3

PARLA EN NOBORU WATAYA
La història dels micos de l’illa merdosa

Vaig arribar a la cafeteria més de deu minuts abans de l’hora acordada, però en Noboru Wataya i la Malta Kano ja m’esperaven asseguts en una taula. Era l’hora de dinar i la cafeteria era plena, però no em va costar gens trobar la Malta Kano. No hi havia gaire gent que portés un barret de plàstic de color vermell un calorós migdia d’estiu. A menys que tingués una col·lecció de barrets de plàstic amb la mateixa forma i el mateix color, devia ser el mateix que havia portat el dia que l’havia conegut. I, com aquell primer dia, anava vestida de manera senzilla i elegant: una jaqueta de lli de màniga curta i una camisa de cotó de coll rodó a sota. Tant la jaqueta com la camisa eren d’un blanc immaculat, sense cap arruga. No portava ni accessoris ni maquillatge. El barret de plàstic vermell era l’únic element que desentonava amb el que portava, tant pel que feia a l’estil com pel que feia al material. Com si ho hagués estat esperant, quan jo vaig seure es va treure el barret i el va deixar sobre la taula. Al costat del barret hi havia una bossa de pell, petita i de color groc. Havia demanat una tònica, tot i que encara no l’havia tocat. La beguda feia unes bombolles petites i vanes, com si estigués incòmoda dins aquell got llarg.

En Noboru Wataya portava unes ulleres de sol verdes. Quan vaig seure també se les va treure, se les va quedar a la mà mirant-les fixament i finalment se les va tornar a posar. Portava una caçadora de cotó de color blau marí i un polo blanc que semblava acabat d’estrenar. Tenia un te amb gel al davant, però tampoc no l’havia tastat.

Vaig demanar un cafè i vaig fer un glop d’aigua fresca.

Ens vam estar una estona sense dir res. En Noboru Wataya va fer com si ni tan sols s’hagués adonat de la meva arribada. Per comprovar que no m’havia tornat transparent vaig posar la mà sobre la taula i la vaig girar diverses vegades. Al cap de poc va venir el cambrer, va deixar la tassa davant meu i hi va abocar el cafè de la cafetera. Quan el cambrer va marxar, la Malta Kano va tossir lleument, com si estigués provant un micròfon, però no va dir res.

El primer a obrir la boca va ser en Noboru Wataya.

—No tinc gaire temps —va dir—, o sigui que m’agradaria que parléssim de la manera més senzilla i més directa possible.

Semblava que s’adrecés a la sucrera d’acer inoxidable que hi havia al mig de la taula. Evidentment, però, em parlava a mi. La sucrera era un punt intermedi entre tots dos al qual ja li anava bé dirigir-se.

—¿I de què és que hem de parlar de la manera més senzilla i més directa possible? —vaig preguntar jo, anant per feina.

En Noboru Wataya es va treure les ulleres de sol, les va plegar, les va deixar sobre la taula i em va mirar a la cara. Feia més de tres anys que no ens vèiem, però en ser davant seu no em va semblar que fes tant temps. Devia ser perquè l’havia vist sovint a la tele o en alguna revista. Hi ha un cert tipus d’informació que t’entra al cervell i als ulls com el fum, tant si t’agrada com si no, tant si la busques com si no.

En tornar-lo a veure en persona, em vaig adonar de com havia canviat l’expressió del seu rostre en aquells tres anys. L’aspecte fangós i enllotat d’abans havia quedat relegat a un segon pla i ara tenia la cara coberta d’una pàtina llisquent i artificial. Per dir-ho amb poques paraules, en Noboru Wataya havia trobat una nova màscara més sofisticada. I molt ben feta. Semblava fins i tot una nova pell. Però, tant si era una nova màscara com si era una nova pell, havia de reconèixer —sí, fins i tot jo— que tenia un cert atractiu. Vaig pensar que era com mirar una pantalla de televisió. Parlava i es movia igual que la gent que sortia a la tele. Vaig pensar que entre ell i jo sempre hi havia hagut un vidre. I jo era en un cantó i ell a l’altre.

