2

LA LLUNA PLENA I L’ECLIPSI SOLAR
Sobre els cavalls que es moren als estables

¿És possible que algú conegui del tot una altra persona?

Quan volem conèixer algú podem dedicar-hi molt temps i molts esforços, però, al final, ¿fins a quin punt ens podem acostar a l’essència d’aquesta altra persona? Podem estar convençuts que la coneixem, però, ¿realment en sabem alguna cosa important?

Em vaig començar a plantejar seriosament aquestes preguntes just una setmana després de plegar del bufet d’advocats. Fins llavors no havia pensat mai en coses com aquestes. ¿Com deu ser? Segurament perquè ja havia tingut prou feina a aconseguir una certa estabilitat a la vida. I perquè havia estat massa ocupat per pensar en mi mateix.

Tal com acostumen a començar les coses importants en aquesta vida, el motiu que em va dur a plantejar-me aquestes qüestions va ser d’allò més banal. Un matí, després que la Kumiko esmorzés i marxés de casa amb presses, jo vaig posar una rentadora, vaig fer el llit, vaig rentar els plats i vaig passar l’aspiradora. Quan vaig acabar, em vaig asseure al porxo amb el gat i em vaig posar a repassar les ofertes de feina i els anuncis del diari. Al migdia vaig fer un dinar senzill i després vaig anar al supermercat per comprar el que necessitava per al sopar. Quan ho vaig tenir, vaig passar per la secció d’ofertes, on vaig comprar detergent, mocadors de paper i paper de vàter. Llavors vaig tornar a casa, vaig preparar el sopar i em vaig estirar al sofà amb un llibre als dits, esperant que tornés la Kumiko.

Com que feia tot just una setmana que estava a l’atur, trobava que aquell ritme de vida era d’allò més agradable. No calia que anés a treballar en trens plens com un ou, ni que veiés gent a qui no tenia ganes de veure. I el millor de tot era que podia llegir els llibres que volia i quan volia. No sabia fins quan podia durar aquella tranquil·litat, però el cert és que de moment aquell estil de vida m’agradava i jo feia el possible per no pensar en el futur. Això és una mena de pausa en la meva vida, em deia. Algun dia s’acabarà, però mentre duri val més que ho assaboreixi.

Aquell vespre, però, no em vaig poder concentrar en la lectura. La Kumiko no tornava. Normalment a dos quarts de set ja era a casa, i si preveia que havia de fer tard, ni que fossin només deu minuts, sempre m’avisava. En allò era molt estricta. Però aquell dia es van fer les set sense que hagués tornat ni m’hagués trucat. Jo ho tenia tot a punt per acabar de fer el sopar així que arribés. No era cap sopar de l’altre món. Només havia de saltar al wok uns talls prims de vedella amb ceba, pebrot i brots de soja, amanir-ho amb sal, pebre i una mica de salsa de soja, i al final afegir-hi un raig de cervesa. Era un plat que havia fet molt de solter. Ja tenia l’arròs fet, la sopa de miso calenta i les verdures tallades en un plat gran, a punt per posar-les al foc. Però la Kumiko no tornava. Com que tenia gana, vaig pensar a fer-me primer la meva part i sopar tot sol, però no sé per què al final no em vaig decidir. No hi havia cap motiu concret. Simplement no em va semblar correcte.

Em vaig asseure a la taula de la cuina, bevent una cervesa i rosegant unes galetes salades estovades que havia trobat al fons d’un armari. Em vaig quedar observant abstretament com la busca curta del rellotge s’acostava al punt de dos quarts de vuit i després el superava.

La Kumiko va tornar a les nou tocades. Semblava exhausta. Tenia els ulls injectats de sang, la qual cosa era mal senyal. Sempre que tenia els ulls vermells, era que passava alguna cosa dolenta. Calma, em vaig dir. Mira de no dir cap inconveniència. Estigues tranquil, no t’excitis.

—Em sap greu —va dir ella—. No hi havia manera d’acabar la feina. Volia trucar-te, però entre una cosa i l’altra no he pogut.

—No pateixis —vaig dir, traient-hi importància—. No passa res.

I, de fet, no estava pas enfadat. A mi molts cops m’havia passat el mateix. Treballar no és fàcil. No és tan senzill ni plaent com collir una rosa ben bonica al jardí, portar-la a la teva àvia que viu dos carrers més enllà i que és al llit refredada, i donar el dia per acabat. De tant en tant et toca fer coses desagradables amb gent desagradable. I hi ha vegades que t’és impossible trobar un moment per trucar a casa. Només necessites mig minut per trucar i avisar que arribaràs tard, i hi ha telèfons pertot arreu, però tot i així t’és impossible.

