6

COMPRANT SABATES NOVES
Algú que torna a casa

Vaig trobar l’edifici d’oficines al capdamunt d’un turonet, després de sortir de l’estació d’Akasaka i de deixar enrere uns quants carrers bulliciosos i plens de bars i restaurants. Era un edifici de sis plantes, ni nou ni vell, ni gran ni petit, ni luxós ni modest. A la planta baixa hi havia una agència de viatges, amb un gran aparador amb el pòster del port de l’illa de Mikonos i un altre del tramvia de San Francisco. Els pòsters estaven descolorits, com un somni que hagués tingut el mes anterior. Els tres empleats de l’agència estaven enfeinats a l’altra banda del vidre, parlant per telèfon i teclejant a l’ordinador.

La façana de l’edifici no tenia cap característica especial. Era tan normal que semblava que l’haguessin dissenyat seguint un dibuix fet per un nen de primària. Podia semblar que estigués fet expressament perquè passés desapercebut entre els edificis contigus. Fins i tot jo, que havia anat seguint la numeració del carrer, vaig estar a punt de passar de llarg. Al costat de la porta de l’agència de viatges vaig veure l’entrada de l’edifici, amb les plaques de totes les oficines que hi havia. Amb un simple cop d’ull em vaig adonar que aquells pisos no podien ser gaire grans, ja que la majoria d’oficines eren bufets d’advocats, estudis d’arquitectes, agències d’importació o consultes de dentistes. Algunes plaques eren tan noves que m’hi podia veure reflectit, però la del pis 602 era força vella i descolorida. Pel que semblava, ja feia temps que aquella dona hi tenia l’oficina. A la placa hi deia «ESTUDI DE DISSENY DE MODA AKASAKA». Aquella placa envellida em va tranquil·litzar una mica.

Al fons de l’entrada hi havia una porta de vidre, de manera que per agafar l’ascensor havies de trucar a l’oficina on anaves perquè t’obrissin. Vaig trucar al pis 602. Podia ser que una càmera transmetés la meva imatge a una pantalla instal·lada al pis en qüestió. Vaig mirar al meu voltant i, efectivament, vaig veure una petita càmera en un racó del sostre. Al cap d’un moment es va sentir el brunzit que obria la porta i vaig entrar a l’edifici.

Vaig pujar al sisè pis en un ascensor d’allò més normal i, després de voltar una mica per un passadís també d’allò més normal, vaig trobar la porta 602. Després de comprovar que hi deia «ESTUDI DE DISSENY DE MODA AKASAKA», vaig prémer el timbre que hi havia al costat de la porta.

Em va obrir un noi jove i esvelt, amb els cabells curts i unes faccions perfectament proporcionades. Potser era l’home més guapo que havia vist mai a la vida. El que em va cridar més l’atenció, però, va ser la manera com anava vestit. Portava una camisa que enlluernava de tan blanca i una corbata amb un estampat petit de color verd fosc. La corbata ja era molt elegant, però el nus estava fet d’una manera impecable. Per la mida i la forma, semblava tret de la fotografia d’una revista de moda masculina. Jo era incapaç de fer un nus tan ben fet. ¿Com es podia fer una cosa tan perfecta? Potser era un talent innat. O potser el resultat d’un aprenentatge duríssim. Portava uns pantalons de color gris fosc i uns mocassins de color marró, amb uns cordons per adornar. Tant una cosa com l’altra semblaven estrenades feia un parell o tres de dies.

Era una mica més baix que jo i tenia un somriure agradable als llavis. Era un somriure d’allò més natural, com si acabés de sentir una broma divertida. No pas una broma vulgar, sinó una de sofisticada, com la que un ministre d’Afers Estrangers hauria pogut dir en veu baixa al príncep hereu en una festa a l’aire lliure, enmig d’un grupet de persones que l’haurien acollit amb una rialla. Quan vaig anar per dir el meu nom, el noi va tòrcer el coll una mica per indicar-me que no calia que digués res. Amb la porta oberta cap endins, em va fer passar. Llavors va donar un cop d’ull al passadís i va tancar. No va dir res en cap moment. Només em va mirar aclucant una mica els ulls. Com si em volgués dir que li sabia greu no poder parlar, però que allà mateix hi havia una pantera negra adormida. Evidentment, però, no n’hi havia cap, de pantera negra. Només és el que em va semblar.

