5

ENGANXAT ALS CARAMELS DE LLIMONA
L’ocell que no pot volar i el pou sec

Després de rentar els plats d’esmorzar, vaig agafar la bicicleta i em vaig arribar a la bugaderia de davant de l’estació. El propietari, un home prim de vora cinquanta anys i amb unes arrugues molt fondes al front, escoltava una cinta de la Percy Faith Orchestra en un radiocasset que tenia en una prestatgeria. Era un JVC enorme, amb uns altaveus especials que feien ressaltar els baixos. Al costat del radiocasset hi havia una pila de cintes. L’orquestra tocava el tema principal d’Allò que el vent s’endugué fent gala d’una magnífica secció de corda. El propietari era al fons de la botiga, xiulant al compàs de la música i passant la planxa de vapor per una camisa amb uns moviments àgils i enèrgics. Jo em vaig acostar al taulell i, després de demanar-li les excuses pertinents, li vaig explicar que havia portat una corbata a finals d’any i que m’havia oblidat de passar a recollir-la. En aquell petit món tranquil de quarts de deu del matí, la meva aparició devia semblar l’arribada d’un missatger que porta una mala notícia en una tragèdia grega.

—I segur que no té el resguard, ¿oi? —va dir el propietari de la bugaderia, amb un to distant.

No m’ho va dir a mi, però, sinó al calendari que hi havia penjat a la paret del costat del taulell. La fotografia del mes de juny era un paisatge dels Alps. Una vall verda amb un ramat de vaques pasturant-hi tranquil·lament. Al fons s’hi veia una muntanya que devia ser el Montblanc o el Mont Cervino, envoltada d’uns núvols blancs i ben definits. Llavors el propietari em va mirar amb una cara com dient que, ja que me n’havia oblidat quan tocava, me’n podria haver oblidat per sempre. Era una expressió franca i eloqüent.

—A finals d’any, ¿oi? —va afegir finalment—. Vés a saber. Ja fa més de sis mesos. De tota manera, ara l’hi miro.

Va apagar la planxa de vapor, la va deixar plantada sobre la post i, xiulant el tema d’A Summer Place, es va posar a remenar els prestatges de la rebotiga.

Jo havia vist aquella pel·lícula amb la xicota que tenia en els temps de l’institut. Els protagonistes eren Troy Donahue i Sandra Dee. Era una reposició que vam veure en sessió doble juntament amb Follow the Boys, amb Connie Francis. Recordo que era una pel·lícula força dolenta, però quan en vaig sentir la música tretze anys després en aquella bugaderia, només em van venir records bons d’aquella època.

—Ha dit una corbata blau marí amb pics, ¿oi? —va dir el propietari de la bugaderia—. ¿A nom d’Okada?

—Exacte —vaig respondre.

—Doncs ha tingut sort —va dir ell.

Així que vaig arribar a casa, vaig trucar a la meva dona a la feina.

—Sí que tenien la corbata —li vaig anunciar.

—Que bé! —va exclamar ella.

En la seva veu hi havia un ressò artificial, com quan s’alaba un nen que ha tret bones notes. Em va molestar una mica. Potser hauria hagut d’esperar-me a l’hora de dinar per trucar-li.

—Em quedo més tranquil·la —va dir—. Però, escolta, ara no puc estar per tu. Tinc una altra trucada. Em sap greu. Si vols, truca’m cap al migdia.

—D’acord. Et truco al migdia —li vaig dir.

Després de penjar vaig agafar el diari, vaig sortir al porxo, em vaig estirar de panxa a terra com de costum, vaig obrir el diari per les pàgines de les ofertes de feina i em vaig llegir tranquil·lament totes aquelles columnes plenes de signes i claus enigmàtics. Al món hi havia feines de tota mena. I totes estaven ben arrenglerades en aquelles pàgines del diari, dividides per uns requadres perfectament traçats, com si fos el croquis per distribuir les tombes en un cementiri nou. Tot i així, em semblava impossible trobar-ne cap que fos adequada per a mi. I és que, tot i que aquells requadres eren plens de dades i de referències —fragmentàries, és cert—, eren unes dades i unes referències que no arribaven a formar mai cap imatge real. Els noms, els codis i les xifres que s’alineaven en aquelles pàgines creaven un caos de tal magnitud que em feien pensar en l’esquelet esmicolat d’un animal que fos impossible de reconstruir.

