7

RECORDS I CONVERSES SOBRE L’EMBARÀS
Una reflexió pràctica sobre el dolor

Quan em vaig despertar, la mitja lluna de la boca del pou s’havia tornat d’un blau profund. Les busques marcaven dos quarts de vuit. Dos quarts de vuit del vespre. Havia dormit quatre hores i mitja.

Al fons del pou hi feia una mica de fred. En el moment de baixar-hi havia estat massa neguitós per pensar en la temperatura, però ara sí que notava el fred. Mentre em fregava els braços per escalfar-me’ls, vaig pensar que hauria hagut de ficar alguna cosa per abrigar-me a la motxilla. M’havia oblidat completament que la temperatura que pot haver-hi al fons d’un pou és molt diferent de la que hi ha a la superfície.

M’envoltava una foscor profunda. Encara que afués la vista, no veia res del que tenia més a l’abast. Vaig anar passant les mans per la paret fins a trobar l’escala i la vaig estirar. Continuava ben subjectada a la superfície. En moure les mans va semblar que la foscor es movia una mica, però podia ser que només fos una il·lusió.

Se’m feia molt estrany no poder veure el meu propi cos. A còpia d’estar quiet en la foscor, vaig començar a dubtar que realment fos allà on era. De tant en tant m’escurava la gola o em fregava la cara amb una mà. D’aquesta manera, les meves orelles comprovaven que la meva veu existia, les meves mans comprovaven que la meva cara existia i la meva cara comprovava que les meves mans existien.

Per més que m’hi esforcés, però, el meu cos anava perdent pes i densitat, com la sorra que arrossega un corrent. Era com si dins meu es lliurés una batalla sorda i aferrissada en la qual la meva consciència anés arrossegant el meu cos cap al seu territori. Aquella foscor feia canviar l’equilibri que hi havia entre tots dos. Vaig pensar que, al capdavall, el cos no era més que una closca provisional feta expressament per contenir la consciència. Només canviant els cromosomes que definien el meu cos, em podia convertir en un cos absolutament diferent. «Prostituta de la consciència», havia dit la Creta Kano. Ja podia acceptar aquella expressió sense cap problema. Fins i tot em semblava possible que haguéssim copulat només en el territori de la consciència i que jo m’hagués corregut en la realitat. En una foscor tan profunda com aquella, era possible pensar tota mena de coses, per estranyes que fossin.

Vaig fer que no amb el cap i, esforçant-m’hi una mica, vaig obligar la consciència a tornar dins el cos.

Vaig prémer les puntes dels dits d’una mà amb les puntes dels dits de l’altra. El dit gros amb el dit gros, l’índex amb l’índex. Els dits de la mà dreta van comprovar que els de la mà esquerra continuaven existint, i els dits de la mà esquerra van comprovar que els de la dreta continuaven existint. Llavors vaig inspirar profundament, molt a poc a poc. Ja n’hi havia prou de pensar en la consciència. Havia de pensar en coses més reals. Havia de pensar en el món real al qual pertanyia el meu cos. Per això havia baixat fins allà. Per pensar en la realitat. Em semblava que per pensar en la realitat havia d’allunyar-me’n tant com fos possible. Anant a un lloc com el fons d’un pou, per exemple. «Quan hagis d’anar avall, busca el pou més fondo i baixa-hi fins al fons», m’havia dit el senyor Honda. Recolzat a la paret, vaig aspirar lentament aquell aire que feia olor de resclosit.

No vam fer cerimònia de casament. No teníem prou diners i no vam voler que ens la paguessin els pares. Més que les formalitats, la nostra prioritat era poder començar la vida en comú de la millor manera possible. Un diumenge al matí vam anar a la finestreta del registre de l’ajuntament, en tocar el timbre vam despertar el funcionari de guàrdia, que estava mig endormiscat, i li vam lliurar la sol·licitud de registre del matrimoni. Llavors vam anar a un bon restaurant francès on normalment no hauríem gosat entrar, vam demanar una ampolla de vi i vam fer un àpat complet, amb tres plats. Aquella va ser la nostra petita cerimònia.

