17

LA COSA MÉS FÀCIL
Una venjança refinada
El que hi havia a l’estoig de guitarra

L’endemà al matí vaig anar a fer-me una foto per al passaport. Quan vaig seure a la cadira de l’estudi, el fotògraf em va mirar el rostre amb cara de professional i, sense dir res, va entrar a la rebotiga, en va sortir amb unes pólvores i me les va posar a la galta dreta. Llavors va tirar uns quants passos enrere i va regular l’angle i la intensitat de la llum perquè no es veiés gaire la taca. Jo em vaig girar cap a la càmera i, seguint les seves instruccions, vaig somriure una mica. El fotògraf em va dir que podria passar a recollir les fotos l’endemà, a partir del migdia. Vaig tornar a casa i vaig trucar al meu oncle per dir-li que potser seria fora unes quantes setmanes. Li vaig dir que em sabia greu explicar-li tot allò de manera tan brusca, però que la Kumiko se n’havia anat de casa, que després m’havia escrit una carta per dir-me que no tornaria i que jo tenia ganes de marxar d’allà (tot i que no sabia durant quant temps). Quan vaig acabar l’explicació, el meu oncle es va quedar una estona pensant a l’altre cap del fil.

—Em pensava que amb la Kumiko us enteníeu bé —va dir després de fer un lleu sospir.

—Si t’he de dir la veritat, jo també m’ho pensava —li vaig dir sincerament.

—Si no m’ho vols explicar, no m’ho expliquis, però, ¿hi ha alguna raó concreta perquè la Kumiko hagi marxat?

—Em sembla que tenia un amant.

—Això és el que suposes, ¿no?

—No, no ho suposo. M’ho va dir ella mateixa, a la carta.

—Vaja —va fer el meu oncle—. Així, deu ser això.

—Sí, deu ser això.

Ell va tornar a sospirar.

—Però jo estic bé —vaig dir amb un to alegre, com si volgués consolar-lo—. Només és que vull marxar una temporada. Vull canviar d’aires, i també necessito temps per pensar què faré a partir d’ara.

—¿I ja saps on vols anar?

—Potser a Grècia. Tinc un amic que hi viu, i ja fa temps que em va convidar a anar-hi.

El fet de mentir al meu oncle em va fer posar de mal humor, però en aquell moment no podia pas explicar-li tots els detalls. Em va semblar que valia més que li digués una mentida.

—Ja —va fer ell—. No pateixis. De moment no penso llogar la casa a ningú. Pots deixar-ho tot tal com està. Encara ets jove, i ja refaràs la vida. Trobo molt bé que te’n vagis ben lluny i que t’ho prenguis amb calma. Grècia… Segur que està molt bé, Grècia.

—Gràcies per tot, oncle —vaig dir—. Però si mentre sóc fora et surt l’ocasió de llogar la casa, pots llençar tot el que hi ha. De fet, no hi ha res que valgui la pena.

—Entesos. Per això no pateixis, que ja me n’encarregaré jo. Però, escolta, ¿allò del corrent obstruït que em vas preguntar l’altre dia no deu tenir res a veure amb això de la Kumiko?

—Bé, una mica sí. Si vols que et digui la veritat, m’amoïna una mica.

El meu oncle es va quedar pensarós.

—¿Vols que vingui a veure’t un dia d’aquests? M’agradaria veure què passa amb els meus propis ulls. A més, fa temps que no he vingut.

—Vine quan vulguis. Jo no tinc res per fer.

Després de penjar, em vaig posar encara de més mal humor. L’estrany corrent d’aquells últims mesos m’havia arrossegat fins allà. Entre el món del meu oncle i el meu s’alçava una paret invisible, alta i gruixuda, que ens mantenia ben separats.

El meu oncle va venir al cap de dos dies. Quan em va veure la taca de la galta no va dir res, potser perquè no sabia què podia dir. Només va aclucar una mica els ulls, com si estigués estranyat. Em va portar una ampolla d’un whisky escocès molt bo i un assortiment de pastissets de peix que havia comprat a Odawara. Vam seure al porxo, compartint els pastissets i el whisky.

—Això de tenir un porxo està molt bé —va dir el meu oncle, assentint uns quants cops amb el cap—. Al pis on visc no n’hi ha, és clar, i a vegades el trobo a faltar. En un porxo així tens unes sensacions que no tens enlloc més.

El meu oncle es va quedar una estona contemplant la lluna que surava al cel. Era una lluna creixent blanca i clara, com si estigués acabada d’esmolar. Vaig pensar que era un misteri que una cosa com aquella es pogués aguantar sola al cel.

—Per cert, ¿com t’ha sortit aquesta taca? —em va preguntar el meu oncle, sense donar-hi importància.

—No ho sé —vaig dir. Vaig fer un glop de whisky—. Quan me’n vaig adonar ja la tenia. Deu fer una setmana. Tant de bo pogués explicar-t’ho millor, però no sé com.

