14

LA NOVA SORTIDA DE LA CRETA KANO

La Creta Kano va continuar el relat.

—Vaig viure uns quants dies amb la sensació que el cos se m’havia desgavellat. Quan caminava, em semblava que els peus no em tocaven a terra. Quan menjava, era com si no mastegués res. Quan m’estava quieta, m’assaltava la por de caure per sempre en un espai sense terra ni sostre, o d’anar pujant per sempre estirada per un globus. Ja no podia connectar els moviments ni les sensacions del meu cos amb el meu jo. Anaven com volien, deslligats de la meva voluntat. Sense sentit ni direcció. I jo no sabia com posar ordre en aquella confusió. L’únic que podia fer era esperar pacientment que tot tornés al seu lloc. Vaig dir als de casa que no em trobava gaire bé i em vaig passar dia i nit tancada a l’habitació, pràcticament sense menjar i sense moure’m.

»Vaig passar uns quants dies sumida en aquell caos. I llavors, al tercer o quart dia, van arribar la pau i la calma, talment com si hagués passat una tempesta. Vaig mirar al meu voltant i em vaig descobrir a mi mateixa. Em vaig adonar que m’havia convertit en una persona nova, diferent de com havia estat fins llavors. Aquell era el meu tercer jo. El primer havia estat el jo que havia viscut en un suplici de dolor interminable. El segon el que havia viscut en una insensibilitat lliure de dolor. El primer havia estat el meu jo original, el que no s’havia pogut alliberar del feixuc jou del dolor. I, quan havia provat d’alliberar-me’n amb aquell intent de suïcidi fallit, m’havia convertit en el meu segon jo. Aquell segon jo havia estat un jo provisional. Era cert que el dolor que m’havia mortificat fins llavors havia desaparegut, però juntament amb el dolor també havia perdut totes les altres sensacions. Les ganes de viure, la vitalitat, la capacitat de concentració… tot havia marxat amb el dolor. I finalment, després de passar per aquell estrany període de transició, estrenava un tercer jo. Encara no sabia si aquell nou jo era el que hauria hagut de ser sempre, però, tot i que vagament, sí que em feia l’efecte que avançava en la direcció correcta.

La Creta Kano va aixecar el cap i em va mirar als ulls, com si hi busqués alguna reacció al seu relat. Tenia les mans posades sobre la taula.

—O sigui que, gràcies a en Noboru Wataya, es va convertir en una nova persona —vaig dir.

—Diria que sí —va dir la Creta Kano. Llavors va assentir uns quants cops. Tenia una cara inexpressiva, com el fons d’un llac sec—. Gràcies a l’intens plaer sexual que vaig sentir per primer cop a la vida mentre aquell home m’acariciava i m’abraçava, es va produir una gran transformació en el meu cos. No sé per què va passar, ni per què va haver de ser justament amb ell. Independentment del procés que seguís, però, el cert és que quan me’n vaig adonar ja estava ficada en un altre contenidor. I, quan vaig haver superat la profunda confusió en què havia caigut, em vaig esforçar per acceptar aquell meu nou jo com una cosa «més autèntica». Com a mínim, havia superat aquella insensibilitat que per a mi havia estat com una presó sufocant.

»Tot i així, durant molt temps em va quedar un mal regust de boca, em va acompanyar una mena d’ombra fosca que es projectava sobre mi. Cada cop que recordava els deu dits d’aquell home, cada cop que recordava el que m’havia ficat a dins, cada cop que recordava els grumolls enganxosos que m’havien sortit (o que m’havia semblat que em sortien) del cos, m’assaltava una gran inquietud. Sentia una ràbia i una desesperació que no podia controlar. Tenia ganes d’esborrar tots els esdeveniments d’aquell dia de la meva memòria, però no podia. Aquell home m’havia obligat a obrir alguna cosa dins meu, i la sensació d’haver estat oberta a la força estava lligada inextricablement al record d’aquell home. Dins meu hi havia quedat una impuresa que no podia ignorar. Era una sensació contradictòria. ¿M’entén? La transformació que havia experimentat era correcta, no havia estat cap error. Però, per altra banda, el que l’havia provocat havia estat un acte impur, una equivocació. I aquesta contradicció, aquesta divisió, em va fer patir durant molt temps.