Just a l’altra banda de la porta hi havia una saleta d’espera, amb un sofà de pell que semblava molt còmode, un penjador i un llum de peu d’aire antic. A la paret del fons s’hi obria una porta que devia comunicar amb l’habitació contigua. Al costat de la porta s’hi veia un escriptori de roure senzill arrambat a la paret. Sobre l’escriptori hi havia un ordinador força gros. Davant el sofà hi havia una tauleta on amb prou feines cabia una guia telefònica. El terra estava cobert amb una catifa de color verd pàl·lid, amb un to molt agradable. En uns altaveus amagats sonava ben fluix un quartet de Haydn. A les parets hi havia penjats uns quants gravats de flors i ocells. Era una sala neta i endreçada. En una paret hi havia unes prestatgeries d’obra amb mostraris de teixits i revistes de moda ben arrenglerats. Els mobles no eren ni luxosos ni nous, però havien envellit correctament i tenien una calidesa tranquil·litzadora.

El noi em va fer seure al sofà. Ell es va asseure darrere l’escriptori. Llavors va separar una mica les mans, va girar els palmells cap a mi i em va indicar que m’esperés un moment. Va somriure lleument per dir-me: «Em sap greu», i va aixecar un sol dit per dir-me: «No tardarà gaire». Semblava que, tot i no fer servir paraules, podia transmetre el que volia dir al seu interlocutor. Jo vaig assentir un sol cop amb el cap per dir-li que l’havia entès. Estant amb ell, era com si el fet de parlar fos vulgar i inapropiat.

El noi va agafar el llibre que tenia al costat de l’ordinador amb molta cura, com si agafés un objecte fràgil, i el va obrir per la pàgina que estava llegint. Era un llibre gruixut, de color negre. Com que les cobertes estaven tapades no podia saber quin era, però així que el va obrir es va quedar absolutament concentrat en la lectura. Semblava que fins i tot s’hagués oblidat de mi. A mi també em venia de gust llegir alguna cosa per passar l’estona, però no hi havia res. Em vaig asseure bé al sofà i em vaig conformar escoltant la música de Haydn (tot i que no hauria posat la mà al foc que fos d’ell). No era una música desagradable, però era com si s’esvaís en l’aire així que sonava. A banda de l’ordinador, sobre l’escriptori hi havia un telèfon molt normal, de color negre, una safata de llapis i un calendari de taula.

Jo anava vestit com el dia anterior, amb caçadora, dessuadora, texans i vambes. El primer que havia trobat. Assegut en aquella sala neta i endreçada, i davant aquell noi net i ben plantat, les vambes es veien massa brutes i velles. No, no era només que s’hi veiessin, sinó que realment ho eren. Els talons estaven gastats, s’havien tornat grises i estaven foradades del costat. Aquelles vambes estaven fatalment impregnades de les meves vivències. Ben mirat, aquell últim any les havia portat cada dia. Hi havia saltat el mur de darrere de casa una vegada i una altra, hi havia caminat pel carreró, a vegades trepitjant excrements d’animals, i fins i tot hi havia baixat al pou. No era estrany que estiguessin velles i gastades. Pensant-ho bé, des que havia deixat de treballar que no m’havia fixat en el calçat que em posava. Quan em vaig fixar en aquelles vambes, em vaig adonar de com de sol i aïllat estava en aquest món. Vaig pensar que ja era hora que em comprés un parell de sabates noves. Aquelles estaven fetes un nyap.

Al cap d’una estona es va acabar la música de Haydn. Va ser un final brusc i sobtat. Després d’un breu silenci, va començar una peça de clavicordi de Bach (diria que era de Bach, però tampoc no n’estava del tot segur). Assegut al sofà, vaig encreuar i desencreuar les cames uns quants cops. Va sonar el telèfon. El noi va doblegar el cantó de la pàgina que llegia i va tancar el llibre. El va apartar cap a un costat i va despenjar l’auricular. Va escoltar amb atenció, assentint de tant en tant. Va mirar el calendari que tenia sobre l’escriptori, hi va marcar alguna cosa amb el llapis, va acostar l’auricular a la superfície de l’escriptori i hi va donar dos copets, com si truqués a una porta. Llavors va penjar. La trucada devia durar vint segons, però ell no va dir ni una paraula. Des que jo havia entrat al pis, aquell noi no havia emès cap so. Potser era mut. En canvi, per tal com havia agafat el telèfon i havia escoltat el que li deien des de l’altre cap del fil, semblava que sí que hi sentia.