—¿I ja has anat al metge?

Vaig fer que no amb el cap.

—¿Vols dir que no hi ha alguna relació entre això i la marxa de la Kumiko?

Vaig fer que no amb el cap.

—És cert que em va sortir després que ella marxés, però dubto que hi hagi una relació de causa i efecte.

—No he sentit mai de ningú a qui li hagi sortit una taca així d’un dia per l’altre.

—Jo tampoc —vaig dir—. Però, de fet, ja m’hi he anat acostumant. Evidentment, al principi em vaig quedar parat, com en estat de xoc. Quan em mirava al mirall em feia angúnia, em preguntava què faria amb una cosa així tota la vida. Però, no sé per què, amb el pas dels dies m’ha importat cada cop menys. Fins i tot he arribat a pensar que no és tan dolent. Ara, no sabria explicar-te per què.

—Ja —va dir el meu oncle.

Es va quedar una estona molt llarga observant-me la taca, amb una mirada recelosa.

—Bé, si tu ho dius, ja està bé —va dir finalment—. Al cap i a la fi, és problema teu. Si cal, però, puc recomanar-te un metge.

—Gràcies —vaig dir—, però de moment no vull anar-hi. No crec que serveixi de res.

El meu oncle va encreuar els braços i va mirar un moment cap al cel. No es veien tants estels com de costum. Només la lluna en quart creixent, ben definida.

—Feia temps que no parlàvem amb calma —va dir—. Em pensava que no calia, que tu i la Kumiko anàveu fent. A més, mai no m’ha agradat ficar-me allà on no em demanen.

Li vaig dir que ja ho sabia.

El meu oncle va remenar els glaçons dins el got, va fer un glop de whisky i el va deixar a terra.

—No entenc gaire què passa últimament al teu voltant. Que si hi ha un corrent obstruït, que si aquesta casa porta malastrugança, que si la Kumiko ha marxat, que si de sobte et surt aquesta taca a la cara, que si te’n vas una temporada a Grècia… Bé, les coses han anat així. La Kumiko ha marxat i t’ha sortit aquesta taca a la cara. Em sap greu dir-ho així, però no és ni la meva dona ni la meva cara, ¿oi? Per tant, si no vols explicar-m’ho amb detall, no cal que m’ho expliquis. Jo tampoc et dono més explicacions de les necessàries. Ara, deixa’m dir-te que hauries de pensar bé què és el més important per a tu.

Vaig fer que sí amb el cap.

—Ho he pensat molt. Però hi ha moltes coses embolicades i no aconsegueixo desembullar-les, separar-les d’una en una. No sé com desfer aquest embolic.

El meu oncle va somriure.

—Doncs jo conec un truc per fer-ho —va dir—. La majoria de gent pren decisions equivocades justament perquè no el coneixen. I, quan ja s’han equivocat, comencen a queixar-se i a donar les culpes als altres. Ho he vist moltes vegades i, si vols que et digui la veritat, no ho suporto. Puc semblar una mica presumptuós, però el truc consisteix a solucionar primer les coses menys importants. És a dir, si estableixes un ordre de la A a la Z, en lloc de començar per la A has de començar per la X, la Y i la Z. Dius que tot està molt embolicat i que no saps per on posar-t’hi, però això et passa perquè vols començar a solucionar-ho per dalt de tot. Quan vols decidir una cosa important, val més que comencis per les coses més insignificants. Per les coses més estúpides, per les que pot veure i entendre tothom. I dedicar-hi tot el temps que calgui.

»Ja saps que els meus negocis no són gran cosa. Només tinc quatre o cinc locals a Ginza que no són res de l’altre món. Però, si parlem en termes d’èxit o fracàs, sí que puc dir que no he fracassat mai. I és perquè he posat en pràctica aquest truc que et deia. La gent se salta les coses més fàcils i estúpides, les que tothom entén, i vol avançar massa de pressa. Jo no. Jo dedico més temps a solucionar les coses estúpides, perquè sé que, com més temps els dediques, més bé surt després tota la resta. —Va fer un altre glop de whisky—. Per exemple, quan vols obrir un local: un restaurant, un bar, el que sigui. Posem que vulguis obrir un local, que tinguis uns quants llocs mirats i que n’hagis de triar un. ¿Com ho faries?

Vaig pensar una mica.

—Doncs suposo que hauria de calcular diverses variables. El lloguer, el préstec, els mesos que tardaria a tornar-lo, la capacitat del local, la rotació dels clients, la consumició per client, les despeses de personal, el llindar de vendes… tot això.

