1

COSES COM MÉS CONCRETES MILLOR
La gana en la literatura

El vespre del dia en què vaig acompanyar el tinent Mamiya a la parada d’autobús, la Kumiko no va tornar a casa. La vaig esperar llegint i escoltant música, però quan van ser més de les dotze ho vaig deixar córrer i em vaig ficar al llit. Sense adonar-me’n, em vaig adormir amb el llum encès. Quan em vaig despertar eren vora les sis. A fora ja era clar. Els ocells cantaven a l’altra banda de la finestra. Però la Kumiko no era al llit, al meu costat. El coixí blanc estava ben inflat, i no semblava que ningú hi hagués posat el cap en tota la nit. A la tauleta de nit hi havia el seu pijama d’estiu, ben plegat i acabat de rentar. Jo l’havia rentat i jo l’havia plegat. Vaig apagar el llum de la tauleta i vaig respirar profundament, com intentant marcar el pas del temps.

Vaig fer un volt per casa en pijama. Vaig anar a la cuina, vaig mirar a la sala i vaig treure el cap al seu despatx. Vaig inspeccionar el bany i el lavabo i, pel que pogués ser, fins i tot vaig obrir l’armari encastat. Però la Kumiko no era enlloc. Tota la casa estava més quieta que de costum. Era com si movent-me per allà pertorbés absurdament aquella serena harmonia.

Com que no sabia què més podia fer, vaig anar a la cuina, vaig omplir el bullidor i vaig encendre el foc. Quan l’aigua va començar a bullir, vaig fer cafè i me’n vaig prendre una tassa assegut a la taula. Llavors vaig torrar pa a la torradora, vaig treure una amanida de patata de la nevera i me la vaig menjar. Feia molt temps que no esmorzava sol. Ben mirat, des que érem casats que no havíem deixat d’esmorzar junts ni un sol dia. Sovint ens havíem saltat el dinar, i a vegades fins i tot el sopar, però mai l’esmorzar. Era com un acord tàcit que teníem, gairebé un ritual. Encara que anéssim a dormir tard, ens llevàvem d’hora, preparàvem un bon esmorzar i ens el menjàvem tan tranquil·lament com el temps ens ho permetia.

Aquell matí, però, la Kumiko no hi era. Em vaig prendre el cafè sol i en silenci, i sol i en silenci em vaig menjar les torrades. Davant meu només hi havia una cadira buida. Mentre la mirava, em vaig recordar de la colònia que s’havia posat el matí anterior. I em vaig imaginar l’home que l’hi devia haver regalat. Vaig veure la Kumiko al llit amb ell, ben abraçats. Em vaig imaginar les mans d’aquell home acaronant el cos nu d’ella. Vaig recordar la seva esquena fina com la porcellana que havia vist en apujar-li la cremallera del vestit.

No sé per què, però el cafè feia gust de sabó. Després de fer el primer glop, vaig notar un regust desagradable a la boca. Al principi em vaig pensar que només m’ho semblava, però el segon glop tenia el mateix gust. Vaig buidar la tassa a la pica i en vaig omplir una altra. Però el cafè continuava fent gust de sabó. No ho entenia. Havia rentat bé el bullidor, i a l’aigua no hi havia res estrany. Tot i així, no hi havia dubte que el cafè tenia gust de sabó o de loció. Vaig llençar el cafè que quedava a la cafetera i vaig tornar a posar aigua a bullir, però a mig fer em va agafar mandra i ho vaig deixar estar. Llavors vaig omplir una tassa a l’aixeta i em vaig beure aquella aigua en lloc de cafè. Ben mirat, tampoc no em venia tant de gust.

Vaig esperar que fossin dos quarts de deu per trucar a l’oficina de la Kumiko. S’hi va posar una noia i li vaig demanar que si podia posar-me amb la Kumiko Okada. Ella em va respondre que encara no havia arribat. Li vaig donar les gràcies i vaig penjar. Com sempre feia quan estava nerviós, em vaig posar a endreçar la casa. Vaig fer una pila de diaris i revistes vells i els vaig lligar amb un cordill; vaig fregar la pica i els armaris de la cuina, el bany i el lavabo; vaig rentar els miralls i els vidres de les finestres; vaig treure les pantalles dels llums i les vaig netejar; vaig canviar els llençols i vaig posar els bruts a la rentadora.

A les onze vaig tornar a trucar a l’oficina de la Kumiko. S’hi va posar la mateixa noia i em va donar la mateixa resposta. La Kumiko Okada encara no havia arribat.