El noi es va estar una estona mirant el telèfon, com si pensés alguna cosa. Finalment es va aixecar de l’escriptori, se’m va acostar amb decisió i se’m va asseure al costat. Es va posar les mans sobre els genolls. Tenia uns dits fins i elegants, tal com es podia esperar veient-li la fesomia. Evidentment, tenia alguna arruga al dors i als nusos, ja que tots els dits havien de tenir-ne per poder moure’s i doblegar-se, però ell no en tenia gaires. Només les imprescindibles. Sense adonar-me’n, em vaig quedar mirant-li les mans. Vaig pensar que devia ser el fill de la dona que m’havia abordat a Shinjuku. Tenia els mateixos dits que ella. En adonar-me d’allò, vaig començar a trobar-los més semblances. Tots dos tenien un nas petit i punxegut, i uns ulls d’una transparència inorgànica. El noi va tornar a fer aquell somriure agradable, que pel que semblava apareixia i desapareixia amb tota naturalitat, com una cova a la vora del mar a mercè de les onades. Al cap de poc es va aixecar amb la mateixa decisió amb què s’havia assegut i va moure els llavis per dir-me: «Endavant, passi». No va emetre cap soroll. Només va moure lleument els llavis per formar les paraules. Tot i així, vaig entendre perfectament el que em deia. Em vaig aixecar per seguir-lo. Va obrir la porta del fons de la sala i em va fer passar.

A l’altra banda de la porta hi havia una cuineta i un lavabo. Al fons hi havia una altra habitació, molt semblant a la sala d’espera on havia estat fins llavors, però una mica més petita. En aquesta habitació hi havia un sofà de pell igual de vell i una finestra molt semblant a la de l’altra. El terra també estava cobert amb una catifa del mateix to de verd. El centre de l’habitació l’ocupava un banc amb unes quantes tisores, unes quantes capses d’estris, uns quants llapis i uns quants quaderns de disseny, tot ben endreçat. També hi havia dos maniquins de mig cos. A la finestra no hi havia persiana sinó una doble cortina de roba gruixuda ben passada, de manera que no hi quedés cap escletxa. Amb el llum del sostre apagat, l’habitació estava en penombra, només il·luminada per la bombeta d’un llum de peu que estava una mica separat del sofà. A la tauleta de davant del sofà hi havia un gerro de vidre amb uns quants gladiols blancs. Les flors es veien fresques, acabades de tallar. L’aigua era transparent. La música ja no se sentia. A les parets no hi havia cap quadre ni cap rellotge.

El noi em va indicar sense paraules que m’assegués al sofà. Quan m’hi vaig haver assegut (era tan còmode com l’altre), ell es va treure una mena d’ulleres de natació de la butxaca dels pantalons i me les va ensenyar. Efectivament, eren unes ulleres de natació normals i corrents, de goma i plàstic, com les que feia servir jo per nedar a la piscina. Tot i així, no entenia per què les havia tret en aquella habitació. No en tenia ni idea.

‘No tingui por’, va dir el noi. Bé, de fet no ho va dir. Només va moure els llavis com si parlés, i també va fer un lleu gest amb un dit, però no vaig tenir cap problema a entendre el que em deia. Vaig assentir amb el cap. ‘Posi-se-les. I no se les toqui fins que no les hi tregui jo. Estigui quiet. ¿M’entén?’

Vaig tornar a assentir.

‘No li passarà res. No s’amoïni’.

Li vaig dir que sí amb el cap.

El noi es va plantar darrere el sofà i em va posar les ulleres. Em va passar la cinta de goma per darrere el cap i em va ajustar les ulleres als ulls. A diferència de les que feia servir a la piscina, aquelles eren totalment opaques. Les parts de plàstic transparent estaven tapades amb una gruixuda capa de pintura. Vaig quedar sumit en una foscor artificial, absoluta. No veia res de res. No sabia ni on era la claror que feia el llum de peu. Em vaig sentir com si m’haguessin cobert amb alguna cosa de cap a peus.