—Això és el que fa la majoria de gent. I per això fracassen —va dir el meu oncle amb una rialla—. T’explicaré el que faig jo. Si trobo un lloc que em fa el pes, m’hi passo tres o quatre hores plantat al davant, i l’endemà també, i l’altre, i l’altre, i l’altre, mirant la cara de la gent que passa. No penso res, no calculo res, només miro la gent que passa i la cara que fa. Com a mínim m’hi estic una setmana. Durant aquest temps, puc veure la cara de tres o quatre mil persones. A vegades fins i tot m’hi passo més temps i tot. Però arriba un moment en què ho veig clar, com si de sobte s’aixequés la boira. Veig quina mena de lloc és i què demana un lloc així. I si el que demana el lloc és diferent del que demano jo, me n’oblido. Me’n vaig a un altre lloc i torno a fer el mateix. Però si veig que entre el que demana el lloc i el que demano jo hi ha algun punt en comú o algun punt d’acord, vol dir que tinc l’èxit atrapat per la cua. Llavors només he d’aferrar-lo bé i no deixar que s’escapi. Però, per atrapar-lo, m’he hagut de passar dies i dies plantat com un beneit, tant si plou com si neva, mirant la cara de la gent. Els càlculs ja els puc fer després. Sóc una persona més aviat realista. Només em crec el que puc comprovar amb els meus ulls. Les raons, els avantatges i els càlculs, les teories i els principis, són per a la gent que no és capaç de veure-hi amb els ulls. Que és la majoria. No entenc per què és així. És una cosa que tothom hauria de ser capaç de fer.

—Així, no és només el teu toc màgic.

—Això també hi és —va dir el meu oncle amb un somriure—. Però amb això sol no n’hi ha prou. El que hauries de fer és començar a pensar per la cosa més senzilla. Per exemple, podries plantar-te en alguna cantonada i anar mirant cada dia la cara de la gent que passa. Sense prendre decisions precipitades. Potser és una mica pesat, però hi ha coses que volen que t’aturis i els dediquis temps.

—¿Vols dir que m’hauria de quedar aquí més temps?

—No, no t’estic dient ni que et quedis ni que te’n vagis. Si vols anar a Grècia, vés-hi. I si et vols quedar aquí, queda-t’hi. Ho has de decidir tu. L’únic és que sempre m’havia semblat que t’havia anat bé casar-te amb la Kumiko, i que a ella li havia anat bé casar-se amb tu, i no entenc que s’hagi acabat així tan de sobte. Tu tampoc no ho entens, ¿oi?

—No.

—Si és així, val més que t’entrenis a mirar les coses amb els teus propis ulls, fins que acabis entenent-les. No tinguis por del temps que hi hagis de dedicar. En certa manera, dedicar molt temps a una cosa pot ser la forma més refinada de la venjança.

—¿La venjança? —vaig dir, una mica sorprès—. ¿Què vols dir, la venjança? ¿Contra qui?

—Aviat ho entendràs —va dir el meu oncle, somrient.

Vam estar poc més d’una hora bevent asseguts al porxo. Quan el meu oncle va haver marxat, em vaig recolzar a la columna del porxo i em vaig quedar mirant el jardí i la lluna. Vaig respirar durant una bona estona la presència real que havia deixat el meu oncle. Gràcies a això, em vaig sentir alleujat per primer cop des de feia molts dies.

Amb el pas de les hores, però, aquell aire es va dissipar i tot va tornar a quedar cobert amb el vel de la melancolia. Al final el meu oncle havia tornat al seu món i jo m’havia quedat al meu.

El meu oncle havia dit que havia de començar a pensar per la cosa més senzilla. Jo, però, no sabia distingir quines coses eren les senzilles i quines eren les complicades. L’endemà al matí, quan va haver passat l’hora punta, vaig sortir de casa i me’n vaig anar amb tren fins a Shinjuku. Vaig decidir que em quedaria plantat en un lloc per mirar la cara de la gent. No sabia si em serviria de res, però segur que era millor fer allò que no fer res. Si mirar la cara de la gent fins a quedar-ne tip era una cosa senzilla, potser havia de fer-la. Com a mínim, segur que no hi perdria res. Amb una mica de sort, potser fins i tot podria trobar-hi alguna pista de quines eren les coses senzilles per a mi.

El primer dia em vaig asseure a la vora d’un parterre de davant l’estació de Shinjuku i em vaig estar dues hores mirant la cara de la gent que passava pel meu davant. Però era un lloc per on passava massa gent, i massa de pressa. Era difícil mirar cap cara amb una mica de calma. A més a més, en veure que em quedava allà assegut, se’m va acostar un vagabund i em va començar a atabalar amb no sé quines històries. També va passar uns quants cops un policia que em va fitar de dalt a baix. Vaig decidir allunyar-me de l’estació i buscar un lloc més adequat per poder mirar la gent amb tranquil·litat.

Vaig passar pel túnel de sota les vies per anar cap a la sortida oest i, després de voltar una estona, vaig trobar una placeta tranquil·la davant un gratacel. A la placeta hi havia uns quants bancs ben bonics des d’on podria mirar amb calma la gent que passava. No era un lloc tan transitat com l’estació, però tampoc no hi havia vagabunds amb petaques de whisky a la butxaca. Em vaig comprar un dònut i un cafè per dinar al Dunkin’ Donuts, i em vaig passar el dia assegut en aquella placeta. A la tarda vaig tornar a casa abans que comencés l’hora punta.