Quan feia una estona que em mirava les ofertes de feina, sempre em quedava mig paralitzat. Cada vegada em costava més de saber què buscava, on volia anar o, sobretot, on no volia anar.

Com sempre, vaig sentir l’ocell que dóna corda que cantava posat en algun arbre. Criiic-criiic, feia. Vaig deixar estar el diari, em vaig aixecar, em vaig recolzar a la columna del porxo i em vaig quedar mirant el jardí. Al cap d’un moment, l’ocell va tornar a cantar. El criiic-criiic venia de la capçada d’un pi del jardí del costat de casa. Vaig afuar la vista, però no el vaig veure. Només se’n sentia el cant. Com sempre. Fos com fos, el món ja tenia corda per a un altre dia.

Abans de les deu es va posar a ploure. Molt suaument. De fet, era una pluja tan fina que costava de veure si plovia o no. Per comprovar-ho, havies de fixar-t’hi molt bé. Al món podia ploure o no ploure, i en algun punt devia haver-hi la línia que dividia tots dos estats. Em vaig quedar una estona assegut al porxo, buscant aquella línia que havia de ser en algun lloc.

No sabia què fer durant l’estona que faltava per dinar, si anar a nedar a la piscina municipal o anar a buscar el gat al carreró. Recolzat a la columna del porxo, vaig pensar en aquelles dues possibilitats mentre mirava com aquell plugim anava caient al jardí.

La piscina o el gat.

Al final em vaig decantar pel gat. La Malta Kano havia dit que ja no era al barri, però, vés a saber per què, aquell matí tenia ganes de sortir a buscar-lo. Aquelles sortides ja formaven part de la meva rutina diària, i segurament la Kumiko estaria contenta si sabia que ho havia fet. Em vaig posar l’impermeable prim per no haver d’agafar paraigua. Em vaig posar les vambes, em vaig ficar les claus de casa i uns quants caramels de llimona a la butxaca de l’impermeable i vaig sortir de casa. Vaig travessar el jardí, i just quan vaig posar la mà sobre el mur de ciment, vaig sentir que sonava un telèfon. Vaig parar bé l’orella, però no vaig saber distingir si era el de casa o el d’algun veí. Des del carrer, tots els telèfons sonaven igual. Ho vaig deixar estar i vaig saltar el mur per entrar al carreró.

Vaig notar l’herba flonja sota les soles primes de les vambes. El carreró estava fins i tot més silenciós que de costum. M’hi vaig quedar una estona plantat, aguantant la respiració i parant l’orella, però no vaig sentir res. El telèfon ja no sonava. Tampoc no se sentia ni el cant de l’ocell ni el rum-rum del barri. El cel era d’un gris uniforme, sense ni una sola escletxa. En dies com aquell, semblava que els núvols xuclessin tots els sorolls de la superfície de la terra. I no tan sols els sorolls. També era com si xuclessin moltes altres coses. Com ara les sensacions.

Amb les mans a la butxaca de l’impermeable, vaig avançar pel carreró estret fins que vaig ser a l’alçada de la casa abandonada. Era allà, tranquil·la i deserta com sempre, amb les finestres tapiades. Amb aquell cel de núvols baixos i grisosos fent-li de fons, la casa tenia un aspecte realment llòbrec. Semblava un vaixell mercant encallat a la sorra després d’una nit de tempesta. Si no hagués estat perquè les herbes del jardí eren més altes que l’últim cop que les havia vist, m’hauria cregut que en aquell terreny el temps estava aturat. Gràcies a la temporada de pluges, les herbes brillaven amb un verd viu i feien aquella olor feréstega que només poden tenir les coses amb arrels enfonsades a terra. Al bell mig d’aquell mar d’herbes s’alçava l’estàtua de l’ocell de pedra, que continuava exactament en la mateixa posició que l’últim dia, amb les ales esteses i a punt per alçar el vol. Evidentment, però, era impossible que s’envolés. Ho sabíem tant ell com jo. Immòbil com estava, només podia esperar que l’enderroquessin o que se l’enduguessin a un altre lloc. Aquelles eren les úniques possibilitats que tenia per marxar del jardí. L’únic que es movia al voltant de la casa era una papallona blanca fora d’estació que voleiava sobre les herbes. Semblava una persona que s’hagués oblidat de què buscava. Després de cinc minuts buscant en va, va desaparèixer.

