2

EN AQUEST CAPÍTOL NO HI HA CAP BONA NOTÍCIA

Quan vaig sortir de la cafeteria, vaig tornar a voltar sense rumb pel barri. La intensa calor de la tarda va fer que em comencés a trobar malament. Fins i tot em van venir calfreds. Però no volia pas tornar a casa. Només el fet de pensar que m’havia d’estar tot sol en aquella casa silenciosa, esperant una trucada que no era segur que es produís, em provocava una terrible sensació d’ofec.

L’únic que se’m va acudir va ser anar a veure la May Kasahara. Vaig tornar a casa, vaig saltar el mur de ciment i vaig avançar pel carreró fins a arribar a la part de darrere de casa seva. Em vaig recolzar a la tanca de la casa abandonada, a l’altra banda del carreró, i em vaig quedar mirant el jardí on hi havia l’escultura de l’ocell. Si em quedava allà plantat, la May Kasahara segur que em veuria. Tret de quan anava a treballar per a l’empresa de perruques, gairebé sempre era a casa vigilant el que passava al carreró, ja fos des de la seva habitació o prenent el sol al jardí.

Però la May Kasahara no va aparèixer. Al cel no hi havia ni un núvol. El sol de l’estiu em cremava el clatell. De terra pujava una forta olor d’herbes. Mentre mirava l’estàtua de l’ocell, vaig recordar el que m’havia explicat l’oncle i vaig pensar en el destí de la gent que havia viscut en aquella casa. Però l’únic que tenia al cap era el mar. Un mar fred i blau. Vaig respirar uns quants cops profundament i em vaig mirar el rellotge. Quan ja em pensava que aquell dia no la veuria, va aparèixer la May Kasahara. Va travessar el jardí i se’m va acostar a poc a poc. Anava amb uns texans curts, una camisa hawaiana de color blau i unes sandàlies de goma de color vermell. Es va plantar davant meu i em va somriure a través de les ulleres de sol.

—Hola, Ocell que dóna corda. ¿Ja has trobat el gat? El Noboru Wataya, vull dir.

—No, encara no —vaig dir—. Avui has tardat molt a sortir, ¿no?

La May Kasahara es va ficar les mans a les butxaques del darrere dels pantalons i va llançar una mirada divertida al seu voltant.

—Escolta, Ocell que dóna corda, que estigui lliure no vol dir que m’estigui tot el sant dia vigilant aquest carreró amb uns ulls com unes taronges. També tinc cosetes per fer. Però bé, em sap greu. ¿T’has esperat molta estona?

—No, no gaire. Només és que fa molta calor.

Després d’observar-me una bona estona, la May Kasahara va arrufar una mica les celles.

—¿Què t’ha passat, Ocell que dóna corda? Fas molt mala cara. Sembla que t’acabin de desenterrar d’un lloc on has estat molt temps enterrat. Vine, passa. Val més que descansis una estona a l’ombra.

Em va agafar la mà i em va fer entrar al seu jardí. Llavors va portar una gandula fins a sota el roure i va fer que m’hi assegués. Les branques, d’un verd ufanós, feien una ombra fresca que feia olor de vida.

—No pateixis. A casa no hi ha ningú, com de costum. No t’has d’amoïnar per res. Descansa una estona i no pensis en res.

—Escolta —vaig dir-li—, voldria demanar-te un favor.

—Digues.

—Vull que facis una trucada per mi.

Em vaig treure una llibreteta i un bolígraf de la butxaca, i hi vaig escriure el número de telèfon de l’empresa de la Kumiko. Llavors vaig arrencar la pàgina i l’hi vaig allargar. La llibreteta, amb la coberta de plàstic, estava calenta i xopa de suor.

—Vull que truquis a aquest número i preguntis si hi ha la Kumiko Okada. Si no hi és, pregunta si ahir va anar a treballar. Això és tot.

La May Kasahara va agafar el paper i se’l va mirar amb els llavis tancats. Tot seguit em va mirar a la cara.

—D’acord, ara ho faig. Tu estira’t aquí i no pensis en res. Torno de seguida.