—¿No ha de venir, avui? —li vaig demanar.

—No ho sé —va dir ella, amb una veu mancada de sentiment, limitant-se a informar-me d’un fet.

De tota manera, no era normal que a les onze la Kumiko encara no fos a la feina. A la majoria d’editorials els horaris eren molt irregulars, però a la de la Kumiko no. Com que feien revistes de salut i d’alimentació natural, els articulistes, les empreses d’alimentació, els pagesos i els metges amb qui havien de tractar eren gent que es posava a treballar de bon matí i plegava a la tarda. Per això, tant la Kumiko com els seus companys arribaven a l’oficina a les nou del matí i, tret d’alguns dies que tenien més feina, plegaven abans de les sis.

Després de penjar, vaig anar a l’habitació i vaig donar un cop d’ull als vestits, les bruses i les faldilles que tenia penjats a l’armari. Vaig pensar que si havia marxat de casa, es devia haver endut una mica de roba. Evidentment, no em recordava pas de totes les peces que tenia. Si amb prou feines em recordava del que tenia jo, era impossible que em recordés del que tenia una altra persona. Però sovint li portava coses a la bugaderia i les hi anava a recollir, de manera que sabia bé quines peces es posava més i quines li agradaven especialment. I, si no em fallava la memòria, a l’armari no en faltava cap.

A més a més, era impossible que la Kumiko hagués pogut endur-se roba. Vaig intentar recordar amb detall el moment en què havia sortit de casa el dia abans, així com el vestit i la bossa que portava. Només havia agafat la bossa que s’enduia sempre a la feina, on només portava l’agenda, un necesser, la cartera, algun bolígraf, un mocador de roba i mocadors de paper. No hi cabia pas una muda de roba.

Vaig obrir el tocador. Els accessoris, les mitges, les ulleres de sol, les calces i les samarretes estaven ben endreçats dins els calaixos. No sabia si hi faltava res. En aquella bossa potser hi cabien unes calces o unes mitges. Però, ben mirat, tampoc calia que se les hagués endut, ja que en podia comprar en qualsevol lloc.

Llavors vaig anar al bany i vaig tornar a mirar el necesser que tenia al calaix. Tampoc no hi havia cap canvi aparent. Només hi havia uns quants cosmètics. Vaig destapar la colònia Christian Dior i la vaig tornar a olorar. Feia la mateixa olor que el dia abans: l’olor d’una flor blanca, perfecta per a un matí d’estiu. I vaig tornar a recordar les seves orelles i la seva esquena blanca.

Vaig tornar a la sala i em vaig estirar al sofà. Vaig tancar els ulls i vaig parar bé les orelles. A banda del rellotge marcant el temps, no se sentia cap altre soroll. Ni el motor de cap cotxe, ni el cant de cap ocell. No sabia què podia fer. Vaig decidir que trucaria una altra vegada a l’oficina, vaig despenjar l’auricular i vaig marcar els primers números, però quan em vaig adonar que hauria de tornar a parlar amb aquella noia em vaig desanimar i vaig penjar. No podia fer res. Només esperar. Potser la Kumiko m’havia deixat —no sabia per què, però era una possibilitat—. La Kumiko, però, no era el tipus de persona que se n’hauria anat sense dir res. Si m’hagués volgut deixar, hauria intentat explicar-me tots els perquès amb la màxima precisió de què hauria estat capaç. D’això, n’estava absolutament segur.

Podia ser que hagués tingut un accident. Podia ser que l’hagués atropellat un cotxe i l’haguessin portat a l’hospital. Podia ser que estigués inconscient i li haguessin hagut de fer una transfusió. En pensar això, el cor se’m va accelerar. Però dins la bossa hi duia el carnet de conduir, les targetes de crèdit i la llibreta d’adreces. Si hagués tingut un accident, m’haurien trucat de la policia o de l’hospital.

Em vaig asseure al porxo i vaig mirar el jardí distretament. En realitat, però, no veia res. Vaig intentar pensar, però no em podia concentrar en res. L’únic que em venia al cap una vegada i una altra era el record de l’esquena de la Kumiko quan li havia apujat la cremallera del vestit. I l’olor de colònia de darrere les orelles.

A la una tocada va sonar el telèfon. Em vaig aixecar del sofà i vaig despenjar.

—Perdoni, ¿és a casa del senyor Okada? —Era la veu de la Malta Kano.