—Del que hem de parlar, com ja et deus imaginar, és de la Kumiko —va dir en Noboru Wataya—. De què heu de fer d’ara en endavant. Tu i ella.

—¿De què hem de fer? —vaig dir—. ¿Què vols dir concretament?

Vaig agafar la tassa per fer un glop de cafè.

En Noboru Wataya em mirava amb uns ulls estranyament inexpressius.

—¿Que què vull dir? No deus pas voler que aquesta situació duri per sempre, ¿no? La Kumiko té un amant i ha marxat. I t’ha deixat sol com un mussol. Això no és bo per a ningú.

—¿Té un amant? —vaig dir.

—Sisplau, sisplau, esperin un moment —va intervenir la Malta Kano—. Les coses s’han d’explicar seguint un ordre. Senyor Wataya, senyor Okada, els prego que segueixin un ordre.

—No l’entenc —va dir en Noboru Wataya amb una veu inorgànica—. No n’hi ha cap, d’ordre. ¿On veu que hi hagi un ordre en aquesta conversa?

—Val més que el deixi parlar primer a ell —vaig demanar a la Malta Kano—. I després ja establirem l’ordre entre tots, si és que n’hi ha cap.

La Malta Kano em va mirar uns quants segons prement els llavis, i finalment va assentir amb el cap.

—Està bé —va dir—. Que parli primer el senyor Wataya.

—La Kumiko ha trobat un altre home i se n’ha anat amb ell. Això és evident. Per tant, no té sentit que continueu casats. Per sort no hi ha canalla pel mig i, ateses les circumstàncies, no caldrà pagar cap compensació, de manera que aviat ho enllestirem. Només cal que la Kumiko s’esborri del teu registre civil. Llavors signeu els papers que faran els advocats, hi poseu el segell i ja estarà. I deixa’m dir-t’ho per endavant: aquesta és l’opinió final de la família Wataya.

Jo vaig encreuar els braços i vaig reflexionar sobre el que m’acabava de dir.

—Tinc unes quantes preguntes —vaig dir—. En primer lloc, ¿com saps que la Kumiko té un amant?

—M’ho va dir ella mateixa —va respondre en Noboru Wataya.

Com que no sabia què dir, vaig posar les mans sobre la taula i em vaig quedar una estona en silenci. Em costava creure que la Kumiko hagués fet una confessió tan personal a en Noboru Wataya.

—La Kumiko em va trucar fa cosa d’una setmana i em va dir que volia parlar amb mi —va dir en Noboru Wataya—. Vam quedar i vam parlar. Em va dir clarament que estava amb un altre home.

Per primer cop en molts mesos em van venir ganes de fumar. Evidentment, però, no tenia tabac. En lloc d’això, vaig fer un glop de cafè i vaig deixar la tassa al platet. Es va sentir un soroll sec i fort.

—I ara ha marxat —va dir ell.

—D’acord —vaig dir—. Si tu ho dius, deu ser així. La Kumiko deu tenir un amant. I t’ho devia venir a explicar. Em costa de creure, però tampoc vull pensar que em menteixes sobre això.

—És clar que no et menteixo! —va exclamar en Noboru Wataya, amb un lleu somriure als llavis.

—Així, ¿això és tot el que tens per dir-me? ¿Que com que la Kumiko ha marxat amb un altre home ens hem de divorciar?

En Noboru Wataya va fer que sí amb el cap un sol cop, com si volgués estalviar energia.