Em vaig posar a fer el sopar. Vaig encendre el foc i vaig tirar oli al wok. La Kumiko va treure una cervesa de la nevera i un got de l’armari. Després de donar un cop d’ull al menjar que estava a punt de fer, es va asseure a la taula i va fer un primer glop de cervesa. Per la cara que va fer, no la va trobar gaire bona.

—¿Per què no sopaves abans? —em va dir.

—No pateixis —li vaig respondre—. No tenia gaire gana.

Mentre jo saltava la carn i les verdures, ella es va aixecar i va anar al lavabo. Vaig sentir que es rentava la cara i les dents. Al cap d’un moment va tornar amb alguna cosa a les mans. Eren els mocadors i el paper de vàter que jo havia comprat a la tarda.

—¿Com és que has comprat això? —em va dir, una mica fastiguejada.

Sense deixar anar el wok, la vaig mirar a la cara. Després vaig mirar la capsa de mocadors i el paquet de paper de vàter que tenia als dits. No sabia per què ho deia.

—No t’entenc —vaig dir—. Només són mocadors i paper de vàter. Bé se’n necessiten, ¿no? Ja sé que encara en tenim, però és una cosa que no es fa malbé.

—No em molesta que compris mocadors i paper de vàter. És normal. El que et pregunto és per què has comprat justament uns mocadors blaus i un paper de vàter florejat.

—Encara no t’entenc —vaig dir jo, pacientment—. Sí, he comprat uns mocadors blaus i un paper de vàter florejat. Totes dues coses estaven d’oferta. Encara que et moquis amb un mocador blau, el nas no se t’hi tornarà pas. No hi ha cap mal, ¿no?

—Sí que n’hi ha. No m’agraden ni els mocadors blaus ni el paper florejat. ¿No ho sabies?

—No, no ho sabia —vaig dir—. ¿I per què no t’agraden, si es pot saber?

—No sé com explicar-t’ho —va respondre ella—. Tu no suportes les fundes de telèfon, els termos amb floretes i els texans amb reblons i pota d’elefant, ¿no? Tampoc t’agrada que em pinti les ungles. I no saps explicar per què, ¿oi? És una qüestió de gustos.

Sí que podia explicar per què no m’agradava tot allò. Evidentment, però, no ho vaig fer.

—D’acord. És una qüestió de gustos. Ja ho entenc. Però, en els sis anys que fa que som casats, ¿no has comprat mai uns mocadors blaus o un paper de vàter amb dibuixos?

—No —va respondre la Kumiko, convençuda.

—¿De debò?

—De debò —va dir—. Els mocadors només els compro blancs, grocs o roses. I el paper de vàter el compro sempre llis. M’estranya que, amb el temps que fa que vivim junts, no te n’hagis adonat.

Jo també em vaig quedar sorprès. O sigui que feia sis anys que no feia servir mocadors blaus ni paper de vàter amb dibuixos.

—I, ja que hem començat, deixa’m dir-te una altra cosa —va afegir—. No suporto la vedella saltada amb pebrot. ¿Ho sabies?

—No.

—Doncs no la puc sofrir. I no em preguntis per què. No sé què és, però l’olor que fa quan ho saltes tot junt és insuportable.

—¿I en aquests sis anys no has fet mai vedella i pebrot junts?

Ella va fer que no amb el cap.

—De pebrot, en menjo amb l’amanida. A vegades salto vedella amb ceba. Però mai salto vedella amb pebrot.

—Vaja —vaig fer.

—¿No t’ha estranyat mai?

—Ni tan sols me n’havia adonat —vaig dir.

Vaig pensar si des que érem casats havíem menjat mai vedella amb pebrot, però no me’n vaig recordar.

—Vivim junts, però a penes et fixes en mi —va dir—. Només penses en tu.

Vaig apagar el foc i vaig deixar el wok sobre els fogons.

—Ei, un moment. No barregis les coses. Potser no he estat al cas amb això dels mocadors i el paper de vàter, i amb això de la vedella i el pebrot. Ho reconec. Però això no vol dir que no em fixi en tu. De fet, tant me fa de quin color siguin els mocadors. Bé, suposo que si un dia en trobés un paquet de negres sobre la taula em sorprendria. Però m’és igual que siguin blancs com blaus. I amb la vedella i el pebrot em passa el mateix. Tant me fa si ho saltes junt com separat. Si l’acció de saltar vedella i pebrot desaparegués de la faç de la terra, jo em quedaria igual. És una cosa que no té res a veure amb com ets tu com a persona. ¿No trobes?

La Kumiko no va dir res. Amb dos glops es va acabar la cervesa que li quedava al got, i es va quedar mirant l’ampolla buida que hi havia sobre la taula.

