7

LA BUGADERIA FELIÇ
L’aparició de la Creta Kano

Vaig agafar la brusa i la faldilla de la Kumiko i les vaig portar a la bugaderia de davant de l’estació. Jo sempre anava a una altra que ens quedava més a prop de casa. No era que m’agradés més, però així no em calia fer tant camí. A la bugaderia de davant de l’estació hi anava la Kumiko, que deixava la roba quan anava cap a la feina i la recollia quan en tornava. Era una mica més cara, però deia que ho feien millor que a la que teníem més a prop, i encara que fos una mica pesat, s’estimava més portar-hi la roba més bona que tenia. Així, aquell dia vaig agafar la bicicleta i em vaig arribar a l’estació. Vaig pensar que ella s’ho estimaria més.

Em vaig posar uns pantalons prims de cotó, de color gris, les vambes de sempre i una samarreta groga de Van Halen (propaganda d’una discogràfica que li havien donat a la Kumiko) i vaig sortir de casa amb la brusa i la faldilla al braç. Igual que l’altra vegada, el propietari de la bugaderia escoltava la música que sortia a tot volum d’aquell radiocasset JVC. Aquell matí era una cinta d’Andy Williams. Quan vaig obrir la porta acabava de sonar «Hawaian Wedding Song» i estava a punt de començar «Canadian Sunset». El propietari xiulava feliç al ritme de la música mentre amb un bolígraf anava escrivint alguna cosa en una llibreta amb uns moviments molt enèrgics. Entre la col·lecció de cintes de la prestatgeria hi havia els noms de Sergio Mendes, Bert Kaempfert i 101 Strings. Devia ser un fanàtic de la música easy listening. De sobte se’m va acudir que un amant del jazz d’Albert Ayler, de Don Cherry o de Cecil Taylor no podria ser mai l’amo d’una bugaderia de la zona comercial del davant d’una estació. O potser sí. El que no seria, en tot cas, seria un bugader feliç.

Quan vaig deixar la brusa amb l’estampat de flors verdes i la faldilla de color sàlvia al taulell, el bugader les va desplegar i, després de donar-hi un cop d’ull ràpid, va escriure «Brusa i faldilla» en un resguard, amb una lletra molt bonica. Els bugaders que fan bona lletra em cauen bé. I si a sobre els agrada Andy Williams, millor que millor.

—Senyor Okada, ¿oi? —em va preguntar. Li vaig dir que sí. Va escriure el meu nom, va arrencar la còpia de paper carbó i me la va allargar—. Ho tindrem dimarts. I aquesta vegada no se n’oblidi, ¿eh? —va afegir—. ¿És de la seva dona?

—Sí —vaig respondre.

—És un color molt maco —va dir.

El cel estava encapotat. A la previsió meteorològica havien anunciat pluja. Ja eren més de dos quarts de deu, però encara es veien homes amb maletins i amb paraigües plegables pujant per les escales de l’estació. Devien anar tard a treballar. Era un matí xafogós, però semblava que a ells els era igual: anaven amb vestit, amb una corbata nuada al coll i amb sabates negres. Hi havia molts homes de la meva edat amb aspecte d’oficinistes, però cap que anés amb una samarreta de Van Halen. Tots portaven el pin de l’empresa a la solapa de l’americana i el Nikkei Shinbun sota el braç. Va sonar la sirena de l’andana i alguns van acabar de pujar les escales corrent. Feia temps que no veia tants homes com aquells. Ara que ho pensava, aquella setmana només havia anat al supermercat, a la biblioteca i a la piscina del barri, i només havia vist mestresses de casa, jubilats, canalla i algun botiguer. Em vaig quedar allà plantat, mirant distretament tots aquells homes encorbatats.

Vaig pensar que, ja que havia anat fins a l’estació, podia entrar en una cafeteria i prendre’m un cafè del menú del matí, però al final me’n vaig desdir. No em venia de gust. Vaig mirar la meva imatge reflectida al vidre de l’aparador de la floristeria. No m’havia adonat que duia una taca de salsa de tomàquet a la vora de la samarreta.

Vaig agafar la bicicleta i, mentre anava cap a casa, em vaig trobar xiulant «Canadian Sunset».

La Malta Kano va trucar a les onze.

—¿Digui? —vaig dir en despenjar.

—Bon dia —va dir la Malta Kano—. ¿És el domicili del senyor Toru Okada?

—Sí. Jo sóc en Toru Okada.

Per la veu, de seguida vaig saber que era la Malta Kano.

—Sóc la Malta Kano. Em sap greu haver-lo molestat l’altre dia. Escolti, senyor Okada, ¿que té cap compromís aquesta tarda?

Li vaig dir que no. De la mateixa manera que un ocell migratori no té propietats per hipotecar, jo no tenia mai compromisos.

—Doncs, si li va bé, la meva germana Creta Kano passarà a veure’l a la una.

—¿Creta Kano? —vaig dir secament.

—És la meva germana —va dir la Malta Kano—. L’altre dia n’hi vaig ensenyar una foto.

