33

EL BAT DESAPAREGUT
El retorn de La gazza ladra

Em vaig posar un jersei i la caçadora, em vaig calar la gorra de llana fins als ulls i, després de saltar el mur de darrere de casa, vaig sortir al carreró sense fer soroll. Encara faltava una bona estona perquè es fes de dia, i els veïns encara dormien. Vaig caminar sense fer soroll fins a la «mansió».

La casa estava tal com l’havia deixat feia sis dies. Dins la pica encara hi havia els coberts per rentar. No vaig trobar cap missatge escrit ni cap trucada al contestador. La pantalla de l’ordinador del despatx d’en Cinnamon estava morta i freda. La calefacció mantenia constant la temperatura de les habitacions. Em vaig treure la caçadora i els guants, i vaig posar aigua a bullir per fer-me un te. Em vaig menjar unes quantes galetes amb formatge per esmorzar. Vaig rentar els plats que hi havia a la pica i els vaig desar als armaris. Quan van ser les nou en Cinnamon tampoc no va aparèixer.

Vaig sortir al jardí, vaig destapar el pou i m’hi vaig abocar una mica per mirar a dins. Hi havia la foscor densa de sempre. Sabia perfectament que aquell pou era com una prolongació del meu cos. La foscor, l’olor i el silenci que contenia ja formaven part de mi. En cert sentit, sabia més coses d’aquell pou que no pas de la Kumiko. Evidentment, em recordava bé d’ella. Si tancava els ulls podia recordar tots els detalls de la seva veu, de la seva cara, del seu cos, dels seus gestos. Ben mirat, havia viscut sis anys amb ella. Alhora, però, em feia l’efecte que hi havia parts d’ella que no podia recordar amb nitidesa. O potser no estava tan segur com abans de poder-les recordar. De la mateixa manera com no havia pogut recordar la forma exacta de la cua del gat.

Em vaig asseure al brocal, em vaig ficar les mans a les butxaques de la caçadora i vaig tornar a mirar al meu voltant. Semblava que en qualsevol moment hagués de començar a caure neu o aiguaneu. No feia gens de vent, però l’aire era ben gelat. Un estol d’ocells petits va dansar uns quants cops pel cel traçant-hi formes complicades, com si hi escrivissin un jeroglífic secret, i després se’n van anar decidits cap a algun altre lloc. Al cap de poc vaig sentir la remor sorda d’un avió a reacció que quedava amagat darrere la gruixuda capa de núvols. Els dies ennuvolats i foscos com aquell podia baixar al pou sense patir perquè la llum del sol em fes mal als ulls en sortir.

Em vaig quedar una bona estona allà assegut, sense fer res. No tenia cap pressa. El dia tot just despuntava, i encara faltava molt per al migdia. Sense moure’m del brocal, em vaig deixar endur per les idees que em venien al cap. ¿On s’havien endut l’estàtua de l’ocell que havia estat al jardí? ¿Estava decorant el jardí d’alguna altra casa, confiant eternament a aixecar el vol? ¿O potser l’havien llençat juntament amb la runa quan havien enderrocat la casa dels Miyawaki l’estiu anterior? Jo la trobava a faltar. Em semblava que sense l’ocell el jardí havia perdut el delicat equilibri que havia tingut.

A les onze tocades, quan ja no em venien més idees al cap, vaig decidir baixar al pou per l’escala de ferro. Quan vaig ser al fons vaig respirar fondo uns quants cops per comprovar que l’aire fos el de sempre. Feia una mica d’olor de florit, però es podia respirar. Llavors vaig buscar a les palpentes el bat allà on l’havia deixat recolzat a la paret. Però el bat no era enlloc. Havia desaparegut. Havia desaparegut del tot, sense deixar ni rastre.

Em vaig asseure al fons del pou i em vaig recolzar a la paret.