Quan ens vam casar gairebé no teníem estalvis (jo tenia uns quants diners que m’havia deixat la mare en morir, però vam decidir que no els tocaríem excepte en cas d’emergència), i tampoc no teníem cap moble amb cara i ulls. Tampoc no teníem gaires perspectives de futur. Algú que treballava en un bufet sense tenir el títol d’advocat no podia aspirar a gran cosa. La Kumiko treballava en una editorial petita i que no coneixia ningú. Si ho hagués volgut, en acabar la carrera el seu pare l’hauria pogut col·locar en una bona empresa, però ella no havia volgut recórrer a ell i havia trobat aquella feina pel seu compte. No estàvem pas insatisfets. En teníem prou de poder anar tirant tots dos.

Tot i així, construir alguna cosa junts partint de zero no va ser una tasca fàcil. Jo tenia aquella tendència cap a la solitud que solen tenir els fills únics. Sempre que havia de fer res una mica seriós, m’estimava més fer-ho sol. Explicar les coses a algú altre i assegurar-te que t’entenia em semblava una pèrdua de temps i d’energia, i em semblava més fàcil fer-ho tot sol i sense haver de dir res a ningú. Per la seva banda, la Kumiko havia tancat el cor a la seva família després de perdre la seva germana i s’havia fet gran pràcticament tota sola. Si mai tenia cap problema, no els demanava consell. En aquest sentit, ens assemblàvem molt.

Malgrat tot, a poc a poc ens vam adaptar físicament i mentalment a aquella nova unitat que era «casa nostra». Ens vam entrenar a pensar i a sentir les coses junts. Ens vam esforçar a interpretar les coses que ens passaven a cadascun com a «coses nostres», i a compartir-les. No cal dir que hi havia vegades que ens en sortíem, i a vegades no. Però ens ho passàvem bé amb la novetat d’aquell procés d’assaigs i errors. I, encara que a vegades hi hagués alguna topada violenta, érem capaços d’oblidar-les l’un als braços de l’altra.

Quan feia tres anys que érem casats, la Kumiko es va quedar embarassada. Sempre anàvem amb molt de compte, i per a nosaltres —almenys per a mi— va ser una notícia del tot inesperada. Devíem haver relliscat en algun moment. Jo no recordava cap badada concreta, però aquella va ser l’única explicació que se’m va acudir. Fos com fos, econòmicament no ens podíem permetre tenir una criatura. La Kumiko tot just començava a estar acostumada a l’editorial i volia continuar treballant-hi, però era una empresa petita que no podia oferir avantatges com una baixa per maternitat. Si algú volia tenir una criatura, no li quedava altre remei que plegar. I si la Kumiko plegava, havíem de passar una bona temporada només amb el meu sou, la qual cosa era pràcticament impossible.

—Aquesta vegada ho haurem de deixar estar —va dir la Kumiko en un to inexpressiu just després de saber el resultat de les proves.

A mi també em va semblar que no teníem cap altra opció. T’ho miressis com t’ho miressis, aquella era la conclusió més assenyada. Encara érem joves i no estàvem preparats per tenir fills. Tant la Kumiko com jo necessitàvem temps per a nosaltres mateixos. La nostra prioritat era estabilitzar la nostra situació. Més endavant ja tindríem més oportunitats per tenir fills.

Si he de dir la veritat, jo no volia que la Kumiko avortés. Una vegada, quan feia segon a la universitat, havia deixat una noia embarassada. Era un any més jove que jo i ens havíem conegut fent una feina a temps parcial. Era una bona noia amb qui ens enteníem força. Evidentment, ens quèiem bé, però no es pot dir que fóssim parella ni que hi hagués gaires perspectives que la cosa funcionés. Només era que estàvem sols i necessitàvem algú que ens abracés.

La raó per la qual es va quedar embarassada va ser ben clara. Sempre que estava amb ella feia servir un preservatiu, però un dia se’m van acabar i no vaig pensar a comprar-ne. Quan l’hi vaig dir, ella va dubtar dos o tres segons i va dir: «Bé, em sembla que avui no passarà res». Però es va quedar embarassada.

