8

LA NUTMEG I EN CINNAMON

El gat tenia taques de fang per tot el cos, des de la cara fins a la punta de la cua. Tenia el pèl embolicat i ple de boles, com si hagués estat molt temps rebolcant-se en un lloc molt brut. El vaig agafar i el vaig examinar amb deteniment. Roncava excitat i estava una mica desmillorat, però a part d’això no li vaig trobar cap canvi en la cara, en el cos ni en el pelatge. No semblava que hagués estat quasi un any fora de casa. Més aviat semblava que acabés de tornar d’una nit de gresca.

Li vaig posar un plat al porxo amb verat esmollat que havia comprat al súper. El gat se’l va menjar en un tres i no res, com si tingués molta gana, ennuegant-se i traient de tant en tant el que no podia empassar-se. Vaig agafar de sota la pica el plat fondo on abans solia beure i l’hi vaig omplir d’aigua ben fresca. Se la va beure quasi tota. Finalment, després de descansar un moment, va començar a llepar-se per treure’s la brutícia. Quan estava a mig fer, però, va venir cap a mi com si es recordés d’alguna cosa, se’m va enfilar a la falda i s’hi va adormir ben arraulit.

Es va posar a dormir amb les potes de davant doblegades sota el cos i tapant-se la cara amb la cua. Al principi feia uns roncs molt forts, però de mica en mica es va anar relaxant fins que es va quedar adormit com un soc. Jo estava assegut al porxo, al sol, i el vaig acariciar suaument per no despertar-lo. M’havien passat tantes coses que pràcticament m’havia oblidat que hagués desaparegut. Em vaig emocionar de tenir aquell animaló suau i petit a la falda i de veure com dormia confiant plenament en mi. Li vaig posar la mà al pit. El cor li bategava amb uns batecs fluixos i ràpids, però que, igual que els meus batecs, marcaven un temps fet a la mida del seu cos.

No em podia imaginar on havia estat, què hi havia fet i per què de sobte havia tornat. M’hauria agradat preguntar-li on s’havia ficat, què havia fet durant quasi un any i on havia deixat el rastre del temps que havia perdut.

Vaig anar a buscar un coixí vell i hi vaig deixar el gat a sobre. Tenia el cos flàccid com un manat de roba acabada de rentar. Quan el vaig aixecar va obrir una mica els ulls i la boca, però no va miolar. Es va col·locar bé sobre el coixí, va badallar i es va tornar a adormir. Jo vaig anar a la cuina a endreçar el menjar que havia comprat. Vaig ficar el tofu, la verdura i el peix a la nevera, i vaig donar un cop d’ull al porxo. El gat continuava dormint en la mateixa postura que l’havia deixat. Li havíem posat Noboru Wataya mig de broma perquè la seva mirada ens recordava a la del germà de la Kumiko, però no es deia pas així. De fet, havien passat sis anys sense que li haguéssim posat un nom com cal.

Encara que fos de broma, ja no podia continuar dient-li Noboru Wataya. En aquells sis anys la presència del Noboru Wataya de debò s’havia fet massa important, i per tant, no podia continuar cridant el nostre gat d’aquella manera. Havia de trobar-li un nom nou mentre fos amb mi. I com més aviat millor. Havia de ser un nom senzill, concret i real. Un nom que es pogués veure amb els ulls i tocar amb les mans. Havia d’esborrar completament el record, l’eco i el significat del nom Noboru Wataya.

Vaig agafar el plat on li havia posat el peix. Estava tan net i brillant que semblava acabat de rentar i eixugar. El devia haver trobat molt bo. Em vaig alegrar d’haver comprat peix just el dia que havia tornat el gat. Em va semblar que era un bon presagi, tant per al gat com per a mi, i se’m va acudir que podia posar-li Verat. Mentre li fregava darrere l’orella, li vaig dir: «¿Què et sembla? Ja no ets el Noboru Wataya. Ara ets el Verat». M’hauria agradat anunciar-ho al món cridant ben fort.

Vaig estar fins al vespre llegint al porxo, assegut al costat del Verat. Ell dormia profundament, com si hagués de recuperar alguna cosa. El sentia bleixar com si fos una manxa que se sentís al lluny. La panxa li pujava i baixava a poc a poc, seguint el ritme de la respiració. Jo allargava la mà de tant en tant per tocar el seu cos calent i per assegurar-me que encara hi era. La sensació d’allargar la mà i tocar alguna cosa, notar alguna escalfor, era meravellosa. Sense adonar-me’n, l’havia perdut durant massa temps.