Quan se’n va anar, em vaig quedar allà estirat amb els ulls tancats, tal com m’havia dit. Tenia tot el cos amarat de suor. Si intentava pensar en alguna cosa, notava una fiblada sorda dins el cap i sentia com si tingués una madeixa de fil al fons de l’estómac. De tant en tant em venien ganes de vomitar. Al meu voltant tot estava en un silenci absolut. De sobte se’m va acudir que feia temps que no sentia l’ocell que dóna corda. ¿Quan l’havia sentit per últim cop? Potser feia quatre o cinc dies. Però no n’estava segur. Quan me’n vaig adonar, el seu cant havia deixat de sentir-se. Podia ser que fos un ocell migratori. De fet, havia començat a sentir-lo feia cosa d’un mes, i durant aquell temps aquell ocell invisible havia anat donant corda al petit món on vivíem. Aquella havia estat l’estació de l’ocell que dóna corda.

La May Kasahara va tornar al cap de deu minuts i em va allargar un got gros que duia a la mà. En fer-ho, vaig sentir uns glaçons que dringaven. Era un soroll que semblava venir d’un món molt llunyà. Entre aquell món i el meu hi havia unes quantes portes, i si el dring s’havia sentit era perquè totes eren obertes. Però havia estat una cosa momentània. Només que es tanqués una porta, ja no se sentiria res.

—Té, beu-t’ho —em va dir—. És aigua amb llimona. T’aclarirà el cap.

Me’n vaig beure la meitat i li vaig tornar el got. L’aigua freda em va baixar per la gola i em va entrar al cos a poc a poc. Al cap de poc em va venir una nàusea molt forta. La madeixa de fils podrits que tenia a l’estómac es va desfer i em va pujar fins a la base del coll. Vaig tancar els ulls i vaig fer tots els possibles perquè em passés. En tancar els ulls, vaig veure la imatge de la Kumiko al tren amb la brusa i la faldilla als dits. Vaig pensar que potser valia més que vomités, però no ho vaig fer. Vaig respirar profundament uns quants cops fins que la nàusea em va passar.

—¿Estàs bé? —em va demanar la May Kasahara.

—Sí, estic bé —li vaig dir.

—Ja hi he trucat. Els he dit que era una parenta. Ho he fet bé, ¿no?

—Sí.

—És la teva dona, ¿oi?

—Sí.

—M’han dit que ahir no hi va anar —em va explicar—. Diu que s’ha agafat festa sense dir res, i que no saben què fer. Que no és el tipus de persona que fa aquestes coses.

—És veritat. No és el tipus de persona que s’agafa festa sense dir res.

—¿Va desaparèixer ahir?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Pobre Ocell que dóna corda —va dir ella, com si li fes llàstima de veritat. Llavors va allargar la mà i me la va posar al front—. ¿Que puc fer res, jo?

—Em sembla que no —vaig dir—. De totes maneres, t’ho agraeixo.

—Escolta, ¿et puc preguntar una cosa? ¿O t’estimes més que no et pregunti res?

—Ja em pots preguntar. Ara, no sé si podré contestar-te.

—¿La teva dona ha marxat amb un altre home?

—No ho sé —vaig dir—. Però podria ser. És una possibilitat.

—Però fa temps que viviu junts, ¿no? ¿Com pot ser que no ho sàpigues?

Vaig pensar que tenia raó. ¿Com podia ser que no ho sabés?

—Pobre Ocell que dóna corda —va repetir ella—. Tant de bo et pogués dir alguna cosa, però per desgràcia no en sé res, de la vida de casats.

Jo em vaig aixecar de la cadira. Vaig necessitar més força de la que em pensava.

—Gràcies per tot —li vaig dir—. M’has ajudat molt, però me n’he d’anar. He de ser a casa per si hi ha cap notícia. Pot ser que em truqui algú.

—El que has de fer quan siguis a casa és dutxar-te. Abans que res. ¿M’entens? I després canviar-te. I afaitar-te.

—¿Afaitar-me? —vaig fer jo, passant-me la mà per la barbeta.

Tornava a tenir raó. M’havia oblidat d’afaitar-me. No hi havia pensat en tot el matí.

—Aquests detalls són importants, Ocell que dóna corda —va dir la May Kasahara, mirant-me fixament als ulls—. Quan siguis a casa, mira’t al mirall.

—Ja ho faré.

—¿Et fa res si passo després?

—No, és clar —vaig dir—. Em sembla que m’anirà bé que vinguis —vaig afegir.

La May Kasahara va assentir en silenci.

En tornar a casa em vaig mirar al mirall. Efectivament, feia molt mala cara. Em vaig despullar, em vaig dutxar, em vaig rentar bé el cap, em vaig afaitar, em vaig rentar les dents, em vaig posar massatge i vaig tornar a examinar el meu rostre al mirall, fins als més petits detalls. Em trobava una mica millor. Ja no tenia ganes de vomitar. Només tenia el cap una mica tèrbol.