Em vaig quedar un moment recolzat a la paret, mirant el jardí i menjant un caramel de llimona. No hi havia ni rastre del gat. No hi havia ni rastre de res. Aquell terreny semblava el rabeig d’un riu on alguna força poderosa hagués aturat el corrent.

De sobte vaig sentir una presència darrere meu i em vaig girar. Però no hi havia ningú. Només el mur i la porteta de bambú de la casa de l’altra banda del carreró. Era la porta on l’últim cop havia aparegut aquella noia. Però la porta era tancada, i al jardí no semblava que hi hagués ningú. Tot estava en silenci, cobert d’una lleu humitat. Sentia l’olor de l’herba mullada. També se sentia l’olor del meu impermeable. Tenia el caramel de llimona a mig desfer sota la llengua. Vaig inspirar profundament, i totes les olors es van convertir en una de sola. Vaig tornar a mirar al meu voltant. No hi havia ningú. Vaig parar bé l’orella, i al lluny vaig sentir el brunzit d’un helicòpter. Devia volar darrere els núvols. Aquell soroll sord es va allunyar a poc a poc fins que es va tornar a fer el silenci.

A la tanca que envoltava el jardí de la casa abandonada hi havia una porta metàl·lica. Quan la vaig empènyer es va obrir fàcilment, com si em convidés a entrar. No passa res, em deia. És molt fàcil. Només cal que entris i ja està. Però, encara que estigués abandonada, entrar en una propietat sense demanar permís era il·legal, i no em calia recórrer als coneixements jurídics que havia acumulat durant vuit anys al bufet per saber-ho. Si algun veí em veia allà a dins i em denunciava, de seguida vindria la policia i m’interrogaria. Jo els explicaria que havia entrat en aquell terreny per buscar-hi un gat. Que el gat havia desaparegut de casa i que el buscava pel barri. La policia em demanaria l’adreça i la professió. Jo els hauria de dir que no tenia feina. I aquest fet els faria sospitar. Últimament, la policia estava una mica neuròtica per culpa d’uns terroristes d’extrema esquerra. Estaven convençuts que els terroristes tenien tot d’amagatalls escampats per Tòquio on amagaven pistoles i bombes casolanes. Per comprovar que les meves explicacions eren certes, fins i tot potser trucarien a la Kumiko a la feina. I, si ho feien, la Kumiko quedaria ben trasbalsada.

Tot i així, vaig entrar al jardí i vaig tancar la porta darrere meu. Vaig pensar que tant era, que si havia de passar alguna cosa, que passés. Que si volia passar alguna cosa, que passés. M’era ben igual.

Vaig travessar el jardí a poc a poc, mirant al meu voltant. Les vambes trepitjaven l’herba sense fer gens de soroll. Hi havia uns quants arbres fruiters que no vaig saber distingir i una bona clapa de gespa espessa. Tot i així, hi havia tantes herbes que no es veia on començava i acabava cada cosa. Dos d’aquells arbres tenien unes heures molt lletges enroscades a la soca que semblava que els asfixiessin. Els osmanthus que hi havia al costat de la tanca estaven esblanqueïts per culpa d’alguna malaltia. Una mosca petita em va brunzir una estona a l’orella.

Vaig passar pel costat de l’estàtua de l’ocell i em vaig posar sota el ràfec, on hi havia una pila de cadires de jardí de color blanc. En vaig agafar una. La que hi havia al capdamunt de la pila era bruta de fang, però la segona ja estava millor. La vaig fregar una mica amb la mà i m’hi vaig asseure. Vaig quedar amagat entre les herbes, de manera que no em podien veure des del carreró. Com que era sota el ràfec, tampoc no m’havia de preocupar per la pluja. Em vaig quedar allà assegut, xiulant fluixet i mirant el xim-xim que continuava caient al jardí. Durant uns moments no em vaig adonar de què xiulava. Era l’obertura de La gazza ladra, de Rossini. La mateixa melodia que havia xiulat mentre bullia espaguetis i m’havia trucat aquella dona tan estranya.

