3

L’HIVERN DE L’OCELL QUE DÓNA CORDA

Entre el final d’aquell estiu tan estrany i el començament de l’hivern, en la meva vida no hi va haver cap canvi digne de ser destacat. Els dies començaven tranquil·lament i s’acabaven de la mateixa manera. El setembre va ser molt plujós, i al novembre va fer uns quants dies de molta xafogor. A banda del temps que feia, però, em costava distingir un dia del següent. Cada dia anava a nedar a la piscina del barri, sortia a passejar, feia tres àpats i m’esforçava a concentrar-me en les coses pràctiques i reals.

Tot i així, de tant en tant la solitud em travessava el cor. L’aigua que bevia i l’aire que respirava eren plens d’agulles llargues i punxegudes. Els angles de les pàgines dels llibres que llegia m’amenaçaven amb una brillantor blanquinosa, com si fossin navalles fines i esmolades. A les quatre de la matinada, quan tot estava en silenci, sentia el soroll que feien les arrels de la solitud en créixer.

La família de la Kumiko, però, no parava d’escriure’m cartes dient que la Kumiko ja no volia viure amb mi i urgint-me a acceptar el divorci. M’asseguraven que, si ho feia com em deien, tot se solucionaria de manera amistosa. Les primeres cartes tenien un to formal i arrogant. Quan van veure que no els contestava, em van escriure amb un to més amenaçador i, finalment, de súplica. En totes les cartes, però, em demanaven el mateix.

Al final, el pare de la Kumiko em va trucar per telèfon.

—No dic que em negui en rodó a divorciar-me —li vaig dir—. Però, abans de decidir res, vull veure la Kumiko i parlar-hi a soles. Si ella em convenç ho acceptaré. Ara, si no puc parlar amb ella no hi haurà divorci.

Vaig mirar el cel fosc i tapat que s’estenia a l’altra banda de la finestra de la cuina. Aquella setmana havia plogut quatre dies seguits. El món estava mullat, negre i humit.

—La Kumiko i jo ens vam casar després de parlar-ho molt —vaig dir—. I, si s’ha d’acabar, vull que sigui de la mateixa manera.

La conversa va anar avançant en paral·lel i no ens va dur enlloc. Bé, de fet no és veritat que no ens dugués enlloc: ens va dur a un lloc on res no fructificava.

Em quedaven uns quants dubtes. ¿Era veritat que la Kumiko es volia divorciar? Si era així, ¿havia demanat als seus pares que em convencessin? El seu pare m’havia assegurat que la Kumiko no em volia veure, i el seu germà, en Noboru Wataya, m’havia dit el mateix quan ens havíem vist a l’hotel de Shinagawa, de manera que no devia ser del tot mentida. Els pares de la Kumiko tendien a interpretar les coses com més els convenia, però, si més no pel que jo sabia, no s’inventaven els fets a partir del no-res. Tant per bé com per mal, eren realistes. Així, si el que m’havia dit el seu pare era cert, ¿volia dir que en aquell moment la Kumiko estava sota la seva tutela?

No ho creia. La Kumiko no havia sentit mai gaire afecte pels seus pares ni pel seu germà, i sempre havia fet tots els possibles per no dependre’n. El que sí que podia ser era que hagués tingut un amant i que per això m’hagués deixat. Jo no acabava de creure’m el que ella mateixa m’havia explicat a la carta, però havia d’admetre que aquella possibilitat existia. El que no em convencia gens, en canvi, era que la Kumiko hagués marxat de casa per anar a casa dels seus pares, o a algun lloc que ells li haguessin preparat, i que es posés en contacte amb mi a través d’ells.

Com més hi pensava, menys ho entenia. Una de les possibilitats que se m’acudien era que la Kumiko hagués tingut una crisi nerviosa i s’hagués quedat sense poder valdre’s per ella mateixa. Una altra possibilitat era que, pel que fos, estigués tancada per força en algun lloc. Vaig intentar ordenar els esdeveniments, les paraules i els records, però al final ho vaig deixar córrer. Les suposicions no em duien enlloc.

