37

NOMÉS UN GANIVET DE VERITAT
El que ja s’havia profetitzat

Vaig anar a l’habitació de fora sense fer soroll, enfocant la llanterna a terra. Duia el bat a la mà dreta. Mentre caminava es van tornar a sentir els trucs. Dos cops. Dos cops més. Eren uns trucs més forts i més rabiosos que els primers. Em vaig posar contra la paret, ben a prop de la porta, i vaig esperar contenint la respiració.

Quan els cops van parar es va tornar a fer un silenci profund al meu voltant, com si no hagués passat res. Tot i així, notava que hi havia algú a l’altra banda de la porta. Aquell algú era allà, dret, parant l’orella i contenint la respiració, com jo. En silenci, intentant sentir els batecs d’un cor o el soroll d’un sospir, intentant llegir el corrent d’un pensament. Jo respirava en silenci, mirant de no agitar l’aire que m’envoltava. Em vaig dir que no era allà. Que no era ni allà ni enlloc.

Al cap de poc es va sentir girar la clau. Aquell algú es movia molt a poc a poc, amb molt de compte. Els sorolls se sentien tan allargats i tan fragmentats que perdien el significat. El pom va girar i es va sentir com les frontisses grinyolaven lleument. El cor se’m va accelerar encara més. Vaig intentar compassar la respiració, però no ho vaig aconseguir.

Algú va entrar a l’habitació. L’aire va vibrar. Em vaig concentrar per afuar tots els sentits i vaig sentir la lleu olor d’un altre cos. Era una olor estranya en la qual es barrejaven l’olor de la roba que cobria aquell cos, l’alè contingut, l’excitació submergida en el silenci. ¿Portava un ganivet? Potser sí. Recordava aquella llampada blanca i esmolada. Vaig contenir la respiració, intentant dissimular la meva presència, i vaig estrènyer el bat amb força.

Un cop va haver entrat, va tancar la porta darrere seu i la va tancar per dins. De nou d’esquena a la porta, va examinar l’habitació amb cautela. Jo tenia les mans xopes de suor. Tenia ganes d’eixugar-me els palmells als pantalons, però un moviment innecessari podia tenir unes conseqüències fatals. Vaig pensar en l’estàtua que hi havia hagut al jardí de la casa abandonada dels Miyawaki. Em vaig identificar amb aquell ocell per esborrar la meva presència. Era l’estàtua d’aquell ocell que s’erigia enmig d’aquell jardí, amb la vista clavada en un cel d’estiu tan clar que enlluernava.

Aquell algú portava una llanterna. Quan la va encendre vaig veure un feix de llum recta i estreta que recorria la foscor. No era una llum gaire intensa. Era una llanterna de butxaca com la meva. Em vaig quedar immòbil, esperant que el raig de llum em passés per davant. Però el meu rival no semblava disposat a moure’s. Anava il·luminant tots els objectes de l’habitació, l’un darrere l’altre. Les flors del gerro, la safata de plata de sobre la taula (que va tornar a brillar sensualment), el sofà, el llum de peu… El raig de llum em va passar per davant del nas i es va aturar a cinc centímetres de les meves sabates. La llum llepava tots els racons de l’habitació com si fos una serp. El temps se’m feia etern. El pànic i la tensió es van convertir en una fiblada que em va foradar la consciència com un trepant.

Vaig pensar que no havia de pensar res. No m’havia d’imaginar res. El tinent Mamiya m’ho havia escrit a la carta. Imaginar em podia arruïnar la vida.

Al final la llum de la llanterna va començar a avançar molt a poc a poc. Semblava que l’home començava a dirigir-se a l’habitació del fons. Vaig agafar el bat amb més força. Em vaig adonar que la suor dels palmells s’havia assecat completament. Fins i tot massa.

El meu rival avançava lentament, assegurant cada pas que feia. Vaig inspirar profundament i vaig contenir l’alè. Dos passos més i ja el tindria allà. Dos passos més i podria aturar aquell malson ambulant. En aquell moment la llum es va apagar just davant meu. Tot va tornar a quedar sumit en la foscor. L’home havia apagat la llanterna. Vaig intentar pensar de pressa en aquella foscor profunda. Però no ho vaig aconseguir. Per un moment, vaig notar un calfred estrany que em recorria el cos. M’havia descobert.

Vaig pensar que m’havia de moure, que no em podia quedar aturat. Vaig passar el pes del cos a l’altra cama i vaig intentar saltar cap a l’esquerra. Però els peus no se’m van moure. Els tenia clavats a terra, com l’estàtua de l’ocell. A penes em vaig acotar una mica, inclinant-me cap a l’esquerra. Just en aquell moment vaig notar una cosa que em picava a l’espatlla dreta. Era una cosa dura i freda, com una pluja glaçada, que em va punxar l’os blanc.