Al principi només em fixava en els homes que tenien pocs cabells. Era una mania que m’havia quedat dels estudis que havia fet amb la May Kasahara per a aquella empresa de perruques. Els ulls se me n’anaven darrere els homes calbs i els classificava segons si eren A, B o C. Fins i tot vaig pensar que hauria pogut trucar a la May Kasahara per tornar a treballar junts.

Amb el pas dels dies, però, em vaig anar acostumant a mirar la gent sense pensar en res. La majoria dels que passaven per la placeta eren oficinistes que treballaven al gratacel d’allà al davant. Els homes portaven camisa blanca, corbata i un maletí, mentre que la majoria de dones anaven amb sabates de taló. També hi havia gent que anava als restaurants o a les botigues que hi havia a l’edifici, famílies que venien expressament per pujar al mirador que hi havia a l’últim pis i gent que senzillament estava de pas. En qualsevol cas, la majoria caminava prou tranquil·lament. Jo me’ls mirava distret, sense pensar en res en concret. A vegades hi havia algú que em cridava l’atenció per algun motiu, i llavors m’hi fixava bé i el seguia amb la mirada.

Vaig fer allò una setmana seguida. Cada dia agafava el tren a les deu, quan tothom ja era a treballar, m’arribava a Shinjuku, m’asseia en un banc de la placeta i passava l’estona mirant gent fins a les quatre de la tarda. Fent aquell exercici em vaig adonar que, a còpia de mirar la cara de la gent que passava pel meu davant, podia buidar el cap com si n’hagués tret el tap. Jo no deia res a ningú, i ningú no em deia res a mi. No pensava ni sentia res. A vegades em feia l’efecte que m’havia convertit en una part més d’aquell banc de pedra.

Només un cop em va parlar algú. Era una dona de mitjana edat, prima i molt ben vestida. Duia un vestit ajustat de color rosa llampant, unes ulleres de sol amb la muntura de carei, un barret de color blanc i una bossa de malla, també de color blanc. Tenia unes cames molt boniques, i portava unes sandàlies de pell d’un blanc immaculat i amb pinta de ser molt cares. Anava maquillada, però no excessivament. Em va preguntar si em passava res, i jo li vaig dir que no. Em va dir que em veia cada dia allà assegut i em va preguntar què hi feia. Jo li vaig contestar que mirava la cara de la gent. Em va demanar si ho feia amb algun objectiu concret, i jo li vaig contestar que no.

Llavors es va treure un paquet de Virginia Slims de la bossa i va encendre una cigarreta amb un petit encenedor daurat. Me’n va oferir una. Jo vaig fer que no amb el cap. Llavors es va treure les ulleres de sol i, sense dir ni una paraula, se’m va quedar mirant a la cara. Per ser més exactes, em va mirar la taca. Jo la vaig mirar als ulls, però no hi vaig poder llegir cap mena d’emoció. Només eren uns ulls negres que feien la seva funció. Tenia un nas petit i punxegut, i uns llavis fins pintats amb molta cura. Era difícil saber quina edat tenia, però devia rondar els quaranta-cinc. A primera vista semblava més jove, però si la miraves bé t’adonaves que tenia un rictus de cansament sota els ulls.

—¿Té diners? —em va preguntar.

—¿Diners? —vaig dir, sorprès—. ¿Què vol dir?

—Només l’hi preguntava. Si en té. ¿No té problemes de diners?

—De moment no —li vaig respondre.

La dona se’m va quedar mirant fixament, amb els llavis una mica torçats, com si sospesés les meves paraules. Llavors va assentir amb el cap. Es va posar les ulleres, va deixar caure la cigarreta a terra, es va aixecar i se’n va anar sense mirar enrere ni un sol cop. Jo em vaig quedar atònit, veient com es perdia entre la gent. Potser no estava gaire bé del cap. Però anava massa arreglada per no estar-ho. Vaig apagar amb la sola de la vamba la cigarreta que ella havia llençat a terra i vaig mirar al meu voltant. El món real ho omplia tot, com sempre. La gent anava i venia, cadascú amb un objectiu concret. Jo no els coneixia, i ells no em coneixien a mi. Vaig respirar fondo i em vaig tornar a concentrar a mirar la cara de la gent sense pensar en res.

En total ho vaig fer onze dies seguits. Cada dia em comprava un cafè i un dònut per dinar i mirava la cara dels milers de persones que passaven davant meu. A banda de la conversa breu i absurda que vaig mantenir amb aquella dona de mitjana edat tan elegant, durant aquells onze dies no em va dir res ningú. No vaig fer res especial i no va passar res digne de ser esmentat. Després d’aquell buit d’onze dies, encara no havia arribat enlloc. Continuava perdut en un laberint enrevessat. Encara no havia pogut desfer ni l’embull més senzill.