L’endemà al matí el Verat encara hi era. Quan em vaig despertar el vaig trobar al meu cantó, adormit de costat i amb les potes ben estirades. A mitja nit es devia haver despertat per llepar-se tot el cos, ja que el fang i els bolics de pèl havien desaparegut. Tornava a tenir el pelatge tan bonic que havia tingut sempre. Després d’acariciar-lo una estona, li vaig donar esmorzar i li vaig canviar l’aigua. Llavors me’n vaig allunyar una mica i el vaig cridar amb el nom nou. Al tercer cop per fi se’m va acostar i em va respondre amb un miol fluixet.

Jo havia de començar un nou dia. Em vaig dutxar, em vaig planxar una camisa neta i em vaig posar uns pantalons de cotó i les vambes noves. El cel estava una mica ennuvolat, però com que no feia fred vaig decidir posar-me un jersei gruixut en lloc de l’abric. Vaig anar amb tren fins a Shinjuku, vaig passar pel passadís subterrani, em vaig arribar a la placeta de la sortida oest i em vaig asseure al banc de sempre.

La dona va aparèixer a les tres tocades. Ni ella es va sorprendre de veure’m allà, ni jo em vaig sorprendre que se m’acostés. Ni tan sols ens vam saludar, com si ja haguéssim quedat de trobar-nos. Jo vaig aixecar una mica el cap, i ella va tòrcer una mica els llavis.

Portava una americana de cotó de color taronja, molt primaveral, una faldilla ajustada de color topazi, i unes arracades d’or molt petites. Se’m va asseure al costat i, com sempre feia, va treure un paquet de Virginia Slim de la bossa, es va posar una cigarreta als llavis i la va encendre amb l’encenedor daurat. Aquell cop ja no me’n va oferir. Després de fer dues o tres pipades a la cigarreta, absorta en els seus pensaments, la va deixar caure a terra, com si volgués comprovar que la força de la gravetat continuava funcionant. Llavors em va donar un copet al genoll i em va dir: «Som-hi». Es va aixecar. Jo vaig trepitjar la cigarreta per apagar-la i la vaig seguir. Va aixecar una mà per aturar un taxi que passava i hi va pujar. Jo em vaig asseure al seu costat. Va dir una adreça d’Aoyama al taxista amb veu clara. Des del moment en què el taxi es va ficar en el trànsit dens fins que va arribar a l’avinguda Aoyama no va dir res més. Jo vaig anar mirant el paisatge de Tòquio per la finestreta. Entre la sortida oest de Shinjuku i Aoyama hi havia uns quants edificis nous que no havia vist mai. La dona va treure una agenda de la bossa i hi va anar apuntant alguna cosa amb un bolígraf daurat. De tant en tant es mirava el rellotge, daurat i amb forma de braçalet, com si volgués comprovar alguna cosa. Pel que semblava, tots els accessoris que tenia eren daurats. O potser era que es convertien en or així que els tocava.

Em va portar a una botiga de roba de marca d’Omotesando i m’hi va comprar dos vestits prims, l’un de color gris blavós i l’altre de color verd fosc. No haurien estat gens adequats per anar al bufet d’advocats, però només de posar-te les mànigues ja es notava que eren cars. No em va donar cap explicació. Jo tampoc no n’hi vaig demanar cap, i em vaig limitar a fer el que em deia. La situació em va recordar l’escena d’alguna pel·lícula d’art i assaig que havia vist quan era estudiant. En aquelles pel·lícules s’evitaven les explicacions, com si fossin un mal que pogués afectar el realisme de les escenes. Potser era una manera de pensar i de veure les coses, però vaig trobar molt estrany que jo, que era una persona de carn i ossos, pogués entrar en aquell món.

Com que feia una talla molt normal, pràcticament no van haver d’arreglar-me els vestits. Només van haver de retocar una mica les mànigues i els baixos dels pantalons. La dona va triar tres camises i tres corbates per a cada vestit. També va comprar un parell de cinturons i mitja dotzena de mitjons. Va pagar amb targeta de crèdit i va demanar que m’ho enviessin tot a casa. Semblava que tingués una idea molt clara de com m’havia de vestir, i de fet va tardar menys a triar totes aquelles peces del que jo hauria tardat a comprar una goma d’esborrar en una papereria. Tot i així, havia de reconèixer que tenia un bon gust impecable. Tant les camises com les corbates tenien uns colors i unes mostres que combinaven perfectament, com si les hagués triat després d’una llarga deliberació, i a més a més formaven uns conjunts d’allò més originals.