En trobar-me assegut en aquell jardí desert, mirant les herbes i l’estàtua de l’ocell i xiulant amb poca traça, vaig tenir la sensació que havia tornat a la infància. Era en un lloc secret que no coneixia ningú. No em podia veure ningú. Quan ho vaig pensar, em va envair una gran tranquil·litat.

Vaig posar les cames sobre la cadira i vaig recolzar la galta sobre els genolls doblegats. Em vaig estar una estona amb els ulls tancats. Tot continuava en silenci. La foscor de darrere les parpelles era com el cel encapotat, però d’un gris més fosc. De tant en tant venia algú i la pintava d’un to una mica diferent: d’un gris daurat, d’un gris verdós o d’un gris rogenc i viu. Em vaig quedar parat que el gris pogués tenir tants matisos. Vaig pensar que els humans érem ben estranys. Només estant deu minuts amb els ulls tancats, podíem veure una infinitat de tons de gris.

Mentre veia tots aquells grisos, vaig continuar xiulant sense pensar en res.

—Ei —va fer una veu.

Vaig obrir els ulls de seguida. Em vaig inclinar cap a un costat i vaig mirar a la tanca entre les herbes. La porta era oberta. De bat a bat. Algú havia entrat darrere meu. El cor se’m va accelerar.

—Ei —va tornar a fer la veu.

Era una veu de noia. Va sortir de darrere l’estàtua i se’m va acostar. Era la noia que l’altra vegada havia estat prenent el sol a la casa del davant. Portava la mateixa samarreta Adidas de color blau cel i els mateixos pantalons curts. Encara anava una mica coixa. L’única diferència amb l’altra vegada era que no portava ulleres de sol.

—Ei, ¿es pot saber què hi fas, aquí? —va dir.

—He vingut a buscar el gat —vaig respondre.

—¿Ah, sí? —va fer ella—. Doncs ningú ho diria. No crec que el trobis, aquí assegut, amb els ulls tancats i xiulant d’aquesta manera.

Em vaig posar una mica vermell.

—A mi tant me fa —va dir—, però si t’hagués vist algú que no et coneix s’hauria pensat que ets un pervertit. Has de vigilar. No ho deus ser, ¿no?

—No ho crec —vaig respondre.

La noia va venir fins al meu costat, va triar parsimoniosament una cadira de la pila que no fos gaire bruta i, després d’inspeccionar-la bé per segon cop, la va deixar a terra i s’hi va asseure.

—A més, no sé què xiulaves, però em sembla que desafinaves molt. ¿No deus pas ser marieta?

—No ho crec —vaig respondre—. ¿Per què ho dius?

—He sentit a dir que els marietes xiulen fatal. ¿És veritat?

—No ho sé.

—Ara, a mi tant me fa que siguis marieta, o pervertit, o el que sigui —va continuar ella—. Per cert, ¿com et dius? Si no ho sé, no et puc cridar.

—Toru Okada —li vaig dir.

Ella va repetir el meu nom uns quants cops.

—És una mica vulgar, ¿no? —va dir finalment.

—Potser sí —vaig admetre—. A mi em sona a nom de ministre d’Afers Estrangers d’abans de la guerra.

—Jo no en sé gens, d’història. Però tant és. ¿No tens cap àlies ni res semblant, Toru Okada? Alguna cosa més fàcil de dir.

Vaig pensar-hi una mica, però no vaig recordar que mai hagués tingut cap àlies. ¿Com era?

—No —vaig respondre.

—¿Què et sembla ós? O granota.

—No.

—Vaja —va fer ella—. Doncs pensa-te’n un.

—Ocell que dóna corda —vaig dir.

—¿Ocell que dóna corda? —va repetir, mirant-me amb la boca mig oberta—. ¿I això què és?

—Doncs un ocell que dóna corda al món —li vaig dir—. Dalt d’un arbre. Criiic-criiic, fa.