Vaig sospirar uns quants cops. Eren uns sospirs vans i buits, com un vent que bufava capriciosament per les valls seques i anònimes. Quan em vaig cansar de sospirar, em vaig fregar les galtes amb les dues mans. ¿Qui es podia haver endut el bat? ¿En Cinnamon? Era l’única possibilitat que se m’acudia. No hi havia ningú més que conegués l’existència del bat, ni ningú a qui se li pogués acudir baixar al fons del pou. Però, ¿per què me l’havia hagut de prendre? Era una cosa que no podia entendre. De fet, era una de les moltes coses que no podia entendre.

Vaig pensar que no em quedava altre remei que intentar el que intentava sempre sense el bat. No podia fer-hi res. Ben mirat, el bat no era més que una mena d’amulet. Si no el tenia, tampoc no passaria res. La primera vegada havia aconseguit arribar a l’habitació sense portar res als dits, ¿no? Després de convence’m a mi mateix, vaig estirar la corda per tapar el pou. Llavors em vaig posar les mans sobre els genolls i vaig tancar els ulls en la foscor.

Tal com m’havia passat l’última vegada, em va costar concentrar-me. Em venien tota mena de pensaments que m’ho impedien. Per fer-los fora vaig provar de pensar en la piscina. En la piscina municipal coberta, de vint-i-cinc metres, on sovint anava a nedar. Em vaig imaginar a mi mateix nedant-hi crol. Hi nedava tranquil·lament, a poc a poc, sense pensar en la velocitat. Treia els colzes de l’aigua ben lentament i hi ficava els braços començant per la punta dels dits, intentat no fer més soroll ni més onades del compte. M’omplia la boca d’aigua i la treia a poc a poc, com si respirés sota la superfície. Quan feia una estona que nedava d’aquesta manera, començava a notar que el meu cos lliscava dins l’aigua amb tota naturalitat, com empès per una brisa lleugera. L’únic soroll que sentia era el de la meva respiració regular. Surava en l’aire com un ocell en el cel, mirant la terra que quedava sota meu. Veia les ciutats llunyanes, la gent diminuta i el corrent dels rius. M’envoltava una sensació de calma. Estava en una mena de trànsit. Nedar era una de les coses més meravelloses que m’havien passat a la vida. No m’havia solucionat mai cap problema, però tampoc m’havia espatllat mai res. No hi havia res que ho pogués espatllar. Nedar.

De sobte vaig sentir alguna cosa.

Quan me’n vaig adonar ja sentia una remor sorda i monòtona en la foscor, semblant al brunzit d’un insecte. Però no era un insecte de debò. La remor era massa mecànica, massa artificial. La freqüència variava lleugerament, pujava i baixava com si algú estigués sintonitzant una emissora d’ona curta. Vaig contenir la respiració i vaig escoltar atentament per saber d’on venia. Semblava que sortís d’algun punt de la foscor, però alhora també de dins el meu cap. Enmig d’aquella foscor tan profunda, era terriblement difícil establir el límit que separés el que era dins del que era fora.

De sobte, mentre provava de concentrar-me en aquell soroll, em vaig quedar adormit. No vaig tenir la sensació gradual d’anar caient en el son, sinó que em vaig quedar adormit de cop i volta, com si anés caminant per un passadís i de sobte, sense que me n’adonés, algú m’agafés per l’esquena i em fes entrar en una habitació. No sé quanta estona vaig passar immers en aquell sopor, submergit en aquella mena de fang espès. No devia ser gaire. Potser només va ser un instant. Però quan vaig recuperar la consciència alguns indicis em van fer saber que era dins una altra foscor. L’aire era diferent, la temperatura era diferent, la profunditat i la qualitat d’aquella foscor eren diferents. Aquella foscor estava tenyida d’una mena de llum tènue i opaca. La fortor de pol·len em va irritar el nas. Era en aquella estranya habitació d’hotel.

Vaig aixecar el cap, vaig mirar al meu voltant i vaig contenir la respiració.