El noi em va posar lleument les mans a les espatlles, com per animar-me. Tenia uns dits fins i sensibles, però no pas fràgils. Tenien una presència estranyament definida, com els d’un pianista posats suaument sobre el teclat. Vaig notar una mena de simpatia a través de les puntes dels dits. Potser no era exactament simpatia, però sí alguna cosa semblant. ‘No li passarà res. No s’amoïni’, em deien aquells dits. Jo vaig assentir amb el cap. Llavors va sortir de l’habitació. Sumit en aquella foscor, vaig sentir com s’allunyava, obria la porta i la tancava darrere seu.

Quan el noi va haver marxat, em vaig quedar una estona assegut en la mateixa posició. Estava enmig d’una foscor estranya. Era una foscor que s’assemblava a la que m’havia envoltat al fons del pou perquè m’impedia de veure-hi, però també era diferent perquè no tenia ni direcció ni profunditat, ni pes ni tacte. Era una sensació més semblant al buit que a la foscor. M’havien privat de la vista de manera artificial i estava cec només momentàniament. Tenia tots els músculs tensos, em moria de set i no sabia què podia passar a continuació. Vaig recordar el tacte dels dits del noi. M’havien dit que no m’amoïnés, i, sense que hi hagués cap motiu concret, vaig pensar que podia confiar en les seves «paraules».

A l’habitació hi havia tant silenci que quan vaig contenir la respiració va ser com si el món s’hagués d’aturar, que al cap de poc tot hagués de quedar submergit per sempre al fons del mar. El món, però, continuava avançant. Poc després, una dona va obrir la porta i va entrar a l’habitació sense fer soroll.

Vaig saber que era una dona perquè feia una lleu olor de perfum. No era una colònia d’home. Devia ser un perfum força car. Vaig provar de retenir-ne l’olor, però sense gaire confiança. En estar privat de la vista, em va semblar que també se m’havia espatllat l’olfacte. Com a mínim, però, vaig notar que aquell perfum era diferent del de la dona que m’havia fet anar fins allà. La dona va creuar l’habitació amb un lleu fru-fru, es va acostar al sofà i se’m va asseure a la dreta, en silenci. Per la manera com es va asseure, vaig saber que era una dona menuda.

Quan va estar asseguda al meu costat, em va mirar a la cara. Vaig notar la seva mirada a la pell. Em vaig adonar que, tot i no veure-hi, podia notar la mirada d’una altra persona. Es va estar una bona estona observant-me, sense moure’s. No li sentia ni la respiració. Devia respirar a poc a poc, intentant no fer soroll. Jo estava quiet al sofà, mirant endavant. Em va semblar que la taca estava una mica més calenta que de costum. També devia haver agafat un color més viu. Al final la dona va allargar la mà i, amb molt de compte, em va tocar la taca de la galta amb la punta dels dits, com si toqués una cosa fràgil i valuosa. Va començar a acariciar-la suaument.

Jo no sabia com havia de reaccionar, ni com esperaven que reaccionés. Em sentia molt lluny de la realitat. Tenia una estranya sensació de dissociació, com si volgués saltar d’un vehicle a un altre que anés a una velocitat diferent. I, en el buit creat per aquella dissociació, em vaig convertir en una casa abandonada. En aquell moment era una casa abandona, com ho havia estat la casa dels Miyawaki. La dona havia entrat en aquella casa abandonada i, per algun motiu, n’anava tocant les parets i les columnes. Fos quin fos el motiu que tingués per fer-ho, jo no era més que una casa abandonada, i no podia fer-hi res. Tampoc no en tenia cap necessitat. En pensar això, em vaig relaxar una mica.

La dona no deia res. A banda del fru-fru de la roba, l’habitació estava immersa en un silenci profund. La dona em resseguia la pell amb la punta dels dits, com si volgués desxifrar unes lletres petites i secretes que hi tingués gravades des de temps immemorials.

Al cap d’una estona va parar d’acariciar-me. Es va aixecar del sofà, es va plantar darrere meu, em va posar la punta de la llengua sobre la taca i me la va llepar, tal com havia fet la May Kasahara l’estiu anterior al jardí de casa seva. La seva manera de llepar, però, era molt més madura que la de la May Kasahara. La seva llengua se m’aferrava a la pell amb més destresa. Assaboria, xuclava i estimulava la taca amb diferents pressions, amb diferents angles i amb diferents moviments. Vaig notar una fiblada calenta i viscosa al baix ventre. No volia tenir una erecció. No tenia cap sentit. Però no ho vaig poder evitar.