La Creta Kano es va tornar a mirar les mans, posades sobre la taula.

—I llavors vaig deixar de vendre el meu cos —va prosseguir, amb un rostre inexpressiu—. Ja no tenia sentit.

—¿No li va costar deixar-ho? —li vaig preguntar.

La Creta Kano va fer que no amb el cap.

—Ho vaig deixar així com així, sense dir res a ningú. I no hi va haver cap problema. Va ser massa fàcil i tot. Em pensava que com a mínim em trucarien, i ja estava preparada. Però no van dir res. Sabien la meva adreça i el meu número de telèfon. M’haurien pogut amenaçar. Però al final no va passar res.

»D’aquesta manera, vaig tornar a ser una noia normal, si més no exteriorment. En aquell moment ja havia tornat tots els diners que devia al meu pare i, a més, havia pogut estalviar una bona quantitat. Amb els diners que li vaig donar, el meu germà es va comprar un altre cotxe com d’aquí a allà. No es podia imaginar què havia fet per guanyar-los.

»Necessitava temps per acostumar-me al meu nou jo. Havia de saber quina mena de persona era, com funcionava, què sentia. Vaig haver d’esbrinar-ho per mitjà de l’experiència, vaig haver de memoritzar-ho i d’emmagatzemar-ho. ¿M’entén? Tot el que tenia a dins s’havia vessat i s’havia perdut. Era una persona nova, però també pràcticament buida. Vaig haver d’anar omplint aquell buit de mica en mica. Vaig haver de construir el meu jo, o allò que conformava el meu jo, amb les meves pròpies mans.

»Encara era estudiant, però no tenia ganes de tornar a la universitat. Sortia de casa de bon matí, me n’anava a un parc i m’asseia en un banc, tota sola, sense fer res. O passejava. Quan plovia, anava a la biblioteca, posava un llibre sobre la taula i feia veure que llegia. Em podia passar un dia sencer dins un cinema, o fent voltes dalt d’un tren de la línia Yamanote. Era com si surés tota sola en l’espai, envoltada de foscor. No tenia ningú amb qui parlar. Si hi hagués hagut la meva germana, hauria pogut explicar-l’hi tot, però, com ja li vaig dir, en aquell moment ella era molt lluny, fent exercicis espirituals a l’illa de Malta. No en sabia l’adreça, i per tant, no podia ni escriure-li. Per això vaig haver de resoldre-ho tot jo sola. No hi havia cap llibre que expliqués una experiència semblant a la que havia viscut. Tot i estar sola, però, no era infeliç, ja que em podia aferrar a mi mateixa. Almenys en aquell moment tenia un jo al qual podia aferrar-me.

»Aquell nou jo notava el dolor, però no pas amb la intensitat d’abans. Alhora, però, vaig aprendre la manera d’evitar-lo. És a dir, vaig aprendre a allunyar-me d’aquell cos que sentia el dolor. ¿M’entén? Vaig aprendre a dividir-me entre la meva part física i la meva part no física. Explicat així, amb paraules, pot semblar difícil, però un cop ho aprens no ho és tant. Quan ve el dolor, m’allunyo de la meva part física. És com quan ve algú que no vols veure i te’n vas d’amagat a una altra habitació. Ho puc fer amb tota naturalitat. Llavors m’adono que el meu cos pateix, noto la presència del dolor, però de fet no hi sóc. Sóc a l’habitació del costat. Per això el jou del dolor ja no m’esclavitza.

—Així, ¿es pot distanciar de vostè mateixa sempre que ho vol?