—Suposo que ja ho saps, però mai no em va fer gràcia que la Kumiko es casés amb tu —va dir—. Com que no era assumpte meu, no m’hi vaig oposar activament, però vist amb perspectiva gairebé em sap greu no haver-ho fet. —Va fer un glop d’aigua i va deixar el got sobre la taula sense fer soroll. Llavors va prosseguir—: Des del dia que et vaig conèixer que vaig saber que no es podia esperar gran cosa de tu. No et vaig veure res que et pogués ajudar a fer res com cal, cap element positiu que em fes pensar que et poguessis convertir en una persona de profit. No tenies res que brillés o que fes brillar alguna altra cosa. Vaig saber que, fessis el que fessis, ho deixaries tot a mitges, que no aconseguiries mai res de bo. I de fet ha estat així. Heu estat sis anys casats. ¿I què has fet en aquest temps? Res, ¿oi? L’únic que has fet en aquests sis anys ha estat deixar l’empresa on treballaves i espatllar la vida de la Kumiko. Ara no tens ni feina ni cap projecte de futur. Parlant clar, dins el cap només hi tens brossa i pedrots.

»Encara no entenc què et va veure la Kumiko. Potser va trobar interessants els pedrots i la brossa que tens dins el cap. Però, al capdavall, la brossa no és més que brossa, i els pedrots no són més que pedrots. O sigui que la cosa havia d’acabar malament. És clar que la Kumiko tampoc no és perfecta. Per un seguit de circumstàncies, des de petita que ha tingut alguna raresa. Suposo que per això es va sentir momentàniament atreta per tu. Però ja s’ha acabat. Sigui com sigui, ha anat així i val més que ho enllestim com més aviat millor. De la Kumiko ja ens n’encarregarem els meus pares i jo. Tu no t’hi fiquis. No la busquis. Ja no és assumpte teu. Si t’hi fiques només ens faràs nosa. El millor que pots fer és començar una nova vida en un altre lloc. Tots hi sortirem guanyant.

Per indicar que havia acabat de parlar, en Noboru Wataya es va acabar l’aigua que li quedava al got i va cridar el cambrer perquè n’hi posés més.

—¿M’has de dir res més? —li vaig preguntar.

Aquesta vegada en Noboru Wataya va fer que no amb el cap un sol cop.

—Així —vaig dir a la Malta Kano—, ¿quin ordre podem seguir ara?

La Malta Kano es va treure un mocadoret blanc de la bossa i s’hi va eixugar les comissures dels llavis. Llavors va agafar el barret de plàstic vermell que tenia sobre la taula i el va deixar sobre la bossa.

—Suposo que aquesta conversa l’ha deixat una mica trasbalsat, senyor Okada —va dir—. Per a nosaltres és molt dolorós haver de parlar d’aquestes coses cara a cara amb vostè. Suposo que ja ho sap.

En Noboru Wataya es va mirar el rellotge per assegurar-se que la terra continuava girant i que estava perdent un temps molt valuós.

—D’acord —va dir la Malta Kano—. Parlem de la manera més directa i més senzilla possible. La seva esposa va venir a veure’m. Va venir a demanar-me consell.

—Seguint la meva recomanació —va intervenir en Noboru Wataya—. La Kumiko em va trucar per allò del gat i jo li vaig presentar la senyora Kano.

—¿Això va ser abans o després que vostè i jo ens coneguéssim? —vaig preguntar a la Malta Kano.

—Abans —va respondre ella.

—Per tant —li vaig dir jo—, per posar-ho tot en ordre, la cosa va anar així: la Kumiko va conèixer la seva existència gràcies a en Noboru Wataya i va venir a veure-la per parlar del gat desaparegut. Després, per algun motiu que encara desconec, no em va dir que hagués parlat amb vostè i em va fer venir a mi a veure-la. I vostè i jo vam quedar per parlar aquí mateix on som ara. ¿És així?

—Més o menys —va admetre la Malta Kano, una mica a contracor—. Al principi només es tractava de buscar el gat. Però llavors em va semblar que hi havia alguna cosa més profunda. I per això vaig voler coneixe’l a vostè. Per això vaig voler veure’l i parlar-hi directament. Després em vaig tornar a veure amb la senyora Okada i li vaig haver de preguntar per coses més profundes, més personals.

—¿I la Kumiko li va dir que tenia un amant?