—Sí.

—Sóc la Malta Kano. Li truco per l’assumpte del gat.

—¿El gat? —vaig fer jo, amb una veu absent.

Me n’havia oblidat completament. Llavors me’n vaig recordar, però em semblava una cosa sortida d’un passat remot.

—El gat que buscava, senyor Okada —va dir la Malta Kano.

—Ah, sí, sí, és clar —vaig fer jo.

A l’altre cap del fil, la Malta Kano va estar un moment en silenci, com si mesurés alguna cosa. El meu to de veu potser l’havia posat en alerta. Jo em vaig aclarir la veu i em vaig canviar l’auricular de mà.

Després d’una pausa breu, la Malta Kano va dir:

—Em fa l’efecte, senyor Okada, que no tornarà a veure el gat. És una llàstima, però val més que se’n faci a la idea. El gat ha marxat. Si no és que passa res extraordinari, ja no tornarà.

—¿Si no és que passa res extraordinari? —li vaig preguntar. Ella, però, no em va respondre.

La Malta Kano va fer un llarg silenci. Em vaig esperar que comencés a parlar, però per més que parés l’orella, a l’altre cap del fil no se sentia ni respirar. Just quan començava a pensar que potser el telèfon s’havia espatllat, li vaig tornar a sentir la veu.

—Senyor Okada —va dir—, ja sé que em fico on no em demanen, però, a banda del gat, ¿no hi ha res més en què pugui ajudar-lo?

No li vaig poder contestar de seguida. Sense deixar l’auricular, em vaig recolzar a la paret que tenia darrere. Vaig tardar una estona a trobar les paraules.

—Hi ha unes quantes coses que no tinc clares —vaig dir—. De fet, no hi tinc res, clar. Només és una idea. Però em sembla que la meva dona ha marxat de casa.

Llavors li vaig explicar que la Kumiko no havia tornat a casa la nit abans i que aquell matí no havia anat a la feina.

La Malta Kano es va estar una estona pensant a l’altre cap del fil.

—Deu estar molt amoïnat —va dir—. En aquest moment no puc dir-li res. Però segur que d’aquí a poc les coses començaran a aclarir-se. Ara només pot esperar. Suposo que és molt difícil, però ha de pensar que hi ha un moment per a cada cosa. És com el flux i el reflux de la marea. Ningú no ho pot canviar. Quan toca esperar, s’ha d’esperar.

—Escolti, senyoreta Kano, li estic molt agraït per tot el que ha fet per ajudar-me amb el gat i em sap greu dir-li el que li diré, però ara no estic d’humor per escoltar aquestes generalitats. Si li he de dir la veritat, estic perdut. Realment perdut. I tinc un mal pressentiment. Però no tinc ni idea de què he de fer. ¿Em sent? No sé ni què faré quan pengi el telèfon. L’únic que vull són fets concrets, per petits i insignificants que siguin. ¿M’entén? Fets que es puguin veure amb els ulls, que es puguin tocar amb les mans.

Vaig sentir que a l’altre cap del fil queia alguna cosa a terra. Era el soroll d’alguna cosa no gaire grossa, potser una perla que queia en un terra de fusta. Després es va sentir una mena de fregament. Com si algú aguantés un full de paper de calcar i de sobte l’hi prenguessin amb una estrebada. Aquestes accions devien tenir lloc en un punt ni gaire a prop ni gaire lluny del telèfon, però pel que semblava la Malta Kano no en feia gens de cas.

—Ja l’entenc —va dir amb una veu monòtona—. Vol coses concretes, ¿oi?

—Exacte. Com més concretes millor.

—Doncs esperi una trucada.

—Ja fa estona que l’espero, una trucada.

—Pot ser que li truqui una persona amb un cognom que comenci per O.

—¿I aquesta persona sabrà alguna cosa de la Kumiko?

—Això no ho sé. Vostè m’ha dit que volia fets concrets, fossin els que fossin, i aquí en té un. I, si en vol un altre, d’aquí a poc hi haurà uns quants dies de mitja lluna.

—¿De mitja lluna? —vaig fer—. ¿Es refereix a la lluna que hi ha al cel?

—Sí, a la lluna que hi ha al cel. Sigui com sigui, senyor Okada, ha d’esperar. Li toca esperar. Apa, fins aviat —va dir just abans de penjar.