Em vaig posar uns pantalons curts i un polo net. Em vaig asseure al porxo, em vaig recolzar a la columna i vaig deixar que se m’eixuguessin els cabells mentre mirava el jardí. Llavors vaig provar de posar en ordre els esdeveniments que s’havien produït aquelles últimes hores al meu voltant. Primer m’havia trucat el tinent Mamiya. La trucada havia estat el dia abans, al matí… Exacte. Llavors la Kumiko havia marxat. Jo li havia apujat la cremallera del vestit i després havia trobat la capsa de la colònia. Poc després havia vingut el tinent Mamiya i m’havia explicat aquella estranya història de la guerra. Que l’havien capturat uns soldats mongols i l’havien llançat al fons d’un pou. I m’havia deixat el record del senyor Honda. Però només era una capsa buida. Al vespre la Kumiko no havia tornat a casa. Al matí havia recollit la roba a la bugaderia de l’estació, i havia desaparegut així com així, sense dir res a la feina.

No em podia creure que tot allò hagués passat en un sol dia. Eren massa coses.

Mentre pensava en tot plegat, em va venir una son terrible. No era una son normal, sinó una son intensa, gairebé violenta. Una son que m’arrencava la consciència com qui arrenca la roba a algú que no s’hi resisteix. Vaig anar a l’habitació sense pensar en res, em vaig treure la roba i em vaig ficar al llit en calçotets. Vaig intentar mirar el despertador que tenia a la tauleta de nit, però no vaig poder ni girar el cap. Vaig tancar els ulls i a l’instant vaig caure en un son tan profund que no tenia fons.

Vaig somiar que apujava la cremallera del vestit de la Kumiko i que li mirava l’esquena, blanca i suau, però quan acabava d’apujar-la m’adonava que no era la Kumiko sinó la Creta Kano. Érem ella i jo sols en una habitació.

Era la mateixa habitació que en el somni anterior. Una suite d’hotel. Sobre la taula hi havia una ampolla de Cutty Sark i dos gots. També hi havia una glaçonera d’acer inoxidable plena de gel. Pel passadís passava algú parlant amb veu alta. No se sentia bé el que deien, però semblava una llengua estrangera. Al sostre hi havia un llum d’aranya apagat. L’habitació només estava il·luminada amb uns aplics que feien una llum tènue. Les cortines gruixudes estaven ben passades.

La Creta Kano portava un vestit d’estiu de la Kumiko. Un vestit de color blau cel, amb una mostra calada d’ocells. La faldilla li arribava una mica per sobre els genolls. Com sempre, anava maquillada a l’estil Jacqueline Kennedy. I al canell esquerre hi duia dos braçalets.

—Escolti, ¿d’on l’ha tret, aquest vestit? —li preguntava jo—. ¿És seu?

La Creta Kano em mirava i feia que no amb el cap. En fer això, les puntes crespades dels cabells se li movien de manera agradable.

—No, no és meu —deia ella—. Me l’han deixat. Però no pateixi, senyor Okada. Això no causa cap molèstia a ningú.

—¿On som? —li preguntava jo.

La Creta Kano no em contestava. Igual que l’última vegada, jo estava assegut a la vora del llit. Portava l’americana i la corbata de pics.

—No cal que pensi en res, senyor Okada —deia la Creta Kano—. No cal que pateixi per res. No s’amoïni, que tot anirà bé.

Llavors, igual que l’altra vegada, m’abaixava la bragueta, em treia el penis i se’l ficava a la boca. L’única diferència respecte a l’altra vegada era que ella no s’havia despullat. No es treia el vestit de la Kumiko en tota l’estona. Jo intentava moure’m, però era com si tingués el cos lligat amb un cordill invisible. Notava com el penis se’m posava gros i dur dins la seva boca.

Veia com se li movien les pestanyes postisses i com se li engronsaven les puntes crespades dels cabells. Els dos braçalets xocaven amb un soroll sec. Tenia una llengua llarga i tova que em llepava fent tota mena de contorsions. I just quan estava a punt de corre’m, de sobte se separava de mi. Al cap d’un moment començava a despullar-me a poc a poc. Em treia l’americana, la corbata, els pantalons, la camisa i la roba interior, i quan em tenia despullat, em feia estirar sobre el llit. Ella, però, no es despullava. S’asseia al llit, m’agafava la mà i se la ficava cap a sota el vestit. No portava calces. Els meus dits notaven l’escalfor del seu sexe. Era profund, càlid, molt humit. Els meus dits hi entraven sense trobar-hi cap resistència, com si me’ls xuclés.