—Simplificant-ho molt, diria que sí —va dir la Malta Kano—. Tenint en compte la meva posició, però, em temo que no li puc donar més detalls.

Jo vaig deixar anar un sospir. No era que sospirant hagués d’arreglar res, però no ho vaig poder evitar.

—¿I ja fa temps que la Kumiko va amb aquest home?

—Doncs uns dos mesos i mig, potser.

—Dos mesos i mig —vaig repetir—. ¿Com pot ser que no me n’hagi adonat?

—Això, senyor Okada —va dir la Malta Kano—, és perquè no sospitava gens de la seva esposa.

Vaig assentir amb el cap.

—És veritat. Mai no em va passar pel cap. No em pensava que la Kumiko em pogués mentir així, i encara no m’ho crec.

—Si deixem de banda el resultat —va dir la Malta Kano—, la capacitat de confiar plenament en algú és un dels valors més nobles de l’ésser humà.

—I que no abunda gaire —va dir en Noboru Wataya.

El cambrer es va acostar a la taula i em va reomplir la tassa de cafè. A la taula del costat hi havia unes noies que reien sorollosament.

—Així —vaig dir adreçant-me a en Noboru Wataya—, ¿quin és el propòsit final d’aquesta trobada? ¿Per què ens hem reunit tots tres aquí? ¿Per convence’m que em divorciï de la Kumiko? ¿O és que hi ha un objectiu més profund? El que has dit semblava tenir sentit, però els aspectes més importants no han quedat gens clars. Has dit que la Kumiko ha trobat un altre home i ha marxat de casa. Però, ¿on ha anat? ¿I què hi fa, allà on ha anat? ¿Hi ha anat tota sola o amb aquest home que dius? ¿I per què no m’ha dit res? Si té un altre home, jo no hi puc fer res. Però fins que no ho senti per boca d’ella no m’ho penso creure. ¿Ho entens? És una qüestió entre la Kumiko i jo. Som nosaltres els qui hem de parlar i decidir què fem. Tu no hi tens ni veu ni vot.

En Noboru Wataya va empènyer cap a un costat el te amb gel, que continuava intacte.

—Nosaltres som aquí per informar-te —va dir—. La senyora Kano ha vingut perquè l’hi he demanat jo. M’ha semblat que valia més que hi hagués una tercera persona. No sé qui és aquest altre home de la Kumiko, ni tampoc on és ara. La Kumiko ja és grandeta i pot fer el que vulgui. I encara que sabés on és, no t’ho diria. Si ella no t’ha dit res, és que no vol parlar amb tu.

—¿I es pot saber què et va dir, a tu? —li vaig preguntar—. Pel que sé, no és que sigueu gaire íntims.

—Doncs si ella i tu teniu una relació tan estreta, ¿com és que se’n va al llit amb un altre? —va replicar en Noboru Wataya.

La Malta Kano va estossegar lleument.

—La Kumiko em va confessar que tenia una relació amb un altre home —va prosseguir en Noboru Wataya—. I que ho volia deixar tot aclarit d’una vegada per totes. Jo li vaig aconsellar que es divorciés. I ella em va dir que s’ho pensaria.

—¿Això és tot? —li vaig preguntar.

—¿Què més vols que em digués?

—No ho entenc —vaig dir—. No em crec que la Kumiko vingués a veure’t només per dir-te això. Estic segur que no hauria vingut a veure’t per un assumpte així. Ho hauria pensat tota sola. O me n’hauria parlat directament. ¿Vols dir que no et va explicar alguna altra cosa? ¿Alguna cosa que havíeu de resoldre tu i ella cara a cara?

En Noboru Wataya va fer un somriure esquifit. Un somriure fred i pàl·lid com una lluna en quart creixent surant al cel de l’albada.

—Ja ho diuen: qui xerra se les carrega —va dir amb un to baix però clar.

—¿Qui xerra se les carrega? —vaig repetir jo.