Amb aquell xoc, els peus se’m van desencallar, com si de sobte s’haguessin despertat. Vaig saltar cap a l’esquerra, em vaig estirar de panxa a terra en la foscor i vaig buscar la seva presència. Vaig notar com les venes se’m dilataven i se’m contreien. Les cèl·lules de tot el cos clamaven oxigen. Notava que tenia l’espatlla dreta entumida, però encara no em feia mal. El dolor vindria més tard. No em vaig moure. L’home tampoc. Ens enfrontàvem contenint l’alè en la foscor. No es veia ni se sentia res.

El ganivet va tornar a aparèixer d’improvís. Em va passar per davant la cara com una vespa enfurida. La punta em va fregar la galta dreta, just allà on tenia la taca. Vaig notar que la pell s’esquinçava. La ferida no era gaire profunda. L’home encara no m’havia vist. Si m’hagués vist, ja m’hauria matat. Vaig brandar el bat amb totes les forces, intentant endevinar el lloc d’on havia vingut la ganivetada, però no vaig trobar res. El bat va tallar l’aire amb un xiulet que em va calmar una mica. Encara estàvem empatats. Havia rebut dues ganivetades, però cap de les dues no era mortal. No ens podíem veure. Ell tenia un ganivet, però jo tenia el bat.

El tempteig a cegues va tornar a començar. Estàvem ben atents als moviments de l’altre. Conteníem la respiració esperant que l’altre es mogués. Vaig notar que tenia la galta mullada de sang, però, curiosament, no tenia gens de por. Vaig pensar que no era més que un ganivet, que no era més que una ferida. Vaig esperar pacientment que em tornés a atacar amb el ganivet. Inspirava i espirava en silenci. «Va, mou-te», vaig pensar. «Sóc aquí. Si em vols clavar el ganivet, clava-me’l. No em fas por».

El ganivet va venir d’algun lloc i em va estripar el coll del jersei. Vaig notar que em passava fregant la gola. Hi va anar just, però no em va tocar. Mig ajupit, vaig saltar cap a un costat i vaig brandar el bat en l’aire, intentant recuperar l’equilibri. El bat li devia picar a la clavícula. No era un punt vital, i el cop no havia estat prou fort per trencar-l’hi, però va semblar que li feia mal. Vaig notar com tirava enrere. Vaig sentir que respirava fondo. Li vaig etzibar un altre cop ben fort, una mica més amunt del lloc on el sentia respirar.

Va ser un cop perfecte. El bat li va picar al coll. Es va sentir un soroll sinistre d’ossos que es trencaven. El tercer cop li va picar directe al cap i el va fer saltar en l’aire. L’home va caure a terra amb un crit estrany. Durant un moment es va quedar estirat, panteixant, fins que al final va deixar de respirar. Jo vaig tancar els ulls i, sense pensar en res, vaig etzibar un últim cop al lloc on havia sentit els panteixos. No volia fer-ho, però no ho vaig poder evitar. No ho vaig fer per odi ni per pànic, sinó perquè senzillament havia de fer-ho. En la foscor, alguna cosa es va badar com una fruita. Com una síndria. Em vaig quedar allà plantat, agafant el bat ben fort davant els ulls. Em vaig adonar que tremolava. Uns tremolors incontrolables em travessaven el cos. Vaig fer un pas enrere i vaig intentar treure’m la llanterna de la butxaca.

—No el miris! —va cridar algú per aturar-me.

Era la veu de la Kumiko, que em cridava des de l’habitació del fons. Tot i així, jo ja tenia la llanterna agafada amb la mà esquerra. Volia saber què era allò. Volia veure aquella figura que era al cor de la foscor i que havia aixafat amb les meves mans. En part, entenia el prec de la Kumiko. No havia de veure-ho. Però alhora la mà esquerra se’m va començar a moure sola.

—No ho facis, sisplau! —va tornar a cridar ella—. Si vols portar-me a casa, no el miris.

Vaig serrar les dents i vaig treure l’aire a poc a poc, com si obrís una finestra feixuga. Encara tremolava. Al meu voltant hi havia una olor desagradable. De cervell, de violència i de mort. Tot allò ho havia fet jo. Em vaig deixar caure al sofà, intentant reprimir les arcades que em pujaven de l’estómac. Però les arcades van poder més i vaig vomitar a la catifa tot el que tenia a dins. Quan ja no va quedar res més per vomitar, vaig treure sucs gàstrics. I quan vaig haver tret tots els sucs gàstrics, vaig vomitar aire i baves. Mentrestant, em va caure el bat a terra i se’n va anar rodolant cap a algun racó d’aquella foscor.

