4

LA GRÀCIA PERDUDA
La prostituta de la consciència

En tornar a casa vaig trobar un sobre gruixut a la bústia. Era una carta del tinent Mamiya. Com l’altra vegada, al sobre hi havia el meu nom i l’adreça escrits amb uns caràcters molt ben fets. Em vaig canviar de roba, em vaig rentar la cara i vaig anar a la cuina a beure un got d’aigua fresca. Llavors vaig fer un bon sospir i vaig obrir el sobre.

Contenia uns deu fulls de paper fi, escrits amb ploma i amb els caràcters petits del tinent Mamiya. Vaig anar passant els fulls, l’un darrere l’altre, i els vaig tornar a ficar dins el sobre. Estava massa cansat per llegir una carta tan llarga, no m’hi hauria pogut concentrar. Quan vaig passar els ulls per aquelles columnes escrites a mà, els caràcters em van semblar un eixam d’estranys insectes blaus. A més a més, la veu d’en Noboru Wataya encara em ressonava lleument dins el cap.

Em vaig estirar al sofà i m’hi vaig estar una bona estona amb els ulls tancats, sense pensar en res. En aquell moment no em costava gens no pensar en res. Per fer-ho, només havia d’anar passant d’una idea a l’altra. Pensava un moment en una cosa i després la deixava marxar cap a l’espai.

Quan em vaig decidir a llegir la carta del tinent Mamiya ja eren vora les cinc de la tarda. Em vaig asseure al porxo, em vaig recolzar a la columna i vaig treure els fulls del sobre.

La primera pàgina era plena de frases introductòries: una llarga salutació adequada a l’estació de l’any, l’agraïment per la visita de l’altre dia i les disculpes per haver-s’hi estat tanta estona i per haver-me avorrit amb aquella història tan avorrida. El tinent Mamiya era una persona molt educada. Era un supervivent d’una època en què les bones maneres eren una part molt important de la vida quotidiana. Vaig llegir aquella pàgina per sobre i vaig passar a la següent.

«M’he allargat molt en les qüestions preliminars. Ja em perdonarà. L’únic objectiu d’aquesta carta, tot i sabent que li pot representar una molèstia complementària, és fer-li saber que la història que li vaig explicar l’altre dia no és ni una invenció ni els records exagerats d’un vell xaruc, sinó l’estricta i solemne veritat fins als més petits detalls. Com molt bé sap, ja fa molt temps que es va acabar la guerra i, amb el pas dels anys, els records es van transformant de manera natural. Els records i les idees envelleixen de la mateixa manera que envellim les persones. Però hi ha idees que no es fan velles i records que no s’esvaeixen.

»Fins avui, no he explicat aquesta història a ningú que no sigui vostè. A gairebé tothom li semblaria un disbarat sense cap ni peus. La majoria de gent ignora i evita les coses que s’escapen de la seva comprensió, i considera que són irracionals i que no val la pena pensar-hi. De fet, jo mateix ho voldria, que aquesta història fos un disbarat sense cap ni peus. He viscut tots aquests anys aferrant-me a la feble esperança que fossin falsos records o una simple il·lusió. He provat molts cops de convèncer-me’n. Allò no va passar, em deia, només és una il·lusió. Però cada vegada que intentava empènyer aquests records cap a la foscor, em tornaven amb més força i més claredat que abans. M’han arrelat al cervell i m’han rosegat la carn com si fossin cèl·lules cancerígenes.

Fins i tot ara puc rememorar tots i cadascun dels detalls tan clarament com si haguessin passat ahir mateix. Puc agafar la sorra i les herbes amb les mans, fins i tot puc sentir-ne l’olor. Puc veure les formes que feien els núvols al cel. Puc notar l’aire sec i sorrenc que em pica a les galtes. En comparació d’això, els esdeveniments posteriors de la meva vida sí que em semblen una il·lusió entre el somni i la realitat.

