28
CRÒNICA DE L’OCELL QUE DÓNA CORDA #8
(O LA SEGONA MATANÇA MATUSSERA)
El veterinari es va despertar abans de les sis del matí, es va rentar la cara amb aigua freda i es va preparar l’esmorzar. A l’estiu es feia de dia molt d’hora, i la majoria dels animals del zoo ja estaven desperts. Per la finestra oberta li arribaven com sempre els crits dels animals i les olors transportades pel vent. Només sentint els crits i les olors el veterinari sabia el temps que feia sense necessitat de mirar a fora. Era un dels costums que tenia al matí. Parava bé l’orella, inspirava aire pel nas i començava a acostumar-se al nou dia.
Aquell dia, però, devia ser diferent de l’anterior. Era impossible que no ho fos, ja que faltaven alguns crits i algunes olors de sempre. El dia abans l’esquadró de soldats havia executat els tigres, les panteres, els llops i els óssos. Havent dormit una nit, el veterinari tenia la sensació que aquell esdeveniment havia sortit d’un malson llangorós que havia tingut feia molt temps, però tot i així sabia que havia succeït realment. A les orelles encara hi tenia un lleu dolor causat per l’estrèpit dels fusells. No havia estat un somni. Era l’agost del 1945, a Hsin-ching, i les unitats dels tancs soviètics s’acostaven a la ciutat després de travessar la frontera. Tot era tan real com la pica i el raspall de dents que tenia al davant.
En sentir el bramul dels elefants, el veterinari es va sentir una mica alleujat. Efectivament, els elefants havien sobreviscut. Per sort el jove tinent que havia comandat l’esquadró havia tingut el seny d’esborrar-los de la llista, va pensar mentre es rentava la cara. Des que era a Manxúria s’havia trobat amb molts oficials fanàtics i capquadrats que l’havien deixat apesarat. La majoria eren originaris de zones rurals i havien crescut durant els anys trenta, envoltats de la tràgica misèria provocada per la crisi econòmica i adoctrinats en un nacionalisme megalòman i exagerat. Aquells oficials complien sense dubtar qualsevol ordre que els donés un superior, fos quina fos. Eren joves, i si algú els manava en nom de l’emperador que fessin un túnel fins al Brasil, ells estaven disposats a agafar una pala i posar-se a cavar immediatament. Hi havia qui d’aquell comportament en deia «puresa», però el veterinari l’hauria definit amb una altra paraula. Fos com fos, matar dos elefants a trets era molt més fàcil que excavar un túnel fins al Brasil. El veterinari, que era fill d’un metge de Tòquio i s’havia educat en l’ambient relativament més liberal dels anys vint, no acabava de congeniar amb aquells oficials més joves. Tot i així, i malgrat el lleuger accent de províncies que tenia, el tinent que havia comandat l’esquadró d’execució el dia anterior li havia semblat molt més íntegre que la majoria d’oficials que havia conegut. Semblava que tenia estudis i que actuava seguint la lògica. El veterinari se n’havia adonat per la manera com havia parlat i com s’havia comportat.
El veterinari es va dir que hauria d’estar agraït a aquell oficial pel fet que no hagués matat els elefants. Els soldats també es devien haver tret un pes de sobre en saber que no havien de matar-los. Als xinesos, en canvi, potser els havia sabut greu. Si haguessin matat els elefants, s’haurien pogut quedar una gran quantitat de carn i l’ivori dels ullals.
El veterinari va escalfar aigua amb el bullidor, es va mullar la barba amb una tovallola i es va afaitar. Tot seguit va esmorzar sol. Te i torrades amb mantega. No es podia dir que l’abastiment d’aliments a Manxúria fos suficient, però comparat amb altres llocs era relativament abundant, la qual cosa era una sort tant per a ell com per als animals del zoo. Els animals s’enfadaven quan els reduïen les racions, però la situació no era tan greu com la dels zoos del Japó, on el menjar s’havia esgotat. Ningú no sabia què passaria en endavant, però fins al moment ni els animals ni les persones no sabien què era passar gana de debò.
Es va preguntar què devien fer la seva dona i la seva filla. Si tot anava com estava previst, el tren en què viatjaven ja devia haver arribat a la ciutat coreana de Pusan. A Pusan tenia un cosí que treballava per a la companyia del ferrocarril, i la seva dona i la seva filla s’estarien a casa d’ell fins que no poguessin agafar el vaixell que havia de dur-les al Japó. El veterinari s’entristia quan es llevava i no les podia veure. Ja no se sentien les seves veus alegres mentre feien els preparatius per al nou dia, i la casa estava buida i silenciosa. Aquella ja no era la casa que estimava, el lloc al qual pertanyia. Alhora, però, no podia deixar de sentir una estranya alegria per haver-se quedat tot sol a la seva residència oficial. Ara podia sentir dins seu una força poderosa i implacable, la força del «destí».