—Sí, ja me’n recordo, de la seva germana. Però…

—La meva germana es diu Creta Kano. Vindrà a veure’l avui. ¿Li va bé que passi a la una?

—Sí, bé…

—Doncs no el molesto més —va dir la Malta Kano abans de penjar.

¿Creta Kano?

Vaig passar l’aspiradora i vaig endreçar tota la casa. Vaig fer una pila de diaris vells, els vaig lligar amb un cordill i els vaig amagar en un armari; vaig recollir els cassets que tenia escampats, els vaig ficar a les capses i els vaig deixar ben ordenats al costat de l’equip de música; vaig rentar els plats de la cuina. Llavors em vaig dutxar i em vaig canviar. Vaig fer cafè i vaig dinar: un entrepà de pernil dolç i ou dur. Finalment em vaig asseure al sofà i vaig fullejar el Kurashi no techô pensant què faria per sopar. Vaig marcar la pàgina on hi havia una recepta d’una amanida d’algues i tofu i vaig fer una llista amb els ingredients que necessitava. Quan vaig engegar la ràdio sonava «Billy Jean», de Michael Jackson. Després vaig pensar en la Malta Kano i en la Creta Kano. Quins noms més galdosos. Semblaven una parella de còmics. Malta i Creta Kano.

No hi havia dubte que la meva vida prenia un rumb estrany. El gat s’havia escapat. Havia rebut una trucada absurda d’una dona estrambòtica. Havia conegut una noia misteriosa i havia entrat en aquella casa abandonada del carreró. En Noboru Wataya havia vexat d’alguna manera la Creta Kano. La Malta Kano havia predit que trobaria la corbata. La Kumiko m’havia dit que no calia que treballés.

Vaig apagar la ràdio, vaig tornar el Kurashi no techô a la prestatgeria i em vaig prendre un altre cafè.

La Creta Kano va trucar al timbre de casa a la una en punt. Era exactament igual que a la fotografia. Una noia menuda, de vint-i-pocs anys i d’aspecte tranquil, que seguia d’una manera increïblement fidel l’estètica de principis dels anys seixanta. Si American Graffitti s’hagués rodat al Japó, ella hauria pogut fer-hi d’extra. Igual que a la fotografia, portava els cabells crespats, amb les puntes arrissades, ben tirats enrere i agafats amb un passador gros i brillant. Duia les celles ben marcades amb llapis, un rímel que li projectava una ombra misteriosa al voltant dels ulls i un color de llavis que recordava el que es feia servir en aquella època. Amb un micròfon a la mà, s’hauria pogut posar a cantar «Johnny Angel» en qualsevol moment.

La roba que portava era més senzilla i més normal que el maquillatge. Es podria dir que era gairebé pràctica. Duia una brusa de color blanc i una faldilla estreta de color verd que no tenien cap tret distintiu. No portava cap mena d’accessori. Anava amb una bossa de mà sota el braç, molt petita i de xarol blanc, i amb uns escarpins punxeguts, també de color blanc. Com que feia un peu molt petit, aquelles sabates amb els talons prims com la punta d’un llapis semblaven de joguina. Em vaig quedar parat que hagués pogut arribar fins a casa calçada d’aquella manera.

La vaig fer passar, li vaig dir que segués al sofà de la sala d’estar, vaig escalfar el cafè i n’hi vaig servir. Llavors li vaig preguntar si ja havia dinat. Em va semblar que tenia gana. Ella em va contestar que encara no.

—Però no s’hi amoïni —es va afanyar a afegir—. No pateixi per mi. Sempre dino poc.

—¿De debò? —vaig dir—. No em costa res fer-li un entrepà. No faci compliments. Estic acostumat a fer coses senzilles. No m’és cap molèstia.

Ella va fer que no amb el cap uns quants cops.

—Gràcies, és molt amable —va dir—. Però de debò que no vull res. Amb el cafè ja en tinc prou.

Pel que pogués ser, vaig treure un plat amb galetes de xocolata. La Creta Kano se’n va menjar quatre amb delit. Jo me’n vaig menjar un parell i em vaig prendre un altre cafè.

Després de les galetes i el cafè, va semblar que es calmava una mica.

—Sóc aquí en representació de la meva germana, la Malta Kano —va dir—. Em dic Creta Kano. Sóc la germana petita de la Malta. Evidentment, no és com em dic de veritat. En realitat em dic Setsuko Kano, però quan vaig començar a treballar amb la meva germana em vaig canviar el nom. És això… ¿com es diu?… un pseudònim. No és que tingui cap relació especial amb l’illa de Creta. De fet, no hi he estat mai. Però com que la meva germana es fa dir Malta, vam buscar un nom que hi tingués una mica a veure. El va triar ella. ¿Vostè hi ha estat mai, a Creta, senyor Okada?

Li vaig contestar que ho sentia molt, però no. No havia anat mai a Creta ni tenia previst anar-hi en un futur proper.