»Els fonaments de la meva vida, d’allò que puc considerar que va ser realment la meva vida, van quedar abrusats en aquella vasta planúria de la Mongòlia Exterior, on no hi havia res que fes nosa a la vista. Més endavant vaig perdre la mà en una cruenta batalla contra una unitat de tancs soviètics que ens va atacar després de creuar la frontera; després vaig passar uns patiments inimaginables en un camp de concentració siberià en el més cru de l’hivern; llavors vaig tornar al Japó i em vaig passar trenta anys fent de mestre de socials en una escola de poble, i ara, finalment, ja estic jubilat i em distrec cultivant la terra. Però tots aquests anys no em semblen sinó una il·lusió. Són uns anys que han passat com si no haguessin passat. Els meus records travessen aquesta closca buida de temps en un instant i tornen directament a l’estepa de Hulunbuir.

»El que em va prendre la vida, el que la va convertir en una closca buida, va ser la claror que vaig veure al fons del pou, aquell brillant doll de llum que queia al fons del pou per l’espai de deu o vint segons. Només hi entrava un cop al dia, sense cap mena d’avís previ, i se n’anava al cap de no res. Però en aquell breu esclat hi vaig veure més coses de les que es poden veure en tota una vida. I, havent-les vist, em vaig convertir en una persona completament diferent de la que era abans.

»Ni tan sols ara que ja han passat més de quaranta anys, no acabo de capir el significat del que em va passar al fons d’aquell pou. Per tant, el que li explicaré tot seguit no és sinó una hipòtesi que he bastit jo mateix, una interpretació dels fets sense cap mena de base lògica. Amb tot, estic convençut que, si més no de moment, aquesta hipòtesi és el que més s’acosta a la realitat que vaig viure.

»Tal com li vaig explicar, els soldats mongols em van llançar al fons d’un pou fondo i fosc al mig de l’estepa, on em vaig quedar amb els braços i les cames cruixits, sense aigua ni menjar, només esperant la mort. Poc abans havia vist com escorxaven una persona de viu en viu. Diria que, en aquelles circumstàncies tan especials, la meva consciència es trobava en el punt màxim de concentració, de manera que quan aquell intens raig de llum va brillar durant uns breus segons va ser com si pogués davallar al que podríem anomenar el nucli de la meva consciència. Sigui com sigui, vaig poder veure tot el que hi havia. Tot el meu voltant estava banyat en una claror intensa, i jo era al mig d’aquell doll de llum. Estava enlluernat, però de sobte, enmig d’aquella ceguesa momentània, vaig veure alguna cosa que volia agafar forma. Alguna cosa viva. Dins la llum, aquella cosa era una negror que intentava emergir com l’ombra d’un eclipsi. Tot i així, jo no podia distingir-ne la forma. Intentava venir cap a mi. Intentava donar-me una mena de gràcia divina. Jo l’esperava, tot tremolós. Però, ja fos perquè s’ho repensava, o perquè no tenia prou temps, no m’arribava. Just abans d’adquirir una forma completa, aquella cosa es va desfer i va tornar a desaparèixer en la llum. Llavors la llum va minvar i l’estona que el fons del pou va estar il·luminat es va acabar.

»L’endemà va passar exactament el mateix. Vaig veure alguna cosa que intentava agafar forma en aquell devessall de llum i que al cap de poc desapareixia sense haver-se completat. Al fons d’aquell pou, vaig passar set i gana. Vaig conèixer un patiment fora del comú. Però, al capdavall, res d’allò no tenia importància. El que em produïa més sofriment era no poder afigurar-me què era allò que intentava agafar forma dins la llum. Era la gana de no poder veure el que volia veure, la set de no poder saber el que volia saber. Si hagués pogut veure aquella forma, no m’hauria fet res morir-me de gana i de set allà mateix. Ho pensava de debò. Hauria fet qualsevol sacrifici per poder-la veure.

»Al final, però, se’m va escapar per sempre. Aquella gràcia divina va marxar sense que jo la pogués rebre. I, tal com he dit abans, la vida que he fet d’ençà que vaig sortir d’aquell pou ha estat com una closca buida. Per això, quan l’exèrcit soviètic va envair Manxúria just abans d’acabar-se la guerra, em vaig presentar voluntari per anar al front. Al camp de concentració de Sibèria també vaig procurar posar-me en les situacions més adverses. Però, tot i així, no em vaig poder morir. Tal com havia predit el caporal Honda aquella nit, el meu destí era tornar al Japó i viure una vida sorprenentment llarga. Recordo que quan m’ho va dir em vaig posar molt content, però en realitat era gairebé una maledicció. El que passava no era que no em moriria, sinó que no em podria morir. El caporal Honda també tenia raó: hauria valgut més que no ho sabés.