El destí era la malaltia fatal del veterinari. Des de petit sempre havia estat estranyament conscient que la seva vida estava sota el control d’alguna força externa. Podia ser que fos degut a la taca d’aquell color blau tan viu que tenia a la galta. De petit havia odiat amb totes les forces aquella taca que ell tenia i els altres no. Cada cop que els seus amics se’n reien o que algun desconegut l’hi mirava, ell pensava que es volia morir. Li hauria agradat poder-se-la treure amb un ganivet. Però, a mesura que es va fer gran, va aprendre a conformar-se i a acceptar que no se la podria treure mai. I allò el devia ajudar a adoptar aquella actitud resignada davant el destí.
En general, la força del destí només acoloria les vores de la seva vida, com si fos un baix continu monòton i silenciós. Rarament era conscient que existia. Però, molt de tant en tant (no podia saber quan, ja que no seguia cap patró regular), aquella força augmentava i el sumia en un estat de resignació similar a la paràlisi. En aquells moments ho abandonava tot i es deixava endur pel corrent. Sabia per experiència que, fes el que fes i pensés el que pensés, la situació no canviaria. El destí prenia sempre el que li tocava i no marxava fins que ho aconseguia. N’estava convençut.
Allò, però, no volia pas dir que fos una persona passiva, amb poca vitalitat. Era més aviat un home decidit, a qui li agradava fer el que ell mateix escollia. Professionalment era un veterinari excel·lent i un mestre apassionat. Potser li faltava alguna espurna de creativitat, però des de ben petit havia destacat en els estudis i sempre havia estat el delegat de la classe. A la feina tothom el respectava i els joves acceptaven el seu lideratge. No era el típic «fatalista» en el sentit més comú del terme. Tot i així, des que havia nascut no havia tingut mai la certesa que hagués pres una decisió tot sol. Sempre tenia la sensació que el destí li feia prendre les decisions que més li convenien. Si mai sentia una mica de satisfacció pensant-se que havia pres una decisió per voluntat pròpia, després s’adonava que hi havia hagut una força externa que l’havia empès a decidir allò i no una altra cosa. Només era que aquella força externa s’havia camuflat sota l’aparença del «lliure albir», com una mena d’esquer per fer-lo comportar com s’havia de comportar. I el que realment decidia per voluntat pròpia no eren més que foteses que, ben mirat, no requerien cap mena de decisió. Se sentia com una mena de rei nominal que no podia sinó estampar el segell per a un regent que tenia tot el poder. Com l’emperador de l’Estat de Manxukuo.
El veterinari s’estimava la seva dona i la seva filla de tot cor. Estava convençut que eren el més meravellós que li havia passat a la vida. Sobretot s’estimava amb passió la seva filla. Pensava que no li faria res deixar aquest món per elles. De fet, moltes vegades s’havia imaginat fent-ho i li havia semblat que seria una mort molt dolça. Alhora, però, hi havia dies que quan tornava de la feina i trobava la seva dona i la seva filla a casa pensava que no tenien cap relació amb ell. Tenia la sensació que vivien en un lloc molt llunyà i que realment no les coneixia. En aquells moments pensava que no les havia triat ell sinó el destí. Tot i així, se les estimava incondicionalment, sense cap reserva. Per a ell allò era una gran paradoxa, una contradicció irresoluble (o això és el que pensava). Li semblava una trampa gegant que li havien parat a la vida.
Quan es va quedar sol a la casa oficial del zoo, el món al qual pertanyia el veterinari es va fer més senzill i més fàcil d’entendre. Només havia de pensar a cuidar els animals. La seva dona i la seva filla ja no hi eren, i de moment no calia que hi pensés. El veterinari sentia que s’havia quedat a soles amb el seu destí, sense que ningú no s’hi interposés.
En qualsevol cas, l’agost del 1945 la ciutat de Hsin-ching estava dominada per la immensa força del destí. Qui tenia el paper més important a la ciutat, i encara l’hi havia de tenir més, no era ni l’exèrcit de Kwantung, ni l’exèrcit soviètic, ni les tropes del Partit Comunista, ni les del Kuomintang, sinó el destí. Qualsevol podia veure-ho. La força d’un individu no tenia cap sentit. Era el destí qui el dia anterior havia decidit matar els tigres, les panteres, els llops i els óssos, i en canvi, salvar els elefants. Era impossible saber a qui decidiria matar o salvar el destí en un futur immediat.
El veterinari va sortir de casa i es va preparar per anar a donar menjar als animals. Pensava que ja no aniria ningú a treballar, però al despatx l’esperaven dos nois xinesos que no havia vist mai. Devien tenir tretze o catorze anys, eren prims i morenos i tenien una mirada desperta i desafiadora com els animals. Els nois li van dir que els havien enviat per ajudar-lo. El veterinari va assentir amb el cap. Els va preguntar com es deien, però els nois no li van respondre. No van canviar l’expressió de la cara, com si no l’haguessin sentit. Era evident que qui els enviava eren els xinesos que havien treballat al zoo fins al dia anterior. Ells devien haver tallat qualsevol relació amb els japonesos pensant en el que s’acostava, però devien pensar que la canalla no corria cap perill. Aquells nois eren un senyal de simpatia envers el veterinari. Sabien que ell sol no es podia encarregar de tots els animals.