—Escolti, ara arribarà en Noboru Wataya, ¿oi? —li deia—. ¿Oi que l’esperava?

La Creta Kano no deia res i em posava la mà al front.

—No cal que pensi en res, senyor Okada. D’això ens n’encarreguem nosaltres. Deixi-ho a les nostres mans.

—¿A nosaltres? —deia jo, però ella no em responia.

Llavors s’encamellava sobre meu, m’agafava el penis erecte i se’l ficava a dintre. Quan el tenia ben endins, començava a fer uns moviments rotatoris amb els malucs, molt a poc a poc. Seguint els seus moviments, la vora del vestit blau cel m’acariciava la panxa i les cuixes. Amb el vestit obert i posada a sobre meu, la Creta Kano semblava un enorme bolet tou, un bolet que hagués tret el nas entre les fulles mortes de terra i s’hagués obert en silenci sota les ales de la nit. La seva vagina era calenta i freda alhora. M’acollia i m’envoltava, però alhora també m’expulsava. En ser a dins d’ella, el penis se’m feia més gros i més dur, com si estigués a punt d’esclatar. Era una sensació estranya, que anava més enllà del desig i del plaer. Notava alguna cosa de dintre seu, alguna cosa especial que m’anava passant de mica en mica a través del penis.

Amb els ulls tancats i la barbeta tirada cap amunt, la Creta Kano es movia a poc a poc, endavant i endarrere, com si estigués somiant. Jo veia com els seus pits s’inflaven i es desinflaven sota el vestit, al compàs de la seva respiració. El serrell se li havia desfet i tenia uns quants blens caiguts sobre el front. Jo m’imaginava que surava tot sol enmig del mar. Tancava els ulls, parava bé l’orella i provava de sentir el soroll de les onades petites que em tocaven a la cara. Tenia el cos envoltat de l’aigua tèbia del mar. La marea pujava a poc a poc. Jo surava a la deriva. Tal com m’havia dit la Creta Kano, intentava no pensar en res. Tancava els ulls, relaxava els músculs i em deixava anar amb el corrent.

Quan me n’adonava, l’habitació estava a les fosques. Mirava al meu voltant però no veia res. Tots els aplics estaven apagats. Només veia la silueta del vestit de la Creta Kano movent-se sobre meu.

—Oblida-ho —deia una veu que no era la de la Creta Kano—. Oblida-ho tot… com si dormissis, com si somiessis, com si estiguessis estirat en el fang tebi. Tots sortim del fang tebi, i un dia o altre hi hem de tornar.

Era la veu de la dona del telèfon. Qui tenia a sobre fent l’amor amb mi era la dona de les trucades misterioses. També portava el vestit de la Kumiko. S’havia canviat per la Creta Kano sense que jo me n’hagués adonat. Jo intentava dir alguna cosa. No sabia què, però volia dir alguna cosa. Estava tan confós que la veu no em sortia. L’únic que em sortia de la boca eren alenades d’aire calent. Obria bé els ulls i intentava veure la cara de la dona que tenia a sobre, però l’habitació era massa fosca.

Sense dir res més, la dona començava a moure els malucs d’una manera encara més eròtica que abans. La seva carn suau m’envoltava el penis i l’estrenyia amb delicadesa. Era com un animal dotat de vida pròpia. Vaig sentir girar el pom d’una porta darrere d’ella. O potser m’ho va semblar. Alguna cosa va fer una llampada blanca en la foscor. Potser era la glaçonera de sobre la taula que brillava amb la llum del passadís. O potser era la brillantor d’un ganivet esmolat. Però jo ja no podia pensar en res. I em vaig córrer.

Em vaig dutxar, em vaig rentar bé i vaig rentar a mà els calçotets tacats de semen. Vaja, vaig pensar, ¿per què havia de tenir aquelles pol·lucions en un moment en què tot era tan complicat?

Em vaig tornar a posar roba neta i em vaig tornar a asseure al porxo, mirant el jardí. El sol es filtrava entre les fulles espesses i ballava per l’espai amb una claror enlluernadora. Com que havia plogut uns quants dies seguits, hi havia herbes d’un color verd molt viu traient el cap aquí i allà, la qual cosa donava un aspecte d’abandó i d’estancament al jardí.

