8

L’ARREL DEL DESIG
A l’habitació 208
Travessant la paret

Al fons del pou, just abans de l’alba, vaig tenir un somni. Però no va ser un somni. Va ser alguna cosa que va prendre forma de somni.

Caminava tot sol. En un gran televisor situat al mig d’un ampli vestíbul hi apareixia la cara d’en Noboru Wataya. Acabava de començar la seva intervenció. Portava un vestit de tweed, una camisa de ratlles i una corbata de color blau marí. Tenia els braços encreuats sobre la taula i parlava mirant a la càmera. A la paret de darrere hi havia un gran mapa del món. Al vestíbul devia haver-hi més d’un centenar de persones, però estaven totes immòbils, escoltant ben serioses el que deia. Era com si estiguessin a punt d’anunciar-los alguna cosa que hagués de determinar el seu destí.

Jo m’aturava per mirar la pantalla. En Noboru Wataya s’adreçava amb un to professional però extremament sincer als milions d’espectadors que no podia veure. Aquella cosa insuportable que li veia quan estàvem cara a cara quedava amagada en algun lloc remot i invisible. El seu discurs tenia un gran poder de persuasió. Les pauses breus i ben calculades, la cantarella i els canvis d’expressió creaven una estranya sensació de realitat. En Noboru Wataya era cada dia més bon orador. A mi no m’agradava, però havia de reconèixer que ho feia bé.

—¿M’explico? Tot és complicat i senzill a la vegada —deia—. Aquesta és la regla bàsica que regeix el món. No ho hem d’oblidar. Totes les coses que semblen complicades (i en realitat ho són) tenen un motiu molt simple. Es tracta de saber què pretenen, només això. El motiu és, com si diguéssim, l’arrel del desig. I el que compta és trobar aquesta arrel. Cavar en la complexitat d’aquest terreny que anomenem realitat, i continuar cavant fins que sigui necessari, continuar cavant fins a trobar la punta de l’arrel. Si ho fem així —deia, assenyalant el mapa del món que tenia darrere—, acabarem per entendre-ho tot. El món és així. Els estúpids no poden alliberar-se d’aquesta complexitat aparent. Per això es queden en la foscor i es moren buscant una sortida, sense entendre res d’aquest món. Són persones que viuen desorientades, com si estiguessin perdudes enmig d’un bosc o tancades al fons d’un pou. I si estan desorientades és perquè no entenen els principis que regeixen les coses. A dins el cap només hi tenen brossa i pedrots. No entenen res. No saben ni distingir el davant del darrere, el dalt del baix, el nord del sud. Per això no poden sortir de la foscor.

En Noboru Wataya feia una pausa per deixar que les seves paraules penetressin lentament en la consciència dels espectadors abans de prosseguir.

—Però deixem estar aquesta gent. Si volen estar desorientats, que ho estiguin. Nosaltres tenim altres coses per fer.

Mentre l’escoltava, per dins em començava a bullir la ràbia. Era una ràbia tan forta que m’impedia respirar amb normalitat. En Noboru Wataya feia com si parlés amb el món, però en realitat em parlava només a mi. I segur que tenia algun motiu ben recargolat per fer-ho. Tot i així, no se n’adonava ningú. Per això mateix era capaç d’utilitzar un sistema tan gran com la televisió per enviar-me missatges secrets. Jo tancava els punys ben fort dins les butxaques, però no podia descarregar la ràbia que sentia enlloc ni en ningú. I el fet de no poder compartir aquella ràbia amb cap dels presents feia que m’envaís una profunda sensació de soledat.

Llavors creuava el vestíbul ple de gent que parava bé l’orella per no perdre’s ni una sola paraula del que deia en Noboru Wataya i me n’anava directe al passadís que duia a les habitacions. L’home sense rostre estava allà plantat com sempre. Quan m’hi acostava, ell em mirava amb aquell rostre sense rostre. I llavors, sense fer soroll, es plantava davant meu per barrar-me el pas.

—Ara no és hora —em deia—. No hauria de ser aquí.

Tot i així, jo tenia pressa a causa del dolor profund i tallant que m’havia provocat en Noboru Wataya. Allargava el braç per empenye’l. L’home sense rostre tremolava com una ombra i s’apartava.