El veterinari va donar un parell de galetes a cada noi, i després va començar a donar l’esmorzar als animals amb la seva ajuda. Van anar de gàbia en gàbia amb un carro tirat per una mula, posant el menjar que tocava a cada animal i canviant-los l’aigua. Netejar les gàbies era impossible. L’únic que van fer va ser treure’n els excrements amb un cop de mànega. Fos com fos, el zoo era tancat i la pudor no molestaria a ningú.
Sense els tigres, les panteres, els óssos i els llops, van acabar més de pressa que de costum. Cuidar aquells grans carnívors era una feina feixuga i perillosa. Per insuportable que se li fes passar per davant les gàbies buides, el veterinari també es va sentir secretament alleujat per la seva absència.
S’hi van posar a les vuit i van acabar poc després de les deu. El veterinari va quedar esgotat. En acabar la feina, els nois van desaparèixer sense dir ni una paraula. Ell va tornar al despatx i va informar el director que ja havia acabat les tasques del matí.
Just abans del migdia, el jove tinent va tornar al zoo amb els mateixos vuit soldats del dia abans. Igual que el dia anterior, anaven ben armats, caminaven en formació fent un sorolls metàl·lics que se sentien de molt lluny i portaven l’uniforme tacat de suor. Les cigales també cantaven amb força a l’arbreda d’allà a la vora. Però aquell dia no havien anat al zoo per matar animals. El tinent va saludar el director i va començar a parlar.
—Voldria conèixer l’estat actual dels carros i dels animals de tir utilitzables que tenen al parc.
El director li va respondre que només els quedava un carro i una mula.
—Fa dues setmanes vam cedir dos cavalls i l’únic camió que teníem —va afegir.
Després d’assentir amb el cap, el tinent va dir que el carro i la mula quedaven requisats per ordre del quarter general de l’exèrcit de Kwantung.
—Un moment —es va afanyar a intervenir el veterinari—. Els necessitem cada matí i cada tarda per donar menjar als animals. Els treballadors xinesos s’han fet fonedissos. Si ens quedem sense la mula i el carro, els animals es moriran de gana. Ara ja ens costa prou.
—Ara ens costa tot a tots —va dir el tinent. Tenia els ulls vermells i portava barba d’uns quants dies—. La nostra prioritat és defensar la ciutat. Si no hi ha altre remei, deixi sortir els animals de la gàbia. Ahir ja vam liquidar els carnívors, que eren els més perillosos. Els altres no comporten cap perill. És una ordre militar. Decideixin segons les circumstàncies.
Es van emportar el carro i la mula sense dir res més. Quan els soldats van haver marxat, el veterinari i el director del zoo es van mirar a la cara. El director va fer un glop de te, va moure el cap a banda i banda i no va dir res.
Els soldats van tornar al cap de quatre hores amb el carro i la mula. El carro anava carregat i tapat amb una lona militar bruta. La mula panteixava i estava tota suada per la calor i pel pes de la càrrega que portava. Els vuit soldats conduïen quatre xinesos a punta de baioneta. Els xinesos devien tenir uns vint anys, anaven vestits amb l’uniforme d’un equip de beisbol i duien les mans lligades a l’esquena. Pel que semblava els havien apallissat, ja que tots quatre tenien la cara plena de blaus. Un tenia l’ull dret tan inflat que a penes podia obrir-lo. Un altre duia l’uniforme tacat de la sang que li rajava del llavi. Al pit de l’uniforme no hi havia cap inscripció, però hi quedava el rastre d’unes lletres arrencades. A l’esquena sí que hi portaven dorsals. L’u, el quatre, el set i el nou. El veterinari no entenia per què aquells xinesos anaven amb uniformes de beisbol en un moment tan crític com aquell, ni per què els soldats japonesos els escoltaven després d’haver-los apallissat d’aquella manera. Semblava una escena irreal i fantàstica pintada per algú amb problemes mentals.
El tinent va demanar al director del zoo si els podia deixar pics i pales. Estava més pàl·lid i més compungit que feia quatre hores. El veterinari els va dur al magatzem, que era darrere el seu despatx. El tinent va agafar un parell de pics i pales i els va donar als soldats. Després de demanar al veterinari que l’acompanyés, es va apartar del camí i es va endinsar a l’arbreda. El veterinari el va seguir. A cada pas que el tinent feia entre l’herba, saltaven unes llagostes molt grosses. L’aire feia olor d’herba d’estiu. Barrejat amb el xerric ensordidor de les cigales, de tant en tant sentien de lluny el bramul agut dels elefants, talment com un avís.
