8

LA LLARGA HISTÒRIA DE LA CRETA KANO
Una reflexió sobre el dolor

—Vaig néixer el 29 de maig —va començar a explicar-me la Creta Kano—. I el vespre del meu vintè aniversari vaig decidir que em trauria la vida.

Li vaig deixar una tassa amb cafè acabat de fer al davant. S’hi va posar una mica de llet i el va remenar a poc a poc. No s’hi va posar sucre. Jo vaig fer un glop de cafè sol, sense sucre i sense llet, com sempre. El rellotge continuava picant amb un soroll sec a les parets del temps.

La Creta Kano em va mirar fixament abans de continuar.

—Potser s’estimaria més que comencés pel principi. És a dir, pel lloc on vaig néixer, per l’entorn familiar i tot plegat.

—Com vulgui —li vaig dir—. Faci-ho com li sigui més fàcil.

—Jo era la petita de tres germans —va dir la Creta Kano—. Abans de la Malta hi ha un germà, que és el gran. El pare tenia una clínica a la prefectura de Kanagawa. A casa no hi havia res que es pogués considerar un problema. Érem una família d’allò més normal, com les que hi ha en qualsevol lloc. Els pares eren molt seriosos i donaven molta importància a l’esforç i a la feina. Eren molt estrictes, però ens permetien una certa llibertat en petits assumptes sempre que no molestéssim els altres. Tenien una bona situació econòmica, però per principi no ens permetien cap luxe ni ens donaven diners per a coses innecessàries. Em sembla que fèiem una vida força sòbria.

»La Malta és cinc anys més gran que jo, i des de ben petita ja era una mica diferent. Encertava coses de tota mena. Sabia que acabava de morir-se el pacient de tal habitació o on era un portamonedes que s’havia perdut. Ho sabia tot. Al principi tothom ho trobava molt divertit i molt pràctic, però de mica en mica els va començar a fer por. Llavors els meus pares li van demanar que no parlés d’aquelles coses “que no tenien un fonament clar” davant la gent. El pare era el director de la clínica i no li interessava que se sabés que la seva filla tenia poders sobrenaturals. A partir de llavors, la Malta va deixar de parlar. I no tan sols va deixar de parlar d’aquelles coses “que no tenien un fonament clar”, sinó que fins i tot va deixar de prendre part en les converses normals, de la vida diària.

»La Malta va decidir que només m’obriria el cor a mi. Havíem crescut molt unides. “No ho diguis a ningú”, em deia, “però al barri aviat hi haurà un incendi”. O bé: “La tieta de Setagaya es posarà malalta”. I sempre ho encertava. Jo encara era petita i ho trobava d’allò més divertit. No em feia por ni ho trobava macabre. Des que tinc memòria, recordo que sempre seguia la meva germana a tot arreu i escoltava els seus “missatges divins”.

»A mesura que es va fer gran, la Malta va tenir cada cop uns poders més potents. Ella, però, no sabia com utilitzar-los ni com desenvolupar-los. I això la turmentava. No podia demanar consell a ningú. No tenia ningú que la guiés. En aquest sentit, va tenir una adolescència molt solitària. Ho va haver de resoldre tot ella sola. Va haver de trobar les respostes pel seu compte. A casa no era feliç. No tenia ni un moment de tranquil·litat. Sempre havia d’estar pendent de reprimir els seus poders i d’amagar-los als ulls dels altres. Era com una planta forta i ufanosa que creixia en un test petit. Era una situació antinatural, un error. L’únic que sabia la Malta era que havia de marxar de casa tan aviat com pogués. Va començar a pensar que al món hi havia d’haver un espai i una manera de viure adequats per a ella. Però va haver de prendre paciència fins que no va acabar l’institut.