»Perquè, quan vaig perdre la revelació i la gràcia divina, també vaig perdre la vida. Tot el que vivia dintre meu, i que per tant tenia algun valor, es va morir. Aquella llum abrusadora ho va reduir tot a cendres. L’escalfor que va emetre aquella revelació o aquella gràcia va cremar el nucli de la meva vida. Potser és que no vaig tenir prou força per resistir aquella escalfor. Per això no em fa por morir. En el meu cas, la mort física serà més aviat una forma de salvació. M’alliberarà per sempre d’aquest dolor de ser jo, d’aquest captiveri sense esperança.

»M’he tornat a allargar més del compte. Ja em perdonarà. El que realment li volia dir, senyor Okada, és que sóc una persona que en un moment determinat va perdre la vida, i que ha hagut de viure més de quaranta anys en companyia d’aquesta vida perduda. I, trobant-me en aquesta situació, sé que la vida és molt més limitada del que es pensen la majoria de persones que es troben enmig del remolí. La llum il·lumina una estona molt curta la vida, potser només uns quants segons. I si se’n va sense que hagis entès la revelació que t’oferia, ja no se’t presentarà cap altra oportunitat, i hauràs de viure la resta de la vida envoltat de remordiments, enmig d’una soledat profunda i desesperançada. En aquest món crepuscular, una persona ja no pot esperar res. L’únic que li queda són les restes efímeres del que hauria pogut ser.

»Sigui com sigui, estic molt content d’haver-lo conegut i d’haver-li pogut explicar la meva història. No sé si a vostè li servirà de res, però em fa l’efecte que, havent-l’hi explicat, jo he aconseguit una mena de salvació. No cal dir que és una salvació d’allò més modesta, però tot i així per a mi és un tresor molt preuat. No puc deixar de sentir el fil del destí en el fet que hagi estat el senyor Honda qui m’hagi guiat a trobar-la. Senyor Okada, sàpiga que li desitjo tota la felicitat en el futur».

Vaig tornar a llegir tota la carta a poc a poc i la vaig tornar a ficar al sobre.

La carta del tinent Mamiya em va commoure d’una manera estranya, però alhora només em va evocar imatges vagues i llunyanes. El tinent Mamiya era una persona a qui podia creure i acceptar. També podia acceptar com a veritat el que ell deia que era veritat. Tot i així, en aquell moment, les paraules «veritat» o «realitat» no tenien gaire poder de convicció. El que em va commoure més d’aquella carta va ser la sensació de frustració que desprenien totes les frases. La sensació de voler explicar alguna cosa i no aconseguir-ho.

Vaig anar a beure un got d’aigua a la cuina, i després vaig voltar una estona per casa, anant d’aquí cap allà. Vaig anar a l’habitació, em vaig asseure a la vora del llit i vaig mirar els vestits de la Kumiko penjats a l’armari. Em vaig preguntar què havia estat la meva vida fins a aquell moment, i vaig entendre perfectament el que m’havia dit en Noboru Wataya. Quan m’ho havia dit m’havia enfadat, però vaig trobar que, ben mirat, tenia raó.

«Heu estat sis anys casats. ¿I què has fet en aquest temps? Res, ¿oi? L’únic que has fet en aquests sis anys ha estat deixar l’empresa on treballaves i espatllar la vida de la Kumiko. Ara no tens ni feina ni cap projecte de futur. Parlant clar, dins el cap només hi tens brossa i pedrots». Havia d’admetre que els seus comentaris eren encertats. Mirant-ho objectivament, era veritat que en aquells últims sis anys no havia fet res que tingués cap valor, i que el que tenia dins el cap era alguna cosa semblant a brossa i pedrots. Era un zero a l’esquerra. Tal com ell havia dit.

Però, ¿de debò havia espatllat la vida de la Kumiko?