Altre cop la Creta Kano. En poc temps havia tingut dues pol·lucions, i totes dues somiant en la Creta Kano. Mai no havia pensat a dormir amb ella. Ni tan sols un moment. Tot i així, totes dues vegades havia fet l’amor amb ella en aquella mateixa habitació. No entenia per què. ¿I qui devia ser aquella dona del telèfon amb qui s’havia canviat a mig somni? Ella em coneixia, i deia que jo la coneixia a ella. Vaig recordar una per una totes les dones amb qui havia estat, però no veia qui podia ser la dona del telèfon. Tot i així, em despertava alguna cosa dins el cap. I allò em feia posar nerviós.

Era com un record que intentava sortir d’una capseta. Jo notava els seus moviments matussers i nerviosos. Només necessitava una pista. Només que pogués estirar un fil, segur que tot es desfaria. Però no encertava a trobar aquell fil prim.

Al final ho vaig deixar estar. «Oblida-ho. Oblida-ho tot… com si dormissis, com si somiessis, com si estiguessis estirat en el fang tebi. Tots sortim del fang tebi, i un dia o altre hi hem de tornar».

A les sis encara no havia trucat ningú. Només havia vingut a veure’m la May Kasahara. Va dir que volia una mica de cervesa, així que en vaig treure una de la nevera i la vam compartir. Jo tenia gana i em vaig fer un entrepà de pernil i enciam. En veure’m menjar, la May Kasahara va dir que volia el mateix i n’hi vaig fer un d’igual. Ens vam menjar l’entrepà i ens vam beure la cervesa en silenci. De tant en tant jo mirava el rellotge de la paret.

—¿No teniu tele? —va preguntar la May Kasahara.

—No, no en tenim —vaig respondre.

La May Kasahara es va mossegar lleument la comissura dels llavis.

—Ja m’ho pensava, que no en tindríeu. ¿No us agrada?

—No és que no ens agradi, però no la trobem a faltar.

La May Kasahara es va quedar una estona pensant.

—¿Quants anys fa que sou casats?

—Sis —li vaig dir.

—¿I heu viscut aquests sis anys sense tele?

—Sí. Al principi no teníem prou diners per comprar-ne una. Però després ens vam acostumar a viure sense. S’està millor, més tranquil.

—Segur que éreu feliços.

—¿Per què ho dius?

La May Kasahara va fer una ganyota.

—És que jo no podria viure ni un dia sense tele.

—¿Perquè no ets feliç?

La May Kasahara no em va respondre.

—Però ara la Kumiko ha marxat. I per això ja no ets tan feliç.

Vaig assentir amb el cap i vaig fer un glop de cervesa.

—Doncs sí, més o menys és això.

I més o menys era allò.

Es va posar una cigarreta a la boca i la va encendre amb un misto, amb un gest expert.

—Escolta, vull que em diguis el que penses de debò. ¿Creus que sóc lletja?

Vaig deixar el got de cervesa i vaig tornar a mirar la cara de la May Kasahara. Mentre parlàvem, jo havia anat pensant en altres coses. Portava un top de color negre que li anava gran, i quan s’inclinava endavant ensenyava la meitat dels seus pitets d’adolescent.

—No ets gens lletja —li vaig dir—. ¿Per què m’ho preguntes?

—El noi amb qui sortia sempre m’ho deia. Que era lletja i que no tenia pit.

—¿El noi amb qui vas tenir l’accident de moto?

—Sí.

Vaig mirar com treia el fum a poc a poc.

—Els nois d’aquesta edat sempre diuen coses així —vaig dir—. Com que no saben expressar els seus sentiments, diuen i fan tot el contrari del que senten. I llavors fan mal als altres absurdament, i potser també se’n fan a ells mateixos. Sigui com sigui, no ets gens lletja. Jo trobo que ets molt guapa. De debò. No és cap compliment.

La May Kasahara es va quedar una estona pensant en el que li acabava de dir. Va llençar la cendra a la llauna buida de cervesa.

—¿La teva dona és guapa?

—Doncs… no ho sé. Suposo que hi ha qui l’hi troba i hi ha qui no. És una qüestió de gustos.

—Ja —va fer la May Kasahara, i es va posar a picar amb les ungles al got, com si estigués avorrida.

—¿I què fa, aquest xicot teu de la moto? —li vaig preguntar—. ¿Ja no us veieu?

