6

L’HERÈNCIA
Una reflexió sobre les meduses
Una certa sensació de distància

Estava assegut enmig de la foscor. La mitja lluna retallada per la tapa continuava surant ben amunt, com si fos el senyal d’alguna cosa. La claror que regnava a la superfície, però, no arribava al fons del pou.

Amb el temps els ulls se’m van anar acostumant a la foscor. Al cap d’una estona ja podia distingir el perfil vague de la mà si me l’acostava a la cara. Tots els objectes que hi havia al meu voltant va començar a prendre una forma borrosa, com si fossin animalons espantadissos que agafessin confiança a poc a poc. Tot i així, encara que els ulls se m’hi acostumessin, la foscor no deixava de ser la foscor. Si provava de fixar-me en alguna cosa, el seu contorn desapareixia silenciosament en la foscor. Potser es podia dir que era una «foscor pàl·lida», però tot i així, era una foscor que tenia una densitat pròpia. Segons com, era una foscor que tenia un significat més profund que la negror absoluta. S’hi veia alguna cosa, però alhora no s’hi veia res.

Enmig d’aquella foscor plena de significats estranys, els meus records van adquirir una força que no havien tingut mai. Les imatges fragmentades que em van despertar eren estranyament vívides i detallades, tan clares que semblava que les pogués agafar amb la mà. Vaig tancar els ulls i vaig pensar en l’època en què ens havíem conegut amb la Kumiko, feia gairebé vuit anys.

Ens havíem conegut a la sala d’espera per a les visites de l’hospital universitari de Kanda. Jo anava a l’hospital gairebé cada dia per veure-hi un client que hi estava ingressat i que havia de signar uns papers relacionats amb l’herència. Aquell client era un home molt ric, de seixanta-vuit anys, que tenia molts boscos i terres al centre de la prefectura de Chiba i que fins i tot havia sortit un cop al diari en una llista de les fortunes més grans del Japó. El problema era que una de les seves aficions era modificar el testament cada dos per tres. Al bufet tothom estava fart del seu caràcter i les seves manies, però tenia molts diners i, cada cop que retocava el testament, li cobraven una bona picossada. A més a més, els canvis que hi introduïa no eren especialment complicats, de manera que no ens podíem pas queixar.

El cas és que, tot i que feia poc temps que treballava al bufet, em van encarregar aquella feina a mi. Més que portar tot el pes del cas, la meva tasca consistia a dur documents amunt i avall, ja que no tenia el títol oficial d’advocat. Normalment un advocat especialista escoltava les voluntats del client, redactava el testament seguint les pautes legals (un testament ha de respectar unes normes concretes perquè sigui considerat legal), en preparava l’esborrany i després el feia passar a màquina. Jo portava el document al client i l’hi llegia. Si el client no hi trobava cap pega, el copiava a mà, el signava i hi posava el segell. És a dir, el que feia el client era el que en termes legals es coneix com un «testament hològraf».

Quan el client acabava de copiar el testament, el ficava dins un sobre, hi posava el segell i me’l donava perquè jo el portés al bufet i el guardéssim a la caixa forta. Normalment les gestions s’acabaven aquí, però en el cas d’aquell client les coses no eren tan fàcils. Com que estava prostrat al llit, no podia copiar tot el testament d’una tirada. El testament era tan llarg que s’hi estava una setmana, durant la qual jo havia d’anar cada dia a l’hospital i respondre les preguntes que em feia (com que havia estudiat dret, podia resoldre les qüestions que eren de sentit comú, i quan no sabia què respondre-li trucava al bufet perquè em donessin les instruccions oportunes). Era una persona molt primmirada, i volia que se li expliquessin fil per randa tots i cadascun dels termes que figuraven en el testament. De tota manera, jo només podia esperar que avancéssim una mica cada dia i que, a poc a poc, arribéssim al final d’aquella feina tan feixuga. Tot i així, quan es començava a veure la llum al final del túnel, aquell client sempre es recordava d’algun detall que s’havia oblidat d’incloure al testament o canviava radicalment d’opinió respecte al que havia decidit anteriorment. Si el canvi en qüestió era menor, s’hi podia afegir una esmena, però si era gaire important, havíem de tornar a començar de cap i de nou.

Per un motiu o altre, sempre estàvem igual. A més a més, entremig li anaven fent tot d’operacions i proves, de manera que hi havia vegades que tot i presentar-me el dia i l’hora acordades no el podia veure. També hi havia vegades que m’hi feia anar i quan jo hi arribava ell no es trobava bé. No era estrany que m’hagués d’esperar dues o tres hores per poder-lo veure. Per això em vaig passar dues o tres setmanes seient cada dia en una cadira de la sala d’espera d’aquell hospital, intentant matar el temps, que se’m feia etern.

