12

¿UNA PALA DE DEBÒ?
(El que va passar a mitja nit: 2)

Quan va estar profundament adormit, el nen va tenir un somni molt vívid. El nen sabia que era un somni, i això el va tranquil·litzar una mica, però el fet de saber que allò era un somni també volia dir que no ho era. No hi havia dubte que allò estava passant de veritat. Ell podia distingir perfectament la diferència.

Dins el somni, el nen sortia a mitja nit al jardí desert i es posava a cavar el forat amb la pala que trobava recolzada a la soca del pi. Com que aquell home alt i estrany l’havia tapat feia poc, el forat no costava gaire de cavar. Tot i així, el nen només tenia cinc anys i el sol fet d’aguantar aquella pala ja el deixava sense alè. A més a més, anava descalç i tenia les plantes dels peus gelades. Amb molt esforç, va anar cavant fins a trobar el farcell que aquell home havia enterrat al forat.

L’ocell que dóna corda ja no cantava. L’home que s’havia enfilat al pi no n’havia baixat. Al voltant del nen hi havia un silenci tan absolut que gairebé li feia mal a les orelles. Era com si tots haguessin desaparegut. Al capdavall, va pensar el nen, allò era un somni. L’ocell que dóna corda i l’home que s’havia enfilat a l’arbre i s’assemblava al seu pare eren reals. Per això estava segur que no hi havia relació entre les dues coses, però tot i així tot era molt estrany. Ell era dins un somni, cavant el forat que feia una estona havia cavat algú altre. Llavors, ¿com podia distingir el que era un somni del que no ho era? Per exemple, ¿aquella pala era una pala de debò o era la pala d’un somni?

Com més ho pensava, menys ho entenia. Per això el nen va deixar de pensar i es va concentrar a cavar el forat. Al cap de poc, la punta de la pala va tocar el farcell.

El nen va treure la terra del voltant del farcell amb molta cura, procurant no fer-lo malbé, es va agenollar i el va treure del forat. Al cel no hi havia ni un núvol. La lluna plena abocava una llum humida a terra sense que res la interceptés. Estranyament, dins el somni el nen no tenia gens de por. La curiositat era més forta. En obrir el farcell hi va trobar un cor humà. Un cor amb la mateixa forma i el mateix color que el que havia vist a l’enciclopèdia il·lustrada. El cor encara bategava, fresc i viu com un nadó abandonat. Tot i que ja havia deixat de bombejar sang per l’artèria seccionada, continuava bategant amb força, com si no hagués passat res. El nen va sentir uns batecs intensos a les orelles. Era el seu propi pols. El cor de dins el farcell i el cor del nen feien uns batecs forts i sòlids, com si anessin compassats. Semblava que volguessin dir-se alguna cosa.

El nen va recuperar l’alè i es va dir que allò no li feia gens de por. Era clar que només era un cor humà, com el que sortia a l’enciclopèdia. Tothom en tenia. Ell també. Amb un gest serè, el nen va tornar a embolicar aquell cor bategant, el va deixar al fons del forat i el va tornar a cobrir de terra. Llavors va aplanar la terra amb els peus descalços perquè no es conegués que havia tornat a cavar el forat i va deixar la pala recolzada a la soca del pi. La superfície de la terra era freda com el gel. Llavors el nen es va enfilar a l’ampit de la finestra i va tornar a la càlida intimitat de la seva habitació. Es va espolsar el fang de la planta dels peus a la paperera per no embrutar els llençols i es va disposar a ficar-se al llit per dormir. Però llavors es va adonar que al llit ja hi havia algú. Hi havia algú al seu lloc, dormint sota els llençols.

El nen va estirar els llençols, enrabiat. «Ei! Surt d’aquí! Aquest és el meu llit!», volia cridar. Però no li va sortir la veu, ja que qui va veure allà estirat era ell mateix. Era ell mateix qui ja s’havia ficat al llit i hi dormia respirant plàcidament. El nen es va quedar allà plantat, sense saber què dir. Si ell mateix ja estava dormint al llit, ¿on podia dormir el seu altre jo? En aquell moment va tenir por per primer cop. Una por que el va deixar glaçat fins al moll dels ossos. Volia cridar ben fort. Volia xisclar tan fort com pogués per despertar el seu jo que dormia i totes les altres persones de la casa. Però tampoc no va poder. Tot i provar-ho amb totes les forces, no li va sortir ni un fil de veu. Llavors va posar la mà a l’espatlla del seu jo adormit i el va sacsejar amb decisió. El seu jo adormit no es va despertar.

Resignat, el nen es va treure la jaqueta, la va deixar a terra, va empènyer el seu jo adormit cap a un costat i es va encabir en el poc espai que li deixava. Havia de preservar el seu espai com fos. Si no ho feia, podia ser que aquell altre jo l’expulsés del seu món. Tot i estar incòmode i no tenir coixí, quan es va ficar al llit li va venir una son terrible i ja no va poder pensar en res més. Al cap d’un moment ja estava ben adormit.

Quan es va despertar l’endemà al matí, el nen estava tot sol estirat al mig del llit. Tenia el coixí sota el cap, com sempre. No hi havia ningú més. Es va incorporar a poc a poc i va mirar l’habitació. A primer cop d’ull no va observar-hi cap canvi. El mateix escriptori, la mateixa calaixera, el mateix armari, el mateix llum. El rellotge de paret marcava un quart i cinc de set. Però el nen va notar alguna cosa estranya. Tot i que aparentment era tot igual, aquell lloc era diferent del de l’habitació on s’havia posat a dormir la nit abans. L’aire, la llum, els sorolls i l’olor eren una mica diferents dels de sempre. Podia ser que els altres no se n’adonessin, però ell sí. El nen es va destapar i es va mirar el cos. Va intentar moure els dits de les mans. Els podia moure bé. Els dels peus també. No li feien mal ni li picaven. Va sortir del llit per anar al lavabo. Després de fer pipí, es va plantar davant el mirall i es va mirar la cara. Es va treure el jersei del pijama, es va enfilar en una cadira i es va mirar el cos, petit i blanc. No hi va veure cap canvi.

Amb tot, hi havia alguna cosa diferent. Era com si l’haguessin ficat en un nou receptacle. S’adonava que no estava del tot acostumat a aquell cos nou. Notava que hi havia alguna cosa que no s’adeia amb ell. De sobte es va sentir desemparat i li van venir ganes de cridar la seva mare, però no li va sortir cap paraula de la gola. Les seves cordes vocals no podien fer vibrar l’aire. Era com si la paraula «mare» hagués desaparegut de la faç de la terra. Però el nen es va adonar de seguida que el que havia desaparegut no eren les paraules.