Ella continuava mirant-me de fit a fit.

—Se m’ha acudit així de sobte —vaig dir amb un sospir—. De fet, és un ocell que cada dia ve a prop de casa. Es posa en un arbre de per allà i canta «criiic-criiic». Però no l’ha vist mai ningú.

—Ja —va fer ella—. Molt bé, d’acord, Ocell que dóna corda. Costa una mica de dir, però és molt millor que Toru Okada.

—Gràcies —vaig dir.

Ella també va posar les cames sobre la cadira i va recolzar la barbeta als genolls.

—¿I tu com et dius? —li vaig demanar.

—May Kasahara —em va contestar—. May com maig en anglès.

—¿Vas néixer al maig?

—És clar. Quin embolic, si hagués nascut al juny i m’haguessin posat May.

—Tens raó —vaig dir—. ¿I continues sense anar a l’institut?

—T’he estat mirant tota l’estona, Ocell que dóna corda —va dir la May Kasahara sense respondre la meva pregunta—. Quan has obert la porta i has entrat al jardí, jo et mirava amb uns prismàtics des de la meva habitació. Sempre en tinc uns de petits a mà per vigilar el carreró. No ho deus saber, però hi ha molt moviment. I no hi passa només gent. També hi passen força animals. ¿Es pot saber què hi feies, tanta estona aquí assegut?

—Mira, estava tranquil —vaig dir—. Recordava coses del passat, xiulava…

La May Kasahara es va mossegar les ungles.

—Ets una mica estrany.

—No és veritat. Això ho fa tothom.

—Potser sí. Però per fer-ho no cal entrar en una casa abandonada. Si el que volies era estar tranquil, recordar coses i xiular, ho podries haver fet al jardí de casa teva, ¿no?

Tenia raó.

—Però, pel que sembla, el Noboru Wataya encara no ha tornat —va continuar.

Vaig fer que no amb el cap.

—¿Tu no l’has vist?

—Tenia ratlles marrons i la cua doblegada, ¿oi? No, no l’he vist. I això que m’hi he fixat.

La May Kasahara es va treure un paquet de Hope de la butxaca dels pantalons i va encendre una cigarreta amb un misto de cartró. Es va estar una estona en silenci, només fumant, fins que al final em va tornar a mirar.

—Ei, ¿vols dir que no t’estàs quedant calb?

Em vaig posar la mà al cap instintivament.

—No, home —va dir ella—. Aquí no, al front. ¿No trobes que tens més entrades del normal?

—No me n’havia adonat.

—Segur que t’aniràs quedant calb per aquí. Jo tinc bon ull per a això. En el teu cas, els cabells t’aniran tirant enrere així —va dir, estirant-se els cabells ben fort cap enrere i deixant al descobert el seu front blanc—. Has d’anar amb compte.

Em vaig posar la mà al naixement dels cabells. Potser eren imaginacions meves, però em va semblar que, ara que ho deia, potser sí que havien tirat enrere. Em vaig posar una mica nerviós.

—¿Què vols dir, que he d’anar amb compte?

—De fet, no hi pots fer res —va dir ella—. La calvície no es pot prevenir. Les persones que s’han de quedar calbes s’hi queden quan s’hi han de quedar. És inevitable. Tothom diu que si et cuides els cabells no t’hi quedes, ¿oi? Però és mentida. Mentida podrida. Vés a l’estació de Shinjuku, per exemple, i mira els vagabunds que hi ha tirats per allà. No n’hi ha ni un de calb. I no és precisament perquè es rentin el cap cada dia amb xampú Clinique o Vidal Sassoon. Ni perquè es facin fregues cada dia amb una loció. Tot això s’ho inventen els fabricants de cosmètics per esplomar la gent que no té gaires cabells.

—És clar —vaig dir admirat—. Però, ¿com és que saps tantes coses de la calvície?

—És que he fet anat fent feinetes en una empresa de perruques. Com que no vaig a l’institut, tinc força temps. He fet enquestes i estudis sobre el tema. Per això sé tantes coses dels calbs. Tinc molta informació.

—Ostres.

