18

L’EMPROVADOR
El successor

La Nutmeg no sabia res de les dones que anaven a veure-la. Cap no deia qui era, i ella no els ho demanava. Era evident que els noms que donaven eren falsos. Però al voltant d’aquelles dones hi surava l’aroma especial que sorgeix quan s’ajunten diners i poder. Elles no eren gens ostentoses, però la Nutmeg en tenia prou veient la roba i la manera com anaven vestides per saber de quin ambient sortien.

Tenia una oficina llogada en un edifici d’Akasaka. Com que la majoria de clientes eren extremament geloses de la seva vida privada, la Nutmeg va triar un edifici i un barri que no cridessin gaire l’atenció. Després de pensar-hi molt, va decidir convertir l’oficina en un estudi de moda. De fet, ella havia estat dissenyadora, i d’aquella manera ningú no sospitaria que l’anessin a veure tantes dones. Per sort, totes les clientes tenien entre trenta i cinquanta anys, i es podien permetre fer-se fer roba cara a mida. Va omplir l’oficina de revistes de roba, de moda i de disseny, hi va posar tot d’estris de cosir, una taula de costura i uns quants maniquins, i fins i tot va dissenyar uns quants vestits perquè semblés un taller autèntic. I llavors va arreglar l’habitació més petita perquè fos un emprovador. Les clientes passaven a l’emprovador i la Nutmeg els feia «emprovar la roba» sobre el sofà.

La llista de clientes la va elaborar la dona del propietari d’uns grans magatzems. Era una dona que coneixia molta gent, però només escollia un nombre limitat de dones de tota confiança. Estava convençuda que per evitar qualsevol escàndol calia crear una mena de club format per persones exclusives. Si no ho feien així, de seguida es descobriria el secret. Les dones seleccionades rebien ordres estrictes de no dir res d’aquell «emprovador» a terceres persones. Totes eren molt discretes, i ja sabien que si incomplien la promesa les farien fora del club per sempre.

Les dones demanaven cita per telèfon i es presentaven a l’hora indicada. No havien de patir per trobar-se amb altres clientes, ja que la intimitat estava absolutament assegurada. Pagaven els honoraris allà mateix, en efectiu. La tarifa la va fixar la dona del propietari dels grans magatzems, i era molt més alta del que la Nutmeg s’hauria pogut imaginar. Tot i així, totes les dones que entraven a l’«emprovador» amb la Nutmeg tornaven a trucar per demanar hora. Sense excepció. «No et preocupis pels diners», li va explicar al principi la dona del propietari dels grans magatzems. «De fet, com més els fem pagar, més tranquil·les estaran».

La Nutmeg anava a l’oficina tres cops per setmana i feia una «emprova» per dia. Aquell era el seu límit.

En Cinnamon va començar a ajudar la seva mare quan va fer els setze anys. A la Nutmeg li costava encarregar-se sola de tots els detalls, però no podia llogar algú desconegut. Després de pensar-s’ho molt, va demanar a en Cinnamon si li faria res ajudar-la a la feina, i ell no va dir que no. Ni tan sols va preguntar quina mena de feina era. En Cinnamon anava amb taxi a l’oficina a les deu del matí (no suportava estar amb altra gent al metro o a l’autobús), netejava l’oficina, ho posava tot a lloc, hi col·locava un ram de flors, feia cafè, comprava el que es necessitava i portava la comptabilitat mentre escoltava la música clàssica que sortia ben fluixa d’un casset.

Al cap de poc en Cinnamon ja era una presència imprescindible a l’oficina. Tant si venien clientes com si no, es posava el vestit i la corbata i s’asseia al taulell de la sala d’espera. Cap clienta no es va queixar del fet que no parlés. No els causava cap molèstia, i fins i tot s’estimaven més que no digués res. Ell era qui s’encarregava de concertar les visites. Les clientes deien el dia que els anava bé i en Cinnamon els responia fent copets al taulell. Un copet volia dir que no, i dos que sí. A les dones els agradava aquella simplicitat. En Cinnamon era un noi amb una fesomia tan ben feta que hauria pogut ser una estàtua d’un museu i, a sobre, no perdia l’encant quan obria la boca. Les clientes li parlaven quan arribaven i quan marxaven. Ell les escoltava amb un somriure, assentint amb el cap. Aquelles «converses» feien que les clientes es relaxessin. Els ajudaven a atenuar les tensions que portaven del món exterior i a reduir la incomoditat que sentien després de l’«emprova». Per la seva banda, a en Cinnamon no suportava tractar amb altra gent, però no li desagradava fer-se amb les dones que anaven a la consulta.