Vaig intentar identificar-me al màxim amb una casa abandonada. Vaig pensar que era una columna, una paret, un sostre, un terra, una teulada, una finestra, una porta, una pedra. Em va semblar que era el més lògic. Vaig tancar els ulls i em vaig separar del meu cos —d’aquell cos tan galdós, amb les vambes brutes, les estranyes ulleres de natació i l’erecció inoportuna—. Separar-se del cos no era tan difícil. En fer-ho, em vaig sentir més a gust i em vaig poder desfer de la incomoditat que em tenallava. Era el jardí d’herba seca, l’ocell de pedra que no podia volar, el pou sec. Sabia que la dona era dins la casa buida que era jo. No podia veure-la, però ja no em preocupava. Si hi buscava alguna cosa, l’hi donaria i ja estava.

El pas del temps es va fer cada vegada més confós. Ja no sabia en quina de totes les dimensions del temps que tenia disponibles em trobava. La consciència em va tornar a poc a poc al cos. A canvi, vaig notar que la dona n’anava sortint. Va deixar l’habitació tan silenciosament com hi havia entrat. Vaig sentir el fru-fru de la roba i em va arribar la vibració del perfum. Vaig sentir la porta que s’obria i es tancava. Una part de la meva consciència encara era allà, sent una casa abandonada, però alhora també estava assegut al sofà d’aquella habitació, sent jo mateix. Vaig pensar què havia de fer. Encara no podia decidir on era la realitat. Vaig notar que la paraula «aquí» s’anava escindint a poc a poc dins meu. Era en aquell lloc, però també era en aquell altre, i tots dos em semblaven igual de reals. Assegut al sofà, em vaig submergir en aquella estranya dissociació.

Poc després, es va obrir la porta i va entrar algú a l’habitació. Per la manera com caminava, vaig saber que era el noi. Recordava les seves passes. Es va posar darrere meu i em va treure les ulleres. L’habitació estava a les fosques, només il·luminada per la llum tènue del llum de peu. Em vaig fregar una mica els ulls amb els palmells perquè se m’acostumessin al món real. El noi s’havia posat una americana. El color de la corbata combinava perfectament amb l’americana, d’un gris verdós. Em va agafar suaument pel braç, em va ajudar a aixecar-me del sofà i va obrir la porta del fons de l’habitació, que donava pas a un lavabo. Hi havia una tassa de vàter i una dutxa petita. Va abaixar la tapa del vàter, m’hi va fer seure i va obrir l’aixeta de la dutxa. Es va esperar que en sortís aigua calenta. Quan l’aigua va arribar a la temperatura adequada, em va indicar amb la mà que em dutxés. Va desembolicar una pastilla de sabó i me la va allargar. Llavors va sortir del lavabo i va tancar la porta. No sabia per què havia de dutxar-me en un lloc com aquell. ¿Hi havia algun motiu?

Mentre em despullava vaig entendre el perquè. Sense adonar-me’n, m’havia corregut als calçotets. Em vaig plantar sota el raig d’aigua i em vaig rentar amb aquell sabó de color verd. Em vaig treure el semen que se m’havia quedat enganxat al pèl púbic. Llavors vaig sortir de la dutxa i em vaig eixugar amb una tovallola grossa. Al costat de la tovallola hi havia uns calçotets i una samarreta Calvin Klein. Totes dues peces m’anaven a la mida. Potser ja estava previst que em corregués. Em vaig mirar un moment la cara al mirall. El cap no m’acabava d’anar bé. Vaig llençar els calçotets bruts a la paperera i em vaig posar els bòxers blancs que m’havien deixat a punt. Em vaig posar la samarreta blanca neta. Em vaig posar els texans i em vaig passar la dessuadora pel cap. Em vaig posar els mitjons i les vambes brutes. Em vaig posar la caçadora. I vaig sortir del lavabo.

El noi m’esperava a fora. Em va acompanyar a l’altra habitació.

L’habitació de fora no havia canviat. El llibre a mig llegir continuava sobre l’escriptori, al costat de l’ordinador, i pels altaveus sonava una melodia de música clàssica d’un compositor desconegut. El noi em va fer seure al sofà i em va portar un got d’aigua mineral. Només me’n vaig beure la meitat.