Vaig agafar l’agenda de sobre la taula i la vaig obrir per la pàgina de la O. Hi havia quatre noms, amb l’adreça i el número de telèfon corresponents, escrits amb els caràcters petits i polits de la Kumiko. El primer era el meu pare, Tadao Okada; després venia l’Onoda, un amic meu de la universitat; després un dentista que es deia Otsuka, i finalment el celler Omura, que era el que quedava més a prop de casa.

El primer que vaig descartar va ser el celler. Era a deu minuts de casa a peu, però tret d’alguna vegada que hi trucàvem perquè ens portessin una caixa de cerveses, no hi teníem cap relació especial. Amb el dentista tampoc. Jo hi havia anat feia un parell d’anys per un queixal, però la Kumiko no hi havia posat mai els peus. De fet, des que érem casats que no hi havia anat, al dentista. Al meu amic Onoda feia anys que no el veia. Després d’acabar la carrera havia entrat a treballar en un banc, al segon any l’havien enviat a una sucursal de Sapporo i des de llavors que vivia a Hokkaido. L’única relació que teníem es limitava a enviar-nos una postal de felicitació per Cap d’Any. Ni tan sols recordava si la Kumiko el coneixia o no.

Només quedava el meu pare, però era impossible que la Kumiko hi tingués gaire a veure. Des que la mare s’havia mort i ell s’havia tornat a casar, no ens havíem vist, no ens havíem escrit i no havíem parlat per telèfon. La Kumiko ni tan sols el coneixia.

Mentre fullejava l’agenda, em vaig tornar a adonar de les poques amistats que teníem. En els sis anys que feia que érem casats, excepte les relacions inevitables amb els companys de feina, havíem fet una vida força apartada de tot, només ella i jo sols.

Vaig decidir que faria espaguetis per dinar. No era que tingués gana. Més aviat no en tenia gens. Però no podia pas quedar-me assegut al sofà esperant que sonés el telèfon. Necessitava moure’m amb algun objectiu. Vaig posar aigua a l’olla, vaig encendre el foc i vaig esperar que arranqués el bull mentre feia la salsa de tomàquet i escoltava una emissora de l’FM. Posaven una sonata per a violí sol de Bach. La interpretació era excel·lent, però hi havia alguna cosa que em feia posar nerviós. No sabia si era culpa del violinista o meva, però al final vaig apagar la ràdio i vaig continuar cuinant en silenci. Vaig escalfar l’oli, hi vaig tirar l’all i hi vaig afegir la ceba picada per sofregir-la. Quan vaig tenir la ceba enrossida, hi vaig afegir el tomàquet tallat i escorregut. Tallar i sofregir m’anava bé. Almenys produïa alguna cosa que feia soroll i olor.

Quan l’aigua va arrencar el bull, hi vaig tirar sal i un manat d’espaguetis. Vaig posar el temporitzador perquè m’avisés al cap de deu minuts i vaig rentar els estris a la pica. Però ni tan sols quan vaig tenir els espaguetis al davant em va venir la gana. Me’n vaig menjar a penes la meitat i vaig llençar els que quedaven. Vaig posar la salsa que havia sobrat en una carmanyola i la vaig congelar. Què hi farem, vaig pensar. Si no tenia gana, no en tenia.

Vaig recordar que feia temps havia llegit en algun lloc una història d’un home que no parava de menjar i beure mentre esperava alguna cosa. Després de pensar-hi una bona estona, vaig arribar a la conclusió que havia de ser Adéu a les armes, de Hemingway. El protagonista (no en recordava el nom) passava d’Itàlia a Suïssa en barca, i mentre era en un poblet suís esperant que la seva dona donés a llum, no parava d’anar a menjar i beure al cafè que hi havia a l’altra banda del carrer. Pràcticament no recordava res més de la trama. Només aquesta escena de prop del final, en què el protagonista anava fent àpats mentre esperava que la seva dona tingués la criatura en una ciutat estrangera. Em va semblar que si aquella escena se m’havia quedat gravada a la memòria era perquè transmetia una forta sensació de realisme. Trobava que, des d’un punt de vista literari, era més real que l’ansietat provoqués aquella gana desmesurada que no pas que impedís engolir ni un sol mos.

Tot i així, a diferència del que passava a Adéu a les armes, mentre era tancat a casa en silenci, mirant com avançaven les busques del rellotge i esperant que passés alguna cosa, em vaig trobar que no tenia gens de gana. I llavors vaig pensar que si no tenia gana devia ser que tampoc no tenia cap mena de realisme literari. Em vaig sentir com si fos dins una novel·la mal escrita, com si algú m’acusés de no ser real. I potser era veritat.