»Quan va acabar el batxillerat, en lloc d’entrar a la universitat va decidir anar-se’n a l’estranger per buscar el seu camí. Els pares havien fet una vida molt convencional i no estaven disposats a permetre una cosa semblant. Per tant, la Malta es va espavilar per aplegar els diners necessaris i se’n va anar sense dir res. Primer va anar a Hawaii, on va viure dos anys a l’illa de Kauai. Havia llegit en algun lloc que a la costa nord de Kauai hi havia una zona on brollava una aigua meravellosa. En aquella època ja estava molt interessada per l’aigua. Estava convençuda que la composició de l’aigua determinava en gran mesura la vida de les persones. Per això se’n va anar a Kauai. En aquella època, a l’interior de l’illa encara hi quedava alguna comuna hippie. Va viure en una d’aquestes comunes. L’aigua d’aquell lloc va tenir una gran influència sobre els poders espirituals de la Malta. En ingerir aquella aigua, va poder establir una relació més harmoniosa entre els seus poders i la seva persona. Em va escriure explicant-me que era una cosa meravellosa. Quan ho vaig llegir, me’n vaig alegrar molt. Al cap d’un quant temps, però, es va adonar que aquell lloc ja no la satisfeia. Era una terra bonica i pacífica, amb una gent que vivia allunyada dels desitjos materials i que buscava la pau espiritual, però depenien massa del sexe i de les drogues. I la Malta no necessitava ni una cosa ni l’altra. Així, després de dos anys, va marxar de Kauai.

»Se’n va anar al Canadà i, després de voltar pel nord dels Estats Units, va saltar a Europa. Mentre viatjava, tastava l’aigua de tots els llocs per on passava. Va trobar uns quants llocs on hi havia una aigua meravellosa, però no era mai una aigua perfecta, i per això continuava viatjant. Quan se li acabaven els diners, feia de vident. La gent la recompensava per trobar objectes perduts o persones desaparegudes. A ella no li agrada cobrar. Troba que no està bé canviar els poders que t’ha donat el cel per coses materials. Però en aquella època havia de fer-ho per viure. A tot arreu on anava es feia famosa pels seus poders d’endevinació i no li costava gens fer diners. A Anglaterra fins i tot va col·laborar en una investigació policial. Va revelar el lloc on hi havia amagat el cadàver d’una nena desapareguda i va trobar un guant de l’assassí, que va ser detingut i va confessar el crim de seguida. Fins i tot va sortir als diaris. Un altre dia n’hi ensenyaré els retalls, senyor Okada. I així va anar voltant per Europa, fins que va arribar a l’illa de Malta. Feia cinc anys que havia marxat del Japó. I aquella illa es va convertir en la destinació definitiva en la seva cerca d’aigua. Però això ja l’hi devia explicar ella mateixa, ¿oi?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Mentre voltava pel món, la Malta m’escrivia regularment. A vegades no podia, però normalment m’enviava una carta ben llarga cada setmana. Sempre m’explicava on era i què feia. Estàvem molt unides com a germanes. Tot i estar tan separades, amb aquelles cartes podíem compartir perfectament els nostres sentiments. Eren unes cartes realment precioses. Si les llegís, senyor Okada, segur que veuria que la Malta és una persona meravellosa. Gràcies a aquelles cartes, vaig poder conèixer molts mons diferents, molta gent interessant. Aquelles cartes m’animaven i m’ajudaven a créixer. Li estic profundament agraïda per això. No ho negaré. Però les cartes, al capdavall, no són més que cartes. L’adolescència va ser un moment molt difícil per a mi i, justament quan més necessitava la meva germana, ella era lluny de mi. Allargava la mà, però no la trobava mai. A casa em sentia molt sola. Feia una vida solitària. Vaig viure una adolescència plena de dolor —si m’ho permet, després li parlaré més concretament d’aquest dolor—. No tenia ningú amb qui parlar. En aquest sentit, estava tan sola com la Malta. Si l’hagués tingut a prop, estic segura que la meva vida seria diferent de com és ara. Ella m’hauria aconsellat i m’hauria ajudat. Però parlar-ne ara ja no serveix de res. De la mateixa manera que la Malta va haver de trobar el seu camí, jo vaig haver de trobar el meu. Quan vaig fer vint anys, vaig decidir suïcidar-me.

La Creta Kano va agafar la tassa i es va beure el cafè que hi quedava.

—Quin cafè més bo —va dir.

—Gràcies —vaig dir jo, esforçant-me per semblar natural—. Abans he fet ous durs. ¿Li vénen de gust?

Després de dubtar un moment, va dir que se’n menjaria un. Vaig portar els ous durs i sal de la cuina. Li vaig posar més cafè. La Creta Kano i jo vam pelar els ous a poc a poc i ens els vam menjar. Va sonar el telèfon, però no el vaig agafar. Després de quinze o setze tons, es va aturar en sec. La Creta Kano va semblar que no el sentia en cap moment.

Quan es va acabar l’ou, la Creta Kano va treure un mocador de la bossa de xarol i es va eixugar els llavis. Llavors es va estirar la vora de la faldilla.