Havia travessat la paret.

Estava assegut a la catifa i tenia l’esquena recolzada en una paret entapissada. Encara tenia les mans als genolls. La meva vigília era tan clara i tan completa com terrible i profund havia estat el son. El contrast era tan extrem que vaig tardar una estona a acostumar-me a estar despert. El cor em bategava de pressa, amb força. No hi havia dubte. Era allà. Per fi hi havia arribat.

En aquella densa foscor, feta de diverses xarxes, l’habitació era idèntica de com la recordava. Però a mesura que els ulls se m’acostumaven a la foscor, m’adonava que hi havia alguns detalls que havien canviat. En primer lloc, el telèfon era en un altre lloc. No era a la tauleta de nit sinó al coixí. Estava pràcticament enfonsat al coixí. L’ampolla de whisky havia baixat força. Només en quedava un cul. El gel de la glaçonera s’havia desfet i s’havia convertit en aigua tèrbola. El got era ben sec, i quan hi ficava un dit a dins m’adonava que hi havia una pols blanca. Em vaig acostar al llit, vaig agafar el telèfon i em vaig posar l’auricular a l’orella. No hi havia línia. Semblava que l’habitació estigués abandonada de feia temps. No semblava que hi hagués ningú. Només les flors del gerro conservaven una estranya frescor.

Al llit hi havia senyals d’algú que s’hi havia estirat. Els llençols, l’edredó i els coixins estaven una mica rebregats. Vaig aixecar l’edredó i hi vaig ficar la mà. Però no hi quedava gens d’escalfor. Tampoc no hi quedava cap olor de perfum. Vaig pensar que feia molt temps que qui fos que s’hi hagués estirat havia marxat. Em vaig asseure a la vora del llit, vaig tornar a mirar al meu voltant a poc a poc, vaig parar bé l’orella. Però no vaig sentir res. L’habitació semblava una tomba antiga després que uns lladres de tombes se n’haguessin endut la mòmia.

Just en aquell moment va començar sonar el telèfon. Em vaig quedar quiet, amb el cor glaçat com un gat paralitzat per la por. L’aire va vibrar amb força i el pol·len que hi surava es va despertar com si l’haguessin sotraguejat. Els pètals van aixecar una mica el cap en la foscor. ¿El telèfon? Si fins feia un moment havia estat mort com una pedra enterrada en un sot ben fondo. Vaig compassar la respiració, els batecs del cor se’m van calmar i vaig comprovar que encara era a l’habitació, que no n’havia marxat. Vaig allargar la mà, vaig tocar lleument l’auricular i vaig despenjar després de dubtar un moment. El telèfon devia haver fet tres o quatre tons.

—¿Digui?

Però quan vaig agafar el telèfon la línia ja s’havia tallat. Vaig sentir un pes mort a la mà, com un sac d’arena.

—¿Digui? —vaig repetir amb un to sec.

Però la meva veu va rebotar en una paret gruixuda i em va tornar. Vaig penjar l’auricular, el vaig despenjar i me’l vaig tornar a posar a l’orella. Cap soroll. Em vaig asseure a la vora del llit i, contenint la respiració, em vaig esperar que tornés a sonar. No va sonar. Vaig veure com els grans de pols suspesos en l’aire tornaven a perdre la consciència i s’enfonsaven en la foscor. Em vaig repetir el soroll del telèfon dins el cap. Ja no estava segur que hagués passat realment. Però si començava a pensar d’aquella manera, no acabaria mai. Havia de traçar la línia en algun lloc. Si no ho feia, fins i tot perillava la meva presència en aquella banda de la paret. El telèfon havia sonat, sens dubte. I just un instant després havia tornat a callar. Em vaig escurar una mica la gola, però fins i tot aquell soroll es va morir en un instant.