Quan les arcades van parar, vaig intentar treure’m el mocador per eixugar-me la boca, però la mà no se’m movia. No podia ni aixecar-me del sofà.

—Anem a casa —vaig dir, adreçant-me a la foscor del fons—. Ja s’ha acabat tot. Tornem junts a casa.

Ella no va respondre.

Ja no hi havia ningú. Em vaig aclofar al sofà i vaig tancar els ulls.

Vaig notar que la força em marxava pels dits, per les espatlles, pel coll i pels peus. Alhora, també desapareixia el mal que em feien les ferides. El meu cos perdia pes i massa. Ja no tenia cap por ni cap angoixa. Vaig entregar sense cap oposició el meu cos a aquella cosa enorme, càlida i tova. Era un fet ben natural. Quan me’n vaig adonar, ja estava travessant la paret de gelatina. Jo només em deixava endur per aquell flux lent. Mentre travessava la paret vaig pensar que no tornaria més a aquell lloc. Tot s’havia acabat. Però, ¿on havia anat la Kumiko? Jo havia de portar-la a casa. Per això l’havia matat. Exacte, per això li havia obert el cap amb el bat, com si fos una síndria. Havia estat per això… Però ja no podia pensar més. El buit em va anar xuclant la consciència.

Quan vaig tornar en si, em vaig trobar assegut en aquella foscor, amb l’esquena recolzada a la paret, com sempre. Tornava a ser al fons del pou.

Però aquell no era el fons del mateix pou de sempre. Hi havia alguna cosa nova, alguna cosa que no em sonava. Em vaig concentrar per intentar entendre què passava. ¿Què havia canviat? Tenia el cos mig paralitzat i només podia tenir sensacions incompletes i fragmentàries. Vaig tenir la sensació que m’havien posat en un receptacle equivocat. Amb tot, amb el pas del temps ho vaig començar a entendre.

Al meu voltant hi havia aigua.

El pou ja no era sec. Estava assegut a l’aigua. Vaig respirar fondo uns quants cops per calmar-me. ¿Què havia passat? Brollava aigua. Una aigua que no era freda, sinó més aviat tèbia, com si fos en una piscina climatitzada. De sobte se’m va acudir ficar-me la mà a la butxaca dels pantalons per veure si encara hi duia la llanterna. ¿Havia tornat d’aquell món amb la llanterna? ¿Hi havia alguna relació entre el que havia passat allà i la realitat on em trobava? Amb tot, les mans no em van respondre. No podia moure ni els dits. No tenia gens de força ni als braços ni a les cames. No podia aixecar-me.

Vaig pensar amb calma. L’aigua només m’arribava a la cintura, de manera que de moment no hi havia perill que m’ofegués. Era cert que no podia moure’m, però devia ser perquè havia gastat totes les forces i estava feble. Amb el temps segur que les recuperaria. Les ferides no eren profundes i, mentre tingués el cos entumit, no sentiria el dolor. La sang s’havia coagulat i ja no em rajava per la galta.

Vaig recolzar el cap a la paret i em vaig dir que tot anava bé, que no havia de patir per res. Podia ser que ja s’hagués acabat tot. Descansaria una mica més i després tornaria al món de la superfície, a aquell món ple de llum, al món al qual pertanyia… Però, ¿com era que de sobte havia començat a brollar aigua? Feia molt temps que el pou era sec, mort, i de cop i volta havia recuperat la vida. ¿Aquell fet tenia alguna relació amb el que jo havia fet allà? Potser sí. Potser hi havia alguna cosa que havia fet saltar el tap que obstruïa la veta d’aigua.

Al cap de poc em vaig adonar d’una realitat sinistra. Al principi vaig intentar evitar-la. Vaig anar pensant diverses possibilitats per negar-la, però al final vaig haver d’acceptar el que era evident. Encara que intentés enganyar-me, la realitat no desapareixeria.

L’aigua pujava de nivell.

Feia poc que m’arribava a la cintura, però ara ja només en sobresortien els genolls doblegats. El nivell de l’aigua pujava de manera lenta però constant. Vaig provar de moure’m altre cop. Em vaig concentrar per aplegar totes les forces, però no me’n vaig sortir. Només vaig poder doblegar una mica el coll. Vaig mirar enlaire. La tapa era tancada. Vaig intentar mirar el rellotge que duia al canell esquerre, però no el vaig veure.

L’aigua brollava d’alguna escletxa, i semblava que ho feia cada cop més de pressa. Al principi només traspuava una mica, però ara ja brollava amb força. Si parava bé l’orella, fins i tot sentia com borbollejava. L’aigua ja m’arribava al pit. ¿Fins on podia pujar?