—No, ja no —va respondre ella. Es va tocar lleument la cicatriu de l’ull esquerre—. Ja no ens veurem més. Això és segur. Al dos-cents per cent segur. M’hi jugaria el dit petit del peu dret. Però ara no tinc ganes de parlar-ne. Hi ha coses que si les dius es converteixen en una mentida. ¿Saps què vull dir, Ocell que dóna corda?

—Em sembla que sí —vaig dir.

Vaig donar una ullada al telèfon de la sala d’estar. Era sobre la taula, envoltat d’un tel de silenci. Semblava un animal del fons marí intentant passar per un objecte inanimat, però ben a l’aguait per si passava alguna presa.

—Escolta, Ocell que dóna corda, algun dia ja et parlaré d’aquest noi. Quan en tingui ganes. Però ara no. Ara no em ve de gust. —Es va mirar el rellotge—. Me n’he d’anar —va dir—. Gràcies per la cervesa.

La vaig acompanyar fins al mur del jardí. Hi havia una lluna gairebé plena que abocava una llum granulada sobre la terra. El fet de veure la lluna plena em va recordar que la Kumiko tindria la regla aviat. Fos com fos, però, allò potser ja no tenia res a veure amb mi. En pensar-ho, vaig tenir una sensació estranya, com si tingués el cos ple d’un líquid desconegut. Era una sensació que en certa manera s’assemblava a la tristesa.

Aguantant-se al mur amb una mà, la May Kasahara em va mirar a la cara.

—Escolta, Ocell que dóna corda, ¿estimes la Kumiko, oi?

—Em sembla que sí.

—Si tingués un amant i hagués marxat amb ell, ¿encara l’estimaries? I si et digués que vol tornar, ¿ho acceptaries?

Vaig deixar anar un sospir.

—És una pregunta difícil —vaig dir—. Si passés de veritat, m’ho hauria de pensar.

—Potser em fico on no em demanen —va dir la May Kasahara, fent petar la llengua—. Però no t’enfadis. Només volia saber-ho. Només volia saber com deu ser que de sobte et deixi la dona. Hi ha un munt de coses que no sé.

—No m’enfado —vaig dir.

Vaig tornar a mirar la lluna plena.

—Bé, que vagi bé, Ocell que dóna corda. Espero que la Kumiko torni i que tot es vagi arreglant —va dir la May Kasahara.

Llavors va saltar el mur amb una agilitat sorprenent i va desaparèixer en la nit d’estiu.

Quan la May Kasahara va haver marxat, em vaig tornar a quedar sol. Em vaig asseure al porxo i vaig pensar en les preguntes que m’havia fet. Si la Kumiko tingués un amant i hagués marxat amb ell, ¿la deixaria tornar? Realment no ho sabia. També hi havia un munt de coses que jo no sabia.

De sobte va sonar el telèfon. Gairebé en un acte reflex, vaig allargar la mà i el vaig agafar.

—¿Hola? —va dir una veu femenina. Era la Malta Kano—. Sóc la Malta Kano. Em sap greu trucar-li tantes vegades, senyor Okada. Només volia saber si demà té cap compromís.

Li vaig dir que no. No en tenia mai, jo, de compromisos.

—Llavors, si li anés bé, m’agradaria que ens veiéssim demà al migdia, senyor Okada.

—¿Això té res a veure amb la Kumiko?

—Doncs podria ser que sí —va dir la Malta Kano, triant molt bé les paraules—. També vindrà el senyor Noboru Wataya.

En sentir allò, vaig estar a punt de deixar caure l’auricular.

—¿Vol dir que ens trobarem tots tres per parlar?

—Diria que sí —va respondre la Malta Kano—. Les circumstàncies en què ens trobem fan que sigui necessari. Em sap greu, però per telèfon no n’hi puc donar més detalls.

—D’acord —vaig dir—. Entesos.

—¿Li va bé que quedem a la una al mateix lloc que l’altre dia? A la cafeteria de l’hotel Pacific de Shinagawa.

A la una en punt a la cafeteria de l’hotel Pacific de Shinagawa, vaig repetir jo. I vaig penjar.

La May Kasahara em va trucar a les deu. No tenia res concret per dir-me. Només volia parlar amb algú. Vam estar una estona xerrant de tot i de res.

—Escolta, Ocell que dóna corda —em va dir al final—, ¿hi ha hagut cap bona notícia?

—No, ni una —li vaig respondre—. Res de res.