El tinent va anar avançant entre els arbres sense dir res, fins que va trobar una clariana. Era el lloc on estava previst fer una plaça perquè la canalla pogués jugar amb alguns animals petits. El projecte, però, havia quedat suspès quan, amb l’empitjorament de la guerra, s’havien quedat sense materials de construcció. Els arbres ja estaven talats i havia quedat un gran cercle que el sol il·luminava com si fos un focus sobre un escenari. El tinent es va plantar al mig del cercle i va mirar al seu voltant. Llavors va gratar una mica la terra amb la sola d’una bota.
—Ens quedarem uns quants dies aquí —va dir, agenollant-se i agafant un grapat de terra.
El veterinari va assentir en silenci. No entenia per què s’havien de quedar al zoo, però no ho va preguntar. L’experiència a la ciutat de Hsin-ching li havia ensenyat que valia més no preguntar res als militars. La majoria de vegades les preguntes els feien enfadar, i de tota manera mai no donaven una resposta concreta.
—Primer cavarem un bon forat aquí —va dir el tinent, com si parlés sol.
Es va aixecar, es va treure un paquet de tabac de la butxaca de la camisa i es va posar una cigarreta als llavis. En va oferir una al veterinari i les va encendre totes dues amb el mateix misto. Es van quedar allà fumant, per omplir el silenci. El tinent va tornar a gratar la terra amb la sola d’una bota. Hi va dibuixar una figura i després la va esborrar.
—¿D’on és vostè? —va preguntar al cap d’un moment al veterinari.
—De la prefectura de Kanagawa. D’un lloc que es diu Ofuna, a prop de la costa.
El tinent va assentir amb el cap.
—¿I vostè, tinent? —va voler saber el veterinari.
En lloc de respondre, el tinent va aclucar una mica els ulls i va mirar el fum que s’alçava d’entre els seus dits. El veterinari va pensar que, efectivament, no valia la pena preguntar res als militars. Ells sempre preguntaven, però mai no responien. No devien donar ni l’hora.
—Hi ha uns estudis de cine, ¿oi? —va dir el tinent.
El veterinari va tardar un moment a caure en el fet que es referia a Ofuna.
—Sí, uns estudis molt grans —va respondre—. Ara, jo no hi he entrat mai.
El tinent va deixar caure la burilla a terra i la va trepitjar per apagar-la.
—Tant de bo puguem tornar al Japó. Però per tornar s’ha de creuar el mar. Pot ser que ens morim tots aquí —va dir sense aixecar la vista de terra—. Digui’m, doctor, ¿li fa por la mort?
—Depèn de la manera que et moris, suposo —va respondre el veterinari, després de pensar-hi una mica.
El tinent va aixecar el cap i se’l va mirar amb interès. Potser s’esperava una altra resposta.
—Té raó. Depèn de la manera que et moris.
Es van estar una estona en silenci. El tinent semblava que s’hagués adormit allà plantat. Devia estar exhaust. Al cap de poc, una llagosta va alçar el vol com un ocell i es va perdre entre els matolls deixant enrere un batec apressat. El tinent es va mirar el rellotge.
—Val més que ens hi posem —va dir, com si hagués de convèncer algú. Llavors, dirigint-se al veterinari, va afegir—: Quedi’s amb mi. Pot ser que hagi de demanar-li alguna altra cosa.
El veterinari va assentir.
Els soldats van conduir els quatre xinesos fins a la clariana i els van deslligar les mans. El caporal va dibuixar un gran cercle a terra amb un bat de beisbol —el veterinari tampoc no entenia per què els soldats portaven un bat— i va ordenar en japonès als presoners que cavessin un forat d’aquella mida. Els quatre xinesos vestits amb l’uniforme de beisbol van agafar els pics i les pales i es van posar a cavar sense dir res. Mentrestant, els soldats van fer torns de quatre per estirar-se a descansar sota els arbres. Devien anar curts de son, ja que tan bon punt es van estirar entre els matolls, amb tot l’equipament a sobre, van començar a roncar ben fort. Els quatre que no dormien es van quedar vigilant els xinesos, amb els fusells al maluc i amb la baioneta calada, a punt per fer-los servir si calia. El tinent i el caporal també van fer torns per dormir sota els arbres.
En menys d’una hora els xinesos van cavar un forat d’uns quatre metres de diàmetre i d’una fondària que els arribava al coll. Un dels xinesos va demanar en japonès que els deixessin beure aigua. El tinent va assentir, i un soldat els en va portar una galleda plena. Els quatre xinesos van anar bevent amb un cullerot de fusta. Es van acabar gairebé tota la galleda. Duien l’uniforme negre de sang, suor i fang. El tinent va ordenar a dos soldats que portessin el carro. Quan el caporal va aixecar la lona van quedar al descobert quatre cadàvers apilats. Portaven els mateixos uniformes de beisbol que els presoners, i per l’aspecte que tenien també semblaven xinesos. Els devien haver afusellat, ja que tenien els uniformes plens d’unes taques negres sobre les quals començaven a arremolinar-se les mosques. Per l’aspecte de la sang seca, devia fer prop d’un dia que eren morts.