—Ho dic pel seu bé —cridava l’home sense rostre darrere meu. Cadascuna de les seves paraules se’m clavava a l’esquena com una pedra esmolada—. Si continua entrant, després ja no podrà sortir. ¿Ja li va bé?

Jo l’ignorava i continuava avançant a bon pas. Ho havia de saber. No podia pas viure desorientat tota la vida.

Caminava per un passadís que em sonava. Pensava que l’home sense rostre potser em perseguia per aturar-me, però quan em girava no veia ningú. El passadís era llarg i sinuós, amb tot de portes idèntiques a banda i banda. A cada porta hi havia el número d’habitació, però jo no recordava el número de l’habitació on m’havien portat l’última vegada. Estava segur que me l’havia après, però en aquell moment me’n recordava. I no podia pas anar obrint les portes una per una.

Anava uns quants cops amunt i avall pel passadís, sense rumb, fins que em creuava amb un cambrer del servei d’habitacions que duia una safata a la mà. A la safata hi havia una ampolla de Cutty Sark per encetar, una glaçonera i dos gots. Quan el cambrer havia passat, jo em posava a seguir-lo sense que se n’adonés. De tant en tant la safata de plata, ben polida, reflectia els llums del sostre del passadís. El cambrer no es girava ni un sol cop. Caminava ben recte, amb uns passos regulars i amb la barbeta clavada al pit. A vegades xiulava unes quantes notes. Era l’obertura de La gazza ladra, just el moment en què entraven les percussions. Xiulava força bé.

El passadís era molt llarg, però mentre el seguia no trobàvem ningú. Al final el cambrer s’aturava davant una porta i hi feia tres trucs lleus. Al cap d’uns quants segons, algú obria des de dins i el cambrer entrava a l’habitació amb la safata. Jo m’arrambava a la paret i, amagat darrere un gran gerro xinès, m’esperava que sortís. Era l’habitació 208. Exacte, la 208, pensava. ¿Per què no me n’havia recordat fins llavors?

El cambrer va tardar força a sortir. Jo em vaig mirar el rellotge. S’havia aturat en algun moment, sense que me n’hagués adonat. Vaig mirar una per una les flors del gerro i les vaig olorar. Eren tan fresques que semblaven acabades de collir d’algun jardí, i mantenien tot el color i tota l’aroma. Encara no es devien haver adonat que les havien tallat de l’arrel. Un petit insecte s’havia ficat entre els pètals gruixuts d’una rosa vermella.

Al cap de més de cinc minuts, el cambrer per fi va sortir de l’habitació. En va sortir amb les mans buides i, amb la barbeta abaixada com abans, se’n va anar per allà on havia vingut. Així que va desaparèixer en tombar la primera cantonada, em vaig plantar davant la porta. Vaig contenir la respiració i vaig parar l’orella per si podia sentir cap soroll a dins. Però no se sentia res i no semblava que hi hagués ningú. Em vaig armar de valor i vaig trucar. Tres cops lleus, com havia fet el cambrer. No hi va haver resposta. Al cap d’un moment hi vaig tornar, aquella vegada amb tres trucs una mica més forts que els primers. Tampoc no hi va haver resposta.

Vaig provar de girar el pom, que va cedir, i la porta es va obrir cap a dins sense fer soroll. L’habitació estava a les fosques, però hi entrava una mica de llum per una escletxa que hi havia a les cortines gruixudes. Amb una mica d’esforç vaig poder distingir una finestra, una taula i un sofà. Era sens dubte l’habitació on havia mantingut relacions sexuals amb la Creta Kano. Era una suite, amb una sala d’estar al davant i el dormitori al fons. Tot i que vagament, vaig distingir la forma de l’ampolla de Cutty Sark, de la glaçonera i dels dos gots. En obrir la porta vaig veure com la glaçonera d’acer inoxidable reflectia la llum del passadís com si fos la fulla esmolada d’un ganivet. Vaig entrar en aquella foscor i vaig tancar la porta lentament darrere meu. L’aire de l’habitació era calent i feia una forta olor de flors. Vaig contenir la respiració i vaig parar bé l’orella. No vaig treure la mà esquerra del pom de la porta, per poder obrir-la en qualsevol moment. Allà dins havia d’haver-hi algú. Algú que havia demanat el whisky, el gel i els gots al servei d’habitacions i que havia obert la porta.