Jo em vaig quedar molt sorprès, però sabia que l’única solució era que avortés. Vaig arreplegar els diners necessaris i la vaig acompanyar a la clínica. Vam agafar el tren i ens vam arribar a una clínica que li havia recomanat una amiga, en una ciutat petita de la prefectura de Chiba. Vam baixar en una estació que no havia sentit a dir mai i ens vam trobar envoltats de turons plens de cases en venda. Era un d’aquells complexos residencials enormes que s’havien construït els últims anys per als assalariats que no es podien comprar un pis a Tòquio. L’estació també era ben nova. Al davant encara hi quedaven alguns camps d’arròs entollats. Als carrers només s’hi veien rètols d’immobiliàries.

La sala d’espera de la clínica era literalment plena de dones embarassades, amb unes panxes ben grosses. La majoria devia fer quatre o cinc anys que eren casades i devien voler tenir el primer fill després d’instal·lar-se en alguna d’aquelles casetes hipotecades de la perifèria. Com que era el migdia d’un dia laborable, jo devia ser l’únic home que hi havia en tot l’hospital, i encara més en aquella sala d’espera. Totes les embarassades em llançaven mirades ràpides i plenes de curiositat. I no gaire amistoses, precisament. Era evident que no era més que un universitari que acompanyava la xicota a avortar.

Després de la intervenció, la noia i jo vam tornar a Tòquio. A aquella hora de la tarda el tren anava buit. Em vaig disculpar per haver provocat aquella situació.

—No passa res —va dir ella—. Almenys m’has acompanyat i has pagat l’operació.

Al cap de poc ens vam deixar de veure, sense que ho volgués cap dels dos en particular. No sé què se n’ha fet, ni on viu, ni què fa. Però, durant molt temps després de l’avortament, durant molt temps després que ho deixéssim, vaig sentir una inquietud estranya. Cada cop que pensava en aquell dia, em venia al cap la imatge d’aquella sala d’espera plena d’embarassades que traspuaven seguretat. I també cada cop em deia que no hauria hagut de deixar-la embarassada.

Al tren de tornada, per consolar-me —sí, per consolar-me a mi—, ella em va assegurar que no havia estat res i em va explicar l’operació fil per randa.

—No és el tipus d’operació que t’imagines —va dir—. És molt ràpida i no fa gens de mal. Només has de despullar-te i quedar-te allà quieta. No et diré que no faci una mica de vergonya, però el metge era un bon home, i les infermeres molt simpàtiques. Només m’han aconselllat que a partir d’ara vagi més amb compte. No t’hi has d’amoïnar. Jo també en tinc una part de culpa. Et vaig dir que no passaria res, ¿no? Va, anima’t.

Però, en cert sentit, el viatge d’anada i tornada amb tren a aquella ciutat de Chiba em va convertir en una persona diferent. Després d’acompanyar-la a casa, quan vaig tornar al meu estudi i em vaig quedar mirant el sostre, em vaig adonar del canvi que havia experimentat. El jo que era allà era un jo nou que ja no podria tornar enrere. I el que sentia era que havia perdut la puresa.

El primer que em va venir al cap quan la Kumiko em va dir que estava embarassada va ser la imatge d’aquella sala d’espera plena de dones panxudes. O potser l’olor peculiar que hi surava. No sabia de què era aquella olor. Potser no era de res en concret, sinó tan sols alguna cosa semblant a una olor. Quan la infermera va cridar-la, la noia es va aixecar a poc a poc de la cadira de plàstic i se’n va anar cap a la porta. Just abans d’aixecar-se em va mirar només un moment, amb l’ombra d’un somriure als llavis. Era com si se n’hagués desdit a mig fer-lo.

Vaig dir a la Kumiko que ja sabia que tenir un fill no era realista, però que potser podíem trobar una altra solució que no fos l’avortament.

—Ja n’hem parlat molt —va replicar ella—. Si tinc el fill, hauré de deixar de treballar i tu hauràs de buscar una feina més ben pagada per mantenir-nos a mi i a la criatura. Anirem justos i no podrem fer res del que vulguem. Les possibilitats de fer el que sigui es reduiran moltíssim. ¿A tu ja t’està bé, això?

—Sí —vaig dir—. Em sembla que sí.

—¿De debò?

—Si m’ho proposo, puc trobar una altra feina. El meu oncle, per exemple, busca algú que l’ajudi. Vol obrir un altre local, però no ho fa perquè no troba ningú de confiança. Em sembla que hi guanyaria molt més que on sóc ara. Ja sé que no té res a veure amb el dret, però si t’he de ser franc, el que faig ara tampoc m’agrada especialment.