La tardor arribava a la fi i van aparèixer els primers senyals de l’hivern. Com sempre feia en aquella època, vaig escombrar les fulles seques del jardí, les vaig embotir en sacs de plàstic i les vaig llençar. Vaig recolzar una escala a la teulada i vaig treure les fulles que s’havien acumulat a les canals. Al jardí de casa no hi havia cap arbre, però el vent i els arbres de les cases veïnes s’encarregaven d’omplir-lo de fulles seques. Aquella feina, però, no em desagradava. Mentre mirava distretament com les fulles seques dansaven en el sol de la tarda, el temps passava sense que me n’adonés. Al jardí de la casa del costat hi havia un arbre molt gros que feia uns fruits vermells, i els ocells venien a cantar-hi com si fessin una competició. Eren uns ocells de colors vius que esquinçaven l’aire amb els seus crits breus i aguts.

No sabia com havia d’endreçar i desar la roba d’estiu de la Kumiko. Em vaig plantejar la possibilitat de llençar-la, tal com ella m’havia indicat a la carta, però recordava que la Kumiko sempre havia tractat totes aquelles peces amb molta cura, i, com que no em faltava lloc per guardar-les, les vaig deixar tal com estaven.

Amb tot, cada cop que obria l’armari pensava en la seva absència. La roba que hi havia penjada eren les despulles sense vida d’alguna cosa que havia existit. Recordava perfectament la Kumiko vestida amb cadascuna d’aquelles peces, i algunes estaven amarades d’una colla de records concrets. A vegades, quan me n’adonava em trobava assegut a la vora del llit contemplant aquella filera de vestits, bruses i faldilles. No sabia quanta estona feia que hi era. Tant podia ser que m’hi hagués estat deu minuts com una hora.

A vegades, mentre mirava aquella roba intentava imaginar-me algun desconegut despullant la Kumiko. Veia com li desbotonava el vestit i com li treia la roba interior. Veia unes mans que li acariciaven els pits i li obrien les cames. Podia veure els pits suaus i les cuixes blanques de la Kumiko, i les mans d’un altre home al damunt. No hi volia pensar, però no ho podia evitar, ja que segurament aquelles coses havien passat de veritat. Havia d’acostumar-me a aquelles imatges. No podia pas esborrar la realitat segons em convingués.

L’oncle d’en Noboru Wataya que era diputat per la circumscripció de Niigata es va morir a primers d’octubre. Va tenir un atac de cor poc després de la mitjanit a l’hospital de Niigata on estava ingressat i, malgrat els esforços de l’equip mèdic, a l’alba ja era un cadàver. Tot i així, com que la seva mort més o menys es podia preveure i ja circulaven rumors sobre la pròxima convocatòria d’eleccions, la reacció del grup de suport del diputat Wataya va ser extremament ràpida. Tal com s’havia acordat, en Noboru Wataya va heretar el lloc del seu oncle. L’organització electoral del difunt diputat Wataya era forta i, a més a més, la zona era un feu tradicional del partit conservador. Si no hi havia un daltabaix, era segur que sortiria escollit. Vaig llegir un article que explicava tot l’assumpte en un diari de la biblioteca. El primer que vaig pensar va ser que als Wataya se’ls giraria feina i ja no es podrien preocupar tant del divorci de la Kumiko.

A principis de la primavera de l’any següent es va dissoldre el congrés per a la celebració dels comicis i, tal com es preveia, en Noboru Wataya va ser elegit amb un ampli marge respecte al candidat del partit de l’oposició. Jo vaig seguir el procés electoral amb els diaris de la biblioteca, des de la proclamació de la candidatura fins al recompte de vots, però l’elecció d’en Noboru Wataya no em va fer ni fred ni calor. Em semblava que tot estava decidit per endavant, i que la realitat es limitava a anar-ho calcant acuradament.

La taca blavosa que tenia a la galta no es feia ni grossa ni petita. No hi notava ni escalfor ni dolor. A poc a poc me’n vaig oblidar i vaig deixar de posar-me les ulleres de sol i la gorra per amagar-la. De tant en tant em recordava que la tenia perquè, si sortia a comprar durant el dia, hi havia qui me la mirava amb cara de sorpresa o qui desviava la vista, però quan m’hi vaig acostumar va deixar d’importar-me. El fet que tingués aquella taca no molestava a ningú. Quan em rentava la cara i m’afaitava al matí me la mirava bé, però no hi veia mai cap canvi. Sempre tenia la mateixa mida, la mateixa forma i el mateix color.

Van ser ben poques les persones que van mostrar interès per la taca. Quatre en total. Me’n van preguntar l’amo de la bugaderia, el barber on anava, l’empleat del celler Omura i la bibliotecària que sempre era al taulell de préstec i em coneixia de vista. Ningú més. Cada cop que m’ho van preguntar, jo vaig fer cara de circumstàncies i els vaig respondre que havia tingut un lleu accident, i llavors ja no me’n van preguntar més. «Em sap greu», mormolaven, o «Vaja…», gairebé com si es volguessin disculpar.