Em vaig quedar una bona estona mirant els vestits, les bruses i les faldilles de l’armari. Eren les ombres que havia deixat la Kumiko. Unes ombres que, sense ella, penjaven lànguidament als penjadors. Vaig anar al lavabo, vaig treure del calaix el flascó de colònia Christian Dior que algú li havia regalat i el vaig destapar. En olorar-lo, vaig sentir la mateixa olor que havia sentit darrere les orelles de la Kumiko el matí que havia marxat de casa. Vaig buidar el flascó a la pica, ben a poc a poc. Mentre el líquid s’escolava pel forat, vaig sentir un intens perfum de flors (el nom de les quals no podria recordar) que em va remoure els records. Em vaig rentar la cara i les dents envoltat d’aquella olor. I llavors vaig decidir anar a veure la May Kasahara.

Com sempre, em vaig quedar plantat al carreró, darrere la casa dels Miyawaki, esperant que sortís la May Kasahara, però aquell cop no va sortir. Em vaig recolzar a la tanca, em vaig posar un caramel de llimona a la boca, vaig mirar l’escultura de l’ocell i vaig pensar en la carta del tinent Mamiya. Al cap de poc va començar a fer-se fosc. Quan feia prop de mitja hora que m’esperava, ho vaig deixar estar. La May Kasahara no devia ser-hi.

Vaig tornar a casa pel carreró i vaig saltar el mur de ciment. Dins de casa estava tot tenyit de la llum blavosa i serena d’aquell capvespre d’estiu. I hi havia la Creta Kano. Em va semblar que somiava. Però allò era la continuació de la realitat. A l’aire encara hi surava la fragància de la colònia que havia abocat a la pica del lavabo. La Creta Kano estava asseguda al sofà, amb les mans sobre els genolls. Jo m’hi vaig acostar, però ella no va fer cap moviment, com si el temps estigués aturat. Vaig encendre el llum i em vaig asseure a la cadira que hi havia davant d’ella.

—La porta era oberta —va dir per fi la Creta Kano—. I m’he pres la llibertat d’entrar.

—No passa res —vaig dir—. Sempre deixo obert.

Portava una brusa de randa de color blanc, una faldilla folgada de color malva i unes arracades molt grosses. També duia un parell de polseres ben grosses al canell esquerre. En veure-les, em vaig quedar parat. Eren gairebé idèntiques a les que li havia vist en el somni. Anava pentinada i maquillada com sempre. Semblava que acabés de sortir de la perruqueria, amb tots els cabells a lloc gràcies a la laca.

—No tenim gaire temps —va dir—. He de marxar de seguida. Però havia de parlar amb vostè, senyor Okada. Avui ha vist la meva germana i el senyor Noboru Wataya, ¿oi?

—No es pot dir que hagi estat una trobada gaire divertida.

—¿I no hi ha res que vulgui preguntar-me, senyor Okada?

No parava de trobar-me gent que em feia tota mena de preguntes.

—Voldria saber més coses d’en Noboru Wataya —vaig dir—. Em fa l’efecte que n’he de saber més coses.

Ella va assentir amb el cap.

—A mi també m’agradaria saber més coses d’ell. Em sembla que la meva germana ja l’hi va dir que una vegada em va vexar. Ara mateix no l’hi puc explicar. Ja l’hi explicaré un altre dia. Sigui com sigui, va ser un fet que va tenir lloc en contra de la meva voluntat. Ja s’havia acordat que havia de mantenir relacions amb ell, de manera que no es pot dir que fos una violació en el sentit estricte de la paraula. Tot i així, em va vexar, i això em va fer canviar molt com a persona en molts sentits. Al final me’n vaig poder recuperar. De fet, gràcies a aquella experiència i, evidentment, amb l’ajut de la meva germana, vaig arribar a un estadi més elevat. Deixant de banda el resultat, però, el fet és que en Noboru Wataya em va vexar i em va violar en contra de la meva voluntat. Va tenir un comportament equivocat i molt perillós. M’hauria pogut perdre per sempre. ¿M’entén?

No cal dir que no l’entenia.

—És clar que també he mantingut relacions amb vostè, senyor Okada —va prosseguir—. Però ha estat una cosa que s’ha fet per un objectiu correcte i d’una manera correcta. Amb aquestes relacions no em sento pas vexada.

Em vaig quedar mirant la Creta Kano a la cara, com si mirés una paret amb taques de colors.

—¿Diu que ha mantingut relacions amb mi?