—No —va respondre la Creta Kano després de pensar-hi una estona—. Al principi només podia fer-ho quan el meu cos tenia algun dolor físic. És a dir, el dolor era la clau per poder dividir la consciència. Després, amb l’ajuda de la Malta, vaig aprendre a fer-ho, fins a un cert punt, per voluntat pròpia. Però això va ser després.

»Mentre em passava tot això, vaig rebre una carta de la Malta. Em deia que, després de tres anys, per fi havia acabat els exercicis espirituals a l’illa de Malta i que tornava al Japó al cap d’una setmana. No tenia previst viatjar més i volia quedar-se a viure aquí definitivament. Em vaig alegrar molt de poder retrobar la Malta. Feia més de set anys que no ens vèiem. Tal com li he dit, la Malta és l’única persona d’aquest món amb qui em podia sincerar de tot cor.

»El dia que va tornar al Japó, li vaig explicar tot el que m’havia passat. La Malta va escoltar tota la meva història en silenci. No em va fer ni una pregunta. Quan vaig acabar, va sospirar profundament i em va dir: “Hauria hagut de ser al teu costat per protegir-te. No sé per què no em vaig adonar que tenies uns problemes tan greus. Potser és perquè eres massa a prop meu. Sigui com sigui, jo tenia coses per fer. Hi havia uns quants llocs on havia d’anar tota sola. No ho podia pas triar”.

»Jo li vaig dir que no s’hi amoïnés, que era un problema meu i que me n’anava sortint a poc a poc. La Malta es va quedar una estona pensant en silenci, i després em va dir: “Suposo que tot el que t’ha passat des que jo vaig marxar del Japó ha estat cruel i amarg. Però, tal com has dit tu mateixa, de mica en mica t’has anat acostant a la persona que havies de ser. Els pitjors moments ja han passat i no tornaran. Tot això ja no ho tornaràs a viure. Sé que no serà fàcil, però amb el temps ho oblidaràs. Una persona no pot viure prescindint del seu jo veritable. És com la base. Si no tens una base, no pots construir-hi res a sobre. Hi ha una cosa, però, que no has d’oblidar, i és que aquell home et va vexar. Això no hauria hagut de passar. Segons com hagués anat, t’hauries pogut perdre per sempre, t’hauries pogut quedar errant en el no-res més absolut. Per sort, però, en aquell moment no eres el teu jo real i per això el que et va fer va tenir l’efecte invers. Gràcies a això, vas poder desfer-te del teu ‘jo transitori’. Vas estar molt de sort. De tota manera, encara tens una taca dins teu, i en algun moment l’hauràs de treure. I jo no puc fer-ho. No sé com es fa. Hauràs de descobrir-ho pel teu compte”.

»Llavors la meva germana em va posar el nom de Creta Kano. Com que havia tornat a néixer, necessitava un nom nou. Em va agradar de seguida. La Malta em va començar a fer servir de mèdium espiritual. Sota el seu guiatge, he anat aprenent a controlar-me i a separar el cos i l’esperit. Per primer cop a la vida he pogut viure en pau. Evidentment, encara no he pogut arribar al meu jo veritable. Encara em falta molt. Però ara tinc la Malta al costat, que és una persona en qui puc confiar. Ella em comprèn i m’accepta tal com sóc. És la meva guia i la meva protecció.

—I llavors va veure en Noboru Wataya per segon cop, ¿oi?

La Creta Kano va fer que sí amb el cap.

—Sí, el vaig tornar a veure —va dir—. Enguany, a primers de març. Feia més de cinc anys que havia patit aquella transformació després d’estar amb ell, i que havia començat a treballar amb la Malta. El vaig veure per segon cop quan va venir a casa nostra per parlar amb la Malta. Jo no hi vaig parlar. Només el vaig entreveure al rebedor. Però només de veure’l em vaig quedar fulminada, com si m’hagués caigut un llamp a sobre. Era l’últim home amb qui havia estat com a prostituta.