—¿Vols dir que estaries disposat a portar un restaurant?

—Segur que me’n sortiria. I, si convé, tenim els diners de la meva mare. No ens morirem pas de gana.

La Kumiko es va quedar una bona estona pensant en silenci, amb unes arrugues minúscules al costat dels ulls. A mi m’agradaven aquelles petites expressions seves.

—O sigui que vols tenir el fill.

—No ho sé —vaig respondre—. A vegades penso que hem de continuar vivint sols com fins ara, però a vegades també penso que si el tinguéssim el nostre món s’eixamplaria. No sé què és millor. L’únic que sé és que no em fa gràcia que avortis. Per això no et puc assegurar res. No estic segur de res, i tampoc tinc cap solució miraculosa. Només et dic el que sento.

La Kumiko es va quedar pensarosa. De tant en tant es passava la mà per la panxa.

—Escolta —em va dir finalment—, ¿per què diries que m’he quedat embarassada? ¿No tens cap intuïció?

Jo vaig fer que no amb el cap.

—Sempre hem anat molt amb compte —vaig dir—. Justament per evitar això. No tinc ni idea de com ha pogut passar.

—¿No has pensat que pugui tenir una aventura amb un altre? —va dir la Kumiko—. ¿No t’ho has plantejat?

—No.

—¿Per què no?

—No sóc gaire llest, però aquestes coses les sé.

La Kumiko i jo estàvem asseguts a la taula de la cuina, bevent vi. Ja era tard i tot estava en silenci. La Kumiko va aclucar una mica els ulls per mirar l’últim glop de vi negre que li quedava al cul del got. Gairebé mai no bevia, però quan no s’adormia es prenia un got de vi i llavors li venia la son. Jo bevia per acompanyar-la. Com que no teníem copes, fèiem servir uns gots de cervesa petits que ens havien regalat al celler del barri.

—¿Has estat amb un altre? —li vaig demanar, de sobte amoïnat.

La Kumiko va riure i va fer que no amb el cap uns quants cops.

—No, home, no —va respondre—. Ja saps que no ho faria. Només ho he dit com una possibilitat. —Llavors es va posar seriosa i es va recolzar a la taula—. Però a vegades hi ha coses que no entenc. Ja no sé què és veritat i què no ho és. Què ha passat realment i què no ha passat… Només a vegades, ¿sents?

—¿I ara és una d’aquestes vegades?

—Sí, bé… ¿A tu no et passa mai?

Vaig pensar un moment.

—No recordo res en concret —li vaig dir.

—¿Com t’ho diria? A vegades hi ha una mena de bretxa entre el que em sembla real i el que ho és. És com si dintre meu hi hagués alguna cosa oculta, una cosa molt petita. Com un lladre amagat a l’armari. I de tant en tant surt i m’altera l’ordre o la lògica. Com un imant que desgavella una màquina.

Em vaig quedar mirant-la a la cara.

—¿I creus que hi ha alguna relació entre el fet que t’hagis quedat embarassada i aquesta cosa oculta?

Ella va fer que no amb el cap.

—El que dic no és si hi ha relació o no, sinó que a vegades ja no sé quin ordre segueixen les coses. Només volia dir això.

En les paraules de la Kumiko començava a haver-hi un punt d’irritació. Ja eren més de la una. Vaig pensar que era el moment de posar fi a la conversa. Vaig allargar la mà per sobre la taula estreta i vaig agafar la seva.

—Escolta —va dir la Kumiko—, ¿em deixes decidir-ho sola? Sóc conscient que és un problema de tots dos, però n’hem parlat molt i ja sé què en penses. Ara deixa-m’ho pensar a mi. Encara tinc un mes. De moment, no en parlem més.

Quan la Kumiko va avortar, jo era a Hokkaido. Al bufet no enviaven mai ningú de tan poca categoria en viatges de negocis, però aquella vegada no hi havia ningú més disponible i m’hi van fer anar a mi. Havia de portar una maleta plena de documents, fer una explicació senzilla al client, recollir uns altres documents i tornar. Eren uns documents massa importants per enviar-los per correu o per confiar-los a algú que no fos del bufet. Com que els vols de tornada a Tòquio eren plens, em vaig haver de quedar a passar la nit en un hotel de Sapporo. Aquell dia, la Kumiko va anar sola a una clínica i va avortar. Em va trucar a l’hotel a les deu tocades.