El tinent va manar als quatre xinesos que havien acabat de cavar el forat que hi llancessin els cossos. En silenci, i sense canviar l’expressió de la cara, els xinesos van baixar els cadàvers del carro i els van anar llençant al forat. Cada cop que un cadàver queia al fons se sentia un soroll sord i inorgànic. Els números dels quatre xinesos morts eren el dos, el cinc, el sis i el vuit. El veterinari se’ls va aprendre de memòria. Quan els quatre cadàvers van ser dins el forat, els soldats van lligar els quatre xinesos a la soca d’un arbre.
El tinent va aixecar el canell i es va mirar el rellotge amb posat seriós. Llavors va mirar cap a un racó del cel, com si hi busqués alguna cosa. Semblava un cap d’estació plantat a l’andana esperant un tren que anés amb un retard fatal. De fet, però, no mirava res. Només deixava que passés el temps. Llavors va donar l’ordre concisa al caporal de matar tres dels quatre xinesos (els números u, set i nou) amb la baioneta. Els tres soldats escollits per executar l’ordre es van plantar cadascun davant un arbre. Els soldats estaven més pàl·lids que els xinesos. Els xinesos estaven massa cansats per esperar res. El caporal els va oferir una cigarreta, però no n’hi va haver cap que l’acceptés. El caporal es va guardar el paquet a la butxaca de la camisa.
El tinent i el veterinari estaven plantats una mica més enllà d’on eren la resta de soldats.
—Val més que ho vegi tot —va dir el tinent—. Això és una altra manera de morir.
El veterinari va assentir en silenci, pensant que el tinent havia dit aquelles paraules per a ell mateix.
—Afusellar-los seria la manera més fàcil i més ràpida de matar-los —va explicar el tinent en veu baixa—, però tenim ordres de dalt de no malgastar ni una sola bala. Diuen que les guardem per als russos, que és llàstima gastar-les amb els xinesos. Ara, matar una persona amb la baioneta està dit de seguida, però costa molt de fer. Per cert, doctor, ¿ha après a fer anar la baioneta a l’exèrcit?
El veterinari va respondre que havia entrat al cos de cavalleria com a veterinari i que, per tant, no havia rebut instrucció en l’ús de la baioneta.
—Per matar un home amb una baioneta, primer l’hi has de clavar sota les costelles, aquí. —El tinent es va assenyalar un punt una mica més amunt de l’estómac—. Llavors l’has de prémer fins ben endins, fent un cercle ben gros per trinxar els òrgans, i després l’has de tirar amunt per tallar el cor. No s’ha de clavar i prou. Els soldats ho tenen ben après. La lluita cos a cos amb baioneta i els assalts nocturns són l’especialitat de l’Exèrcit Imperial… sobretot perquè són més barats que els tancs, els avions i els canons. És clar que, per més ben après que ho tinguin, l’únic que han fet ha estat entrenar-se amb uns ninots de palla, i els ninots de palla no són de carn i ossos: no sagnen, no criden i no els surten els budells. En realitat, aquests soldats no han matat mai ningú. I jo tampoc.
El tinent va fer un gest afirmatiu amb el cap al caporal. Quan el caporal va passar l’ordre, els tres soldats es van quadrar, van fer un pas enrere i van tirar els fusells endavant, apuntant els presoners amb la baioneta. Un dels xinesos (el número set) va dir alguna cosa que semblava una maledicció i va escopir a terra. L’escopinada, però, se li va quedar penjant al pit de l’uniforme.
A l’ordre següent els soldats van avançar i van clavar amb totes les forces la baioneta al tòrax dels presoners xinesos. Llavors, tal com havia dit el tinent, van començar a fer girar la fulla per trinxar-los els budells i, finalment, la van tirar amunt per punxar-los el cor. Els xinesos no van cridar gaire fort. Més que crits, va semblar que fessin uns sanglots profunds, com si tot l’aire que els quedava dins el cos se’ls escapés per una escletxa. Els soldats van treure les baionetes i van tirar enrere. Llavors, seguint l’ordre del caporal, van repetir exactament la mateixa operació. Van clavar les baionetes, les van fer rodar, les van tirar amunt i les van treure. El veterinari s’ho mirava atordit, amb la sensació que es començava a partir en dos. Era alhora la víctima i el botxí. Podia notar el moviment de la baioneta en clavar-se al cos de l’enemic i el dolor de les seves pròpies vísceres trinxades.
Els xinesos van tardar molt més del que s’imaginava a morir-se. Tot i vessar una quantitat esgarrifosa de sang, i tot i tenir els budells destrossats, van continuar movent-se una bona estona. Després de tallar amb la seva baioneta les cordes amb què els xinesos estaven lligats als arbres, el caporal va ordenar als soldats que no havien participat en la matança que arrosseguessin els cossos fins al forat i els hi llencessin. Aquells cossos també van fer un soroll sord en caure, però al veterinari li va semblar que era un soroll diferent del que havien fet els altres, potser perquè no eren del tot morts.
