38

LA HISTÒRIA DE LA GENT ÀNEC
Ombres i llàgrimes
(El punt de vista de la May Kasahara: 7)

Hola, Ocell que dona corda,

No sé si aquesta carta t’arribarà.

Si t’he de dir la veritat, no estic segura que t’hagin arribat totes les cartes que t’he enviat fins ara, ja que sempre hi he posat una adreça aproximada i mai no hi he posat el remitent. Per tant, pot ser que les meves cartes estiguin perdudes en alguna oficina de correus, arreplegant pols a la pila de les cartes amb destinatari desconegut. Però pensava que tant me feia si no t’arribaven. Jo només volia transformar les meves idees en paraules escrivint-te cartes a tu. Quan penso que t’escric a tu, Ocell que dóna corda, les frases em surten sense esforç, tot i que no sé per què. ¿Com deu ser?

Sigui com sigui, reso perquè aquesta sí que t’arribi.

Ja sé que és una mica sobtat, però avui t’escriuré sobre les persones ànec.

Com ja t’he explicat altres vegades, el terreny de la fàbrica on treballo és molt gran, i hi ha un bosquet i un estany. És un bon lloc per passejar-hi. L’estany és força gran, i hi viuen ànecs. Una dotzena. No sé quina situació familiar té aquesta gent. No he vist mai que es barallessin, però és segur que n’hi ha que es cauen bé i n’hi ha que no.

Ja som al desembre i l’estany comença a glaçar-se, però la capa de gel que s’hi fa no és gaire gruixuda i queda un bon tros d’aigua perquè els ànecs puguin nedar-hi. Les meves companyes diuen que, quan geli una mica més i l’estany quedi del tot gelat, elles hi aniran a patinar. Llavors la gent ànec (ja sé que és una expressió una mica estranya, però jo ja la dic per costum) se n’hauran d’anar a un altre lloc. Jo penso que tant de bo no es geli, perquè no suporto el patinatge sobre gel, però pel que sembla no tindré tanta sort. I és que aquí hi fa un fred que pela. Com que viu aquí, la gent ànec ja deu estar preparada.

Últimament, cada cap de setmana m’arribo a l’estany i passo l’estona observant la gent ànec. Mirant-los em poden passar dues o tres hores volant. Vinc ben equipada, amb malles, gorra, bufanda, botes i abric de pell, com un caçador d’óssos polars. Llavors m’assec en una pedra i em passo hores i hores mirant-me’ls tota sola, sense pensar en res. A vegades els dono rosegons de pa. Aquí no hi ha ningú tan curiós ni tan desenfeinat com jo.

Però, el que segur que no saps, Ocell que dóna corda, és que els ànecs són una gent molt divertida. Per més temps que passi, jo no em canso de mirar-los. No entenc per què les altres noies se n’han d’anar tan lluny i pagar per veure pel·lícules avorrides en lloc d’interessar-se per aquesta gent. Els ànecs vénen volant, i a vegades aterren sobre el gel, rellisquen i cauen, com si fos un programa de riure de la tele. Jo me’n ric sola. La gent ànec no fa res perquè me’n rigui, és clar. S’ho prenen tot molt seriosament, però rellisquen i es fumen de lloros. És boníssim.

La gent ànec que hi ha aquí té unes potes planes, molt bufones, de color taronja, com les botes d’aigua dels nens de primària. Però, pel que sembla, no estan fetes per caminar pel gel, ja que tots rellisquen i cauen de cul. No deuen tenir cap sistema antilliscant. Per tant, l’hivern no deu ser una estació gaire divertida per a la gent ànec. No sé quina opinió en té aquesta gent del gel, però no crec que se’n queixin gaire. És l’efecte que em fa quan me’ls miro. Sembla que gaudeixin de la vida i només diguin: «Vaja, altre cop el gel. Què hi farem». A mi em cau bé, la gent ànec.

L’estany és al bosc, lluny de tot. En aquesta època de fred no hi ha ningú que hi vagi passejant llevat dels dies que fa sol (jo sóc l’excepció, és clar). La neu que va caure fa uns quants dies s’ha gelat al camí i cruix sota les sabates. També es veuen tot d’ocells aquí i allà. Quan camino amb el coll de l’abric aixecat, amb la bufanda ben embolicada al coll, amb el pa a la butxaca, traient fum blanc per la boca i pensant en tot de coses sobre la gent ànec, estic contenta i feliç. Fins al punt que penso que feia molt temps que no era tan feliç com ara.

I bé, fins aquí el que volia dir-te de la gent ànec.

Si t’he de dir la veritat, m’he despertat fa una hora somiant en tu, Ocell que dóna corda, i per això m’he posat a escriure’t a la taula. Ara són… (miro el rellotge) les dues i divuit minuts. M’he ficat al llit abans de les deu, com sempre, i m’he adormit després de donar la bona nit a la gent ànec, fins que fa una estona m’he despertat de sobte. De fet, no sé si somiava o no, ja que no recordo res del somni. Potser no somiava res. Però, encara que no tingués cap somni, he sentit clarament la teva veu. M’has cridat diversos cops en veu alta. Per això m’he despertat de sobte.