Llavors em va dur a una sabateria i m’hi va comprar dos parells de sabates que lliguessin amb els vestits. També les va triar de seguida, va pagar amb targeta i va demanar que me les enviessin a casa. Jo vaig pensar que ja ens les podíem endur, però pel que semblava ella estava acostumada a fer-ho tot d’aquella manera. Escollir les coses d’una revolada, pagar amb targeta i fer-s’ho portar.

En sortir de la sabateria, vam anar a comprar un rellotge a una joieria, on va fer el mateix. Va triar un rellotge molt elegant, amb una corretja de pell de cocodril que combinava bé amb els vestits i que li va costar cinquanta o seixanta mil iens. No va tardar gens a decidir-se. Jo portava un rellotge barat de plàstic, però no li devia agradar. En aquell cas, no va demanar que me l’enviessin a casa. El va fer embolicar i me’l va allargar sense dir res.

Tot seguit em va dur a una perruqueria unisex. Era una perruqueria enorme, semblant a un estudi de ballet, amb el terra polit i amb uns grans miralls a les parets. Hi havia unes quinze cadires al voltant de les quals els perruquers, carregats de tisores i raspalls, es movien com si fossin titellaires. Per tota la sala hi havia plantes d’interior, i pels altaveus Bose negres del sostre sonava ben fluix un solo de piano de Keith Jarrett molt repetitiu. Vaig pensar que la dona devia haver demanat hora, ja que tan bon punt hi vam entrar em van fer seure en una d’aquelles cadires. Ella va donar unes quantes indicacions detallades a un perruquer prim a qui devia conèixer. El perruquer va anar assentint sense deixar de mirar-me dins el mirall com si mirés un manat d’api sobre un bol d’arròs. S’assemblava a Soljenitsin de jove. La dona li va dir que tornaria quan acabés, i va marxar caminant ben de pressa.

Mentre em va tallar els cabells, el perruquer pràcticament no em va dir res. Només em va indicar cap on havia d’anar per rentar-me el cap i em va demanar permís per passar-me el raspall. De tant en tant, quan ell marxava un moment, jo em passava la mà per la taca de la galta. Tenia un color blau molt viu, però no la trobava ni lletja ni bruta. Era simplement una part de mi que havia d’acceptar. De tant en tant notava que algú me la mirava fixament dins el mirall, però hi havia tanta gent reflectida que no podia saber qui era.

Vaig estar llest en mitja hora. Des que havia plegat de treballar m’havia deixat créixer els cabells, però ja els tornava a tenir curts. Quan la dona va tornar em va trobar assegut en una cadira de la sala d’espera, escoltant la música i fullejant una revista. Va semblar que el nou pentinat la convencia. Es va treure un bitllet de deu mil iens de la cartera, va pagar i vam sortir plegats. Quan vam ser al carrer es va quedar plantada i em va mirar de dalt a baix, tal com jo m’havia mirat el gat. Era com si comprovés que no s’hagués deixat alguna cosa per fer. Pel que semblava, però, ja havia acabat la feina. Es va mirar el rellotge d’or i va deixar anar un sospir. Eren vora les set.

—Anem a sopar —va dir—. ¿Té gana?

Jo només havia menjat una torrada per esmorzar i un dònut per dinar.

—Potser sí —vaig respondre.

Em va portar a un restaurant italià que hi havia allà a prop. També la coneixien i, sense que diguéssim res, ens van acompanyar fins a una taula tranquil·la del fons del local. Ella va seure i, tan bon punt vaig estar instal·lat davant d’ella, em va demanar que tragués tot el que duia a les butxaques dels pantalons. La vaig obeir sense protestar. Era com si la meva realitat s’hagués separat de mi i anés errant per algun altre lloc. Vaig pensar que tant de bo pogués tornar a trobar-me. A les butxaques no hi duia gran cosa. En vaig treure les claus, un mocador i la cartera, i ho vaig deixar sobre la taula. Ella s’ho va mirar sense gaire interès, però al final va agafar la cartera i va mirar què hi duia. Devia haver-hi uns cinc mil cinc-cents iens en efectiu. I una targeta de telèfon, la targeta del banc i el carnet de la piscina municipal. Res més. No hi havia res estrany. No hi havia cap substància que calgués olorar, mesurar, sacsejar, posar a l’aigua o mirar a contrallum. M’ho va tornar tot sense canviar d’expressió.

—Demà vagi a comprar-se mitja dotzena de mocadors, una cartera nova i un clauer —em va dir—. Això ja ho pot triar vostè mateix. Per cert, ¿quan es va comprar roba interior per última vegada?

