30

NO ET POTS FIAR D’UNA CASA
(El punt de vista de la May Kasahara: 6)

¿Com estàs?

Al final de l’última carta et deia que ja t’havia escrit tot el que et volia explicar, com si fos un final definitiu, ¿oi? Però després m’ho vaig repensar i em sembla que t’escriuré una mica més. Per això m’he llevat a mitja nit com un escarabat de cuina i m’he posat a escriure aquesta carta a l’escriptori.

No sé per què, però últimament penso molt en la casa dels Miyawaki. En els pobres Miyawaki que vivien en aquella casa abandonada de l’altra banda del carreró i que van acabar suïcidant-se perseguits pels creditors. Em sembla que et vaig dir que la filla gran era l’única que havia sobreviscut però que no se sabia on parava. Doncs bé, la imatge dels Miyawaki em ve de sobte al cap tant si estic treballant, com si estic menjant al menjador de la fàbrica, com si sóc a l’habitació llegint o escoltant música. No és que em persegueixin, però sempre que tinc una escletxa al cap (i de fet n’hi tinc moltes) s’hi esquitllen i s’hi queden una bona estona, com el fum d’una foguera que entra per una finestra. Aquesta última setmana, o aquests últims quinze dies, m’ha passat molt sovint.

He viscut al mateix lloc, i m’he fet gran veient sempre aquella casa a l’altra banda del carreró. Queda just davant de la finestra de la meva habitació. Quan vaig començar primària i em van donar aquella habitació per a mi sola, els Miyawaki ja vivien a la casa nova que s’havien construït en aquell terreny. Sempre s’hi veia algú. Els dies que feia sol hi havia molta roba estesa i les dues filles sortien al jardí a cridar un pastor alemany gros i negre que tenien (intento recordar com es deia, però no em ve). Quan es ponia el sol s’encenien els llums a les finestres, i quan es feia fosc s’anaven apagant d’un en un fins que la casa es quedava a les fosques. La filla gran tocava el piano, i la petita el violí (la gran era més gran que jo, i la petita més petita). Celebraven els aniversaris i el Nadal amb unes festes molt animades, amb molts amics. La gent que només hagi vist la casa abandonada, feta una ruïna, no s’ho pot ni imaginar.

Els dies de festa el senyor Miyawaki arreglava el jardí. Pel que semblava, li agradaven molt les feines pesades i entretingudes, com ara netejar les canals, anar a passejar el gos o rentar el cotxe. No entendré mai com a algú li pot agradar fer aquesta mena de coses, però suposo que cadascú és diferent i va bé que en cada família hi hagi algú que li agradi fer-ho, ¿oi? I a tots els agradava esquiar, de manera que a l’hivern posaven els esquís a la baca d’aquell cotxe gros que tenien i marxaven a algun lloc (a mi no m’agrada gens, esquiar, però ara no ve a tomb).

Explicat així, sembla la típica família feliç que pots trobar en qualsevol lloc, ¿oi? I no és només que ho sembli, sinó que realment eren la típica família feliç que pots trobar en qualsevol lloc. No hi havia res que et fes arrufar les celles ni torçar el coll dient: «Vaja! ¿I això què és?».

La gent del barri deia que no voldrien aquella casa tan malastruga ni que els la regalessin, però, tal com t’he dit, els Miyawaki hi vivien tan feliços que semblaven un dibuix emmarcat. Els quatre membres de la família eren d’allò més feliços, com en aquells contes antics que s’acaben dient que «van ser molt feliços i van menjar anissos». Si més no, a mi em semblava que eren deu vegades més feliços que la meva família. I les dues filles, amb qui a vegades coincidíem pel carrer, eren sempre molt simpàtiques. Sovint pensava que tant de bo jo tingués unes germanes com elles. Sigui com sigui, era una d’aquelles famílies que semblava que sempre riguessin. Fins i tot el gos semblava que anés pel món amb una rialla a la cara.

Jo no em podia imaginar de cap manera que de sobte tot allò pogués trencar-se i desaparèixer. Un dia, però, em vaig adonar que tota la família (el pastor alemany inclòs) havia desaparegut, com si se l’hagués endut una ventada i només hagués quedat la casa. Durant un quant temps —potser una setmana— els veïns no es van adonar que els Miyawaki no hi fossin. A mi em va estranyar que al vespre no encenguessin els llums, però vaig pensar que devien estar de viatge. Llavors la meva mare va sentir el rumor que els Miyawaki havien marxat d’amagatotis. Jo no sabia què volia dir «d’amagatotis», i recordo que l’hi vaig preguntar. Ara es diria que es van «esfumar», ¿oi?