—És clar —va dir ell—. La teva dona se’n va al llit amb un altre, se’n va de casa i tu encara intentes donar-me’n les culpes a mi. Mai no havia sentit una bestiesa tan grossa. Pensa que no he vingut aquí per plaer. He vingut perquè no em quedava altre remei. Per a mi és una pèrdua de temps. És com si llencés el temps a la cloaca.

Quan va acabar de parlar, es va fer un silenci profund.

—¿Coneixes la història dels micos de l’illa merdosa? —li vaig preguntar.

Ell va fer que no amb el cap, com si no li interessés gens.

—No la conec.

—Doncs diu que en algun lloc, molt, molt lluny d’aquí, hi ha una illa merdosa. Una illa que no té nom. Una illa que no val la pena posar-li cap nom. És una illa merdosa amb una forma merdosa. Diu que hi creixen unes palmeres amb una forma merdosa. I que aquestes palmeres fan uns cocos que fan una olor merdosa. Però en aquesta illa hi viuen uns micos merdosos a qui els encanten els cocos que fan aquesta olor merdosa. I aquests micos fan unes cagarades ben merdoses. Aquestes cagarades van caient a terra i fan uns muntets merdosos, i això fa que les palmeres merdoses que creixen en aquests muntets encara siguin més merdoses. És un cercle viciós.

Em vaig acabar el cafè que em quedava.

—Mentre et mirava —vaig continuar, adreçant-me a en Noboru Wataya—, m’he recordat de la història de l’illa merdosa. El que vull dir és que hi ha un cert tipus de merdositat, un cert tipus de podrimenta, un cert tipus de foscor, que té prou força per créixer sola, en un cicle que depèn només d’ella mateixa. I quan arriba a un cert punt, ja ningú no la pot aturar. Ni tan sols la persona interessada.

En Noboru Wataya feia un rostre absolutament inexpressiu. El somriure havia desaparegut, però no mostrava cap senyal d’irritació. Només se li veia una arruga entre les celles. No recordava si abans ja l’hi tenia.

—¿Queda clar? —vaig prosseguir—. Sé molt bé com ets realment. Dius que jo sóc brossa i pedrots. I et penses que em podries esclafar només que t’ho proposessis. Però les coses no són tan senzilles. Per tu, pels teus valors, potser no sóc més que brossa i pedrots. Però no sóc tan ximple com et penses. Sé perfectament què hi ha darrere aquesta màscara lluenta que mostres a la televisió i al món. Sé el secret que s’hi amaga. El sap la Kumiko i també el sé jo. I si volgués podria revelar-lo. Exposar-lo a la llum pública. Potser tardaria una mica, però me’n sortiria. Potser sóc insignificant, però no sóc un sac de sorra. Sóc una persona viva. Si em burxen, jo m’hi giro. Tingue-ho en compte.

En Noboru Wataya no va dir res, només va continuar mirant-me fixament amb aquell rostre inexpressiu. Un rostre que semblava un pedrot surant a l’espai. Tot el que li havia dit era una fanfarronada. No coneixia el seu secret. Només m’imaginava que dins seu devia haver-hi alguna cosa profundament pervertida, però no tenia manera de saber què era concretament. Tot i així, va semblar que les meves paraules tocaven alguna cosa dintre seu. Vaig veure’n l’efecte clarament reflectit en el seu rostre. A diferència del que feia en els debats a la televisió, no es va riure del que li havia dit, no em va insultar i no va intentar buscar-hi cap escletxa per contraatacar. Es va quedar callat, sense moure ni un sol múscul.

Llavors li va començar a passar una cosa curiosa a la cara. Es va anar posant vermell de mica en mica, però d’una manera molt estranya. Se li van fer unes clapes d’un vermell encès i unes altres d’un vermell més apagat, mentre que la resta del rostre li adquiria un to estranyament pàl·lid. Em va recordar un bosc tardorenc amb arbres de fulla perenne i de fulla caduca barrejats de qualsevol manera, formant un tapís de colors caòtics.