—Estic cansat —vaig dir, però no semblava la meva veu. A més a més, no havia volgut dir aquelles paraules. La veu m’havia sortit de manera natural, aliena a la meva voluntat. Però era la meva veu.

El noi va assentir amb el cap. Es va treure un sobre blanc de la butxaca interior de l’americana i, com si introduís l’adjectiu precís en una frase, me’l va ficar a la butxaca interior de la caçadora. Llavors va tornar a assentir lleument amb el cap. Jo vaig mirar per la finestra. Ja era de nit. Els rètols de neó, les finestres dels edificis, els fanals de les voreres i els llums dels cotxes il·luminaven els carrers. A poc a poc se’m va fer insuportable quedar-me en aquella habitació. Em vaig aixecar del sofà sense dir res, vaig travessar l’habitació, vaig obrir la porta i vaig sortir. El noi se’m va quedar mirant, plantat davant l’escriptori. Com em podia esperar, però, no va dir res i no va fer cap intent per impedir que marxés.

L’estació d’Akasaka Mitsuke era plena de gent que tornava de treballar. Com que no volia respirar l’aire carregat d’un vagó abarrotat, vaig decidir que aniria caminant fins on pogués. Vaig passar per davant el Palau dels Hostes d’Honor i vaig arribar a l’estació de Yotsuya. Llavors vaig avançar una estona per l’avinguda de Shinjuku, fins que vaig entrar en un bar i vaig demanar una cervesa petita. En fer el primer glop, em vaig adonar que tenia gana i vaig demanar un sopar senzill. En mirar-me el rellotge vaig veure que eren vora les set. De fet, però, m’era igual l’hora que fos.

En moure’m a la barra em vaig adonar que duia alguna cosa a la butxaca interior de la caçadora. M’havia oblidat completament del sobre que m’hi havia ficat el noi just abans de marxar. Era un sobre blanc, ben normal, però pesava més del que semblava. I no era només que pesés, sinó que tenia un pes estrany. Era com si el que hi havia a dins estigués aguantant la respiració. Després de dubtar una mica, el vaig obrir —fos com fos, tard o d’hora hauria de fer-ho—. A dins hi havia un feix de bitllets de deu mil iens. Eren uns bitllets nous de trinca, sense cap arruga ni cap doblec. De fet, eren tan nous que no semblaven autèntics, però tampoc no vaig trobar cap motiu perquè no ho fossin. Hi havia un total de vint bitllets. Els vaig tornar a comptar per assegurar-me’n. Exacte. Vint bitllets —dos-cents mil iens.

Vaig ficar els diners al sobre i me’l vaig tornar a guardar a la butxaca. Llavors vaig agafar la forquilla que tenia sobre la taula i me la vaig mirar sense saber ben bé per què. El primer que se’m va acudir va ser que amb aquells diners em compraria unes vambes noves. Les necessitava. Vaig pagar el compte, vaig sortir del bar i vaig entrar en una gran sabateria que donava a l’avinguda Shinjuku. Vaig triar unes vambes ben normals, de color blau marí, i vaig dir al dependent el número que necessitava. No vaig ni mirar el preu. Després de comprovar que m’anaven bé, li vaig dir que me les enduria posades. El dependent (o potser l’amo), de mitjana edat, m’hi va posar uns cordons blancs amb molta traça i em va preguntar què volia fer amb les velles. Li vaig respondre que les podia llençar, que ja no les necessitava, però llavors m’ho vaig repensar i li vaig dir que me les enduria.

—Sempre va bé tenir unes vambes velles que es puguin embrutar —em va dir l’home amb un somriure agradable, com si em volgués confirmar que estava ben acostumat a veure vambes tan brutes com aquelles.

Va ficar les vambes velles dins la capsa de les noves i va posar la capsa en una bossa de paper. Dins la capsa, les vambes velles semblaven el cadàver d’un animaló. Vaig pagar amb un bitllet de deu mil iens nou de trinca que vaig treure del sobre, i vaig recollir el canvi, amb uns quants bitllets de mil que no eren tan nous. Vaig agafar un tren de la línia Odakyu i vaig tornar a casa amb la bossa de les vambes velles a la mà. Barrejat amb la gent que tornava a casa després de treballar i agafat en una corretja del vagó, vaig pensar en les coses noves que duia en aquell moment. Uns calçotets nous, una samarreta nova i unes vambes noves.