—No encenguis el llum —deia una veu de dona. Venia de l’habitació del fons, on hi havia el llit. De seguida vaig saber de qui era. Era la veu de la dona misteriosa que m’havia fet aquelles estranyes trucades. Vaig treure la mà del pom i vaig avançar a les palpentes cap al lloc on havia sentit la veu. L’habitació del fons estava més fosca que la del davant. Em vaig quedar plantat a la porta que separava les dues habitacions i vaig afuar la vista per veure-hi en la foscor.

Vaig sentir el cruix dels llençols i vaig veure una ombra que es movia en la foscor.

—Deixa-ho tot a les fosques —deia la veu de la dona.

—No pateixis —deia jo—. No obriré el llum.

Estava ben agafat al llindar de la porta.

—¿Has vingut sol? —va preguntar ella, com si estigués una mica cansada.

—Sí —li vaig respondre—. He pensat que si venia aquí potser et trobaria. A tu o a la Creta Kano. He de saber on és la Kumiko. ¿Em sents? Tot va començar amb les teves trucades. Des que em vas començar a fer aquelles trucades que no han parat de passar coses estranyes, com si s’hagués obert una caixa de sorpreses. I al final ha desaparegut la Kumiko. Per això he vingut. No sé qui ets, però sé que tens alguna clau. ¿Oi que sí?

—¿La Creta Kano? —va fer ella, amb una veu plena de curiositat—. No l’he sentit mai, aquest nom. ¿Dius que és aquí?

—No ho sé, on és ara —vaig dir—. Però l’he vist aquí més d’una vegada.

En inspirar vaig tornar a sentir aquella forta olor de flors. L’aire estava carregat. En algun lloc de l’habitació hi havia un gerro ple de flors que respiraven i es gronxaven en la foscor. Vaig començar a perdre la consciència del meu cos. Era com si m’hagués convertit en un insecte minúscul. Era un insecte que provava de ficar-me entre els pètals d’una flor enorme, on m’esperaven el nèctar, el pol·len i els estams. Necessitaven la meva intrusió i la meva presència.

—Escolta’m —vaig dir—, primer de tot vull saber qui ets. Tu dius que et conec. Però, per més que hi pensi, no me’n recordo. ¿Qui ets?

—¿Que qui sóc? —va repetir ella. En el seu to, però, no hi havia ni rastre de mofa—. Vull una copa. ¿Pots preparar dos whiskies sols? Tu també en beuràs, ¿oi?

Vaig tornar a la sala, vaig encetar l’ampolla de whisky, vaig ficar gel als gots i vaig preparar dos whiskies. Com que estava tot a les fosques, vaig tardar una bona estona. Vaig tornar al dormitori amb els dos gots. La dona em va dir que n’hi deixés un a la tauleta de nit i que m’assegués a la cadira que hi havia al peu del llit.

Li vaig fer cas. Vaig deixar un got a la tauleta de nit i em vaig asseure en una cadira de braços entapissada, amb el meu got a la mà. Els ulls ja se m’havien acostumat a la foscor. Vaig veure com les ombres es movien en silenci. Em va semblar que la dona s’incorporava al llit. En sentir el dring del gel dins el got vaig saber que feia un glop de whisky. Jo vaig fer un glop del meu.

Es va estar una bona estona sense dir res. Com més llarg era el silenci, més forta em semblava l’olor de les flors.

—¿De debò vols saber qui sóc? —em va demanar finalment.

—He vingut per això —li vaig contestar, però en aquella foscor la meva veu va sonar com si estigués tenyida de neguit.

—¿Has vingut per saber com em dic?

En lloc de respondre-li, em vaig escurar la gola. El soroll que vaig fer també va sonar estrany.

Ella va remenar els glaçons uns quants cops dins el got.

—Vols saber com em dic. Em sap molt greu, però no t’ho puc dir. Jo et conec molt a tu. I tu em coneixes molt a mi. Però jo no em conec a mi mateixa.