»Vaig cridar la Malta i vaig dir-li que aquell era l’home que m’havia ultratjat. “Entesos”, em va dir la meva germana. “Deixa-m’ho a mi. Tu no pateixis. Queda’t aquí amagada, que no et vegi”. Jo vaig fer el que em va dir. Per això no sé de què van parlar ell i la Malta.

—Però, ¿què podia voler en Noboru Wataya de la Malta Kano?

La Creta Kano va fer que no amb el cap.

—No ho sé, senyor Okada.

—Normalment, però, la gent que va a casa seva és que vol alguna cosa, ¿oi?

—Sí, és clar.

—¿Per què ve la gent, per exemple?

—Per tota mena de coses.

—¿Com ara quines?

La Creta Kano es va mossegar una mica el llavi.

—Per trobar coses que han perdut, perquè els diguem el destí o el futur… per tot.

—¿I vostès ho saben?

—Sí —va respondre la Creta Kano. Llavors es va assenyalar el pols—. Evidentment, no és que ho sapiguem tot. Però la majoria de respostes les tenim aquí. Només cal entrar-hi.

—¿Com qui baixa al fons d’un pou?

—Exacte.

Vaig posar els colzes sobre la taula i vaig respirar a poc a poc, ben profundament.

—Si pot, m’agradaria que m’expliqués una cosa —li vaig dir—. Vostè ha aparegut uns quants cops en els meus somnis. Ho ha fet sempre expressament, per voluntat pròpia, ¿oi?

—Sí —va respondre la Creta Kano—. Ho he fet per voluntat pròpia. He entrat en la seva consciència i he fet l’amor amb vostè.

—Pot fer coses així.

—Sí. És una de les facultats que tinc.

—Vostè i jo hem fet l’amor en la meva consciència —vaig dir. Just quan vaig haver dit aquella frase, em vaig sentir com si hagués penjat un gran quadre surrealista en una paret blanca. Vaig repetir la frase com si m’allunyés de la paret per comprovar que el quadre no estava tort—. Vostè i jo hem fet l’amor en la meva consciència. Però jo no els he demanat mai res, a vostès. No he volgut saber mai res, ¿oi que no? ¿Com és, doncs, que ha fet això amb mi?

—Perquè m’ho va manar la Malta.

—Així, la Malta Kano l’ha fet entrar en la meva consciència per buscar-hi alguna resposta, ¿oi? ¿Per què ho ha fet? ¿Per buscar-hi una resposta per a en Noboru Wataya? ¿O potser per a la Kumiko?

La Creta Kano es va estar una estona en silenci. Semblava confosa.

—No ho sé —va dir finalment—. La Malta no em dóna mai cap informació detallada. D’aquesta manera puc fer de mèdium amb més espontaneïtat. Només sóc un instrument. Ella és qui s’encarrega de donar un sentit al que jo trobo. El que vull que sàpiga, però, és que la Malta està bàsicament de part seva, senyor Okada. Jo odio en Noboru Wataya, i la Malta pensa sobretot en el meu bé. I jo diria que ho va fer per vostè, senyor Okada.

—Escolti’m, senyoreta Kano, no sé per què, però des que vostès dues van aparèixer en la meva vida que no paren de passar coses al meu voltant. No dic que tot sigui culpa seva. I pot molt ben ser que hagin fet coses per mi. Però, parlant clar, no puc pas dir que m’hagin fet més feliç. Més aviat al contrari: he perdut moltes coses. Primer va desaparèixer el gat. Després va desaparèixer la meva dona. La Kumiko m’ha escrit una carta explicant-me que feia temps que es ficava al llit amb un altre home. M’he quedat sense amics. M’he quedat sense feina i sense ingressos. No tinc cap perspectiva de futur ni cap objectiu per continuar vivint. ¿Tot això ho han fet per mi?

—Entenc perfectament com se sent. És normal que estigui enfadat. Tant de bo pogués explicar-l’hi tot clarament.

Vaig sospirar i em vaig passar la mà per la taca de la galta.