Tenia la sensació que, cada dia que passava, m’allunyava una mica més de mi mateix. Si em mirava les mans una estona, a vegades era com si se’m tornessin transparents i pogués veure què hi havia a l’altra banda. No parlava pràcticament amb ningú. No m’escrivia ni em trucava ningú. L’únic que trobava a la bústia eren factures, rebuts i propaganda. La majoria de publicitat anava adreçada a la Kumiko, i eren uns catàlegs de diferents dissenyadors plens de fotografies acolorides amb vestits, bruses i faldilles per a la temporada de primavera. Era un hivern molt fred, però a vegades m’oblidava d’encendre l’estufa. De fet, em costava distingir si el fred que sentia era fred de debò o el que tenia sempre dintre meu. Sovint no encenia l’estufa fins que mirava el termòmetre i comprovava que la temperatura era baixíssima. Hi havia vegades, però, que encara que encengués l’estufa el fred no marxava.

A vegades anava a la casa abandonada dels Miyawaki, tal com havia fet a l’estiu, saltant el mur del jardí i avançant per aquell carreró sinuós. Em posava l’abric i la bufanda ben embolicada al coll, i caminava trepitjant les fulles seques. El vent glaçat passava xiulant entre els cables elèctrics. La casa abandonada estava completament enderrocada i envoltada d’una tanca de fusta molt alta. Per les escletxes que hi havia entre les planxes es podia mirar a dins, però tot el que es veia estava arrasat. Ja no quedaven ni la casa, ni l’empedrat, ni el pou, ni els arbres, ni l’antena de televisió, ni l’escultura de l’ocell. Només es veien la terra, negra i freda, aplanada amb un tractor d’oruga, i alguna herba escadussera que creixia aquí i allà. Costava de creure que allà hi hagués hagut un pou profund i que jo hi hagués baixat fins al fons.

Llavors em recolzava a la tanca de fusta i mirava a la casa de la May Kasahara, aixecant la vista cap a la seva habitació. Però la May Kasahara ja no hi era. Era impossible que sortís a saludar-me.

Una tarda molt freda de mitjan febrer vaig passar per la immobiliària Setagaya Dai Ichi de la qual m’havia parlat el meu oncle, a prop de l’estació. Vaig obrir la porta, i quan vaig ser a dins vaig veure una secretària de mitjana edat. A prop de l’entrada hi havia unes quantes taules, però en cap no hi havia ningú assegut. Semblava que tothom hagués sortit per algun assumpte. Al mig del local hi havia una estufa de gas que cremava amb una flama vermella. Al fons es veia una mena de saleta on hi havia un vellet llegint el diari. Vaig preguntar a la secretària si hi havia el senyor Ichikawa.

—Sóc jo —em va dir el vellet des de la saleta—. ¿En què puc servir-lo?

Li vaig dir el nom del meu oncle. Li vaig explicar que jo era el seu nebot i que ara vivia a casa seva.

—Vaja, vaja. Així és el nebot del senyor Tsuruta —va dir el vellet, deixant el diari sobre una tauleta. Llavors es va treure les ulleres, se les va desar a la butxaca i em va mirar de fit a fit. No sabria dir quina impressió li vaig fer—. Passi, passi. ¿Vol una mica de te?

Li vaig dir que gràcies, però que no em venia de gust. Tot i així, el vellet no em va sentir, o va fer com si no em sentís, i va demanar a la secretària que ens servís una mica de te. Quan la secretària ens el va portar al cap d’una estona, ens el vam beure asseguts l’un davant de l’altre a la saleta. L’estufa estava apagada i hi feia força fred. A la paret hi havia un plànol detallat de la zona, amb marques fetes amb llapis o retolador. Al costat del plànol hi havia un calendari de banc amb el famós pont de Van Gogh.

—¿Com està, el senyor Tsuruta? —em va preguntar el vellet després de fer un glop de te—. Ara fa temps que no el veig.

—Va fent —li vaig respondre—. Està sempre tan enfeinat que a penes ens veiem.