Hi vaig pensar, però no me’n recordava. Li vaig dir que no ho sabia.

—Ja fa temps, però sàpiga que m’agrada anar net i que, tot i viure sol, rento molt…

—En qualsevol cas, compri’s mitja dotzena de cada —va dir ella bruscament, com si no volgués parlar més d’aquell tema.

Jo vaig assentir amb el cap.

—Porti’m els tiquets i ja l’hi pagaré. I, si pot, compri-s’ho tot ben bo. I també li pagaré la bugaderia. Porti-hi les camises només que se les hagi posat una vegada. ¿D’acord?

Vaig tornar a assentir. Vaig pensar que l’amo de la bugaderia de davant l’estació estaria content de sentir allò. «Però…», vaig pensar, intentant allargar aquella conjunció adversativa, que es va enganxar perfectament al vidre de la finestra fins a convertir-la en una frase completa.

—Però, ¿per què es preocupa de comprar-me vestits i de pagar-me la perruqueria i la bugaderia?

Ella no va contestar. Va treure el paquet de Virginia Slim de la bossa i es va posar una cigarreta als llavis. Un cambrer alt i de faccions proporcionades va aparèixer d’algun lloc, va encendre un misto amb gest expert i li va encendre la cigarreta. Quan va encendre el misto, es va sentir un soroll sec i reconfortant. Era un soroll que obria la gana. Tot seguit el cambrer ens va portar el menú. Ella, però, no se’l va mirar. Va dir que tampoc no volia saber el plat del dia.

—Porti’m una amanida, un panet i algun peix blanc. L’amanida, sense gaire amaniment i amb un polsim de pebre. I després, una aigua amb gas. Sense gel.

A mi em va fer mandra mirar el menú i vaig demanar el mateix que ella. El cambrer va fer una reverència i va marxar. Pel que semblava, la meva realitat encara no m’havia trobat.

—Només l’hi pregunto per curiositat —vaig insistir—. No em queixo que m’hagi comprat tot això, però, ¿és una cosa tan important perquè hi hagi dedicat tant temps i tants diners?

Tampoc no hi va haver resposta.

—Només l’hi pregunto per curiositat —vaig repetir.

Altre cop em vaig quedar sense resposta. La dona va ignorar les meves paraules i es va mirar amb interès l’oli que hi havia penjat a la paret. Era un quadre que representava un paisatge (diria que) italià. S’hi veia un pi ben podat i unes quantes cases amb les parets vermelloses al capdamunt d’un turó. Les cases no eren gaire grans, però totes tenien un aspecte agradable. Em vaig preguntar qui devia viure-hi. Segurament persones normals que feien una vida normal. No els devia passar que de sobte una dona desconeguda els comprés vestits i sabates i rellotges, i no devien tenir la necessitat de reunir una gran quantitat de diners per comprar-se un pou sec. Vaig envejar sincerament aquella gent que vivia en un món tan normal. Si hagués pogut m’hauria ficat dins el quadre llavors mateix. Hauria entrat en alguna casa, m’hauria deixat convidar a una copa de vi i llavors m’hauria ficat sota els llençols per adormir-me sense pensar en res.

El cambrer va tornar al cap d’una estona i ens va deixar una aigua amb gas a cadascú. La dona va apagar la cigarreta al cendrer.

—¿Per què no em pregunta una altra cosa? —va dir.

Mentre jo pensava què més podia preguntar-li, ella va fer un glop d’aigua amb gas.

—¿El noi que hi havia a l’oficina d’Akasaka és el seu fill? —li vaig preguntar.

—És clar —va respondre de seguida.

—¿I no pot parlar?

Ella va fer que no amb el cap.

—Ja no parlava gaire, però abans de fer els sis anys es va quedar mut. Va deixar de fer servir la veu.

—¿Per alguna raó especial?

Ella va ignorar la meva pregunta. Jo vaig pensar-ne una altra.

—Si no parla, ¿com s’ho fa quan ha de resoldre algun assumpte?

Ella va arrufar una mica les celles. No havia ignorat completament la meva pregunta, però tampoc semblava que tingués la intenció de contestar-la.

—Segur que vostè li tria tota la roba, de cap a peus. Com ha fet amb mi.

—És que no m’agrada veure gent mal vestida. No ho suporto. De cap manera. I, com a mínim, vull que la gent que tinc al voltant vesteixi bé. Que vagin com cal. Tant el que es veu com el que no es veu.