—A mi m’agradaria anar-hi algun dia —va dir ella, assentint amb el cap tota seriosa—. Creta és l’illa grega més propera a l’Àfrica. És una illa molt gran, i a l’Antiguitat hi va florir una gran civilització. La meva germana Malta hi ha estat i diu que és un lloc meravellós. Diu que hi bufa un vent molt fort i que la mel és boníssima. A mi m’encanta, la mel.

Vaig assentir. La mel no m’entusiasma.

—He vingut a demanar-li un favor —va dir la Creta Kano—. Voldria agafar una mostra d’aigua de casa seva.

—¿Una mostra d’aigua? —vaig fer jo—. ¿De l’aixeta?

—Sí, de l’aixeta ja em va bé —va dir—. I si per aquí a prop hi hagués un pou, també n’agafaria.

—Em sembla que no n’hi ha cap, de pou, per aquí. Bé, sí que n’hi ha un, però és en una altra propietat, i a més està sec. No hi ha aigua.

La Creta Kano em va mirar amb una expressió complicada.

—¿Vol dir? ¿Segur que no n’hi ha?

Vaig recordar el lleu esclafit que havíem sentit quan la May Kasahara havia llançat el totxo al pou de la casa abandonada.

—Està sec. Segur.

—Molt bé. Així, només n’agafaré una mostra d’aquí a casa seva.

La vaig fer passar a la cuina. Va treure dos potets de la bossa de mà de xarol. En va omplir un amb aigua de l’aixeta i el va tapar amb molta cura. Llavors va dir que volia anar al bany. L’hi vaig acompanyar. L’estenedor era ple de roba interior i mitges de la Kumiko, però la Creta Kano no s’hi va fixar. Va obrir l’aixeta i va omplir el segon pot. Quan el va tenir tapat, el va posar de cap per avall per comprovar que no perdés. Cada pot tenia el tap d’un color diferent, segurament per distingir la mostra del bany de la de la cuina. El tap del pot amb aigua del bany era blau, mentre que el de l’aigua de la cuina era verd.

Quan vam tornar a la sala d’estar, va ficar els dos pots en una bossa de plàstic refrigerada, en va tancar la cremallera i, amb molta cura, va ficar la bossa de plàstic a la bossa de mà de xarol. La sivella metàl·lica es va tancar amb un soroll sec. Per com es movia, era evident que havia fet aquelles operacions moltíssimes vegades.

—Moltes gràcies —va dir la Creta Kano.

—¿Amb això ja en té prou? —li vaig preguntar.

—Sí, de moment amb això ja farem —va respondre ella.

Llavors es va arreglar la vora de la faldilla, es va posar la bossa de mà sota el braç i va anar per aixecar-se.

—Un moment —li vaig dir. Em vaig atabalar, ja que no m’esperava que se n’anés tan de pressa—. Un moment, sisplau. La meva dona vol saber què se n’ha fet, del gat. Ja fa quinze dies que va desaparèixer. Si en sabés res, per poc que sigui, m’agradaria que m’ho digués.

La Creta Kano es va quedar una estona mirant-me, amb la bossa de xarol ben posada sota el braç, fins que al final va assentir amb el cap uns quants cops. Cada cop que assentia, els cabells crespats se li engronsaven en un estil típic dels seixanta. Cada cop que parpellejava, les pestanyes postisses, llargues i negres, li oscil·laven com si fossin un ventall de mànec llarg mogut per un esclau negre.

—Si vol que li sigui sincera, la meva germana diu que aquesta història serà més llarga del que semblava.

L’expressió «una història més llarga del que semblava» em va fer pensar en una plana deserta on només es veia una alta estaca plantada. A mesura que el sol baixava, l’ombra de l’estaca s’anava fent més llarga, fins que la punta desapareixia en la distància.

—Diu que no s’acabarà amb la desaparició del gat.

Em vaig quedar desconcertat.

—L’únic que li hem demanat és que ens ajudi a trobar el gat. Quan el trobem ja estarà. I si és mort, ho volem saber. ¿Per què ha de ser una història més llarga? No ho entenc.

—Jo tampoc —va dir ella. Llavors va agafar el passador brillant que duia al cap i se’l va tirar una mica enrere—. Però ha de confiar en la meva germana. No és que ho sàpiga tot, és clar. Però si ella diu que serà una història més llarga, és que ho serà.

Vaig assentir en silenci. No sabia què més podia dir.

—Senyor Okada, ¿està ocupat ara? —em va demanar la Creta Kano, amb un to cerimoniós—. ¿Té cap compromís?

Li vaig respondre que no estava ocupat i que no tenia cap compromís.

—Així, ¿em permet que li parli una mica de mi? —em va preguntar.

Va deixar la bossa de xarol al sofà i, l’una sobre l’altra, va posar les mans sobre els genolls, amagats sota la faldilla verda. Portava les ungles pintades d’un color rosa molt bonic. I no duia cap anell als dits.

Li vaig dir que endavant. I la meva vida —tal com es podia esperar des del moment en què la Creta Kano havia trucat al timbre de casa— va prendre un rumb encara més estrany.