—Això està bé. ¿Quants anys deu fer, que no el veig? Ja deu fer-ne uns quants —va dir el vellet. Es va treure un paquet de tabac de la butxaca i, calculant molt bé l’angle, va encendre un misto amb un gest decidit—. Jo li vaig vendre la casa al seu oncle, i sempre m’he encarregat d’administrar-la. M’alegro que les coses li vagin bé.

Pel que semblava, el senyor Ichikawa no estava tan enfeinat com el meu oncle. Vaig pensar que devia estar mig jubilat i només anava a la immobiliària per atendre els clients més antics.

—¿Què me’n diu? ¿S’hi viu bé, en aquella casa, o ha sorgit algun problema?

—Amb la casa no hi ha cap problema —li vaig dir.

El vellet va assentir amb el cap.

—Me n’alegro. Aquella casa està molt bé. Potser és un pèl petita, però s’hi viu molt bé. A tothom que hi ha viscut li ha anat tot de primera. I a vostè, ¿també li va bé?

—Més o menys —vaig respondre. Com a mínim, sóc viu, em vaig dir a mi mateix—. He vingut perquè volia preguntar-li una cosa. Quan ho vaig demanar al meu oncle, em va dir que vostè coneixia molt bé els terrenys d’aquella zona.

El vellet va somriure.

—Diguem que els conec força. Fa més de quaranta anys que em dedico als negocis immobiliaris del barri.

—Volia preguntar-li per la casa dels Miyawaki, que queda darrere la meva. Ara és un solar edificable, ¿oi?

—Mmm —va fer el vellet, prement els llavis i fent com si obrís el calaix de l’arxiu que tenia dins el cap—. Es devia vendre l’agost passat. Al final es van solucionar els problemes de la hipoteca i de drets, i per fi es va poder posar a la venda. Els conflictes es van allargar molt. La va comprar una immobiliària, que va enderrocar la casa i hi ha deixat el solar edificable per tornar-lo a vendre. No cal dir que quan una casa està tant temps abandonada, després costa molt de vendre. La immobiliària que la va comprar no és del barri. Ningú de per aquí no l’hauria comprat. ¿Coneix la història d’aquella casa?

—El meu oncle me la va explicar per sobre.

—Així ja m’entén. Era impossible que algú que en conegués la història l’hagués volgut comprar. Nosaltres tampoc. Potser hauríem pogut trobar algú que no en sabés res i encolomar-l’hi, però, per més que hi haguéssim guanyat, després ens hauria quedat un mal regust de boca. Nosaltres no en fem, de negocis així.

Jo vaig assentir, com si li donés la raó.

—Així, ¿quina empresa diu que la va comprar?

El vellet fa arrufar el front i va fer que no amb el cap. Llavors em va dir el nom d’una immobiliària important.

—Suposo que la van comprar sense tenir-ne gaire informació, mirant només el preu i la situació. Es devien pensar que hi guanyarien diners fàcilment, però les coses no els han anat com es pensaven.

—¿Encara no l’han venut?

—Semblava que l’haguessin de vendre, però al final no se’n van sortir —va dir el vellet, encreuant els braços—. Un terreny no és gens barat. És per a tota la vida. I la gent s’informa abans de fer el pas. I quan s’assabenten d’aquestes històries sinistres no volen comprar-lo. I tothom del barri les coneix, aquestes històries.

—¿Quant en demanen?

—¿De què?

—Del terreny on hi havia la casa dels Miyawaki.

El senyor Ichikawa em va mirar amb un interès sobtat.

—El preu de mercat és d’un milió i mig de iens per tsubo^[2]. És un bon barri, i el terreny està molt ben situat, en un lloc molt assolellat. Aquests diners els val. Encara que els negocis immobiliaris passin un mal moment, en aquesta zona haurien de vendre’l sense problemes. Si fos un terreny normal, esperant una mica podrien vendre’l a aquest preu. Però aquest terreny no és normal. I, per més que s’esperin, no el vendran. El més lògic és que el preu vagi baixant. Suposo que caurà fins al milió de iens per tsubo. El terreny no arriba als cent tsubo, o sigui que quan baixi deurà rondar els cent milions de iens.

—¿I pot baixar més que això?

El vellet va assentir amb convenciment.

—I tant que sí. Fins als nou-cents mil per tsubo com si res. De fet, és el preu que en van pagar. Ara ja veuen que la van vessar, i només que recuperin els diners que ja es donaran per satisfets. Ara, no sé si l’abaixaran més que això. Si necessiten els diners, pot ser que ho facin. Però si no tenen problemes de liquiditat, pot ser que aguantin. No conec la situació interna de l’empresa. L’únic que puc dir-li és que segur que es penedeixen d’haver comprat el terreny. Tothom que s’hi embolica en surt escaldat.