El telèfon va sonar abans de les dues del migdia. El vaig agafar de seguida.

—¿És a casa dels senyors Okada? —va dir una veu masculina que no em sonava de res. Era la veu d’un noi jove, greu i vellutada.

—Sí —vaig dir jo, una mica tens.

—Els Okada del número vint-i-sis del bloc dos, ¿oi?

—Això mateix.

—Li truco del celler Omura. Gràcies per fer-nos sempre confiança. Volíem passar a cobrar el que tenim pendent. ¿Li aniria bé ara?

—¿A cobrar?

—Sí. Són dues caixes de cervesa i una de suc.

—Sí, és clar, ja poden passar. Hi seré tot el matí —vaig dir, i així es va acabar la conversa.

Després de penjar em vaig preguntar si en aquella conversa hi havia cap informació relativa a la Kumiko. Però, m’ho mirés com m’ho mirés, no havia estat més que una trucada breu i concisa del celler per passar a cobrar. Era veritat que feia uns quants dies havia demanat cerveses i suc i m’ho havien portat. Al cap de mitja hora va comparèixer el noi del celler i li vaig pagar el que li devia.

Era un noi molt simpàtic. Li vaig donar els diners i ell em va fer el rebut amb un somriure als llavis.

—Per cert, senyor Okada, ¿s’ha assabentat de l’accident que hi ha hagut aquest matí a prop de l’estació? Cap a dos quarts de deu.

—¿Un accident? —vaig fer jo, sorprès—. ¿Qui ha tingut un accident?

—Una nena petita —va dir—. L’ha atropellat una furgoneta que feia marxa enrere. Sembla que està força greu. Jo m’hi he trobat just després que passés. No és gaire agradable, veure una cosa així de bon matí. La canalla em fa molta por. Quan fas marxa enrere no els veus pel mirall. ¿Sap la bugaderia de davant l’estació? Doncs ha estat just al davant. Sempre hi ha bicicletes aparcades i caixes apilades, i no veus res.

Quan el repartidor va haver marxat, ja no em vaig poder quedar més estona a casa sense fer res. Va ser com si de sobte la casa es fes petita, fosca i asfixiant. Em vaig posar les sabates i vaig sortir. Ni tan sols vaig tancar amb clau. Ni tan sols vaig tancar les finestres o apagar el llum de la cuina. Vaig començar a caminar pel barri sense rumb, amb un caramel de llimona a la boca. Mentre em repetia la conversa que havia mantingut amb el noi del celler, vaig recordar que tenia roba per recollir a la bugaderia de l’estació. Una brusa i una faldilla de la Kumiko. Tenia el resguard a casa, però vaig pensar que no em caldria.

El barri em semblava una mica diferent. La gent amb qui em creuava pel carrer tenien un aire poc natural. Mentre caminava anava observant els rostres, un darrere l’altre, i em preguntava quina mena de persones devien ser, en quina mena de cases devien viure, quina mena de família devien tenir i quina mena de vida devien fer. ¿Dormien amb dones que no fossin les seves dones, o amb homes que no fossin els seus homes? ¿Eren feliços? ¿Ho sabien, que tenien un aire poc natural?

Davant la bugaderia encara hi havia senyals ben visibles de l’accident del matí. A terra, s’hi veien unes línies amb guix de color blanc que devia haver fet la policia, i al voltant hi havia unes quantes persones que parlaven totes serioses de l’accident. Dins la bugaderia, però, tot estava com sempre. El radiocasset negre estava engegat com sempre, i com sempre emetia una música ambiental. Al fons de la botiga brunzia un antic aparell d’aire condicionat, i el vapor de la planxa s’alçava de la post cap al sostre. La cançó que sonava era «Ebb Tide»^[1], amb l’arpa de Robert Maxwell. Em van venir ganes d’anar al mar. Em vaig imaginar l’olor de la sorra i el brogit de les onades rompent a la platja. Vaig pensar en les gavines i en una llauna de cervesa ben fresca.

Vaig dir al propietari que m’havia deixat el resguard.

—Divendres o dissabte vaig portar una faldilla i una brusa.

—Okada, Okada… —va dir el propietari. Llavors va mirar la llibreta—. Ah, sí, aquí. Una brusa i una faldilla. Però ja les va recollir la seva esposa, senyor Okada.