—Quan vaig tenir decidit que volia morir-me, vaig voler escriure una nota de comiat. Em vaig estar una hora asseguda a l’escriptori intentant explicar els motius del meu suïcidi. Volia deixar escrit que la meva mort no era culpa de ningú, que els motius només eren dins meu.

»Però no vaig poder acabar la nota. La vaig escriure una vegada i una altra, però cada vegada que la llegia em semblava absurda i ridícula. Com més seriosa la volia fer, més ridícula em semblava. Al final vaig decidir no escriure res.

»És molt senzill, vaig pensar. Simplement la vida m’havia decebut. Ja no podia suportar els diversos patiments que em donava. Els havia aguantat durant vint anys. La meva vida no havia estat més que una successió de patiments que no havien parat ni un sol moment. Fins llavors m’havia esforçat per suportar el dolor. Tinc una confiança absoluta en els meus esforços per suportar el dolor. Ho puc dir amb orgull. Em vaig esforçar més que ningú. No em vaig rendir fàcilment. Però el dia que vaig fer vint anys vaig arribar a la conclusió que no valia la pena haver d’esforçar-me tant per continuar vivint.

La Creta Kano es va quedar una estona en silenci, plegant el mocador que tenia a la falda. Quan va abaixar la vista, les pestanyes negres li van projectar una ombra serena al rostre.

Jo em vaig escurar la gola. Em semblava que havia de dir alguna cosa, però com que no sabia què podia dir vaig optar per mantenir-me en silenci. Al lluny es va sentir el cant de l’ocell que dóna corda.

—El que em va fer decidir a treure’m la vida va ser el patiment, el dolor —va prosseguir la Creta Kano—. I quan dic el dolor, no em refereixo a un dolor psicològic o metafòric. Em refereixo a un dolor purament físic. A un dolor simple, quotidià, directe, tangible, i justament per això més real. Més concretament: mal de cap, mal de queixal, dolor menstrual, mal d’esquena, mal d’espatlles, febrades, dolors musculars, cremades, congelacions, esquinços, fractures, contusions… dolors de tota mena. Sempre he experimentat el dolor d’una manera més freqüent i més intensa que els altres. A les dents, per exemple, hi tenia un problema congènit. Durant tot l’any, sempre tenia mal en una dent o altra. Ja podia rentar-me-les amb cura, o molts cops al dia, o estar-me de menjar llaminadures, que no servia de res. Per més que m’hi esforcés, se’m corcaven totes. I, per acabar-ho d’adobar, l’anestèsia no em feia efecte. Per això anar al dentista era com un malson. Em feia un mal que no es pot explicar. M’aterria. I després van començar els dolors menstruals. Tenia unes regles molt fortes, i em passava setmanes senceres com si em trepanessin la panxa. També em venia mal de cap. No es pot imaginar com era, senyor Okada, però em feia tant mal el cap que em saltaven llàgrimes dels ulls. Cada mes m’havia de passar una setmana aguantant aquest dolor. Era com una tortura.

»Si anava amb avió, semblava que el cap m’hagués d’esclatar pel canvi de pressió. Els metges em van dir que era perquè tenia l’oïda interna massa sensible als canvis de pressió. Fins i tot em passava en els ascensors. Per això no n’agafava mai cap. Em feia tant mal que era com si el cap se m’hagués de badar i hagués de començar a sagnar per diversos llocs. A més a més, almenys un cop per setmana em feia tan mal la panxa que no podia ni llevar-me. Em van fer tot de proves a l’hospital, però no en van trobar la causa. Em van dir que devia ser psicosomàtic. Fos com fos, em feia molt mal. I no podia pas quedar-me a casa. Si cada cop que em feia mal alguna cosa hagués hagut de deixar d’anar a escola, no hi hauria anat mai.

»Sempre que em donava un cop en algun lloc, em sortia un blau. I quan em veia al mirall del bany, em venien ganes de plorar. Tenia tants morats que semblava una poma macada. No volia que ningú em veiés en vestit de bany, i des que vaig tenir ús de raó vaig deixar d’anar a banyar-me. A més a més, com que tinc un peu més llarg que l’altre, sempre que em compraven unes sabates noves se’m llagava el peu més llarg.

»Per això gairebé mai no feia cap esport. Una vegada, però, quan anava a l’institut em van convèncer per anar a patinar sobre gel. Vaig caure i em vaig donar un cop tan fort al maluc que, a partir de llavors, cada hivern em feia mal. Era com si m’hi burxessin amb una agulla ben grossa. Fins i tot uns quants cops vaig caure en aixecar-me de la cadira.