—Però, ¿saps què? —va dir ella, mentre llençava la punta de la cigarreta a terra i l’aixafava amb la sola de la sabata—. A l’empresa no podem fer servir la paraula «calb». Hem de dir «persona amb problemes capil·lars». Es veu que «calb» és despectiu. Una vegada, de broma, vaig dir «persona amb discapacitat capil·lar», i es van posar fets una fúria. Em van dir que no se’n podia fer broma, d’això. Tots s’ho prenen mooolt seriosament. ¿Ho sabies? En general, la gent és mooolt seriosa.

Em vaig treure la capsa de caramels de llimona de la butxaca, me’n vaig posar un a la boca i en vaig oferir un a la May Kasahara. Ella va fer que no amb el cap i va treure una altra cigarreta.

—Ei, Ocell que dóna corda —va dir la May Kasahara—. Tu no tenies feina, ¿oi? ¿Encara no en tens?

—No.

—¿I també vols treballar seriosament?

—És clar —vaig dir, tot i que cada vegada estava menys segur del que deia—. No ho sé —vaig rectificar—. ¿Com t’ho diria? Em sembla que necessito temps per pensar. Ni jo mateix ho sé gaire. No sé com explicar-t’ho.

La May Kasahara em va mirar un moment, mossegant-se les ungles.

—Escolta, ¿per què no véns un dia a treballar amb mi a aquesta empresa de perruques? No paguen gaire, però la feina és fàcil i l’horari és força flexible. Si fas una feina d’aquesta mena, que no t’obligui a pensar gaire, potser se t’aclareixen les idees. I, a més, així canvies una mica.

No és mala idea, vaig pensar.

—No és mala idea —vaig dir.

—Ok! La pròxima vegada passaré a buscar-te —va dir ella—. ¿On vius?

—Costa una mica d’explicar. Has d’anar fins al fons del carreró i girar uns quants cops a mà esquerra fins que trobis una casa amb un Honda Civic vermell aparcat. Al para-xocs hi porta un adhesiu que diu «PAU A TOTS ELS POBLES DE LA TERRA». Doncs jo visc a la casa del costat, però com que no té sortida directa al carreró, hauràs de saltar el mur de ciment. És una mica més baix que jo.

—Cap problema. Suposo que el podré saltar.

—¿Ja no et fa mal la cama?

Ella va treure una glopada de fum fent un soroll semblant a un sospir.

—Cap problema. Em faig la coixa perquè no vull anar a l’institut. Al principi només ho feia davant els meus pares. Però s’ha convertit en un vici, i ara ho faig fins i tot quan estic sola i no em veu ningú. Sóc molt perfeccionista. Ja ho diuen, ¿oi? Per enganyar els altres t’has d’enganyar primer a tu mateix. Per cert, Ocell que dóna corda, ¿ets valent, tu?

—No gaire —vaig dir.

—¿I curiós?

—Curiós sí, una mica.

—¿I no s’assemblen, la valentia i la curiositat? —va dir la May Kasahara—. Allà on hi ha valentia, hi ha curiositat, i allà on hi ha curiositat, hi ha valentia. ¿No et sembla?

—Potser sí que s’assemblen una mica —vaig dir—. I, tal com dius, pot ser que en alguns casos coincideixin.

—Com quan entres d’amagat en una casa que no és teva, ¿oi?

—Exacte —vaig dir, posant-me el caramel de llimona sobre la llengua—. Quan entres d’amagat en una casa que no és teva, és com si la valentia i la curiositat actuessin juntes. A vegades, la curiositat pot despertar o animar el coratge. Però, en la majoria de casos, la curiositat és una cosa que s’esgota de seguida. La valentia, en canvi, pot recórrer un camí molt més llarg. La curiositat és com un amic que et cau bé però en qui no pots confiar. T’instiga tant com pot i, quan li sembla, desapareix. I llavors has de tirar endavant reunint el coratge que tinguis.

Ella es va quedar un moment pensant en les meves paraules.

—Tens raó —va dir—. També es pot mirar d’aquesta manera. —La May Kasahara es va aixecar de la cadira i es va espolsar els pantalons curts. Llavors em va mirar des de dalt—. Ei, Ocell que dóna corda, ¿vols veure un pou?

—¿Un pou? —vaig preguntar.