En arribar a casa, em vaig asseure com sempre a la taula de la cuina, bevent una cervesa i escoltant música a la ràdio. Em van venir ganes de parlar amb algú. Del temps, de política, del que fos. Malauradament, però, no se’m va acudir ningú amb qui pogués parlar. No tenia ni el gat.

L’endemà al matí, mentre m’afaitava, em vaig mirar la taca de la galta al mirall, com sempre feia. No hi vaig veure cap canvi. Després de molt temps de no fer-ho, em vaig asseure al porxo i em vaig passar el dia sense fer res, només mirant el jardí. El matí va ser agradable, i la tarda també. El vent de principis de primavera agitava lleument les fulles dels arbres.

Vaig treure el sobre amb els dinou bitllets de deu mil iens de la butxaca interior de la caçadora i el vaig desar al calaix de l’escriptori. El sobre continuava tenint un pes estrany. Era com si aquell pes tingués algun significat amagat, però jo no sabia trobar-lo. De sobte vaig pensar que el que havia fet el dia abans s’assemblava molt a alguna cosa. Mirant el sobre de dins el calaix, vaig intentar recordar què era, però no me’n vaig sortir.

Vaig tancar el calaix, vaig anar a la cuina, em vaig fer un te anglès i me’l vaig beure dret davant la pica. I llavors me’n vaig recordar. El que havia fet en aquella oficina d’Akasaka s’assemblava estranyament a la feina de prostituta de la qual m’havia parlat la Creta Kano. Anar al lloc indicat, ficar-se al llit amb un desconegut i cobrar uns diners. Jo no m’havia ficat al llit amb aquella dona (només m’havia corregut sense treure’m els pantalons), però a part d’això era pràcticament el mateix. Necessitava una quantitat considerable de diners, i per aconseguir-la havia començat a vendre el meu cos. Vaig pensar en tot això mentre em prenia el te. Al lluny es va sentir el lladruc d’un gos. Poc després es va sentir el brunzit d’una avioneta. Els meus pensaments no acabaven d’agafar forma. Vaig tornar a seure al porxo i vaig mirar el jardí, embolcat en la llum de la tarda. Quan em vaig cansar de mirar el jardí, em vaig mirar els palmells de les mans. Vaig pensar que m’havia convertit en una prostituta. ¿Qui s’hauria pogut imaginar que em vendria el cos per diners? ¿I que el primer que faria amb aquells diners seria comprar-me unes vambes noves?

Com que em venia de gust respirar l’aire de fora, vaig sortir a comprar. Vaig caminar pel carrer amb les vambes noves. Era com si aquell nou calçat em convertís en algú diferent de qui havia estat fins llavors. Els carrers i la cara de la gent amb qui em creuava també eren una mica diferents. Vaig comprar verdura, ous, llet, peix i cafè al supermercat del barri, i vaig pagar amb el canvi que m’havien donat el dia abans a la sabateria. Em van venir ganes d’explicar a la caixera, una dona de mitjana edat amb la cara rodona, que aquells diners els havia guanyat venent-me el cos. Que m’havien pagat dos-cents mil iens pel servei. Ni més ni menys que dos-cents mil iens. Al bufet on treballava abans, fent un munt d’hores extres cada dia, en cobrava poc més de cinquanta mil al mes. Hauria volgut dir-li això, però evidentment no li vaig dir res. Només li vaig allargar els diners i vaig agafar la bossa amb el menjar.

Fos com fos, em vaig dir mentre caminava pel carrer traginant la bossa, les coses s’havien començat a bellugar. L’únic que havia de fer era agafar-me ben fort per no caure. Si ho feia, potser arribaria a algun lloc. Si més no, a un lloc diferent d’on era en aquell moment.

La meva predicció es va confirmar. Quan vaig tornar a casa em va sortir a rebre el gat. Així que vaig obrir la porta es va posar a miolar amb força, com si m’hagués estat esperant, i se’m va acostar aixecant la cua doblegada de la punta. Era en Noboru Wataya, que havia estat gairebé un any desaparegut. Vaig deixar la bossa del menjar i el vaig agafar en braços.