Però la tarda de l’onzè dia va passar una cosa estranya. Com que era diumenge, em vaig quedar a la placeta mirant la cara de la gent fins més tard que de costum. La gent que anava a Shinjuku els diumenges era diferent de la que hi anava els altres dies i, a més a més, no calia patir per l’hora punta. De sobte em vaig fixar en un noi que portava un estoig de guitarra de color negre penjat a l’espatlla. No era ni alt ni baix. Portava unes ulleres de pasta de color negre, els cabells fins a les espatlles, uns pantalons i una camisa texans, i unes vambes blanques força velles. Va passar per davant meu amb la mirada absorta, com si pensés alguna cosa, caminant en línia recta. Quan el vaig veure, vaig sentir com un sotrac a la consciència. El cor em va fer un salt. Vaig pensar que el coneixia, que l’havia vist en algun lloc, però vaig tardar uns quants segons a recordar qui era. Era el noi que havia vist actuar en aquell bar de Sapporo. No hi havia dubte: era ell.

Em vaig aixecar del banc i em vaig afanyar a perseguir-lo. Com que no caminava gaire de pressa, no em va costar gaire atrapar-lo. Vaig ajustar el meu pas al d’ell i em vaig posar a seguir-lo a uns deu metres de distància. Vaig pensar a cridar-lo. «Fa tres anys cantaves a Sapporo, ¿oi? Jo t’hi vaig veure», li diria. «¿Ah, sí? Moltes gràcies», respondria ell. Però, ¿com continuaria? «De fet, aquella nit la meva dona acabava d’avortar. I fa poc que m’ha deixat. Feia dos mesos que es veia amb un altre home». ¿Podia dir-li una cosa així? Al final vaig deixar que tot seguís el seu curs i vaig continuar caminant darrere d’ell. Mentre caminava potser ja se m’acudiria alguna cosa.

El noi s’anava allunyant de l’estació. Va deixar enrere la zona dels gratacels, va travessar l’autopista Koshu i es va dirigir cap a Yoyogi. No sé què pensava, però semblava ben absort en el seu món. Devia conèixer bé aquell barri, ja que avançava sense dubtar en cap moment, sense aturar-se per mirar al seu voltant. Caminava amb la vista clavada al davant i amb un pas regular. Mentre el seguia vaig recordar el dia en què la Kumiko havia avortat. Sapporo a principis de març. El terra dur i gelat, les volves de neu ballant en l’aire. Vaig tornar a aquells carrers i en vaig inspirar l’aire glaçat. Vaig veure els núvols de fum blanc que exhalaven els vianants.

De sobte se’m va acudir que aquell dia devia haver començat a canviar alguna cosa. Sí, era segur. Des d’aquell dia el corrent havia començat a canviar d’una manera evident. Vist amb perspectiva, aquell avortament havia tingut una gran importància per a la Kumiko i per a mi. En aquell moment, però, jo no me n’havia adonat. M’havia centrat massa en el fet de l’avortament en si. Però el que realment comptava era una altra cosa.

«Havia de fer-ho. He pensat que era el millor per a tots dos. Escolta, hi ha una cosa que encara no saps. Hi ha una cosa que encara no puc expressar amb paraules. No és que t’ho amagui. L’únic és que encara no sé si és real o no. I per això encara no puc dir-t’ho».

En aquell moment la Kumiko encara no sabia si allò que l’angoixava era real o no, però no hi havia dubte que estava més relacionat amb l’embaràs que amb l’avortament. O amb el fetus. ¿Què devia ser? ¿Què era el que l’havia confós tant? ¿Havia mantingut relacions amb un altre home i per això no volia tenir la criatura? No, no podia ser. Ella mateixa m’havia dit que no era allò. Era segur que la criatura era meva. Però hi havia alguna cosa que no em podia explicar. I aquella cosa estava directament relacionada amb la marxa de la Kumiko. Era evident que tot havia començat en aquell moment.

Amb tot, no tenia ni idea de quin secret s’amagava darrere de tot allò. M’havia quedat sol i abandonat enmig de la foscor. L’únic que sabia era que, mentre jo no descobrís aquell secret, la Kumiko no tornaria al meu costat. Vaig començar a sentir una mena de ràbia serena dins meu. Era una ràbia dirigida contra aquella cosa que no podia veure amb els meus ulls. Em vaig posar ben recte, vaig respirar fondo i vaig compassar la respiració. Tot i així, aquella ràbia se’m va escampar per tots els racons del cos, com una marea silenciosa. Era una ràbia tenyida de tristesa. Una ràbia que no podia descarregar en res. Que no podia desfer de cap manera.

El noi continuava caminant a un ritme constant. Va travessar les vies de la línia Odakyu, va passar per una zona de botigues, va deixar enrere un temple sintoista i es va ficar en un laberint de carrerons. Jo el seguia, variant la distància segons el lloc on érem per evitar que em veiés. Era clar que fins llavors no m’havia descobert, ja que no s’havia girat ni un sol cop. Em va semblar que hi havia alguna cosa que no era normal. No era només que el noi no es girés, sinó que ni tan sols mirava als costats. ¿Què devia pensar, tan concentrat? ¿O potser era que no pensava res?