Vaig llençar tot el que hi havia al wok a les escombraries. La vedella, el pebrot, la ceba i els brots de soja van fer cap a la galleda. Ho vaig trobar curiós: feia un moment era menjar, i llavors ja eren només escombraries. Vaig obrir una cervesa i me la vaig beure directament de l’ampolla.

—¿Per què ho has llençat? —em va preguntar ella.

—Perquè no t’agrada.

—T’ho hauries pogut menjar tu.

—No vull —vaig dir—. M’han passat les ganes de menjar vedella amb pebrot.

La Kumiko es va arronsar d’espatlles.

—Tu mateix —va dir.

Llavors va posar els braços sobre la taula i hi va recolzar el cap. Es va quedar immòbil. Ni plorava ni dormia. Vaig mirar primer el wok buit sobre els fogons, després la Kumiko, i al final em vaig beure la cervesa que em quedava d’un sol glop. Vaja, vaig pensar. ¿Què coi passa? ¿Tot això per uns mocadors, uns rotllos de paper de vàter i una mica de pebrot?

Em vaig acostar a la Kumiko i li vaig posar la mà a l’espatlla.

—Va, dona. Et prometo que no compraré més mocadors blaus ni paper de vàter amb dibuixos. Demà portaré els que he comprat al súper perquè me’ls canviïn. I si em diuen que no, els cremaré al jardí i n’escamparé les cendres al mar. I això de la vedella amb pebrot s’ha acabat. Potser encara queda una mica d’olor, però de seguida haurà marxat. Va, no hi pensem més.

La Kumiko va continuar sense dir res. M’hauria agradat sortir a fer un volt amb ella, passejar durant una hora i tornar a casa quan estigués de més bon humor. Però les possibilitats que allò passés eren nul·les. Havia de resoldre la situació com pogués.

—Estàs cansada —li vaig dir—. Reposa una mica i després sortirem a menjar una pizza. Fa temps que no ho fem. Ens en podem partir una de ceba i anxoves. No passarà res perquè sopem un dia fora.

La Kumiko no va dir res. Es va quedar allà com estava, tapant-se la cara.

Jo no sabia què més podia dir-li. Em vaig asseure davant seu i li vaig acaronar el cap. Li vaig veure una orella entre els cabells, curts i negres. Hi duia una arracada que no havia vist mai. Era d’or, petita i en forma de peix. ¿Quan i on se les devia haver comprat? Em van venir ganes de fumar. Feia poc més d’un mes que ho havia deixat. Em vaig imaginar que em treia el paquet de tabac i l’encenedor de la butxaca, em posava una cigarreta amb filtre als llavis i l’encenia. Vaig respirar profundament, inhalant aquell aire que encara feia olor de vedella i pebrot. En realitat, em moria de gana.

Gairebé sense voler, em vaig fixar en el calendari que teníem penjat a la paret. Hi havia les fases de la lluna. S’acostava la lluna plena. Vet aquí, vaig pensar. Li havia de venir la regla.

Si he de dir la veritat, no vaig ser conscient que era un habitant de la Terra, el tercer planeta del sistema solar, fins que em vaig casar amb la Kumiko. Quan vaig començar a viure amb ella em vaig adonar per primer cop que vivia a la Terra, que la Terra girava al voltant del Sol i que la Lluna girava al voltant de la Terra. I que, tant si m’agradava com si no, allò duraria fins a l’eternitat (comparat amb el que durarà la meva vida, suposo que no és exagerat parlar d’eternitat). El que em va dur a pensar així va ser la precisió gairebé absoluta amb què li baixava la regla cada vint-i-nou dies, fet que coincidia exactament amb les fases de la lluna. La Kumiko tenia una menstruació difícil: uns quants dies abans estava una mica variable i es posava de molt mal humor. Tot i que de manera indirecta, doncs, la seva regla també m’afectava a mi, que havia d’intentar no molestar-la més del compte. Abans de casar-me amb ella, en canvi, no m’havia fixat mai en els cicles de la lluna. De tant en tant aixecava el cap i la veia al cel, però no m’importava gens la forma que tingués o deixés de tenir.

Abans de conèixer la Kumiko havia sortit amb unes quantes noies i, evidentment, totes menstruaven. N’hi havia que tenien una menstruació fàcil i n’hi havia que la tenien difícil; a algunes els durava només tres dies, mentre que a altres els durava tota una setmana; n’hi havia a qui els venia quan tocava, i n’hi havia a qui se’ls podia endarrerir deu dies. Hi havia noies que s’ho passaven molt malament, i n’hi havia que amb prou feines se n’adonaven. El que no havia fet abans de casar-me amb la Kumiko, però, havia estat viure amb alguna d’aquelles noies, de manera que per a mi els cicles de la natura no eren més que els canvis d’estació. Quan arribava l’hivern em posava l’abric, i quan arribava l’estiu em posava les sandàlies. Només això. Per tant, quan em vaig casar amb la Kumiko, a més d’una persona amb qui conviure, vaig guanyar un nou concepte temporal: les fases de la lluna. La Kumiko només va deixar de tenir la regla durant els pocs mesos que va estar embarassada.

