetes. Tornava tots els objectes al lloc que els pertocava. Endreçava el menjar dels armaris, desava les olles segons la mida. Plegava la roba blanca i les tovalloles dels armaris de manera que coincidissin els cantons. Col·locava les tasses amb totes les nanses cap al mateix cantó. Corregia la posició del sabó del lavabo i canviava la tovallola encara que no s’hagués fet servir. Ficava tota la brossa en una sola bossa, la tancava i se l’emportava. Ajustava l’hora del rellotge segons l’hora que marcava el seu (m’hi jugaria el que fos que no el portava ni tres segons avançat o endarrerit). Posava bé tot el que no estava com calia amb els moviments elegants i precisos dels seus dits. Si, per posar-lo a prova, un dia movia el rellotge de la prestatgeria dos centímetres cap a l’esquerra, l’endemà ell el movia dos centímetres cap a la dreta.

El comportament d’en Cinnamon, però, no semblava obsessiu, sinó natural i «correcte». Podia ser que en Cinnamon tingués gravat al cap com havia de ser el món —si més no, aquell món petit que compartíem—, i que el fet de mantenir-lo tal com havia de ser fos per a ell tan natural com el fet de respirar. També podia ser que en Cinnamon només ajudés que les coses, empeses per un fort desig intern, tornessin al seu estat original.

En Cinnamon va ficar el menjar que havia fet en un recipient, el va desar a la nevera i em va indicar el que havia de menjar per dinar. Jo li vaig donar les gràcies. Llavors es va tornar a nuar la corbata davant el mirall, es va examinar la camisa i es va posar l’americana. Va fer un somriure, em va dir: ‘Adéu’ només movent els llavis i se’n va anar després de donar un últim cop d’ull al seu voltant. Va pujar al Mercedes Benz, va ficar la cinta de música clàssica al radiocasset, va obrir la porta amb el comandament a distància i se’n va anar traçant exactament el mateix arc que quan havia arribat, però en sentit contrari. Quan el cotxe va haver sortit, la porta es va tancar. Jo vaig contemplar l’escena per les escletxes de la persiana, amb una tassa de cafè als dits. Els ocells no estaven tan esverats com abans. Es veien uns núvols baixos una mica esfilagarsats pel vent. Sobre aquells núvols baixos, però, ja n’hi havia uns altres de més espessos.

Em vaig asseure a la cadira de la cuina, vaig deixar la tassa sobre la taula i vaig mirar l’espai que havia endreçat en Cinnamon amb les seves mans. Semblava un gran bodegó en tres dimensions. Només el rellotge marcava en silenci el pas del temps. Les busques marcaven tres quarts i cinc d’onze. Mentre mirava la cadira fins on feia un moment hi havia hagut en Cinnamon, em vaig tornar a demanar si havia fet bé de no dir-li res de la visita de l’Ushikawa ahir al vespre. ¿Havia fet el que havia de fer? ¿Allò no afectaria la confiança que hi havia entre en Cinnamon i jo, entre la Nutmeg i jo?

M’havia estimat més, però, esperar-me i veure com anaven les coses. Volia saber quina de les activitats que feia molestava tant en Noboru Wataya. Volia saber quina cua li trepitjava i quina mena de mesures pensava prendre per contrarestar-ho. D’aquella manera, potser podria acostar-me una mica més al secret d’en Noboru Wataya. I, de resultes d’això, acostar-me una mica més al lloc on era la Kumiko.

Quan les busques del rellotge que en Cinnamon havia mogut dos centímetres cap a la dreta (és a dir, que havia tornat al lloc que li corresponia) s’acostaven a les onze, vaig sortir al jardí per ficar-me al pou.

* * *

—Quan en Cinnamon era petit, li vaig explicar la història del submarí i del zoològic. El que vaig veure des de la coberta d’aquell vaixell mercant l’agost del 1945. Que mentre aquell submarí americà ens apuntava amb els canons per enfonsar el vaixell en què viatjàvem, els soldats japonesos mataven els animals del zoològic on treballava el meu pare. Feia molt temps que portava aquestes històries dins meu, sense explicar-les a ningú. Feia molt temps que errava en silenci pel fosc laberint que s’estenia entre la il·lusió i la realitat. Però quan va néixer en Cinnamon vaig pensar que el meu fill era l’única persona a qui podia explicar aquella història, de manera que, fins i tot abans que aprengués a parlar, l’hi vaig explicar una vegada, i una altra, i una altra. I, mentre li explicava en veu baixa tots els detalls que en recordava, aquelles escenes van prendre vida davant meu, com si algú hagués obert la tapa que les tenia tancades en algun lloc.