—Així, no li deu agradar gaire la meva apèndix —vaig dir de broma.

—¿Vol dir que té algun problema a l’apèndix? —va dir ella, tota seriosa.

Em vaig penedir d’haver fet aquella broma.

—De moment no hi tinc cap problema. Ho he dit per dir. Com un exemple.

Ella se’m va quedar mirant amb una expressió recelosa, com si pensés en l’apèndix.

—Encara que ho hagi de pagar de la meva butxaca, vull que la gent vagi ben vestida. Només és això. Per tant no s’hi amoïni, que només ho faig per mi. Sento un fàstic personal, gairebé físic, per la roba bruta.

—¿Com els músics que no suporten sentir una música desafinada?

—Més o menys.

—Així, ¿compra roba a tothom que té a prop, com ha fet amb mi?

—Sí. Però no hi tinc gaire gent, a prop. Les coses van així. Encara que no m’agradi com vesteix la gent, no puc pas comprar roba a tothom.

—Tot té un límit, ¿oi?

—Això mateix —va convenir.

Al cap d’una estona ens van portar les amanides i vam començar a menjar. Tal com ella havia demanat, hi havia poc amaniment. Gairebé se’n podien comptar les gotes.

—¿No em vol preguntar res més? —va dir la dona.

—M’agradaria saber com es diu —vaig respondre—. M’aniria bé tenir un nom per cridar-la.

Ella va mossegar un rave en silenci. Llavors va frunzir les celles, com si s’hagués posat alguna cosa molt picant a la boca.

—¿Per què necessita saber el meu nom? No m’ha d’escriure cap carta, ¿oi? Els noms són una cosa trivial.

—Però si vull cridar-la des de darrere, per exemple, ¿com ho faig si no sé com es diu?

Va deixar la forquilla al plat i es va eixugar una mica els llavis amb el tovalló.

—Ja ho entenc —va dir—. En això no hi havia pensat. En aquest cas, sí que el necessita.

Es va estar una bona estona pensant. Mentre ella pensava, jo vaig continuar menjant-me l’amanida.

—O sigui que necessita un nom adequat per cridar-me si estic d’esquena.

—Això mateix.

—Per tant, no cal que sigui el meu nom real.

Vaig fer que no amb el cap.

—A veure… un nom, un nom… —va dir—. ¿Quin podria anar bé?

—Un nom senzill, que sigui fàcil de dir. Si pot ser, que sigui real i concret, que pugui tocar-se amb les mans i veure’s amb els ulls. Així serà més fàcil de recordar.

—¿Per exemple?

—Doncs, per exemple, al meu gat li dic Verat. De fet, l’hi vaig posar ahir.

—Verat —va dir ella en veu alta, com si volgués comprovar com sonava. Llavors es va mirar un moment els setrills que tenia al davant i va aixecar la vista—. Doncs Nutmeg^[3] —va dir.

—¿Nutmeg?

—És el primer que se m’ha acudit. Em pot dir així, si li va bé.

—Sí, a mi ja me va bé… I al seu fill, ¿com li he de dir?

—Cinnamon^[4].

—I parsley, sage, rosemary and thyme^[5] —vaig fer, com si cantés la cançó.

—Nutmeg Akasaka i Cinnamon Akasaka… No està gens malament.

Nutmeg Akasaka i Cinnamon Akasaka… Si la May Kasahara s’assabentava que havia conegut dues persones que es deien així es quedaria ben parada. Ei, Ocell que dóna corda, ¿per què no et fas amb gent més normal? ¿Com deu ser, May Kasahara? No en tinc ni idea.

—Per cert, fa cosa d’un any vaig conèixer dues dones que es deien Malta Kano i Creta Kano —li vaig dir—. I des que les vaig conèixer que em van començar a passar tot de coses estranyes. Però bé, ara ja no importa.

La Nutmeg va assentir lleument amb el cap, però no va fer cap comentari.

—Ara han desaparegut del mapa —vaig afegir sense gaire convicció—. Com la rosada en un matí d’estiu.

O com els estels a l’alba.

Ella es va posar la forquilla a la boca amb una fulla que semblava d’escarola. Llavors, com si es recordés d’una antiga promesa, va allargar la mà i va fer un glop d’aigua.

—Així, ¿no vol saber res dels diners? —va dir—. Dels diners que li van donar ahir, si no m’equivoco.

—Sí que ho vull saber.

—Doncs ja l’hi explicaré. Però pot ser una història força llarga.

—¿Acabarà abans de les postres?

—Em sembla que no —va dir la Nutmeg Akasaka.