Va donar uns copets a la cigarreta i va fer caure una mica de cendra al cendrer.

—Al jardí de la casa hi ha un pou, ¿oi? —li vaig preguntar—. ¿En sap res, vostè, d’aquest pou?

—Sí que n’hi havia un —va dir el senyor Ichikawa—. I fondo que era. Però he sentit a dir que ara l’han cegat. De tota manera, ja era sec. No servia de res.

El vellet es va quedar un moment mirant al sostre, amb els braços encreuats.

—Si no em falla la memòria, abans de la guerra sí que hi havia hagut aigua. Per tant, es devia assecar després de la guerra. Però no sé quan exactament. Quan hi va anar a viure aquella actriu ja era sec, i recordo que ja vam parlar de cegar-lo. Al final, però, ho vam deixar estar. Cegar un pou és una feinada.

—A casa dels Kasahara, just al davant, també hi ha un pou amb aigua, i molt bona, ¿oi?

—Sí, és clar, ja pot ser. En aquella zona hi ha hagut sempre una aigua molt bona. A més, això de les vetes d’aigua és impredictible. No és estrany que en un lloc hi brolli aigua i una mica més ençà no n’hi brolli gens. Però, escolti, ¿té algun interès especial en aquell pou?

—Si li he de dir la veritat, m’agradaria comprar el terreny.

El vellet va aixecar el cap i em va tornar a mirar a la cara. Va agafar la tassa de te i en va fer un glop en silenci.

—¿Vol comprar aquell terreny?

Jo vaig assentir.

El vellet va agafar el paquet de tabac, en va treure una altra cigarreta i hi va donar uns copets al cantó de la taula. Llavors la va aguantar entre els dits sense encendre-la. Es va humitejar els llavis amb la punta de la llengua.

—Ja li he dit que és un terreny problemàtic. A tothom que hi ha viscut li ha passat alguna desgràcia. Ja ho sap, ¿oi? Parlant clar, per més baix que sigui el preu, no pot ser mai una bona compra. Tot i així, ¿no li importa?

—Sóc ben conscient d’on em fico. Amb tot, encara que fos més barat que el preu de mercat, de moment no tinc els diners per comprar-lo. Però estic disposat a trobar-los, i m’agradaria estar al corrent de la situació. ¿M’informarà si hi ha algun canvi en el preu?

El vellet es va quedar una estona pensarós, mirant la cigarreta per encendre. Es va escurar una mica la gola.

—Entesos. No tingui pressa. Tardaran a vendre’l. No hi haurà cap moviment fins que no el donin per un preu regalat, però pot ser que vagi per llarg.

Li vaig donar el número de telèfon de casa. El vellet se’l va apuntar en una llibreteta negra tacada de suor. Després de ficar-se-la a la butxaca de l’americana, em va mirar primer als ulls i després a la taca de la galta.

El febrer es va acabar, i cap a mitjan març el fred glacial va afluixar i va deixar pas a un aire càlid del sud. Els arbres van començar a brotar i al jardí hi van aparèixer ocells nous. Els dies que feia bo m’asseia al porxo i passava l’estona mirant el jardí. Un vespre de mitjan març, el senyor Ichikawa em va trucar per dir-me que el terreny dels Miyawaki encara no estava venut i que el preu havia baixat una mica.

—Ja li vaig dir que no el vendrien tan fàcilment —va dir tot cofoi—. No pateixi, encara baixarà un cop o dos més. Per cert, ¿com ho té? ¿Ja ha trobat els diners?

Aquell vespre, cap a les vuit, mentre em rentava la cara al lavabo em vaig adonar que la taca estava una mica més calenta. En tocar-la vaig notar-hi una lleu escalfor que no havia tingut fins llavors. El color també era més clar, tenyit d’un to porpra. Vaig contenir la respiració i em vaig quedar una estona mirant-me al mirall. Em vaig mirar tan fixament que vaig començar a dubtar de si aquell rostre era realment el meu. Em va semblar que la taca em demanava alguna cosa amb urgència. Tenia la vista clavada al jo de l’altra banda del mirall, i el jo de l’altra banda del mirall la tenia clavada en mi.

Passi el que passi, em vaig dir, el pou ha de ser meu.

Aquesta va ser la conclusió a què vaig arribar.