Ja només quedava el xinès que portava el número quatre a la samarreta. Amb el rostre ben pàl·lid, els tres soldats que havien executat l’ordre van arrencar un grapat d’herba dels seus peus i hi van netejar la sang de les baionetes. A les baionetes també hi havia enganxats bocins de carn i humors de colors estranys. Van haver de fer servir molts grapats d’herba perquè les llargues fulles metàl·liques recuperessin el llustre original.
Al veterinari li estranyava que haguessin deixat viu aquell presoner (el número quatre), però estava decidit a no fer més preguntes. El tinent va tornar a treure el paquet de tabac i va encendre una altra cigarreta. Llavors en va oferir una al veterinari, que la va acceptar en silenci, se la va posar als llavis i la va encendre amb un misto seu. Les mans no li tremolaven, però no hi tenia gaire tacte. Era com si hagués encès el misto amb uns guants gruixuts.
—Aquests homes eren cadets de l’acadèmia militar de l’exèrcit de Manxukuo. Es van negar a participar en la defensa de Hsin-ching, i ahir a la nit van matar dos instructors japonesos i van fugir. Els vam trobar durant la ronda nocturna; en vam matar quatre i en vam capturar quatre més. Dos se’ns van escapar aprofitant la foscor. —El tinent es va passar el palmell per la barba que li creixia a les galtes—. Volien fugir amb l’uniforme de l’equip de beisbol. Es devien pensar que si anaven vestits de militars els detindrien per desertors. O potser tenien por que si portaven l’uniforme de l’exèrcit de Manxukuo els detindrien les tropes comunistes. Sigui com sigui, a part dels uniformes militars, l’única roba que hi havia a la caserna eren els uniformes de l’equip de beisbol de l’acadèmia militar. Per això en van arrencar el nom i van intentar fugir. No sé si ho sap, però l’equip de beisbol de l’acadèmia era molt bo. Fins i tot va anar a jugar algun partit amistós a Taiwan i a Corea. I aquest home —va dir el tinent, assenyalant l’últim xinès que quedava lligat a la soca d’un arbre— era el capità de l’equip, el quart batedor. Sospitem que és ell qui va organitzar la deserció. Va matar els dos instructors a cops de bat. Els instructors ja sabien que a la caserna hi havia mala maror i havien decidit que no donarien cap arma als cadets fins que no fos necessari. Però no van pensar en els bats. Els van obrir el cap i van morir a l’instant. Dos homeruns. Amb aquest bat.
El tinent va manar al caporal que li portés el bat. Quan el va tenir, el va allargar al veterinari, que el va agafar amb les dues mans i el va aixecar fins a l’altura dels ulls, com un batedor en entrar al box. Era un bat ben normal. No gaire bo, no gaire ben acabat i de tacte aspre. Però pesava molt i estava molt fet servir. El mànec estava negre de suor. Al veterinari no li va semblar que fos un bat amb el qual algú hagués matat dos homes feia poc. El va sospesar i el va tornar al tinent. El tinent el va agafar i el va brandar en l’aire, amb molta traça.
—¿Juga a beisbol? —va demanar al veterinari.
—De petit hi havia jugat molt —va respondre el veterinari.
—¿I ara ja no?
—No.
«¿I vostè, tinent?», va estar a punt de preguntar, però es va empassar les paraules.
—He rebut l’ordre de matar aquest home amb la mateixa arma que va fer servir ell —va dir el tinent en un to sec, mentre picava a terra amb la punta del bat—. Ull per ull, dent per dent. Entre vostè i jo: trobo que és una ordre absurda. ¿Què en traurem, de matar aquests homes? No ens queden ni avions ni vaixells de guerra, i els millors soldats ja són morts. Hiroshima ha quedat arrasada per una nova bomba especial. A nosaltres ens expulsaran de Manxúria o ens mataran, i la Xina tornarà a pertànyer als xinesos. Ja hem matat molts xinesos. No té sentit afegir uns quants cadàvers més a la pila. Però una ordre és una ordre. Com a militar, les he d’obeir totes. De la mateixa manera que ahir vaig matar els tigres i les panteres, avui he de matar aquests homes. Miri-s’ho bé, doctor. Aquesta és una altra manera de morir. Com que és veterinari, deu estar acostumat als ganivets, a la sang i a les vísceres, però segur que no ha vist mai matar ningú amb un bat de beisbol.
El tinent va ordenar al caporal que portés el quart batedor al costat del forat. Li van tornar a lligar les mans al darrere, li van tapar els ulls i el van fer agenollar a terra. Era un noi alt i fort, amb uns braços tan gruixuts com les cuixes d’un home normal. El tinent va cridar un soldat jove i li va allargar el bat.
—Mata’l amb això —li va manar.
El soldat jove es va quadrar i va saludar abans d’agafar el bat. Però quan el va tenir a les mans es va quedar allà plantat, com si s’hagués quedat perplex. Semblava que fos incapaç d’entendre la idea que havia de matar aquell xinès a cops de bat.