—Perdona’m —va dir ella, aixecant el cap—. No volia ficar-me amb tu. Estic cansada i nerviosa.

—No pateixis —vaig dir—. No passa res. Quan estàs cansat, va bé descarregar el mal humor en algú. Després et sents millor.

La Kumiko va inspirar a poc a poc, va retenir l’aire als pulmons durant un instant i després el va espirar lentament.

—¿I tu?

—¿Jo què?

—Quan estàs cansat no descarregues el mal humor en ningú. Em sembla que només ho faig jo. ¿Com és?

Em vaig arronsar d’espatlles.

—No me n’havia adonat —vaig dir.

—Deus tenir un pou molt fondo a dins. I només que t’hi aboquis cridant que el rei té orelles de burro, se’t deu solucionar tot.

Vaig pensar en el que acabava de dir.

—Potser sí —vaig dir.

La Kumiko es va tornar a fixar en l’ampolla buida. En va mirar l’etiqueta, després la boca i, finalment, la va agafar pel coll.

—M’ha de venir la regla. Per això estic de mal humor.

—Ja ho sé —vaig dir—. Però no t’hi amoïnis. No ets l’única. Pel que es veu, quan hi ha lluna plena els cavalls es moren a milers.

La Kumiko va deixar l’ampolla i em va mirar amb la boca oberta.

—¿Què dius? ¿Com és que em surts amb aquesta història dels cavalls, ara?

—Ho vaig llegir l’altre dia al diari. T’ho volia explicar, però no me n’he recordat fins ara. Era una entrevista amb un veterinari. Deia que els cavalls són molt sensibles a les fases de la lluna, tant físicament com psicològicament. A mesura que s’acosta la lluna plena, estan cada cop més irritables i comencen a tenir problemes físics de tot tipus. I la nit que la lluna fa el ple, molts es posen malalts, i molts es moren. No hi ha ningú que sàpiga explicar per què passa, però les estadístiques són ben clares. Diu que les nits de lluna plena els veterinaris no poden dormir de tanta feina.

—Ostres —va dir la Kumiko.

—I es veu que els eclipsis de sol encara són pitjors. Quan hi ha un eclipsi de sol, la reacció dels cavalls encara és més tràgica. No et pots imaginar quants se’n poden morir un dia d’eclipsi total. Sigui com sigui, el que vull dir és que ara mateix al món es deuen estar morint molts cavalls. Si ho compares amb això, no és tan greu que hagis de descarregar el mal humor en algú. No t’hi amoïnis, dona. Intenta imaginar-te els cavalls que es moren. Intenta imaginar-te’ls una nit de lluna plena en un estable, estirats sobre la palla, traient escuma per la boca i agonitzant.

Va semblar que pensava un moment en aquells cavalls morint-se als estables.

—Realment tens un poder de convicció ben curiós —va dir resignada—. T’he de donar la raó.

—Va, canvia’t i anem a fer una pizza —vaig dir.

Aquella nit, mentre estava estirat al costat de la Kumiko, a les fosques i mirant el sostre de la nostra habitació, em vaig preguntar fins a quin punt la coneixia. El rellotge marcava les dues de la matinada. Ella dormia profundament. Enmig d’aquella foscor, vaig pensar en els mocadors blaus, en el paper de vàter amb dibuixos i en la vedella saltada amb pebrot. Havia viscut tot aquell temps amb ella sense saber que no suportava cap d’aquelles coses. Ben mirat, no eren més que foteses, ridiculeses a les quals no calia donar gaires voltes i que al cap de pocs dies hauríem oblidat completament.

Tot i així, aquell incident em va deixar preocupat. Em feia estar malament, com si tingués una espina clavada a la gola. Pensava que potser era una cosa més crucial del que semblava. O que potser era el principi d’una cosa més gran i crucial. Podia ser que només fos l’entrada, i que més endins hi hagués un món que només pertanyés a la Kumiko i que jo desconegués. M’ho vaig imaginar com una habitació enorme i fosca. Jo era a dins, amb un encenedor a la mà, però el que podia veure amb la llum de l’encenedor no era sinó una part ínfima d’aquella habitació.

¿Veuria mai la part que quedava a les fosques, o bé em faria vell i em moriria sense conèixer realment la Kumiko? Si era així, ¿de què servia que fóssim casats? ¿De què servia la meva vida si vivia i compartia el llit amb una desconeguda?

Això és el que vaig pensar aquella nit, i el que vaig pensar sovint després. Més endavant vaig saber que en aquell moment havia entrat al nucli mateix del problema.