Tant si van marxar d’amagatotis com si es van esfumar, el fet és que quan els Miyawaki van faltar la casa em va fer una impressió molt diferent. Jo no havia vist mai una casa abandonada, i encara ara no sé quin aspecte deu tenir una casa abandonada normal. M’imagino que deu tenir un aire «abatut», com un gos abandonat o una muda buida. Però la casa abandonada dels Miyawaki era diferent. No es va quedar «abatuda», sinó que, tan bon punt els Miyawaki la van deixar, va adoptar un aire d’indiferència, com dient que ella no coneixia ningú que es digués Miyawaki. Si més no, això és el que em va semblar. Era com un gos babau i desagraït. Quan es va quedar buida, es va convertir en una «casa abandonada autosuficient» que semblava que no hagués tingut mai res a veure amb la felicitat dels Miyawaki. ¿Com pot ser?, vaig pensar jo. La casa també es devia divertir quan hi eren ells, ¿no? Sempre la tenien neta, i si existia era perquè el senyor Miyawaki l’havia fet construir, ¿no?

Com bé saps, Ocell que dóna corda, després ja no hi ha viscut ningú més i s’ha anat omplint de cagarades d’ocell. Jo m’he passat anys veient-la des de la finestra de la meva habitació. L’he anat mirant mentre estudiava (o mentre ho feia veure). Tant si feia sol com si plovia, tant si nevava com si hi havia un tifó. Només que mirés una mica a fora ja la veia allà davant. I el més estrany és que a vegades em costava apartar-ne la vista. Sovint em quedava més de mitja hora badant, amb els colzes sobre l’escriptori. No sé com explicar-t’ho. Fins feia poc era una casa plena de rialles i d’una roba tan blanca que semblava un anunci de detergent (no diré que fos «rara» ni res d’això, però a la senyora Miyawaki li agradava molt fer la bugada, molt més que a la gent normal). Però tot allò va desaparèixer en un tancar i obrir d’ulls, el jardí es va omplir d’herbes i ja ningú no recordava els dies feliços de la família Miyawaki. I jo ho trobava molt estrany.

Vull deixar clar que jo no era especialment amiga dels Miyawaki. De fet, a penes si hi vaig parlar mai. Si ens trobàvem pel carrer ens saludàvem i prou. Tot i així, com que me’ls mirava cada dia per la finestra amb tant interès, era com si la felicitat quotidiana dels Miyawaki formés part de mi. ¿Saps què vull dir? Era com si fos aquell desconegut que surt sempre en un racó de les fotos de família. I per això a vegades penso que una part de mi se’n va anar «d’amagatotis» i va desaparèixer amb ells. O sigui que una part de mi se’n va anar «d’amagatotis» amb una gent a qui no coneixia gaire.

I, ja que t’he explicat una història una mica estranya, de passada te n’explico una altra.

Si t’he de dir la veritat, a vegades tinc la sensació que m’he convertit en la Kumiko. Sento realment que sóc la teva dona, que he marxat de casa per algun motiu i que visc amagada aquí a les muntanyes, treballant en una fàbrica de perruques. Per diverses raons, però, de moment porto una màscara per fer veure que no sóc la Kumiko i m’amago sota el nom fals de May Kasahara. I mentrestant, tu, Ocell que dóna corda, m’esperes pacientment al porxo de casa teva… No ho sé, és una sensació que tinc.

Escolta, Ocell que dóna corda, ¿tu no tens mai il·lusions? No és que vulgui presumir-ne, però jo en tinc sovint. Cada dos per tres. Quan m’agafa fort, em puc passar tot el dia treballant immersa en un núvol d’il·lusió. No m’impedeix treballar perquè la feina que faig és senzilla, però a vegades les noies del meu voltant em miren estranyades. O potser dic ximpleries en veu alta. Una il·lusió d’aquestes és com la regla: encara que no la vulguis, ve quan ha de venir i no pots fer-hi res. No et pots plantar a la porta i dir-li: «Em sap greu, torna un altre dia, que avui tinc feina». És una murga. De tota manera, espero que no et molesti que a vegades faci veure que sóc la Kumiko. No ho faig expressament.

Començo a tenir son. Dormiré tres o quatre hores, em llevaré i em passaré el dia treballant de valent. Faré perruques amb les altres noies escoltant aquella música inofensiva. No et preocupis per mi. Encara que tingui aquestes il·lusions, vaig fent prou bé. Espero que tu també vagis fent. Tant de bo torni la Kumiko i pugueu viure tranquils i feliços com abans.

Adéu.