—Bé, deixi-ho estar. Només ho deia per mi. No s’hi amoïni.

—És cert que aquests últims mesos han passat moltes coses al seu voltant, senyor Okada —va dir la Creta Kano, mirant-me a la cara—. I pot ser que nosaltres hi tinguem una certa responsabilitat. Però són coses que tard o d’hora havien de passar. I, si havien de passar, val més que hagin passat d’hora que tard, ¿no troba? Jo ho veig així. Pensi que hauria pogut ser molt pitjor, senyor Okada.

La Creta Kano va dir que sortia per anar a comprar al supermercat del barri. Jo li vaig donar diners i li vaig suggerir que es posés una roba més adequada per sortir. Ella va assentir i se’n va anar a l’habitació. Va tornar amb una brusa de cotó de color blanc i una faldilla de flors verda de la Kumiko.

—¿Segur que no el molesta que em posi la roba de la seva esposa, senyor Okada?

Vaig fer que no amb el cap.

—A la carta em deia que ho podia llençar tot. No farà cap mal a ningú posant-se aquesta roba.

A la Creta Kano li anava bé tota la roba de la Kumiko. Fins i tot feien el mateix peu. En veure-la vestida amb la roba i les sandàlies de la meva dona, em va fer l’efecte que la realitat tornava a canviar de direcció, com un gran vaixell de passatgers que canviava de rumb.

Quan la Creta Kano va haver marxat, em vaig estirar al sofà i em vaig quedar mirant el jardí distretament. Va tornar amb taxi al cap de menys de mitja hora, carregada amb tres grans bosses plenes de menjar. Es va posar a la cuina i va fer ous amb pernil i una amanida de sardines.

—Digui’m, senyor Okada, ¿li interessa l’illa de Creta? —em va preguntar de sobte, després de dinar.

—¿L’illa de Creta? —vaig fer jo—. ¿Vol dir l’illa de Creta del Mediterrani?

—Exacte.

Vaig fer que no amb el cap.

—No ho sé, si m’interessa. De fet, no hi he pensat mai.

—¿No li agradaria que hi anéssim tots dos?

—¿Que anéssim vostè i jo a Creta? —vaig repetir.

—Si vol que li digui la veritat, tinc ganes de marxar una temporada del Japó. Aquesta és la conclusió a què vaig arribar dins el pou, després que vostè marxés. Des que la Malta em va posar aquest nom que he volgut anar-hi. He llegit uns quants llibres sobre l’illa. Fins i tot he estudiat grec pel meu compte per quedar-m’hi a viure una temporada. Tinc uns quants diners estalviats. Per això no s’ha de preocupar.

—¿I la Malta Kano ho sap, que vol anar a Creta?

—No, encara no n’hi he dit res. Però si li dic que vull anar-hi, ella no s’hi oposarà. Deurà pensar que m’anirà bé. Aquests últims cinc anys m’ha fet servir de mèdium, però no m’ha considerat com un simple instrument. En cert sentit, m’ha ajudat a recuperar-me. Pensa que, fent passar la consciència o els egos de tantes persones a través meu, podré obtenir la meva pròpia personalitat. ¿Ho entén? És com si aprengués qui sóc a partir de l’experiència que em proporcionen els altres.

»Ara que ho penso, és el primer cop que dic clarament a algú que vull fer una cosa. En realitat, no ho he pensat mai. Des del moment en què vaig néixer, vaig viure sempre al voltant del dolor. El meu únic objectiu a la vida era trobar la manera de conviure amb el dolor. I als vint anys, quan el dolor va desaparèixer després que intentés suïcidar-me, em vaig quedar sumida en una profunda insensibilitat. Era com un cadàver ambulant. Tenia el cos embolcallat amb un gruixut vel que m’impedia sentir res. No tenia ni un bri de voluntat. I més endavant, quan en Noboru Wataya em va violar físicament i em va forçar a obrir la consciència, em vaig convertir en el meu tercer jo. Tot i així, era un jo que encara no era jo tal com he de ser. El que vaig obtenir no va ser sinó el mínim indispensable per poder esdevenir el meu jo. Un simple recipient. I com a tal, i sota el guiatge de la Malta, he permès que passessin moltes identitats a través meu. Així han estat els vint-i-sis anys de la meva vida. Intenti imaginar-s’ho. M’he passat vint-i-sis anys sense ser res. Me’n vaig adonar de sobte, quan estava pensant al fons del pou. Durant tot aquest temps, no he estat res, em vaig dir. No he estat més que una prostituta. Una prostituta de la carn i una prostituta de la consciència.