—¿Has jugat mai a beisbol? —va preguntar el tinent al soldat jove (que era el que uns quants mesos després es moriria d’un cop de pala a mans d’un guàrdia de la mina de carbó a Irkutsk).
—No, senyor, no hi he jugat mai —va respondre ben fort.
Tant el poble de Hokkaido on havia nascut com l’assentament de Manxúria on s’havia fet gran eren tan pobres que no hi havia hagut cap família que pogués comprar una pilota o un bat de beisbol. Havia passat la infància corrent pels camps, jugant a fer la guerra amb bastons o caçant libèl·lules. No havia jugat mai a beisbol ni n’havia vist mai cap partit. Evidentment, tampoc no havia agafat mai cap bat.
El tinent li va ensenyar com havia d’empunyar-lo i com havia de brandar-lo. Ell mateix n’hi va fer la demostració.
—¿Veus? El que compta és la rotació de la cintura —li va dir entre dents—. Primer tires el bat enrere i després el fas girar fent rotar la cintura. I la punta del bat segueix tota sola. ¿Entens el que et dic? Si només penses a brandar-lo, faràs massa força amb els braços i no aprofitaràs la inèrcia. Has de moure el bat, però no amb els braços, sinó fent rotar la cintura.
No semblava que el soldat hagués entès les instruccions del tinent, però, obeint les seves ordres, es va treure tot l’equipament que duia a sobre i es va posar a practicar la manera de brandar el bat. Tothom se’l mirava. El tinent va posar les mans damunt les del soldat per corregir el moviment. Tenia fusta de mestre. Al cap de poc, tot i agafar el bat amb poca traça, el soldat ja el brandava fent-lo xiular en l’aire. Com que des de petit havia treballat al camp, tenia molta força de braços.
—Perfecte, ja està bé —va dir el tinent, eixugant-se la suor del front amb la gorra—. Escolta’m: per poc que puguis, fes-ho d’un sol cop, ben ràpid. Que no pateixi.
El que de debò hauria volgut dir era que ell no era partidari de matar aquell home a cops de bat, que no sabia a qui se li podia haver acudit aquella estupidesa, però un oficial no podia pas dir aquelles coses a un inferior.
El soldat es va plantar darrere el xinès, que tenia els ulls tapats i estava agenollat a terra, i va alçar el bat. El sol fort d’última hora de la tarda va projectar l’ombra llarga i gruixuda del bat a terra. El veterinari va pensar que era una escena molt estranya. El tinent tenia raó. No estava acostumat a veure matar ningú a cops de bat. El soldat jove va mantenir el bat una bona estona aixecat. La punta tremolava.
El tinent va fer un gest amb el cap al soldat, que va inspirar profundament, va tirar el bat enrere i el va deixar caure amb tota la força al cap del cadet xinès. Va ser un cop sorprenentment ben donat. Va fer rotar la cintura tal com li havia ensenyat el tinent, va picar amb la part més ampla del bat just darrere l’orella del xinès i va acompanyar el moviment fins a completar la trajectòria. El crani es va badar amb un soroll sord. El xinès no va cridar. El cos se li va quedar un moment suspès en l’aire en una posició estranya, i llavors es va desplomar endavant, com si de sobte s’hagués recordat d’alguna cosa. Es va quedar immòbil, amb la galta a terra i sagnant per l’orella. El tinent es va mirar el rellotge. Sense deixar el bat, el soldat jove mirava al cel amb la boca oberta.
El tinent era un home molt cautelós. Es va esperar un minut. Després de comprovar que el xinès no es movia, es va adreçar al veterinari.
—Em sap greu, però, ¿podria comprovar que sigui mort?
El veterinari va fer que sí amb el cap, va anar fins al costat del xinès i es va ajupir per treure-li la bena dels ulls. Tenia els ulls oberts i les pupil·les desorbitades. De l’orella li rajava un fil de sang molt vermella. Dins la boca entreoberta se li veia la llengua contreta al fons del paladar. A causa de l’impacte li havia quedat el coll tort en un angle estrany. Dels narius li havien sortit uns grumolls sangonosos que havien tenyit el terra de negre. Una mosca especialment grossa i espavilada ja se li havia ficat als narius per pondre-hi els ous. El veterinari va agafar el canell del xinès i per precaució li va prendre el pols. Ja no en tenia. Com a mínim, no en tenia allà on hauria hagut de tenir-ne. El soldat jove havia matat aquell home tan corpulent amb un sol cop de bat (el primer de la seva vida). El veterinari va mirar el tinent i va fer un gest afirmatiu amb el cap per dir-li que sí, que era ben mort. Llavors va anar per aixecar-se. De sobte va notar que els raigs de sol que li tocaven a l’esquena eren més forts.
