1

EL PUNT DE VISTA DE LA MAY KASAHARA

Hola, Ocell que dóna corda

Ja fa dies que et volia escriure, però com que no em recordava com et deies ho he anat deixant fins ara. Suposo que, encara que fos molt simpàtic i eixerit, el carter no et podria pas portar una carta on posés: «Ocell que dóna corda, barri de Setagaya, districte ***, secció 2». Ja em sonava que quan ens vam conèixer m’havies dit com et deies, però me n’havia oblidat completament (Toru Okada és un nom que se t’oblida quan ha plogut dos o tres dies). Fins que l’altre dia, no sé per què, em va venir de sobte, com una porta que s’obre amb un cop de vent. Ja ho sé, vaig pensar, l’Ocell que dóna corda es diu Toru Okada.

Primer hauria d’explicar-te breument on sóc i què hi faig, però no és tan fàcil com sembla. Això no vol dir, però, que estigui en una situació difícil. De fet, la situació és més aviat senzilla i fàcil d’entendre. El camí que m’ha dut fins aquí tampoc no ha estat gaire complicat. Ha estat com agafar un regle i fer una línia entre dos punts. Fàcil, ¿oi? Però, ¿saps què? Doncs que sempre que m’hi poso i intento explicar-t’ho per ordre, començant pel començament, no em surten les paraules. El cap se’m queda en blanc, com un conill blanc enmig de la neu. A veure… ¿com t’ho diria? A vegades explicar una cosa senzilla a algú pot ser molt complicat. Per exemple, una frase tan senzilla com «L’elefant té una trompa molt llarga», segons on o com la diguis, pot ser mentida. Ho acabo de descobrir fa una estona, després d’arrugar uns quants fulls intentant escriure’t aquesta carta. Tal com Colom va descobrir Amèrica.

No és que vulgui fer una endevinalla, però només puc dir-te que sóc «en un lloc». Com en els contes: «Hi havia una vegada, en un lloc…». El lloc des d’on t’escric és una habitació petita, amb una taula, un llit, una prestatgeria i un armari. Tot és petit, sobri i senzill. Dir que tot és «el mínim imprescindible» hi escau de meravella. Sobre l’escriptori hi tinc un llum fluorescent, una tassa de te anglès, els fulls per escriure aquesta carta i un diccionari. Si t’he de dir la veritat, el diccionari no el consulto si no és molt necessari. És que no m’agraden gaire, els diccionaris. Ni l’aspecte que tenen ni les definicions que hi ha a dins. Sempre que busco alguna cosa al diccionari acabo fent una ganyota i pensant que diuen coses que no necessito saber. I les persones que som així no ens podem entendre gaire bé amb els diccionaris, ¿oi? Per exemple: «Transició: passar d’un estat a un altre». ¿I a mi què m’expliquen? Per això, quan veig un diccionari sobre l’escriptori és com si veiés un gos que ha entrat al jardí de casa i ha fet un cagarro cargolat a la gespa. La veritat, però, és que em faria vergonya escriure malament alguna paraula o algun caràcter en una carta que t’envio a tu, i per això me n’he comprat un.

També tinc una dotzena de llapis ben esmolats. Uns llapis lluents i nous de trinca, acabats de comprar a la papereria. No cal que et sàpiga greu, però els he comprat expressament per escriure’t a tu. Els llapis acabats d’esmolar transmeten una sensació de benestar, ¿oi? Després també tinc un cendrer, tabac i mistos. No fumo tant com abans, però de tant en tant encenc una cigarreta per distreure’m una mica (ara mateix estic fumant). Això és tot el que tinc sobre l’escriptori. Al davant hi tinc una finestra amb cortines. Les cortines tenen un estampat de flors molt bufó, però no pateixis. Les flors no les vaig triar jo, ja hi eren. A banda de les cortines de flors, l’habitació és ben senzilla. Més que l’habitació d’una adolescent, sembla l’habitació d’una presó per a delinqüents de pa sucat amb oli pensada per un dissenyador benintencionat.

Encara no et vull dir res del que es veu per la finestra. Ja te’n parlaré després. No és que em vulgui fer la interessant, però les coses han de seguir un ordre. De moment, l’únic que et puc descriure és l’interior de l’habitació. De moment.

Des que no ens veiem, he pensat molt en la taca blavosa que et va sortir de sobte a la galta. Un dia et vas ficar d’amagat al pou de la casa abandonada dels Miyawaki, com un teixó, i quan en vas sortir ja la tenies. Ara em sembla mentida, però això va passar realment davant els meus ulls. I, des que la vaig veure per primer cop, vaig pensar que aquella taca havia de ser un senyal especial. Que devia contenir algun significat profund que jo no coneixia. Si no fos així, no t’hauria sortit tan de sobte.

Per això al final t’hi vaig fer un petó. Volia saber quina sensació feia, quin gust tenia. No és que cada setmana vagi fent petons al primer home que em trobo. El que vaig sentir en aquell moment, el que em va passar… m’agradaria explicar-t’ho algun dia amb calma (tot i que no estic segura de sortir-me’n).

El cap de setmana passat vaig anar a tallar-me els cabells a la perruqueria del poble, cosa que feia molt temps que no feia, i en una revista vaig trobar un article sobre la casa abandonada dels Miyawaki. No cal dir que em vaig quedar molt parada. Jo no llegeixo mai revistes d’aquestes, però la tenia just al davant, i quan la vaig obrir i em vaig trobar aquell article és normal que em sorprengués, ¿no? L’article era una mica misteriós, i no cal dir que no hi havia ni una sola paraula sobre tu. Però, si t’he de dir la veritat, en aquell moment em vaig preguntar si no hi tenies alguna cosa a veure. De sobte em va assaltar aquest dubte. Just en el moment en què pensava que t’havia d’escriure, va bufar el vent, la porta es va obrir amb un cop sec i em vaig recordar del teu nom. Ja ho sé, es diu Toru Okada.

Amb el temps que fa que t’escric, ja hauria pogut venir-te a veure com abans, saltant el mur de darrere de casa teva. Hauríem pogut seure a la taula d’aquella cuina insulsa i hauríem pogut parlar tranquil·lament, cara a cara. Això seria el més ràpid. Però, malauradament, hi ha diverses circumstàncies que m’ho impedeixen. Per això he de seure a l’escriptori, agafar el llapis i escriure’t aquesta carta.

Últimament he pensat molt en tu, Ocell que dóna corda. De fet, fins i tot he somiat uns quants cops en tu. També he somiat en el pou. Cap dels somnis no era res de l’altre món. Tu no n’eres el protagonista, sinó que només hi sorties fent un paper secundari. Per això no crec que els somnis en si tinguessin un sentit gaire profund. Tot i així, em van deixar molt, molt, molt amoïnada. I després, tal com t’he dit, vaig trobar aquella revista amb l’article sobre la casa abandonada dels Miyawaki (que ara ja no és una casa).

Només és una suposició, però la Kumiko no deu haver tornat, ¿oi? I m’imagino que tu deus fer coses rares perquè torni. És una intuïció que tinc.

Adéu, Ocell que dóna corda. Quan en tingui ganes, ja et tornaré a escriure.