»També tenia restrenyiment, i anar de ventre un cop cada tres o quatre dies era un patiment. I també em feien mal les espatlles. Tenia els músculs entumits com una pedra. Em feien tant mal que no em podia estar dreta, però quan m’estirava tampoc no em passava. En algun llibre havia llegit que hi havia un càstig xinès que consistia a tancar algú uns quants anys en una caixa de fusta ben estreta, i m’imaginava que devia ser un patiment semblant al meu. Quan tenia les espatlles tan encarcarades, a penes podia respirar.

»Podria continuar fent l’inventari de tots els mals que tenia, però vostè s’avorriria, senyor Okada, o sigui que, si m’ho permet, ho deixaré aquí. El que volia dir-li és que el meu cos era com un catàleg de tots els mals possibles i imaginables. Vaig començar a pensar que algú m’havia maleït. Em semblava que, diguessin el que diguessin, la vida era injusta i cruel. Pensava que si la resta de la humanitat hagués viscut amb el mateix dolor que jo, potser ho hauria suportat, però no era així. El dolor estava mal repartit. Vaig preguntar pel dolor a diverses persones, però no en vaig trobar cap que sabés què era el dolor de debò. La majoria de gent viu sense saber què és el dolor de veritat. Quan me’n vaig adonar (en vaig ser plenament conscient en començar el batxillerat), em vaig posar tan trista que no podia parar de plorar. ¿Per què només jo havia de viure amb una càrrega tan cruel? M’hauria volgut morir llavors mateix.

»Alhora, però, també pensava que aquell dolor no podia durar per sempre, que un dia obriria els ulls i hauria desaparegut sense donar cap explicació, que podria començar una nova vida tranquil·la i sense patiment. Tot i així, no n’estava convençuda.

»Ho vaig explicar tot a la meva germana Malta. Li vaig dir que no volia viure més amb aquell dolor. Que no sabia què podia fer. La Malta es va quedar una estona pensarosa. I llavors em va dir: “Jo també penso que en tu hi ha alguna cosa que no funciona. Però no sé què és. No sé què s’hi pot fer. Encara no tinc prou poders per saber-ho. L’únic que puc dir-te és que t’esperis a tenir vint anys. Pren paciència fins que facis els vint, i llavors ja prendràs una decisió”.

»Així, vaig decidir que viuria fins als vint anys per veure què passava. Però els anys passaven i la situació no millorava. Ben al contrari, el dolor era cada vegada més intens. Només sabia una cosa: que el patiment creixia proporcionalment al que creixia el meu cos. Tot i així, ho vaig aguantar vuit anys. Durant aquell temps vaig viure intentant veure només el cantó positiu de la vida. No em queixava a ningú. Fins i tot quan tenia molt mal, m’esforçava per continuar somrient. Vaig aprendre a fer bona cara fins i tot quan el dolor era insuportable. Per més que plorés o em planyés, el dolor no disminuiria. Només em sentiria més desgraciada. Gràcies a aquests esforços, vaig començar a caure bé a la gent. Em veien com una noia assenyada i agradable. Em vaig guanyar la confiança dels més grans i l’amistat de la gent de la meva edat. Si no hagués estat per aquell patiment, potser hauria tingut una adolescència perfecta. Però el patiment era sempre present. Era com la meva ombra. Quan me n’oblidava una mica, el dolor m’atacava una altra part del cos.

»A la universitat vaig trobar xicot, i l’estiu de primer vaig perdre la virginitat. Però, com ja em podia haver imaginat, només hi vaig patir. Una amiga que ja tenia experiència em va dir que no m’hi amoïnés, que quan m’hi acostumés ja no em faria mal, però en realitat el temps passava i jo no m’hi acostumava. Cada cop que dormia amb ell, acabava plorant del mal que em feia. I me’n vaig cansar. Un dia li vaig dir que ell m’agradava molt, però que no volia tornar a tenir aquell mal. Ell es va quedar parat i em va dir que no digués més disbarats. “Segur que tens un problema psicològic”, em va dir. “T’has de relaxar. Si et relaxes, no et farà mal i fins i tot sentiràs plaer. Tothom ho fa, ¿no? Doncs tu també ho has de fer. No t’hi esforces prou. Et queixes massa. Només treus el dolor per tapar altres problemes. Queixar-se tant no serveix de res”.