Em vaig aixecar i vaig caminar per l’habitació. Vaig mirar el terra, vaig observar el sostre, em vaig asseure a la taula, em vaig recolzar lleument a la paret. Vaig intentar fer girar el pom de la porta, apagar i encendre el llum de peu. Evidentment, però, la porta no es va bellugar, i el llum estava fos. La finestra estava cegada des de fora. Vaig parar l’orella per si se sentia res. El silenci era com una paret alta i llisa. Tot i així, vaig notar algun senyal que provava d’enganyar-me. Com si tots estiguessin contenint la respiració, aixafats contra la paret, amb el color de la pell esborrada perquè no sabés que hi eren. Per això vaig fer veure que no me n’adonava. Ens estàvem enganyant mútuament amb molta traça. Vaig tornar a escurar-me la gola. Em vaig tocar els llavis amb la punta dels dits.

Vaig decidir tornar a inspeccionar l’habitació. Vaig tornar a provar el llum de peu. No es va encendre. Vaig destapar l’ampolla de whisky i vaig olorar el poc que quedava. Feia l’olor de sempre. Cutty Sark. El vaig tapar i el vaig tornar a deixar sobre la taula. Vaig tornar a despenjar el telèfon i me’l vaig posar a l’orella. No hauria pogut estar més mort. Vaig caminar a poc a poc per la catifa per comprovar-ne el tacte a través de les soles de les vambes. Vaig enganxar l’orella a la paret i em vaig concentrar per si se sentia cap soroll. No cal dir que no vaig sentir res. Llavors em vaig plantar davant la porta i vaig intentar fer girar el pom, convençut que no podria. El pom va girar fàcilment cap a la dreta. Vaig tardar una estona a creure’m que havia passat realment. Abans havia estat tan fort que m’havia semblat bloquejat amb ciment. Vaig tornar al principi per intentar-ho de nou. Vaig retirar la mà, la vaig tornar a allargar i vaig fer girar el pom a dreta i esquerra. El pom va girar suaument cap a tots dos costats. Vaig notar l’estranya sensació que la llengua se m’inflava dins la boca.

La porta era oberta.

Quan vaig estirar el pom cap a mi, per l’escletxa de la porta va entrar un raig de llum enlluernadora. Vaig pensar en el bat de beisbol. Si el tingués, estaria més tranquil. És igual, vaig pensar, oblida el bat. Vaig obrir la porta sense dubtar. Després de mirar a dreta i esquerra per comprovar que no hi hagués ningú, vaig sortir a fora. Era un passadís llarg i emmoquetat. Una mica més enllà vaig veure un gran gerro ple de flors. Era el gerro darrere el qual m’havia amagat mentre el cambrer que xiulava havia trucat a la porta. Recordava que era un passadís molt llarg, amb molts revolts i unes quantes bifurcacions. Havia arribat allà seguint aquell cambrer que m’havia trobat de casualitat. A la porta de l’habitació hi havia una placa amb el número 208.

Vaig començar a caminar amb compte en direcció cap al gerro. Volia arribar al vestíbul on havia vist en Noboru Wataya per televisió. Allà hi havia hagut molta gent i molt moviment. Amb una mica de sort, potser podia trobar-hi alguna pista. Però voltar per aquell hotel era com avançar per un desert immens sense brúixola. I si no sabia arribar al vestíbul ni tornar a l’habitació 208, podia ser que em quedés tancat en aquell laberint i no pogués tornar al món real. Però no tenia temps per dubtar. Podia ser que aquella fos l’última oportunitat. Feia més de sis mesos que ho esperava cada dia assegut al fons del pou, i per fi la porta s’havia obert davant meu. A més a més, aviat em prendrien el pou de les mans. Si em feia enrere, tot el temps i tot l’esforç que hi havia dedicat no haurien servit de res.