Vaig fer que no amb el cap en la foscor.

—No entenc el que dius. Ja n’estic fart, d’endevinalles. El que necessito són pistes concretes. Fets que pugui agafar amb les mans, fets que em serveixin de palanca per obrir la porta. Això és el que vull.

La dona va fer un sospir que va semblar que li sortia de la part més profunda de l’ésser.

—Toru Okada, vull que descobreixis com em dic —va dir—. No, de fet no cal que ho descobreixis. Ja ho saps. L’únic és que no te’n recordes. Si descobreixes com em dic, podré sortir d’aquí, i llavors et podré ajudar a trobar la teva dona. La Kumiko Okada, ¿oi? Per trobar la teva dona, has de descobrir com em dic. Aquesta és la palanca que busques. No et pots permetre estar desorientat. Cada dia que passes sense descobrir-ho, la Kumiko Okada s’allunya una mica més de tu.

Vaig deixar el got de whisky a terra.

—Escolta’m, ¿on som? ¿Quant temps fa que ets aquí? ¿I què hi fas?

—Val més que marxis —va dir ella—. Si aquell home et troba aquí, ja has begut oli. És molt més perillós del que et penses. Seria capaç de matar-te. D’ell no m’estranyaria res.

—¿Qui vols dir, aquell home?

No em va respondre. Jo no sabia què més dir. Estava perdut. A l’habitació no se sentia res. Hi regnava un silenci profund i sufocant. Em notava el cap calent, com si tingués febre. Potser era culpa del pol·len. Els petits grans de pol·len barrejats en l’aire em devien haver entrat al cap i m’havien destarotat els nervis.

—Escolta, Toru Okada —va dir ella amb un to diferent del d’abans. En un tres i no res li havia canviat la veu. Ara era una veu pastosa, com l’aire de l’habitació—. Escolta, ¿voldràs tornar a fer l’amor amb mi? ¿Voldràs tornar-me a entrar? ¿Voldràs llepar-me tot el cos? Escolta, pots fer-me el que vulguis. I jo puc fer-te el que vulguis. Puc fer-te coses que la teva dona, la Kumiko Okada, no et faria mai de la vida. El que vulguis. T’ho faré passar tan bé que no te n’oblidaràs mai. Si tu…

Sense cap mena d’avís previ, es va sentir un truc a la porta. Va ser un soroll clar, com si algú clavés un clau ben recte. En aquella foscor va sonar sinistrament.

La dona va allargar la mà i em va agafar el braç.

—Vine per aquí —va mormolar amb una veu que havia recuperat el to d’abans—. Ràpid.

Es va sentir trucar de nou. Dos cops amb exactament la mateixa força. Vaig recordar que la porta no era tancada.

—Va, ràpid —va dir la dona—. Has de sortir d’aquí, i aquesta és l’única manera.

Em va estirar pel braç i vam avançar a través de la foscor. Es va sentir el pom que girava a poc a poc. Aquell soroll em va provocar una esgarrifança a l’esquena. Just quan la llum del passadís esquinçava la foscor de l’habitació, vam entrar a la paret, que era freda i viscosa com una gelatina gegant. Vaig tancar la boca perquè no m’hi entrés. Estic travessant la paret, vaig pensar. Estava travessant la paret per anar d’un lloc a un altre. I em semblava la cosa més natural del món.

Vaig notar que la llengua de la dona m’entrava a la boca. Era una llengua tova i calenta. Em va llepar tota la llengua i se m’hi va cargolar. La forta olor de les flors se m’aferrava a les parets dels pulmons. Ben al fons de la cintura vaig notar que tenia ganes de corre’m. Vaig tancar els ulls i em vaig retenir. Al cap d’un moment vaig sentir una intensa cremor a la galta dreta. Va ser una sensació molt estranya. No em va fer gens de mal. Només vaig notar una cremor que no vaig poder distingir si venia de fora o si sortia de dins el meu cos. Però aviat tot va desaparèixer. La llengua, l’olor de flors, les ganes de corre’m, la cremor a la galta. I vaig travessar la paret. Quan vaig obrir els ulls, ja era a l’altra banda… al fons del pou.