»Quan vaig sentir això, tot el que havia aguantat durant tots aquells anys va esclatar dins meu. “¿I tu què saps?”, li vaig dir. “Tu no en tens ni idea, de què és tenir dolor. El dolor que tinc jo no és normal. N’he tingut de tota mena. I t’asseguro que és un dolor de veritat”. Vaig intentar explicar-l’hi fent la llista de tots els mals que havia tingut, però no va entendre res. És impossible saber què és tenir dolor de veritat si mai no n’has tingut. I així és com ho vam deixar estar.

»Al cap de poc vaig fer vint anys. Era l’edat que havia esperat pacientment, pensant que potser hi hauria un punt d’inflexió en la meva vida, però no va passar res. Em vaig quedar molt decebuda. Vaig pensar que hauria hagut de morir-me abans. L’únic que havia fet havia estat allargar l’agonia.

En aquell punt, la Creta Kano va sospirar profundament. Tenia el plat amb la closca de l’ou i la tassa de cafè buida al davant. A la falda hi tenia el mocador, perfectament plegat. Com si de sobte es recordés d’alguna cosa, va donar un cop d’ull al rellotge de la prestatgeria.

—Em sap greu —va continuar, amb una veu fluixa i seca—. No volia parlar tanta estona. No li vull prendre més temps, senyor Okada. No sé com disculpar-me per haver-li donat la llauna amb aquesta història.

Després de dir això, va agafar la corretja de la bossa de mà de xarol i es va aixecar del sofà.

—Esperi’s, sisplau —vaig dir precipitadament. No volia que deixés la història a mitges—. Si el que l’amoïna és el meu temps, ja pot estar tranquil·la. No tinc res per fer en tota la tarda. Com que m’ho ha explicat fins aquí, ¿per què no continua fins al final? La història encara continua, ¿oi?

—És clar que continua —va dir ella, encara dreta i abaixant els ulls per mirar-me. Tenia la corretja de la bossa ben agafada amb totes dues mans—. Fins ara només ha estat la introducció.

Li vaig dir que s’esperés un moment i me’n vaig anar a la cuina. Després de fer dos sospirs profunds davant la pica, vaig agafar un parell de gots de l’armari, hi vaig posar gel i els vaig omplir amb el suc de taronja que tenia a la nevera. Llavors vaig posar els dos gots en una safata i els vaig portar a la sala d’estar. Ho havia fet tot molt a poc a poc, però vaig trobar la Creta Kano plantada al mateix lloc on l’havia deixat. Quan vaig posar els sucs damunt la taula, però, va semblar que s’ho repensés i es va tornar a asseure al sofà, amb la bossa al costat.

—¿De debò que no li fa res? —em va demanar per assegurar-se’n—. ¿Vol que l’hi expliqui tot fins al final?

—És clar —vaig dir jo.

Després de beure’s mig got de suc de taronja, la Creta Kano va prosseguir amb la seva història.

—Evidentment, vaig fallar a l’hora de suïcidar-me. Ja s’ho pot imaginar. Si me n’hagués sortit, ara no seria aquí asseguda, bevent-me aquest suc de taronja —va dir, mirant-me als ulls. Jo li vaig somriure lleument, per assentir—. Si m’hagués mort tal com ho havia planejat, hauria estat la solució definitiva. Si m’hagués mort, hauria deixat de tenir consciència i no hauria hagut de patir mai més. Això és el que desitjava. Però, malauradament, vaig escollir el mètode equivocat.

»A les nou del vespre del dia 29 de maig, vaig anar a l’habitació del meu germà i li vaig demanar que em deixés el cotxe. Com que se l’acabava de comprar, ell va fer mala cara, però jo no en vaig fer cas. De fet, li havia deixat diners perquè pogués comprar-se’l i no podia pas dir-me que no. Vaig agafar-li les claus i vaig conduir una mitja hora. Era un cotxe lleuger, un Toyota MR2 nou de trinca, amb només mil vuit-cents quilòmetres. Si premies una mica l’accelerador, sortia volant. Era un cotxe ideal per al meu objectiu. Vaig anar fins al terraplè del riu Tama i vaig trobar un bon mur de pedra. Era un mur que encerclava un bloc de pisos i, a més, era el fons d’un carreró sense sortida. Vaig agafar prou distància per poder accelerar, vaig prémer el pedal a fons i em vaig estampar contra aquella paret. Devia anar a cent cinquanta. Quan el cotxe va topar contra la paret, vaig perdre el coneixement.