Quan va fer divuit anys es va treure el carnet de cotxe. La Nutmeg va buscar un professor d’autoescola agradable que ensenyés a conduir el seu fill mut. En Cinnamon, però, ja s’havia llegit tots els llibres necessaris i sabia perfectament com es conduïa. Amb uns quants dies en va tenir prou per aprendre els pocs trucs pràctics necessaris per conduir que no sortien als llibres i convertir-se en un bon conductor. Quan va tenir el carnet, va consultar una revista especialitzada en cotxes de segona mà i va decidir comprar-se un Porsche Carrera. Va donar com a entrada els diners que havia estalviat treballant per a la seva mare (en realitat, n’havia estalviat molts, ja que tenia molt poques despeses). Quan va tenir el cotxe, en va netejar el motor, va comprar uns quants recanvis per correu, en va canviar els pneumàtics i el va deixar pràcticament com si hagués de fer ral·lis. Tot i així, només l’agafava per recórrer cada dia els mateixos carrers plens de cotxes, fent el trajecte entre la casa on vivia a Hiroo i l’oficina d’Akasaka. Quan va passar a les mans d’en Cinnamon, doncs, aquell cotxe es va convertir en un dels pocs Porsche 911 que no superava gairebé mai els seixanta per hora.

La Nutmeg va fer aquella feina durant més de set anys. Durant tot aquell temps només va perdre tres clientes (la primera es va matar en un accident de cotxe, la segona la van expulsar per una infracció lleu i la tercera se’n va anar de Tòquio per la feina del seu marit) i en va agafar quatre. Les noves clientes també eren dones de mitjana edat força atractives, que portaven roba cara i feien servir un nom fals. Durant aquells set anys la feina no va canviar. La Nutmeg feia les «emproves» amb les clientes, mentre que en Cinnamon mantenia l’oficina impecable, portava la comptabilitat i conduïa el seu Porsche. No hi va haver ni avenços ni retrocessos. Només es van fer tots més grans. La Nutmeg es va anar acostant als cinquanta, i en Cinnamon en va fer vint. Però mentre que en Cinnamon s’ho passava bé treballant, la Nutmeg va anar perdent facultats. Durant tots aquells anys havia fet «emproves» a alguna cosa que les clientes portaven a dins. Ella mateixa no sabia exactament què feia, però s’hi entregava al màxim. Tot i així, era incapaç de curar aquelles coses, que no marxaven de cap manera. Amb els seus poders curatius només podia alentir-ne l’activitat de manera temporal. Al cap de pocs dies (entre tres i deu a tot estirar), aquelles coses tornaven al nivell d’activitat anterior, anaven avançant i retrocedint, però a la llarga es feien cada cop més grans i més fortes, com si fossin cèl·lules cancerígenes. La Nutmeg podia notar amb les mans com creixien. I també com li deien que per més que fes no se’n sortiria, que per més que s’hi esforcés al final guanyarien elles. I era veritat. La Nutmeg no tenia cap possibilitat de vèncer aquelles coses. Ella no podia fer sinó alentir-ne una mica l’avanç. Només podia oferir a les clientes uns quants dies de tranquil·litat.

La Nutmeg sovint es preguntava si no eren totes les dones del món, i no tan sols aquelles, les que portaven aquelles coses a dins. També es demanava com era que totes les que acudien a ella eren dones de mitjana edat, i si ella també portava aquella cosa a dins igual que les seves clientes.

Però la Nutmeg no volia saber les respostes a aquelles preguntes. L’únic que sabia era que, d’alguna manera, les circumstàncies l’havien reclòs en aquell «emprovador». Les clientes la necessitaven, i mentre la necessitessin no en podia pas sortir. A vegades la sensació d’impotència es feia més forta i més profunda, i tenia la sensació que s’havia convertit en una closca buida. Notava que s’anava gastant, que anava desapareixent cap a un no-res ple de foscor. En aquells moments explicava a en Cinnamon com se sentia. Ell l’escoltava atentament, assentint amb el cap, sense dir res, però només de parlar amb el seu fill la Nutmeg sentia una estranya serenitat. Sentia que no estava del tot sola, que no era del tot impotent. «Que estrany», pensava la Nutmeg. «Jo curo la gent, i en Cinnamon em cura a mi. Però, ¿qui cura a en Cinnamon? ¿És com un forat negre que absorbeix sol tot el dolor i tota la soledat?». Només una vegada va provar de buscar dins d’ell posant-li la mà al front, tal com feia a l’«emprovador» amb les clientes, però el seu palmell no va notar res.

La Nutmeg va començar a pensar seriosament a deixar aquella feina. Sabia que ja no li quedaven gaires forces i que, a aquell ritme, la sensació d’impotència acabaria consumint-la. Les clientes, però, continuaven necessitant entrar a l’«emprovador». No podia pas deixar-les per la seva conveniència.

La Nutmeg va trobar un successor l’estiu d’aquell any. Ho va saber tan bon punt va veure la taca a la galta d’aquell jove que seia davant un edifici de Shinjuku.