Quan he obert els ulls l’habitació estava a les fosques. Per la finestra entrava la llum clara de la lluna. Es veia una lluna tan, tan gran que era com si allargant la mà hi pogués escriure. La llum blanca que entrava per la finestra formava una mena de toll blanc a terra. M’he assegut al llit i he intentat entendre què havia passat. ¿Com era que tu m’havies cridat amb una veu tan clara? El cor m’ha bategat ben fort una bona estona. Si hagués estat a casa, m’hauria vestit de seguida i m’hauria arribat a casa teva pel carreró, fins i tot a aquestes hores de la nit. Però sóc enmig d’unes muntanyes que deuen ser a cinquanta mil quilòmetres de casa teva i, encara que ho volgués, no podria pas arribar-hi, ¿oi?

I, ¿saps què he fet?

M’he despullat. Ei. No em preguntis per què ho he fet. Jo tampoc ho sé. O sigui que escolta sense dir res, que continuo. Sigui com sigui, m’he despullat i he saltat del llit. M’he agenollat al terra banyat per la lluna. A l’habitació devia fer-hi fred, ja que hi havia la calefacció apagada, però no ho he notat. Tenia la sensació que en aquella llum de la lluna que entrava per la finestra hi havia alguna cosa especial que m’envoltava i em protegia, com una fina pel·lícula. M’he quedat allà una estona despullada, sense pensar en res, i després he anat exposant totes les parts del cos a la llum de la lluna. ¿Com t’ho diria…? Ho he fet com si fos la cosa més natural del món. Era una claror tan maca que no ho he pogut evitar. He fet que la llum em toqués al coll, a les espatlles, als braços, al pit, al melic, a les cames, i després al cul i allà on ja saps, com si m’estigués rentant.

Si algú m’hagués vist per la finestra ho hauria trobat molt estrany. Potser s’hauria pensat que sóc una maníaca de la lluna plena que havia perdut el seny en aquella claror. Però no m’ha vist ningú, és clar. Potser aquell noi de la moto m’espiava des d’algun lloc, però tant me fa. Ja és mort, i si amb xafardejar es conforma, doncs que xafardegi tant com vulgui.

En aquell moment, doncs, no em veia ningú. Estava sola en la claror de la lluna. De tant en tant tancava els ulls i pensava en la gent ànec que devia dormir a la vora de l’estany. I també he pensat en la càlida sensació de felicitat que creem la gent ànec i jo junts. És a dir, que per a mi la gent ànec és una mena de talismà.

M’he quedat molta estona agenollada, sense moure’m, banyada per la llum de la lluna, que em tenyia d’un color estrany. El meu cos projectava una ombra nítida i llarga que arribava a la paret. Era una ombra que no semblava meva. Era com si fos d’una altra dona. D’una dona més madura. No era el cos d’una noia verge com jo, tan prima i ossuda, sinó d’una dona més rodona, amb els pits i els mugrons més grossos. Tot i així, qui projectava l’ombra allargada era jo. Si jo em movia, l’ombra també es movia. He observat amb atenció la relació que hi havia entre jo i l’ombra, fixant-me en el meu cos i fent moviments diferents. No he entès per què es veia tan diferent. Com més me’l mirava, menys ho entenia.

I ara ve el que és més difícil d’explicar, Ocell que dóna corda. No sé si me’n sortiré.

Dit amb poques paraules, el que ha passat és que de sobte m’he posat a plorar. Si hagués estat el guió d’una pel·lícula, hi hauria posat: «Sense cap mena d’avís previ, la May Kasahara es tapa la cara amb les mans i es posa a plorar». Però no t’espantis. No t’ho havia dit mai, però sóc molt ploranera. Ploro per no res. És el meu punt feble secret. Per tant, no és estrany que m’hagi posat a plorar sense que hi hagués cap motiu concret. Normalment ploro una estona i després penso que ja n’hi ha prou i paro. Ploro fàcilment, però també puc parar de seguida que vull. Avui, però, no he pogut parar de cap manera, com si hagués saltat el tap d’algun lloc. Com que no sabia per quin motiu havia començat a plorar, no podia parar. Les llàgrimes em rajaven dels ulls sense que pogués evitar-ho, com si fos la sang que raja d’una gran ferida. He vessat una quantitat increïble de llàgrimes. Tantes que he patit seriosament per no quedar-me deshidratada, assecar-me i convertir-me en mòmia.

Les llàgrimes queien fent soroll en el toll blanc de llum i hi desapareixien. Quan queien quedaven banyades en la claror de la lluna i brillaven precioses, com si fossin un cristall. He vist que la meva ombra també vessava llàgrimes. L’ombra de les llàgrimes es veia ben nítida. Escolta, Ocell que dóna corda, ¿has vist mai l’ombra d’una llàgrima? L’ombra d’una llàgrima no és una ombra normal. És molt diferent. És una cosa que ve d’un món molt llunyà especialment per als nostres cors. O potser no. Potser les llàgrimes que vessa l’ombra són de debò i les que vesso jo són només l’ombra. Se m’ha acudit en aquell moment. Escolta, Ocell que dóna corda, no crec que ho entenguis, però quan una noia de disset anys, tota despullada, vessa llàgrimes a mitja nit banyada en la llum de la lluna pot passar qualsevol cosa. És així.

Això és el que ha passat fa una mica més d’una hora en aquesta habitació. I ara t’estic escrivint aquesta carta amb llapis, asseguda en aquest escriptori (no cal dir que ara ja vaig vestida).

Adéu, Ocell que dóna corda. No sé gaire com dir-t’ho, però la gent ànec que viu al bosc i jo resem perquè siguis feliç. Si et passa res, torna’m a cridar ben fort.

Bona nit.