»Malauradament, però, la paret no era tan forta com semblava. Segurament per estalviar-se feina, l’havien aixecat sense fer-hi fonaments. La paret es va ensorrar i el cotxe va quedar tot aixafat de davant, però ja va estar. La paret era tan tova que va amortir l’impacte. Per acabar-ho d’adobar, jo estava tan confosa que fins i tot em vaig oblidar de descordar-me el cinturó.

»Per tant, no em vaig pas morir. Amb prou feines si em vaig fer mal. I, el que és més estrany, no vaig sentir cap mena de dolor. Em vaig quedar d’una peça. Em van portar a l’hospital i em van posar a lloc l’única costella que m’havia trencat. La policia em va interrogar a l’hospital mateix, però els vaig assegurar que no em recordava de res. Els vaig dir que devia haver premut l’accelerador en lloc del fre i s’ho van creure. Acabava de fer vint anys, i només feia sis mesos que tenia el carnet de conduir. A més, no semblava pas la típica noia que es vol suïcidar. Per començar, no hi havia ningú que s’intentés matar amb el cinturó cordat.

»Quan em van donar d’alta, però, vaig haver de fer front a uns quants problemes. En primer lloc, havia de pagar les lletres de l’MR2 que havia convertit en ferralla. Per culpa d’un error de la companyia, el cotxe encara no estava assegurat.

»Si ho hagués sabut, hauria llogat un cotxe que hagués estat assegurat, però en aquell moment no hi vaig caure. Qui s’hauria imaginat que el coi de cotxe del meu germà no tenia l’assegurança en regla, o que jo no aconseguiria matar-me. El que era estrany era sortir viu després d’encastar-se a cent cinquanta contra una paret.

»Al cap de poc, l’administrador del bloc de pisos em va reclamar les despeses de reparació de la paret. Em demanaven 1.364.294 iens. I els havia de pagar. De seguida, i en metàl·lic. No em va quedar altre remei que demanar-los al pare. Però com que el pare era molt estricte amb els diners, em va dir que els hi havia de tornar. Em va dir que l’accident havia estat culpa meva i que esperava que li tornés fins a l’últim ien. De fet, a ell tampoc no li sobraven els diners. En aquell moment estava fent obres d’ampliació a la clínica i li havia costat molt trobar el finançament necessari per fer-les.

»Vaig tornar a pensar en el suïcidi i em vaig dir que aquell cop no fallaria. Saltaria del quinzè pis de l’edifici de la universitat. Seria una mort segura. No podia haver-hi marge d’error. Després de buscar bé, vaig trobar una finestra ideal per al meu propòsit. Vaig estar ben bé a punt de saltar.

»Però a l’hora de la veritat em va aturar alguna cosa. Alguna cosa estranya. Alguna cosa que em retenia. I a l’últim instant aquella cosa em va aguantar literalment per darrere. Però vaig tardar molt temps a saber què era.

»El que em va retenir va ser el fet que ja no tenia dolor.

»Des que havia tingut l’accident i m’havien ingressat, pràcticament no havia tingut gens de dolor. M’havien passat tantes coses que no havia tingut temps d’adonar-me’n, però el cert era que el dolor havia desaparegut del meu cos. No em costava anar de ventre i ja no tenia aquells dolors menstruals, ni mal de cap, ni mal de panxa. No em feia mal ni la costella trencada. No tenia ni idea de per què havia passat, però, fos com fos, el dolor havia desaparegut.

»Vaig decidir que provaria de viure una mica més. Estava encuriosida. Volia assaborir una mica més com era viure sense dolor. Sempre hi era a temps, de morir-me.

»Però continuar vivint volia dir que havia de pagar els deutes. En total devia més de tres milions de iens. I per pagar-los vaig començar a fer de prostituta.

—¿De prostituta? —vaig repetir, sorprès.

—Exacte —va confirmar la Creta Kano com si res—. Necessitava diners ràpids. Volia pagar els deutes al més aviat possible, i aquesta era l’única manera que tenia per guanyar diners ben de pressa. No vaig dubtar gens. Havia volgut morir-me. I tenia la idea que tard o d’hora em moriria. La curiositat que sentia per veure com era la vida sense dolor em mantenia viva, però només momentàniament. Comparat amb morir-se, vendre el cos no era res de l’altre món.