—Aquí n’hi ha un de sec —va dir ella—. A mi m’agrada força. ¿No el vols veure?

El pou era a l’altra banda del jardí, al costat de la casa. Era un pou amb una boca rodona, d’un metre i mig de diàmetre, amb una tapa de fusta gruixuda ben fermada amb dos blocs de ciment. A prop del pou, que s’alçava vora un metre de terra, hi havia un arbre vell que semblava que el protegís. Era un arbre fruiter que no vaig saber reconèixer.

Com tota la resta de coses d’aquella casa, aquell pou també semblava que fes molt temps que estava abandonat i oblidat. Produïa una sensació que venia de gust anomenar «insensibilitat opressiva». Potser és que, quan la gent para de mirar-los, els objectes inanimats es tornen encara més inanimats.

En acostar-m’hi i observar-lo amb més atenció, em vaig adonar que aquell pou era molt més antic que la resta de coses que l’envoltaven. Ja devia ser-hi fins i tot abans que es construís la casa. Si s’havia de jutjar per la tapa, era vellíssim. El brocal estava cobert d’una capa de ciment molt dura, però semblava que l’haguessin aplicat sobre el material antic, segurament per reforçar-lo. Fins i tot l’arbre que hi havia just al costat semblava més vell que la resta.

Vaig apartar els blocs de ciment, vaig treure les dues fustes en forma de mitja lluna que feien de tapa, em vaig recolzar al brocal i em vaig abocar per mirar a dins, però no vaig veure el fons. Semblava molt fondo, i de sobte es perdia en una foscor absoluta. Vaig ensumar una mica. Només feia una lleu olor de florit.

—No hi ha aigua —va dir la May Kasahara—. És un pou sense aigua.

Un ocell que no pot volar, un pou sense aigua, un carreró sense sortida…

Ella va agafar un tros de totxo de terra i el va llençar al pou. Al cap d’un moment vam sentir un lleu esclafit. Només això. Va ser un soroll sec i apagat, com si algú hagués esclafat alguna cosa amb la mà. Em vaig incorporar i vaig mirar la May Kasahara.

—¿Què ho fa, que no hi hagi aigua? ¿És que es va assecar o el van cegar?

Ella es va arronsar d’espatlles.

—Si l’haguessin cegat, suposo que l’haurien omplert fins a dalt. Deixar-lo així a mitges no té sentit. Si hi cau algú pot fer-s’hi mal. ¿No et sembla?

—Sí, tens raó —vaig dir—. Es devia assecar per algun motiu.

De sobte em vaig recordar del que m’havia dit el senyor Honda. «Quan hagis d’anar amunt, busca la torre més alta i enfila-t’hi fins dalt de tot. Quan hagis d’anar avall, busca el pou més fondo i baixa-hi fins al fons». De moment, doncs, ja havia trobat el pou.

Em vaig tornar a abocar al forat i em vaig quedar mirant fixament la foscor, sense pensar en res. Em vaig dir que en aquell lloc, en plena llum del dia, existia una foscor tan profunda com aquella. Em vaig escurar la gola i vaig empassar saliva. En aquella foscor, el meu estossec va sonar com si fos d’una altra persona. La saliva encara feia gust de llimona.

Vaig posar les dues tapes a la boca del pou i hi vaig col·locar els blocs de ciment a sobre, tal com els havíem trobat. Llavors em vaig mirar el rellotge. Eren vora dos quarts de dotze. A l’hora de dinar havia de trucar a la Kumiko.

—He de marxar —vaig dir.

La May Kasahara va frunzir una mica el front.

—Molt bé, Ocell que dóna corda. Torna a casa.

Quan vam travessar el jardí, l’ocell de pedra continuava mirant al cel amb els seus ulls secs. El cel encara estava cobert d’uns núvols grisos que no hi deixaven ni una escletxa, però ja no plovia. La May Kasahara va arrencar un grapat d’herba i el va llençar amunt. Com que no feia gens d’aire, els brins van caure escampats als seus peus.

—Ei, encara falta molta estona perquè es faci fosc, ¿oi? —va dir, sense mirar-me a la cara.

—Sí, molta —vaig dir.