»Però ara estic buscant convertir-me en un jo nou. Ja no sóc ni un recipient ni un instrument. Estic intentant construir el meu jo autèntic sobre aquesta base.

—Ja entenc el que diu, però, ¿per què vol que vingui a Creta amb vostè?

—Perquè em sembla que ens pot anar bé a tots dos, a mi i a vostè —va dir la Creta Kano—. Ara mateix no hi ha cap necessitat que siguem aquí. De fet, potser fins i tot val més que no hi siguem. Digui’m, senyor Okada, ¿té cap pla per al futur immediat, alguna cosa pensada?

Jo vaig fer que no amb el cap, en silenci.

—Tots dos hem de començar de nou —va dir la Creta Kano, mirant-me als ulls—. I em sembla que anar a Creta no és un mal començament.

—Potser no —vaig admetre—. És una mica sobtat, però com a començament no està gens malament.

La Creta Kano em va somriure. Era el primer cop que ho feia. En veure el seu somriure, em va semblar que la història començava a avançar en la direcció correcta.

—No hi ha pressa —va dir—. Encara que ens afanyem, necessitaré com a mínim quinze dies per tenir-ho tot a punt. Mentrestant, pensi-s’ho amb calma. No sé si podré donar-li res. No tinc res per donar. Estic literalment buida. El que he de fer és anar omplint aquest recipient a poc a poc. Però, si a vostè li va bé, el que podré donar-li serà aquest jo meu, senyor Okada. Em sembla que podem ajudar-nos.

Vaig assentir amb el cap.

—Abans, però, he de pensar i resoldre unes quantes coses —vaig dir.

—Si al final em diu que no vol venir a Creta, no m’ofendré. Em sabrà greu, però vull que m’ho digui amb tota sinceritat.

La Creta Kano va passar la nit a casa. A última hora de la tarda va proposar que anéssim a passejar per un parc del barri. Vaig decidir ignorar la taca de la galta i sortir de casa. No calia donar-hi tanta importància. Després de passejar una hora en l’agradable capvespre d’estiu, vam tornar a casa i vam fer un sopar senzill.

Mentre passejàvem li vaig explicar amb detall el contingut de la carta de la Kumiko. Li vaig dir que segurament no tornaria. Que havia tingut un amant amb qui s’havien vist durant més de dos mesos. Que havia deixat aquell home però no tenia intenció de tornar amb mi. La Creta Kano em va escoltar en silenci. No va fer cap comentari. Em va semblar que ja ho sabia tot. Jo devia ser el que estava més despistat en tot aquell assumpte.

Després de sopar, la Creta Kano va dir que volia dormir amb mi. Que volia mantenir relacions sexuals amb mi. Va ser tan sobtat que no vaig saber què fer.

—És tan sobtat que no sé què fer —li vaig dir amb total sinceritat.

Ella em va mirar a la cara.

—Tant si ve a Creta amb mi com si no, vull que em faci l’amor una vegada com a prostituta. Vull que aquesta nit em compri el cos, senyor Okada. I llavors, després d’aquest últim cop, deixaré de ser prostituta tant de la carn com de la consciència. Fins i tot abandonaré el nom de Creta Kano. Però per fer-ho necessito un punt final ben visible que m’indiqui on s’acaba aquesta història.

—Ja entenc que necessiti un punt final, però, ¿per què ha de dormir amb mi?