—Sí —va dir ella—. El primer cop només ho vaig fer amb la boca, però el segon vam mantenir relacions. I tots dos cops a la mateixa habitació. Segur que se’n recorda. El primer cop no vam tenir gaire temps i ens vam haver d’afanyar. Però el segon ens ho vam poder prendre amb més calma.

No vaig poder respondre res.

—El segon cop jo portava un vestit de la seva esposa. Un de blau. I al canell esquerre hi duia dues polseres com aquestes. ¿Oi que sí? —va dir, allargant el braç esquerre amb les dues polseres cap a mi.

Jo vaig fer que sí amb el cap.

—Evidentment, no és que mantinguéssim relacions en la realitat —va dir la Creta Kano—. Quan vostè va ejacular, no ho va pas fer dintre meu sinó dintre de la seva consciència. ¿Ho entén? Era una consciència fabricada. Però, tot i així, vostè i jo compartim la consciència d’haver mantingut relacions.

—¿I per a què serveix fer una cosa així?

—Per conèixer —va respondre ella—. Per conèixer més coses i amb més profunditat.

Vaig deixar anar un sospir. Es mirés com mirés, era una història sense cap ni peus. El cert, però, era que havia descrit l’escena dels meus somnis d’una manera molt acurada. Mentre li mirava les polseres del canell esquerre, em vaig passar un dit pels llavis.

—Potser és que sóc una mica ximple, però no puc pas dir que hagi entès tot el que m’ha explicat.

—En el seu segon somni, senyor Okada, mentre estava mantenint relacions amb vostè, em va substituir una altra dona, ¿oi? No sé qui era. Però pot ser que aquest fet li suggereixi alguna cosa. Això és el que volia dir-li.

Jo no vaig dir res.

—No cal que se senti culpable per haver mantingut relacions amb mi —va afegir la Creta Kano—. ¿D’acord, senyor Okada? Sóc una prostituta. Abans era una prostituta de la carn, i ara sóc una prostituta de la consciència.

En aquell moment, la Creta Kano es va aixecar de la cadira, es va agenollar al meu costat i em va agafar una mà entre les seves. Eren unes mans càlides, petites i suaus.

—Sisplau, abraci’m, senyor Okada —em va demanar.

Jo la vaig abraçar. Si he de dir la veritat, no tenia ni idea de què havia de fer. Em va semblar que no hi havia cap mal a abraçar-la allà mateix. No sé com explicar-ho, però això és el que em va semblar. Li vaig envoltar el cos esvelt amb els braços, com si estiguéssim a punt de ballar. Com que era més baixa que jo, el cap li va quedar just per sobre la meva barbeta. Els pits pressionaven la meva panxa. Va prémer la galta al meu pit i es va posar a plorar en silenci. Vaig notar l’escalfor i la humitat de les llàgrimes a través de la samarreta. Vaig veure com se li engronsaven els cabells perfectament pentinats. Semblava que tingués un somni molt real, però no era pas un somni.

Després d’estar-nos una bona estona d’aquella manera, sense moure’ns, la Creta Kano es va separar de mi com si de sobtés s’hagués recordat d’alguna cosa. Llavors em va mirar mantenint una mica la distància.

—Moltes gràcies, senyor Okada —va dir—. Me n’haig d’anar.

Tot i que havia plorat molt, tenia el maquillatge gairebé intacte. El sentit de la realitat estava estranyament absent.

—¿Tornarà a aparèixer en els meus somnis? —li vaig demanar.

—No ho sé —va dir, fent que no amb el cap—. No ho sé pas. Però confiï en mi. Passi el que passi, no tingui por ni es protegeixi de mi. ¿M’ho promet, senyor Okada?

Jo vaig fer que sí amb el cap.

I llavors la Creta Kano va marxar.

La foscor s’havia fet més densa. Jo tenia la samarreta xopa del pit. No em vaig poder adormir fins a l’alba. No tenia son i, a més, em feia por adormir-me. Tenia la sensació que si m’adormia quedaria envoltat d’una sorra movedissa que se m’enduria a un món del qual no podria tornar mai més. Em vaig quedar al sofà esperant que arribés el matí, bevent brandi i pensant en tot el que m’havia dit la Creta Kano.

Quan es va fer de dia, dins de casa encara hi suraven la fragància de la colònia Christian Dior i la presència de la Creta Kano, talment com un parell d’ombres presoneres.