Al cap d’una estona, el noi es va allunyar de la zona més transitada i es va ficar en uns carrers deserts, amb cases de fusta a banda i banda. Els carrers eren sinuosos i estrets, flanquejats de cases velles de dues plantes que pràcticament es tocaven les unes amb les altres. Era un lloc estranyament desolat. De fet, més de la meitat de les cases estaven abandonades. Les portes principals estaven cegades amb fustes i hi havia rètols que anunciaven plans de nova construcció. De tant en tant trobaves un solar buit, ple d’herbes i envoltat de filats, talment com si hi haguessin arrencat una dent. Devia haver-hi algun pla per enderrocar totes les cases de la zona i construir-hi edificis nous. Davant una casa que on encara vivien hi havia uns quants testos de campanetes i altres flors. També hi havia un tricicle i, a la finestra del primer pis, una tovallola i el vestit de bany d’una criatura. També hi havia uns quants gats, estirats sota la finestra i a la porta, que em van mirar amb ulls mandrosos. Encara no era fosc, però ja no es veia ni una ànima. No sabia ben bé on era. No sabia on quedaven el nord i el sud. Em vaig imaginar que devia ser al mig del triangle que formaven les estacions de Yoyogi, Sendagaya i Harajuku.

Fos com fos, era un racó de món abandonat enmig de la ciutat. Com que per aquells carrers tan estrets no podien passar-hi cotxes, tota la zona es devia haver salvat de les urpes del progrés. En trobar-me en aquell lloc, vaig tenir la sensació que havia tirat vint o trenta anys enrere. Quan me’n vaig adonar, el soroll ensordidor dels cotxes havia desaparegut. El noi va continuar avançant per aquells carrerons laberíntics amb l’estoig de guitarra penjat a l’espatlla fins que es va aturar davant un edifici d’apartaments. En va obrir la porta, hi va entrar i va tancar la porta darrere seu. Em va semblar que no tancava amb clau.

Jo em vaig quedar un moment plantat allà davant. Les busques del rellotge marcaven tres quarts i cinc de sis. Em vaig recolzar a la tanca metàl·lica del solar que hi havia a l’altra banda de carrer i vaig observar l’edifici. Era una construcció típica de fusta de dues plantes que havia estat dividida en apartaments. Ho vaig saber per com era l’entrada i per com estaven distribuïdes les finestres. En la meva època d’estudiant havia viscut en un edifici semblant. En aquella mena d’edificis, que normalment ocupaven persones solteres o estudiants, solia haver-hi unes taquilles per deixar-hi les sabates a l’entrada i tot d’habitacions individuals amb una cuina petita i un lavabo comunitari. En aquell edifici, però, no semblava que hi visqués ningú. No s’hi sentia cap soroll ni s’hi veia cap moviment. A la porta d’entrada, que era de fòrmica, no hi havia cap placa. La devien haver tret feia poc, ja que encara hi quedava un rectangle esblanqueït. Tot i que la calor de la tarda encara es notava, totes les finestres estaven tancades i amb les cortines passades.

Podia ser que l’haguessin fet desallotjar per enderrocar-lo juntament amb les altres cases del barri. Però, si era així, ¿per què hi havia entrat, aquell noi? Vaig esperar per veure si s’obria cap finestra, però no hi va haver cap moviment.

Com que no em podia quedar gaire estona més en aquell carreró desert, em vaig acostar a l’edifici i vaig provar d’obrir la porta. Efectivament, no estava tancada amb clau i de seguida es va obrir cap endins. Em vaig quedar un moment al llindar per mirar cap a l’interior de l’edifici, però estava tot a les fosques i no es veia res. Com que les finestres estaven tancades, l’aire era calent i estava carregat. Feia una olor de florit semblant a la del fons del pou. Tenia les aixelles de la camisa xopes de suor. Em va caure un filet de suor darrere l’orella. Vaig decidir-me a entrar-hi i vaig tancar la porta sense fer soroll. Volia mirar les bústies o les plaques de les taquilles de les sabates (si és que n’hi havia) per veure si encara hi vivia algú. De sobte, però, em vaig adonar que allà hi havia algú. Algú que em mirava fixament.