—Aquesta tarda he avortat —em va dir—. Em sap greu dir-t’ho així, quan ja està fet, però m’han donat hora de sobte i m’ha semblat que seria més fàcil per a tots dos que ho decidís i ho passés tota sola.

—No pateixis —li vaig dir—. Si t’ho estimaves més així, ja em sembla bé.

—Et vull explicar més coses, però encara no puc. Ja t’ho explicaré un altre dia.

—Quan torni a Tòquio ja parlarem amb calma.

Quan vam penjar em vaig posar l’abric, vaig sortir de l’hotel i vaig voltar sense rumb pels carrers de Sapporo. Érem a principis de març i encara hi havia neu acumulada a les voreres. L’aire era tan fred que gairebé feia mal a la pell, i l’alè de la gent que anava pel carrer formava un núvol blanc i desapareixia. Tothom portava abrics gruixuts, guants i bufandes fins a la boca, i caminaven amb compte per les voreres glaçades. Els taxis anaven amunt i avall amb cadenes, fent un soroll sec. Quan ja no vaig poder suportar el fred, em vaig ficar en un bar i em vaig prendre uns quants whiskies sols. Llavors vaig sortir i vaig continuar caminant.

Vaig caminar molta estona. De tant en tant nevava una mica, però era una neu lleugera, com un record que s’esvaeix en la distància. El segon bar on vaig entrar era en un soterrani. Era molt més gran del que semblava a l’entrada. Al costat de la barra hi havia un petit escenari on hi havia un noi prim amb ulleres que cantava i tocava la guitarra. Estava assegut en una cadira metàl·lica, amb les cames encreuades i amb l’estoig de la guitarra als peus.

Em vaig asseure a la barra, bevent i escoltant la música sense gaire atenció. Entre cançó i cançó, el noi va explicar que ell mateix havia compost la lletra i la música de tots els temes. Devia tenir entre vint-i-cinc i trenta anys, tenia una fesomia sense cap característica especial i portava unes ulleres de pasta amb la muntura de color marró. Anava amb texans, botes de canya alta i una camisa de quadres de franel·la per fora dels pantalons. Cantava unes cançons indefinides, amb uns acords senzills, unes melodies monòtones i unes lletres innocents.

En circumstàncies normals jo no hauria parat atenció a aquella música i m’hauria limitat a prendre’m una copa, pagar el compte i marxar. Aquella nit, però, estava gelat fins al moll dels ossos i no volia sortir al carrer fins que hagués tornat a entrar en calor. Em vaig prendre un whisky i vaig demanar el segon. Vaig continuar una bona estona amb l’abric i la bufanda posats. Quan el cambrer em va preguntar si no volia res per picar, li vaig demanar una mica de formatge, però només me’n vaig menjar un dau. Volia pensar, però el cap no em funcionava. No sabia ni què volia pensar. Tenia ganes de convertir-me en una habitació buida on la música ressonés com un eco sec.

Quan el noi va acabar de cantar, el públic el va aplaudir. No va ser un aplaudiment entusiasta, però tampoc només de cortesia. Al bar hi havia poca gent. Devíem ser deu o quinze persones. El noi es va aixecar de la cadira i va saludar. Va fer alguna broma i alguns clients van riure. Jo vaig cridar el cambrer i li vaig demanar el tercer whisky. Per fi em vaig treure l’abric i la bufanda.

—I aquí s’acaba l’actuació d’aquesta nit —va dir el noi. Llavors va fer una pausa i va donar un cop d’ull a la sala—. Suposo que entre el públic deu haver-hi algú a qui no li han agradat les meves cançons. Per a aquestes persones faré un número extra. Normalment no el faig, però avui és un dia especial. Per tant, poden considerar-se afortunats.

Va deixar la guitarra a terra i va treure una espelma de l’estoig de la guitarra. Era una espelma gruixuda, de color blanc. La va encendre amb un misto, va deixar caure una mica de cera en un plat i hi va plantar l’espelma. Llavors, com si fos un filòsof grec, va agafar el plat i el va aixecar.