Finalment es va aixecar en silenci, es va treure les ulleres de sol de la butxaca i se les va posar. Encara tenia el rostre ple d’aquelles clapes estranyes. Semblava que se l’hi haguessin quedat estampades per sempre. La Malta Kano continuava asseguda al seu lloc, sense dir res, immòbil. Jo em vaig fer el desentès. Va semblar que en Noboru Wataya volia dir-me alguna cosa, però al final no ho va fer. Va marxar de la taula sense dir res i va desaparèixer.

Quan en Noboru Wataya va haver marxat, la Malta Kano i jo vam estar una estona en silenci. Jo estava molt cansat. El cambrer va venir i em va preguntar si volia més cafè. Li vaig dir que no. La Malta Kano va agafar el barret vermell de sobre la taula, se’l va mirar dos o tres minuts i al final el va deixar a la cadira del costat.

Jo tenia un regust amarg a la boca. Vaig fer un glop d’aigua, però no va marxar.

Al cap d’un moment, la Malta Kano va parlar.

—A vegades els sentiments s’han d’exterioritzar. Si no, el corrent es queda estancat a dins. Ara que ha dit el que volia, segur que s’ha quedat més tranquil, ¿oi?

—Una mica —vaig dir—. Però això no soluciona res. No s’ha acabat res.

—En Noboru Wataya no li cau bé, ¿oi, senyor Okada?

—Sempre que parlo amb ell em quedo terriblement buit. És com si tot el que m’envolta no tingués substància. Com si tot el que veig fos de mentida. Ara, no sabria explicar-li per què. Quan em passa això, acabo dient o fent coses que no són pròpies de mi. I després em sento fatal. Res no em faria més content que no haver de tornar a veure aquest home.

La Malta Kano va fer que no amb el cap uns quants cops.

—Malauradament, senyor Okada, haurà de veure el senyor Wataya uns quants cops més. No ho podrà evitar.

Vaig pensar que devia tenir raó. Segur que no me’n podria desempallegar tan fàcilment.

Vaig agafar el got de sobre la taula i vaig fer un altre glop d’aigua. Em vaig demanar d’on devia venir aquell gust amarg.

—Per cert, vull preguntar-li una última cosa —vaig dir a la Malta Kano—. ¿De quina banda està en aquest assumpte? ¿De la banda d’en Noboru Wataya o de la meva?

La Malta Kano va posar els colzes sobre la taula i va ajuntar els palmells davant la cara.

—No estic de la banda de ningú —va dir—. En aquest cas no n’hi ha, de bandes. No existeixen. No hi ha ni dalt ni baix, ni dreta ni esquerra, ni davant ni darrere, senyor Okada.

—Sembla zen. Com a sistema de pensament és interessant, però no explica res.

Ella va assentir. Llavors va separar els palmells uns cinc centímetres, els va inclinar una mica i els va dirigir cap a mi. Eren uns palmells bonics i ben formats.

—Ja sé que el que dic sembla que no tingui sentit. I és normal que s’enfadi. Però qualsevol cosa que li digui, senyor Okada, no li servirà de res a la pràctica. I no tan sols no li servirà, sinó que encara podria empitjorar la situació. Haurà de sortir-se’n vostè amb la seva pròpia força, amb les seves pròpies mans.

—Com en El regne de la selva —vaig dir amb un somriure—. Si em burxen, jo m’hi giro.

—Exacte —va dir la Malta Kano—. És així mateix.

Llavors, com si recollís les pertinences d’algú que s’acabés de morir, va agafar la bossa de mà i es va posar el barret de plàstic vermell. Quan va tenir el barret posat, vaig tenir l’estranya sensació que s’acabava una unitat de temps.

Quan la Malta Kano va haver marxat, em vaig quedar una estona allà assegut, sense pensar en res. No tenia ni idea de què havia de fer ni d’on havia d’anar quan m’aixequés. Tot i així, no em podia quedar allà per sempre. Al cap de vint minuts, vaig pagar les consumicions dels tres i vaig sortir de la cafeteria. Tots dos havien marxat sense pagar.