Estava amagat darrere unes taquilles molt altes que quedaven a la dreta de la porta. Vaig contenir la respiració i vaig mirar cap a aquella foscor calitjosa. Era el noi amb l’estoig de guitarra a qui havia seguit. Es devia haver amagat just després d’entrar. El cor em martellejava amb força sota la gola. ¿Què coi hi feia aquell noi, allà? Potser m’esperava. O potser…

—Hola —li vaig dir amb decisió—. Només volia saber si…

En aquell moment vaig rebre un cop a l’espatlla. Un cop brutal. No vaig saber què passava. Només vaig sentir un impacte tan fort que vaig perdre el món de vista. Em vaig quedar allà plantat, sense entendre res. Ho vaig entendre al cap d’un moment. M’havia picat amb un bat. El noi havia sortit de darrere les taquilles fent un bot com un mico i m’havia donat un cop a l’espatlla amb un bat de beisbol. Encara sense poder reaccionar, vaig veure com tornava a aixecar el bat per etzibar-me un altre cop. Vaig provar d’esquivar-lo, però ho vaig fer massa tard. El segon cop em va picar al braç esquerre. Durant un moment hi vaig perdre la sensibilitat. No hi notava cap dolor. Era com si el braç s’hagués desintegrat en l’aire.

Gairebé en un acte reflex, vaig reaccionar i vaig començar a etzibar-li puntades per tot el cos. Un amic de l’institut que feia karate me n’havia ensenyat alguna tècnica. M’havia obligat a fer puntades cada dia, per aprendre a fer-les cada cop més fortes, més altes i més directes. M’havia dit que en cas d’emergència allò era el que em podia fer més servei. I tenia raó. El noi de l’estoig de guitarra no tenia altra cosa al cap que donar cops de bat, i ni tan sols s’havia plantejat que jo pogués respondre-li amb aquelles puntades. Jo estava tan encegat que no sabia gaire on picava, i tampoc és que piqués gaire fort, però el noi es va quedar tan sorprès que es va fer enrere. Va abaixar el bat i se’m va quedar mirant amb uns ulls absents, com si el temps s’hagués aturat. Aprofitant la seva distracció, li vaig etzibar una puntada més forta i més precisa al baix ventre. Mentre es cargolava de dolor, li vaig prendre el bat de les mans i li vaig donar una altra puntada ben forta, aquest cop al costat. Ell va provar d’agafar-me pels peus, i jo li vaig donar una altra puntada. I una altra al mateix lloc. Llavors li vaig picar a la cuixa amb el bat. Va caure a terra fent un gemec sord.

Al principi les puntades i els cops que li vaig etzibar estaven motivats per l’excitació, per la por que no em pegués ell a mi. Però quan va ser a terra, la por del principi es va convertir en ràbia. Encara sentia la ràbia serena que s’havia acumulat dins meu mentre caminava pensant en la Kumiko, i en aquell moment es va desfermar amb tota la força, es va expandir i es va encendre en una flamarada. Era una ràbia semblant a un odi intens. Li vaig etzibar un altre cop de bat a la cuixa. El noi bavejava. Se’m va començar a despertar el dolor dels cops que havia rebut a l’espatlla i al braç. El dolor va intensificar més la meva ràbia. El noi tenia la cara contreta de dolor, però va intentar incorporar-se recolzant-se amb els braços. Com que el braç esquerre em fallava, vaig deixar el bat, em vaig tirar a sobre d’ell i li vaig començar a donar cops de puny a la cara amb la dreta. Li vaig picar una vegada i una altra, fins que vaig tenir la mà entumida i adolorida. Volia pegar-li fins que perdés el coneixement. El vaig agafar pel coll i li vaig rebatre el cap contra el terra de fusta. No m’havia barallat mai amb ningú d’aquella manera. No havia pegat mai a ningú. Però, no sé ben bé per què, en aquells moments no em vaig poder controlar. Pensava que havia de parar. Que ja n’hi havia prou. Que m’estava excedint. Que aquell noi ja no es podria aixecar. Però no podia parar. Em vaig adonar que estava dividit en dues parts. I que l’una era incapaç d’aturar l’altra. Vaig sentir un intens calfred que em recorria tot el cos.

Llavors vaig veure que aquell noi estava rient. Tot i estar-lo apallissant, ell em mirava amb una rialla als llavis. I com més li pegava, més ampla era la rialla. Al final, amb el nas i la boca ensangonats, i mig ofegat en les seves pròpies baves, va deixar anar una rialla aguda. Vaig pensar que era boig. Vaig parar de pegar-li i em vaig aixecar.

Vaig mirar al meu voltant i vaig veure l’estoig de guitarra, de color negre, plantat al costat de les taquilles. Vaig deixar el noi rient, em vaig acostar a l’estoig, el vaig posar a terra, en vaig desfer la tanca i vaig obrir la tapa. A dins no hi havia res. Era buit. No hi havia cap guitarra ni cap espelma. El noi em va mirar, tossint i rient alhora. De sobte vaig notar que em costava respirar. L’aire calent que hi havia allà dins se’m va fer insuportable. L’olor de resclosit, la meva suor, l’olor de sang i saliva, la meva ràbia, el meu odi, tot se’m va fer insuportable. Vaig obrir la porta i vaig sortir a fora. Vaig tancar la porta. El carrer continuava desert. Només vaig veure un gat gros, de color marró, que travessava el solar del davant amb parsimònia. Ni tan sols em va mirar.