—Ja.

Va remenar amb la canya el gel mig fos del suc de taronja i en va beure un glop.

—¿Puc preguntar-li una cosa? —li vaig demanar.

—És clar. Vostè dirà.

—¿No ho va consultar amb la seva germana, això?

—En aquell moment, la Malta estava fent exercicis espirituals a l’illa de Malta. I, mentre els feia, no em va voler donar cap adreça on pogués trobar-la. No volia que la molestés, que la desconcentrés. Durant els tres anys que va ser a Malta, no vaig poder-li escriure.

—És clar —vaig dir—. ¿Vol més cafè?

—Sí, sisplau —va dir la Creta Kano.

Vaig anar a la cuina per escalfar el cafè. Mentre m’esperava, em vaig quedar mirant l’extractor i vaig sospirar uns quants cops profundament. Quan el cafè va estar calent, el vaig posar en unes tasses netes, les vaig posar a la safata juntament amb un plat amb galetes de xocolata i ho vaig portar tot a la sala d’estar. Vam estar una estona bevent cafè i menjant galetes.

—¿Quan va ser que va intentar suïcidar-se? —li vaig preguntar.

—Quan vaig fer vint anys —va respondre la Creta Kano—. Ara en fa sis. El maig del 1978.

El maig del 1978 era el mes en què m’havia casat amb la Kumiko. En aquell mateix moment, la Creta Kano havia intentat suïcidar-se i la Malta Kano era a Malta fent exercicis espirituals.

—Anava als barris més animats, abordava el primer home que em semblava adequat, negociàvem el preu, anàvem a un hotel que fos a prop i ens ficàvem al llit —va dir la Creta Kano—. Fer sexe ja no em feia gens de mal. No em produïa cap dolor, però tampoc cap plaer. No era més que un moviment físic. Tampoc no em sentia culpable per fer sexe a canvi de diners. Estava envoltada d’una insensibilitat tan profunda que no en veia el fons.

»Guanyava molts diners. El primer mes vaig estalviar gairebé un milió de iens. A aquell ritme, en tres o quatre mesos hauria pogut pagar tot el que devia. A la tarda, quan tornava a casa de la universitat, m’arreglava i me n’anava a treballar, com a màxim fins a les deu. Vaig dir als pares que feia de cambrera en un restaurant. Ningú no sospitava res. Si hagués tornat tots els diners de cop ho haurien trobat estrany, però només tornava cent mil iens al mes, i la resta la posava al banc.

»Un vespre, però, quan estava a punt d’abordar un home a l’estació on em plantava sempre, dos homes em van agafar per darrere. Al principi em vaig pensar que eren policies, però quan els vaig veure la cara vaig saber que eren els yakuza del barri. Em van arrossegar fins a un carreró, em van amenaçar amb un ganivet i em van dur a una oficina que hi havia allà a prop. Em van ficar a l’habitació del fons, em van despullar, em van lligar i em van violar durant molta estona. Ho van gravar tot amb una càmera de vídeo. Jo vaig tancar els ulls i vaig intentar no pensar en res. No em va costar gaire, ja que, com li he dit, no sentia ni dolor ni plaer.

»En acabat em van ensenyar el vídeo i em van dir que, si no volia que el fessin públic, havia d’entrar a treballar a la seva organització. Em van agafar el carnet d’estudiant de la cartera i em van dir que, si no ho acceptava, enviarien una còpia del vídeo als meus pares i els traurien tots els diners que podrien. No em quedava cap altra opció. Els vaig dir que faria el que volien, que m’era igual. I de fet era veritat: no m’importava res. “Si entres a l’organització no guanyaràs tants diners”, em van dir. “Nosaltres ens quedem el setanta per cent. En canvi, no hauràs de preocupar-te per buscar clients ni patir per la policia. Nosaltres et donarem bons clients. Si continues buscant-te’ls tu, acabaràs estrangulada en alguna habitació d’hotel”.

»Ja no vaig haver de fer més cantonades. Només havia de passar per l’oficina cada vespre i anar a l’hotel que m’indicaven. Tal com m’havien promès, tots els clients que em donaven eren bons. No sé per què, però em tractaven especialment bé. Potser era perquè es notava que no era professional i que era més de casa bona que les altres noies. Suposo que als clients els agradaven les noies com jo. Les altres havien d’atendre més de tres clients al dia, mentre que jo només en tenia un o dos. Les altres anaven sempre amb un buscador a la bossa i, quan els trucaven de l’oficina, havien d’anar a algun hotel de mala mort per ficar-se al llit amb vés a saber qui. Jo, en canvi, sempre tenia una cita concertada en un hotel de primera. De tant en tant havia d’anar a algun pis. Els clients eren sempre homes de mitjana edat, tot i que algun cop en vaig tenir algun de més jove.