—¿No ho entén, senyor Okada? Si dormo amb el seu jo real, si faig l’amor amb vostè en la realitat, passaré a través seu. I d’aquesta manera podré netejar la deshonra que encara duc a dins. Aquest serà el punt final.

—Em sap greu, però jo no tinc el costum de comprar cossos.

La Creta Kano es va mossegar el llavi.

—Doncs fem una cosa: en lloc de diners, doni’m roba de la seva dona. I sabates. Serà un preu simbòlic pel meu cos. És una bona idea, ¿no? D’aquesta manera podré salvar-me.

—¿Què vol dir que se salvarà? ¿Que es deslliurarà de la taca que li va deixar a dins en Noboru Wataya?

—Exacte.

La vaig mirar a la cara. Sense les pestanyes postisses, semblava més infantil que de costum.

—Escolti, ¿qui coi és aquest Noboru Wataya? Ja sé que és el meu cunyat, però en realitat no en sé quasi res. No tinc ni idea de què pensa, ni de què vol… L’únic que sé és que no ens podem veure ni en pintura.

—En Noboru Wataya pertany a un món completament oposat al seu, senyor Okada —va dir la Creta Kano. Llavors va callar un moment per buscar les paraules més adequades—. En un món on vostè perdi, en Noboru Wataya guanyarà. En un món on vostè sigui rebutjat, en Noboru Wataya serà acceptat. I viceversa. Per això en Noboru Wataya l’odia tant.

—No ho acabo d’entendre. Per a ell, sóc tan insignificant que m’estranya que es fixi en mi. Ell és famós, té poder. Al seu costat, jo sóc un zero a l’esquerra. ¿Per què ha de dedicar temps i energies a odiar-me?

La Creta Kano va fer que no amb el cap.

—L’odi és una ombra negra i allargada. En la majoria de casos, ni la persona sobre qui es projecta sap d’on ve. És com una arma de doble tall. Si fem mal al nostre rival, també ens en fem a nosaltres mateixos. I com més mal li fem a ell, més ens en fem a nosaltres. A vegades fins i tot ens hi podem deixar la vida. Costa molt desempallegar-se de l’odi. Ja cal que vagi amb compte, senyor Okada. És un sentiment molt perillós. I un cop ha arrelat al cor, costa una barbaritat eradicar-lo.

—Vostè va notar l’arrel de l’odi dins en Noboru Wataya, ¿oi?

—Sí que la vaig notar —va respondre la Creta Kano—. És el que em va partir el cos per la meitat, el que em va deshonrar. I justament per això no vull que aquell home sigui el meu últim client com a prostituta. ¿M’entén?

Aquella nit vaig dormir amb la Creta Kano. Li vaig treure la roba de la Kumiko i vam fer l’amor. Suaument. Va ser com la prolongació dels somnis que havia tingut, com si féssim en la realitat tot el que havíem fet en els somnis. El seu cos era real, però hi faltava alguna cosa. Potser la sensació clara d’estar realment amb ella. Mentre fèiem l’amor vaig tenir la il·lusió que ho estava fent amb la Kumiko. Estava convençut que quan ejaculés em despertaria. Però no em vaig despertar. Em vaig córrer dins d’ella. Tot plegat va passar en la realitat. Però cada cop que pensava que allò era la realitat, la realitat se’m feia menys real, com si es deslligués d’aquest món i s’allunyés de nosaltres. Tot i així, no deixava de ser la realitat.

—Senyor Okada —va dir la Creta Kano, amb les mans a la meva esquena—. Vingui a Creta amb mi. Ni vostè ni jo tenim cap necessitat de quedar-nos aquí. Val més que anem a Creta. Si es queda aquí, li passarà alguna cosa dolenta. Ho sé.

—¿Alguna cosa dolenta?

—Alguna cosa molt dolenta —va predir la Creta Kano, amb una veu fluixa però clara.

Com l’ocell profeta que vivia al bosc.