El senyor Honda m’havia dit que anés amb compte amb l’aigua. En aquell moment no havia fet cas de la seva predicció, i després tampoc. No havia oblidat les seves paraules (eren massa estranyes per oblidar-les), però no els havia fet mai gaire cas. El senyor Honda només havia estat un «episodi inofensiu». A vegades, jo havia dit de broma a la Kumiko que anés amb compte amb l’aigua i ens n’havíem rigut. Érem joves i no necessitàvem prediccions. El sol fet de viure ja era una profecia. Però, al capdavall, el senyor Honda havia tingut raó. Em van venir ganes d’esclafir a riure. L’aigua pujava i jo em trobava en un mal pas.

Vaig pensar en la May Kasahara. Em vaig imaginar que venia i obria la tapa. De manera molt real i molt nítida. De fet, era una imaginació tan real i tan nítida que gairebé podia entrar-hi. No podia moure el cos, però sí que podia imaginar. ¿Què més podia fer a part d’imaginar?

—Escolta, senyor Ocell que dóna corda —deia la May Kasahara. La seva veu ressonava dins el pou. No sabia que els sorolls ressonessin més profundament en un pou amb aigua que en un de sec—. ¿Què hi fas, aquí? ¿Ja tornes a pensar?

—No hi faig res en especial —li responia jo, mirant enlaire—. És molt llarg d’explicar. No em puc moure i l’aigua no para de brollar. El pou ja no és sec. Em moriré ofegat.

—Pobre Ocell que dóna corda —deia la May Kasahara—. Has fet tots els possibles per salvar la Kumiko, que estava perduda, i t’has quedat ben buit. Però pot ser que hagis salvat la Kumiko, ¿oi? En tot el procés has salvat unes quantes persones, però no t’has pogut salvar a tu mateix. I ningú no t’ha pogut salvar a tu. Tu ja has esgotat les teves forces i el teu destí salvant els altres. Totes les llavors estan sembrades en un altre lloc. Ja no te’n queda cap dins la bossa. No hi ha res més injust. Et compadeixo des del fons del cor, Ocell que dóna corda. De debò. Però, al cap i a la fi, això és el que has aconseguit. ¿Entens el que et vull dir?

—Em sembla que sí —li deia.

De sobte vaig sentir un dolor sord a l’espatlla esquerra. Vaig pensar que allò havia passat de debò. Aquell ganivet se m’havia clavat realment, com un ganivet real.

—Escolta, ¿tens por de morir? —em demanava la May Kasahara.

—És clar —li responia jo, que vaig sentir ressonar la meva veu a les orelles. Era la meva veu i alhora no ho era—. És clar que tinc por de pensar que em vaig morint d’aquesta manera aquí al fons d’aquest pou fosc.

—Adéu, pobre Ocell que dóna corda —deia la May Kasahara—. Em sap greu, però no puc fer res per tu. Sóc molt lluny d’aquí.

—Adéu, May Kasahara —deia jo—. Estaves molt maca amb el biquini.

—Adéu, pobre Ocell que dóna corda —repetia la May Kasahara, molt fluixet.

La tapa del pou es tancava i la seva imatge s’esvaïa. Però després no passava res. Aquella imatge no estava relacionada amb res.

—May Kasahara, ¿on ets? —vaig cridar cap a la boca del pou—. ¿Què estàs fent en un moment tan important com aquest?

L’aigua ja m’arribava al coll i me l’envoltava com una soga. Em començava a costar respirar. Sota l’aigua, el cor marcava amb esforç el pas del temps que encara em quedava. Si l’aigua continuava pujant a aquell ritme, al cap de cinc minuts em taparia la boca i el nas, i al cap de no res m’ompliria els pulmons. Llavors ja no podria fer res. Ben mirat, jo havia fet ressuscitar el pou i ara em moria enmig d’aquella resurrecció. Em vaig dir que no era una mort tan dolenta. Al món hi havia moltes morts més cruels.

Vaig intentar acceptar de manera serena i tranquil·la la mort que se m’acostava. Vaig intentar vèncer el pànic. Com a mínim havia pogut deixar unes quantes coses per a la posteritat. Tot i que modesta, era una bona notícia. «Les bones notícies es donen en veu baixa». En recordar aquesta frase vaig intentar somriure, però no vaig poder. «Com es podia esperar, però, tinc por de morir-me», em vaig dir en veu baixa. Van ser les meves últimes paraules. No era que fossin gaire impressionants, però ja no podia canviar-les. L’aigua em va tapar la boca i després el nas. Vaig deixar de respirar. Els pulmons intentaven respirar aire nou desesperadament. Però ja no hi havia aire. Només aigua tèbia.

M’estava morint. Com totes les persones que viuen al món.