Just en aquell moment, com si es despertés de sobte, el quart batedor xinès es va incorporar i, sense vacil·lar gens —o això és el que va semblar als que ho van veure—, va aferrar el veterinari pel canell. Tot va passar en un instant. El veterinari no entenia res. Aquell home era mort, no en tenia cap dubte. Tot i així, gràcies a una última gota de vida que havia brollat del no-res, l’aferrava pel canell amb la força d’un torn. Va caure al forat amb els ulls esbatanats i les pupil·les desorbitades, i amb ell va arrossegar el veterinari. En caure sobre el xinès, el veterinari va notar com li trencava algunes costelles. Tot i així, el xinès no li deixava el canell. Els soldats ho van veure tot, però estaven tan perplexos que es van quedar allà plantats, sense fer res. El tinent va ser el primer a reaccionar i va saltar dins el forat. Va desenfundar la pistola automàtica i va etzibar dos trets a boca de canó al cap del xinès. Els trets van ressonar per tot el parc, i a la templa del xinès, hi va aparèixer un forat gros i negre. Ara sí que era ben mort, però tot i així no deixava anar el canell del veterinari. El tinent es va ajupir, i sense deixar la pistola li va anar obrint els dits d’un en un. El veterinari era dins el forat, envoltat dels vuit cadàvers muts dels xinesos vestits amb uniformes de beisbol. Dins el forat, el xerric de les cigales se sentia diferent de com se sentia a la superfície.
Quan per fi es va desfer de la mà del xinès, els soldats van ajudar el veterinari i el tinent a sortir del forat. El veterinari es va acotar entre les herbes, va respirar fondo uns quants cops i es va mirar el canell. Hi tenia els cinc dits ben marcats. Aquella calorosa tarda d’agost el veterinari va tenir un fred tan intens que li va gelar el moll dels ossos. Va pensar que mai més no es podria treure aquell fred de dins. Aquell home se l’havia volgut endur a algun lloc.
El tinent va passar el fiador i va enfundar la pistola, molt a poc a poc. Era la primera vegada que disparava a un home, però va intentar no pensar-hi. La guerra continuaria almenys durant un quant temps, i continuaria havent-hi víctimes. Valia més deixar les reflexions més profundes per a després. Es va eixugar la suor del palmell dret al camal dels pantalons i va manar als soldats que no havien participat en les execucions que tapessin el forat. Els cadàvers ja estaven coberts de mosques.
El soldat jove continuava allà plantat i atordit, però sense deixar el bat. No podia deixar-lo. El tinent i el caporal no li van dir res. Havia mirat sense realment veure-ho com aquell xinès que semblava mort s’aferrava de sobte al canell del veterinari, com queien tots dos al forat, com el tinent també hi saltava i li clavava dos trets i com després els seus companys tapaven el forat amb les pales. En realitat, però, no havia vist res. Només havia estat escoltant el cant de l’ocell que dóna corda. Tal com havia fet la tarda anterior, l’ocell s’havia posat en algun arbre d’allà a la vora i havia fet aquell criiic-criiic, com si donés corda a alguna cosa. El soldat va aixecar el cap i va mirar al seu voltant, intentant identificar d’on venia aquell cant. L’ocell, però, no es veia per enlloc. Va notar que li venien arcades, però no eren tan fortes com les que havia tingut el dia abans.
Mentre escoltava el cant de l’ocell que dóna corda, el soldat jove va veure unes quantes imatges fragmentàries que aviat van desaparèixer. Va veure com, després que els soviètics els desarmessin, el jove tinent era entregat als xinesos, que el penjaven per la seva responsabilitat en aquella matança. També va veure com el caporal moria de pesta en un camp de concentració de Sibèria. El tancaven en una barraca aïllada i l’hi deixaven morir. El caporal, de fet, es moria d’inanició, ja que no tenia pas la pesta —si més no, fins que no l’havien tancat en aquella barraca—. El veterinari de la taca a la galta moria d’accident al cap d’un any. Tot i que era civil, els soviètics el detenien per haver col·laborat amb els militars i també l’enviaven a un camp de concentració siberià. Mentre feia treballs forçats en una mina de carbó, entrava en un pou molt fondo, hi havia una inundació i moria ofegat juntament amb altres soldats. I jo…, va pensar el soldat jove, però no va poder veure el seu futur. I no tan sols el futur. No va poder veure ni tan sols el que passava allà mateix, davant seu. Va tancar els ulls i va continuar escoltant l’ocell que dóna corda.
De sobte va pensar en el mar, en el mar que havia vist des de la coberta del vaixell que l’havia dut del Japó a Manxúria. Havia estat la primera i l’última vegada que l’havia vist. Ja feia vuit anys. Encara recordava l’olor de la brisa salada. El mar era una de les coses més meravelloses que havia vist en la vida, més gran i més fondo del que s’havia pogut imaginar. Canviava de color, de forma i d’expressió segons el moment, el temps i el lloc. El mar li despertava una profunda tristesa al cor, però alhora el consolava. Es va preguntar si mai tornaria a veure’l. Llavors va deixar anar el bat, que va caure a terra amb un soroll sec. En deixar el bat, li van venir unes arcades més fortes que abans.
L’ocell que dóna corda continuava cantant, però ell era l’únic que el sentia.
* * *
(Aquí s’acabava la «Crònica de l’ocell que dóna corda #8»).