—¿Poden abaixar els llums, sisplau? —va demanar.

Un empleat del local va enfosquir una mica la sala.

—Una mica més, sisplau —va dir el noi.

Quan la sala va quedar a les fosques, la flama es va veure clarament. Mentre envoltava el got amb les mans per escalfar-lo, em vaig quedar mirant el noi i l’espelma que aguantava en l’aire.

—Com ja saben —va dir el noi, amb una veu baixa però ben audible—, al llarg de la vida els homes experimentem diversos tipus de dolor. Existeix el dolor físic i el dolor espiritual. Fins ara jo he experimentat el dolor en les seves diferents manifestacions, i suposo que vostès també. La majoria de vegades, però, és molt difícil explicar als altres el dolor que sent un mateix. La gent diu que el dolor només el sap qui el pateix. Però, ¿és veritat, això? Jo diria que no. A mi em sembla que, a vegades, quan veiem algú que pateix de debò, podem sentir el seu dolor o el seu patiment. Això és l’empatia. ¿Entenen el que vull dir?

Va fer una altra pausa i va tornar a llançar una mirada a la sala.

—La gent canta cançons perquè volen tenir empatia, perquè volen sortir de la closca que els conté i compartir penes i alegries amb els altres. Però això, evidentment, no és gens fàcil. Per això aquesta nit voldria fer una mena d’experiment d’empatia física.

Tothom estava callat, mirant a l’escenari per veure què passaria. Enmig d’aquell silenci, el noi va mirar al buit, com per fer una altra pausa o per concentrar-se. Sense dir res, va posar el palmell de la mà esquerra sobre l’espelma. Llavors, va anar acostant el palmell a la flama, ben a poc a poc. Un client va fer un soroll que no era un crit ni un sospir. Aviat es va veure com la flama li cremava el palmell. Fins i tot se sentien els petarrelleigs. Una clienta va fer un crit sec. Tots els altres miràvem l’escena paralitzats. El noi suportava el dolor amb una ganyota. ¿Què coi és això?, vaig pensar. ¿Per què ha de fer aquesta ximpleria? Vaig notar que se m’assecava la boca. Quan feia cinc o sis segons que durava, el noi va separar la mà de la flama i va deixar el plat amb l’espelma a terra. Llavors va ajuntar les mans, prement el palmell dret amb l’esquerre.

—Com han pogut comprovar, el dolor pot arribar a cremar literalment la carn —va dir amb un to idèntic al d’abans, tranquil i relaxat. A la cara ja no li quedava ni rastre del patiment. Fins i tot hi tenia un lleu somriure—. I, senyores i senyors, segur que han sentit el mateix dolor que he sentit jo. Aquest és el poder de l’empatia.

Llavors va separar les mans a poc a poc, i en fer-ho va anar desplegant una fina bufanda vermella. Quan va tenir les mans ben obertes, les va ensenyar al públic. No tenia cap cremada al palmell. Es va fer un moment de silenci, i tot seguit la gent, alleujada, va aplaudir amb entusiasme. Els llums es van encendre i, un cop alliberada la tensió, el públic es va posar a parlar. El noi va desar la guitarra a l’estoig com si res, va baixar de l’escenari i va desaparèixer.

Quan vaig pagar el compte, vaig demanar a la cambrera si aquell noi cantava sovint en aquell bar, i si normalment hi feia aquell número.

—No ho sé —em va respondre—. Que jo sàpiga, avui era la primera vegada que cantava aquí. No n’havia sentit a parlar mai. I tampoc sabia que fes cap altre número. Però ha estat increïble, ¿oi? ¿Com ho deu haver fet? Podria sortir a la tele.

—I tant —vaig dir—. Hauria jurat que es cremava.

Vaig tornar caminant a l’hotel, i la son em va venir així que em vaig ficar al llit, com si m’hagués estat esperant. Just abans d’adormir-me vaig pensar en la Kumiko, però em va semblar que era molt lluny i ja no vaig poder pensar en res més. Em vaig recordar de la cara del noi mentre se li cremava el palmell. Hauria jurat que es cremava, vaig pensar. I llavors em vaig adormir.