Havia de marxar d’allà abans que algú em veiés. No sabia cap a on tirar, però mentre caminava sense rumb vaig trobar la parada d’un autobús que anava a l’estació de Shinjuku. Mentre esperava l’autobús vaig intentar recuperar l’alè i ordenar una mica les idees, però vaig continuar panteixant i amb el cap fet un embolic. Em vaig dir una vegada i una altra que només volia mirar la cara de la gent. Només volia plantar-me en una cantonada per mirar la cara de la gent que passava, tal com feia el meu oncle, i intentar desfer l’embolic més senzill. Quan vaig pujar a l’autobús tots els passatgers es van girar per mirar-me. Em van observar un moment amb cara de sorpresa, i després van desviar la mirada amb incomoditat. Vaig pensar que devia ser per la taca de la galta. Vaig tardar força estona a entendre que era per les taques de sang (del nas d’aquell noi) que portava a la camisa i pel bat de beisbol que duia a la mà. Me l’havia endut sense adonar-me’n.

Vaig acabar enduent-me’l a casa i el vaig desar en un armari.

Aquella nit no vaig aclucar l’ull fins a l’alba. Amb el pas de les hores, els punts de l’espatlla i del braç on havia rebut els cops d’aquell noi se’m van inflar i em van començar a fer mal. A la mà dreta encara hi tenia la sensació d’haver-li pegat uns quants cops seguits. Quan m’hi vaig fixar, em vaig adonar que encara tenia la mà tancada en un puny, a punt per continuar picant. Vaig provar d’obrir-la, però la mà no em va respondre. No volia dormir. Si m’adormia en aquell estat, segur que tindria un malson. Vaig seure a la taula de la cuina i, per calmar-me, em vaig servir un whisky del que havia portat el meu oncle i em vaig posar un casset de música tranquil·la. Tenia ganes de parlar amb algú, que algú em digués alguna cosa. Vaig deixar el telèfon sobre la taula i em vaig quedar unes quantes hores mirant-lo. Vaig demanar que em truqués algú. Tant era qui, però que em truqués algú. Encara que fos aquella dona misteriosa. Estava disposat a parlar de les coses més absurdes i brutes, de les coses més desagradables i funestes. L’únic que volia era que algú em digués alguna cosa.

Però el telèfon no va sonar. Em vaig acabar la mitja ampolla de whisky que havia quedat i, quan començava a clarejar, em vaig ficar al llit i em vaig adormir. Sisplau, avui no vull somiar. Encara que només sigui avui, vull dormir en un buit, vaig pensar abans d’adormir-me.

No cal dir que vaig somiar. I, com m’havia imaginat, vaig tenir un malson terrible. Hi sortia el noi de l’estoig de guitarra. Dins el somni, jo feia exactament el mateix que havia fet en la realitat. El perseguia, obria la porta de l’edifici, ell em picava amb el bat i després jo li pegava una vegada, i una altra, i una altra. Però a partir d’allà el somni canviava. Quan parava de pegar-li i m’aixecava, el noi, rient i bavejant com havia fet en la realitat, es treia una navalla de la butxaca. Una navalla petita i esmolada. La fulla brillava amb una blancor òssia en la lleu claror que es filtrava entre les cortines. Però no la feia pas servir per atacar-me. Es treia tota la roba i, un cop nu, començava a arrencar-se la pell, com si pelés una poma. S’anava escorxant enmig d’unes grans riallades. La sang li rajava de tot el cos i formava un llac fosc i sinistre a terra. Amb la mà dreta es treia la pell de l’esquerra, i després amb la mà esquerra, ja sense pell i ensangonada, es treia la pell de la dreta. Al final no era més que un grumoll de carn vermella. Tot i així, continuava rient pel forat negre que era la boca. L’únic que es movia en tot aquell grumoll de carn eren els ulls, blancs i grossos. Llavors, com si seguís el ritme d’aquelles riallades artificials, la pell que s’havia escorxat començava a arrossegar-se per terra i s’acostava cap a mi fent una mena de xiulet. Jo intentava fugir, però les cames no em responien. La pell m’arribava als peus i començava a enfilar-se’m pel cos. La pell llefiscosa i sanguinolenta d’aquell noi em cobria a poc a poc, adherint-se i superposant-se a la meva. Tot feia olor de sang. La pell d’aquell noi em cobria les cames, el tronc i la cara com si fos una membrana molt fina. Al final es quedava tot a les fosques i, enmig de la foscor, només se sentien ressonar les seves rialles buides. I llavors em despertava.

Quan vaig obrir els ulls estava absolutament confós i espantat. Durant una estona ni tan sols vaig tenir la consciència d’existir. Els dits de les mans em tremolaven. Amb tot, em vaig adonar que havia arribat a una conclusió.

No podia ni havia de fugir. Aquella va ser la conclusió a què vaig arribar. Anés on anés, allò em perseguiria. Anés on anés.