Vaig girar unes quantes cantonades. Les meves vambes brutes no feien cap soroll sobre la moqueta. No se sentien veus de gent parlant, ni música, ni cap televisor. Tampoc no se sentia cap remor d’aire condicionat ni d’ascensors. A l’hotel hi havia un silenci absolut, com en unes ruïnes oblidades del temps. Vaig girar moltes cantonades i vaig passar per davant de moltes portes. Vaig trobar unes quantes bifurcacions, però cada cop vaig anar a mà dreta. D’aquella manera, si volia tornar a l’habitació en principi només hauria d’anar tirant sempre a l’esquerra. Però ja havia perdut completament el sentit de l’orientació. No sabia si m’acostava a algun lloc. La numeració de les portes no era correlativa, i per tant, no em servia de guia. I si intentava memoritzar els números, els oblidava de seguida. De tant en tant tenia la sensació de veure un número que ja havia vist abans. Em vaig aturar enmig del passadís per recuperar l’alè. ¿Havia anat fent voltes al mateix lloc com si estigués perdut en un bosc?

Mentre estava allà plantat sense saber què fer, al lluny vaig sentir un soroll que em sonava d’alguna cosa. Era el cambrer que xiulava. Feia uns xiulets clars i afinats. No hi havia ningú que pogués xiular tan bé com ell. Com l’altra vegada, xiulava l’obertura de La gazza ladra, de Rossini. No era una melodia fàcil de xiular, però ell ho feia sense esforç. Vaig avançar pel passadís en direcció al lloc on se sentien els xiulets, que sonaven cada cop més forts i més clars. Semblava que venia cap a mi. Em vaig amagar darrere una columna.

El cambrer tornava a portar una safata de plata amb una ampolla de Cutty Sark, una glaçonera i dos gots. Va passar per davant meu a bon pas, mirant fixat endavant i escoltant els seus propis xiulets. Com si tingués pressa i no pogués perdre ni un segon. Tot és igual que l’altra vegada, vaig pensar. Era com si el meu cos hagués retrocedit en el temps.

Vaig seguir el cambrer. La safata de plata es balancejava alegrement al ritme dels xiulets, reflectint la llum enlluernadora del sostre. El cambrer repetia la tornada de La gazza ladra una vegada i una altra, com si fos un encanteri. Em vaig preguntar de què devia anar La gazza ladra. L’únic que coneixia d’aquella òpera era aquella melodia de l’obertura i el títol tan estrany. Quan era petit, a casa havíem tingut un disc d’aquella obertura dirigida per Toscanini. Comparada amb la versió més moderna i elegant de Claudio Abbado, la de Toscanini era més arrauxada, com si acabés de tombar un enemic aferrissat després d’una lluita violenta i es disposés a estrangular-lo ben a poc a poc. Però, ¿La gazza ladra era realment la història d’una garsa que es dedicava a robar? Vaig pensar que quan tot es calmés una mica aniria a la biblioteca i ho buscaria en una enciclopèdia de música. I si hi havia algun disc amb tota l’òpera, fins i tot me’l compraria. O potser no. Potser llavors ja no voldria saber-ne res.

El cambrer que xiulava va continuar avançant recte, amb la regularitat d’un robot, i jo el vaig seguir a uns quants metres de distància. Però no em calia pensar on anava, perquè ja ho sabia. Anava a l’habitació 208 per deixar-hi una ampolla de Cutty Sark per encetar, una glaçonera i un parell de gots. I, efectivament, es va aturar davant la porta de l’habitació 208. Es va passar la safata de la mà dreta a l’esquerra, va comprovar el número d’habitació, es va posar ben recte i va trucar mecànicament a la porta. Tres cops, i després tres cops més.

No vaig poder sentir si algú responia des de dins. Estava amagat darrere el gerro, espiant el cambrer. El temps passava, però el cambrer continuava plantat davant la porta, com si volgués desafiar els límits de la paciència. No tornava a trucar; simplement esperava que li obrissin la porta. Finalment, com si algú hagués escoltat la pregària, la porta es va obrir cap endins.