—¿Ah sí? —vaig fer jo, sorprès.

—Va venir ahir al matí. Recordo que l’hi vaig donar jo mateix. Devia anar a treballar. I portava el resguard.

Com que no sabia què dir, em vaig quedar mirant-lo a la cara.

—Pregunti-l’hi després —va dir el propietari de la bugaderia—. N’estic segur.

Va agafar el paquet de tabac que hi havia sobre la caixa, en va treure una cigarreta i la va encendre amb un encenedor.

—¿Ahir al matí? —li vaig demanar—. ¿Al vespre no?

—Al matí. Cap a les vuit. Va ser la primera clienta del dia. Per això me’n recordo tan bé. Si el primer client és una dona jove, et poses de més bon humor, ¿no?

No vaig poder fer cap expressió per respondre-li.

—Ah, doncs així ja està —vaig dir amb una veu que no semblava la meva—. No sabia que hagués vingut ella.

El propietari de la bugaderia va assentir amb el cap, em va mirar un moment, va apagar la cigarreta, a la qual només havia fet dues o tres pipades, i se’n va tornar a planxar. Semblava que alguna cosa meva li hagués despertat l’interès i volgués afegir alguna cosa, però al final no va dir res. Jo també hauria volgut preguntar-li moltes coses, com ara quin aspecte tenia la Kumiko quan havia anat a recollir la roba o què portava a les mans. Però estava confós i tenia molta set. L’únic que volia era seure en algun lloc i beure alguna cosa fresca. Era com si fins que ho no fes no pogués tornar a pensar amb claredat.

Vaig sortir de la bugaderia i vaig entrar en una cafeteria d’allà a prop, on vaig demanar un te amb gel. S’hi estava fresc i no hi havia cap altre client. Per uns altaveus petits que hi havia penjats al capdamunt de la paret sonava una versió orquestral d’«Eight Days a Week», dels Beatles. Vaig tornar a pensar en el mar. Em vaig imaginar que anava descalç per la platja, caminant cap al punt on rompien les onades. La sorra cremava i el vent duia la forta olor de la marea. Jo inspirava profundament i mirava cap al cel. Aixecava els braços, amb els palmells cap enfora, i notava l’escalfor del sol de l’estiu. I llavors una onada freda em banyava els peus.

M’ho mirés com m’ho mirés, trobava estrany que la Kumiko hagués passat per la bugaderia per recollir la roba de camí cap a la feina. Per començar, hauria hagut d’agafar un tren ple de gent aguantant el penjador amb la roba acabada de planxar. I en tornar hauria hagut de fer el mateix. Feia de mal fer i, a més a més, la roba que havia dut a la bugaderia li hauria quedat feta un desastre. No creia que la Kumiko, que era tan primmirada amb les taques i les arrugues, hagués fet una cosa tan absurda. Hauria pogut passar per la bugaderia en tornar de la feina i ja està. I si havia de tornar tard, em podria haver demanat a mi que l’hi anés a buscar. Només se m’acudia una possibilitat: que en aquell moment ja no tingués la intenció de tornar a casa, que se n’hagués anat a algun lloc amb la brusa i la faldilla, per tenir almenys un recanvi, i pensant que la resta ja se la compraria on fos. Tenia una targeta de crèdit i una llibreta. Tenia un compte al seu nom. Si ho volia, podia anar on li vingués de gust.

I hi devia haver anat amb algú, segurament amb un home. Si no era per això, no tenia cap raó per marxar de casa, em va semblar.

La situació, doncs, era greu. La Kumiko havia marxat i s’havia deixat tota la roba i totes les sabates a casa. Tenint en compte que li encantava comprar-se roba i que la cuidava molt, havia d’estar molt decidida per marxar pràcticament amb el que duia a sobre. Pel que em semblava, però, havia marxat sense dubtar gens, només amb una brusa i una faldilla penjant als dits. I potser ni tan sols hi havia pensat, en la roba.

Em vaig tirar enrere a la cadira i, gairebé sense escoltar aquella música de fons tan dolorosament asèptica, em vaig imaginar la Kumiko pujant en un tren ple de gent que anava a treballar, amb la roba penjada en un penjador metàl·lic i embolicada amb una bossa de la bugaderia. Vaig recordar el color del vestit que portava, l’olor de la colònia que s’havia posat darrere les orelles, la seva esquena suau i perfecta. Estava molt cansat. Tenia la sensació que si tancava els ulls marxaria flotant cap a algun altre lloc.