»A l’oficina em pagaven un cop per setmana. No guanyava tant com abans, però amb les propines que em donaven els clients em treia un bon sou. No cal dir que hi havia clients que demanaven coses estranyes, però a mi tant me feia. Com més estrany era el que demanaven, més alta era la propina. Uns quants clients van començar a demanar que hi anés sempre jo. Normalment eren els que donaven unes propines més generoses. Jo anava ingressant els diners en diversos comptes, però llavors els diners ja no m’interessaven. No eren sinó una filera de xifres. Si encara vivia era per confirmar que continuava sense sentir res.

»Quan em despertava al matí, em quedava una estona al llit comprovant que al meu cos no hi hagués res que es pogués considerar un dolor. Obria els ulls, recuperava la consciència a poc a poc i comprovava el que sentia amb cadascuna de les parts del cos, començant pel cap i acabant pels peus. No em feia mal res. No sabia distingir si era que no tenia cap dolor o si, tot i tenir-ne, ja no el notava. Fos com fos, no em feia mal res. De fet, no notava cap dolor, però tampoc cap altra sensació. Llavors em llevava, anava al lavabo i em rentava les dents. Em treia el pijama i em dutxava amb aigua ben calenta. Em notava el cos molt lleuger. Era com si surés, com si no fos el meu cos. Com si la meva ànima s’hagués ficat en un cos que no li pertanyia. Em mirava al mirall, però la imatge que hi veia em semblava terriblement llunyana.

»Viure sense dolor… Allò era justament el que havia somiat durant tant temps. Però, quan aquell somni es va fer realitat, em va passar que no vaig saber trobar el meu lloc en aquella nova vida. Hi havia una escletxa ben clara entre la vida amb dolor i la vida sense dolor, i allò em confonia. Era com si estigués deslligada del món, d’aquell món que havia odiat tant, d’aquell món que havia trobat tan injust i tan cruel. En aquell món d’abans, però, almenys jo era jo i el món era el món. En el nou món, en canvi, el món ja no era el món i jo ja no era jo.

»Vaig començar a plorar cada dos per tres. Al migdia me n’anava sola a Shinjuku Gyoen o a Yoyogi, m’asseia a la gespa i em posava a plorar. Podia plorar una o dues hores seguides. A vegades plorava amb totes les forces. La gent que passava em mirava, però a mi m’era igual. Pensava que tant de bo m’hagués mort aquell vespre de maig. Ara ja no podia ni morir-me. En aquella insensibilitat, no tenia esma ni de treure’m la vida. No hi havia dolor ni alegria. No hi havia res. Només hi havia insensibilitat. Per no haver-hi, no hi era ni jo.

La Creta Kano va inspirar profundament, va agafar la tassa de cafè i va mirar a dins. Llavors va fer que no amb el cap i la va tornar a deixar al platet.

—Va ser en aquesta època que vaig conèixer el senyor Noboru Wataya.

—¿En Noboru Wataya? —vaig repetir, sorprès—. ¿Com a client?

La Creta Kano va assentir en silenci.

—Escolti… —vaig començar, però em vaig aturar per triar bé les paraules—. No ho entenc. La seva germana em va dir que en Noboru Wataya l’havia violat. ¿És una història diferent?

La Creta Kano va agafar el mocador de la falda i se’l va tornar a passar suaument pels llavis. Llavors em va mirar fixament als ulls, com si volgués trobar-hi alguna cosa. En la seva mirada hi havia alguna cosa que em va trasbalsar.

—Perdoni, ¿em podria posar un altre cafè?

—És clar —vaig dir.

Vaig agafar les tasses de la taula, les vaig posar a la safata i me les vaig endur a la cuina. Vaig esperar que el cafè bullís recolzat a l’escorredor, amb les mans a les butxaques. Quan vaig tornar a la sala amb les tasses plenes, la Creta Kano ja no era al sofà. La bossa de mà, el mocador i tot el que portava havia desaparegut. Vaig anar al rebedor. Les seves sabates ja no hi eren.