»Quan va començar a entendre les paraules, en Cinnamon em va fer repetir molts cops aquella història. I l’hi vaig repetir cent cops, dos-cents, potser cinc-cents. Però no es tractava simplement de repetir-la. Cada cop que l’hi explicava, en Cinnamon volia conèixer les petites històries que estaven contingudes en la història principal. Volia conèixer les altres branques de l’arbre. Jo les resseguia tal com em demanava, i li explicava les històries que hi trobava. D’aquesta manera, la història es va anar fent cada cop més gran.

»Era com una mena de mitologia que vam crear plegats. ¿M’entén? Cada dia en parlàvem entusiasmats. Del nom dels animals que hi havia al zoològic, del color del pelatge i dels ulls, de les diferents olors que s’hi sentien, del nom i la fesomia de cadascun dels soldats, del lloc on s’havien criat, del pes dels fusells i les bales, de la por i la set que tenien, de la forma dels núvols que suraven al cel… Mentre parlava, jo podia veure clarament els colors i les formes del que descrivia, i els podia transmetre a en Cinnamon tal com els veia. Sempre trobava les paraules exactes. No hi havia límits. Sempre trobava detalls per afegir, i la història s’anava fent cada cop més gran i més profunda.

La Nutmeg va somriure com si recordés aquells dies. Era el primer cop que li veia aquell somriure tan natural.

—Un dia, però, tot això es va acabar de sobte —va prosseguir—. Aquell matí de febrer en què en Cinnamon va deixar de parlar, també vam deixar de compartir aquestes històries.

Va fer una pausa per encendre una cigarreta.

—Ara ja sé què va passar. Les seves paraules van desaparèixer, xuclades pel laberint que formava el món d’aquelles històries. Alguna cosa que va sortir d’aquelles històries li va prendre la llengua. I, uns quants anys després, aquella mateixa cosa va matar el meu marit.

* * *

El vent bufava amb més força que al matí, i uns núvols grisos i feixucs desfilaven sense pausa cap a llevant. Semblaven viatgers silenciosos que es dirigien cap a la fi del món. De tant en tant, el vent feia un gemec breu que no s’arribava a convertir en paraules entre les branques despullades dels arbres del jardí. Em vaig quedar un moment al costat del pou, mirant el cel. Vaig pensar que la Kumiko potser mirava aquells mateixos núvols des d’algun lloc. Va ser una idea que em va venir al cap sense que hi hagués cap motiu especial.

Vaig baixar per l’escala fins al fons del pou i vaig estirar la corda per tancar la tapa. Vaig inspirar dos o tres cops, vaig agafar el bat de beisbol, el vaig empunyar amb força i em vaig asseure tranquil·lament en la foscor. Era una foscor perfecta. Passés el que passés, allò era el més important. Aquella foscor absoluta tenia la clau de tot. En pensar això, em vaig adonar que semblava un programa de cuina. «¿Queda clar? La clau és tenir una foscor absoluta. O sigui que, amigues, tinguin a punt una foscor al més densa i al més absoluta possible». I després un bat de beisbol ben contundent, vaig pensar. Vaig somriure en la foscor, només una mica.

Vaig notar que la taca de la galta començava a escalfar-se. De mica en mica m’acostava al centre de les coses. Vaig tancar els ulls. Encara tenia a les orelles la melodia que en Cinnamon havia escoltat aquell matí mentre feinejava. L’Ofrena musical, de Bach. La música em ressonava dins el cap com ressonen els rumors del públic en un auditori amb el sostre ben alt. Al cap de poc, però, el silenci baixava ballant i penetrava en els plecs del meu cervell, com si fos un insecte ponent ous. Un després de l’altre. Vaig obrir els ulls i els vaig tornar a tancar. Les dues foscors es van barrejar i vaig començar a separar-me de mi, d’aquell recipient que em contenia.

Com sempre.