Com tothom es pot imaginar, la sala d’espera de l’hospital no era un lloc especialment acollidor. Els sofàs eren d’un escai que tenia una rigidesa post mortem; l’aire estava tan carregat que semblava que només de respirar-lo t’haguessis de posar malalt; a la tele només emetien programes poca-soltes; el cafè de la màquina de begudes tenia gust de paper de diari, i tothom que hi havia feia cara de pomes agres. Era un lloc que feia pensar en com podria ser una novel·la de Kafka amb il·lustracions de Munch. Sigui com sigui, allà és on vaig conèixer la Kumiko.

La Kumiko anava cada dia a l’hospital, entre les classes de la universitat, per cuidar la seva mare, a qui havien operat d’una úlcera. Normalment anava amb texans o una faldilla curta i un jersei, i duia els cabells recollits en una cua. Com que érem a principis de novembre, a vegades portava abric i a vegades no. També portava una bossa penjada a l’espatlla, i sempre anava carregada amb llibres de la universitat i un bloc de dibuix.

La primera tarda que vaig anar a l’hospital, la Kumiko ja hi era. Estava asseguda al sofà amb les cames encreuades, amb uns mocassins negres, i tota concentrada llegint un llibre. Jo em vaig asseure al sofà de davant seu, mirant el rellotge cada cinc minuts mentre esperava que es fes l’hora que havíem acordat amb el client. La Kumiko gairebé no aixecava els ulls del llibre. Recordo que vaig pensar que tenia unes cames molt boniques. Mentre la mirava, em vaig anar posant de més bon humor. Em vaig preguntar què es devia sentir sent una noia tan jove, amb un rostre tan agradable (o, com a mínim, tan intel·ligent) i unes cames tan ben fetes.

Després de veure’ns uns quants dies en aquella sala, vam començar a xerrar. Ens vam intercanviar les revistes que ja havíem llegit i vam compartir la fruita que les visites havien portat a la seva mare. Al capdavall, estàvem terriblement avorrits, cansats de ser en aquell lloc, i necessitàvem algú de la nostra edat amb qui parlar.

Em sembla que vam sentir alguna cosa l’un per l’altra des del principi. No va ser una emoció forta i irresistible, com una descàrrega elèctrica, que poden sentir dues persones quan es coneixen, sinó una cosa més tranquil·la i assossegada, com dues llums que avancen en paral·lel per un gran espai fosc i que s’acosten a poc a poc. Sabent que hi seria ella, les anades a l’hospital se’m van fer més suportables. Quan me’n vaig adonar, em vaig sentir una mica estrany. Més que haver conegut una persona nova, em semblava que m’havia retrobat amb una vella amiga.

Jo no estava satisfet amb les converses curtes que manteníem a l’hospital i tenia ganes de poder parlar amb ella amb calma en un altre lloc. I un dia, per fi, em vaig decidir a demanar-li una cita.

—Em sembla que ens aniria bé canviar una mica d’aires —li vaig dir—. ¿Per què no sortim d’aquí i anem a algun lloc on no hi hagi malalts ni clients?

Després de pensar-s’ho una mica, la Kumiko va dir:

—¿I si anéssim a l’aquari?

Aquella va ser la nostra primera cita. Aquell diumenge al matí, la Kumiko va anar a portar roba neta a la seva mare i després em va venir a trobar a la sala d’espera. Feia un dia clar i calorós, i la Kumiko anava amb un vestit blanc senzill i una jaqueta de punt de color blau cel. Ja en aquella època em sorprenia l’elegància amb què vestia. Encara que portés una peça senzilla, era capaç de transformar-la en una cosa esplèndida afegint-hi algun detall o simplement doblegant-ne el coll o les mànigues. A més a més, era evident que cuidava la roba amb molta cura, gairebé amb amor. Sempre que quedàvem, m’agrada observar com anava vestida mentre caminava al seu costat. Sempre portava les bruses sense ni una arruga, els plecs de la faldilla ben prisats, les peces blanques com si fossin acabades d’estrenar i les sabates sense cap taca ni cap rascada. Veient el que portava, m’imaginava les bruses i els jerseis ben plegats i arrenglerats dins els calaixos d’una calaixera, les faldilles i els vestits embolicats en plàstic i penjats en un armari (cosa que vaig poder comprovar un cop casats).

Vam passar la tarda junts a l’aquari del zoològic d’Ueno. Com que feia un dia molt maco, a mi em venia més de gust passejar pel parc, però, tot i que ho vaig insinuar, un cop vam ser al tren que ens duia a Ueno, la Kumiko ja havia decidit que havíem d’anar a l’aquari. I no cal dir que, si ella volia allò, jo no hi posaria cap problema. A l’aquari hi feien una exposició temporal de meduses, i ens vam trobar passejant entre totes aquelles espècies rares arribades de tots els racons del món. Les meduses suraven tremoloses dins els aquaris, i n’hi havia de totes mides, amb formes des de boletes de cotó com la punta d’un dit fins a paraigües que feien més d’un metre de diàmetre. Per ser diumenge, no hi havia gaire gent. En un dia tan maco, tothom s’estimava més veure els elefants i les girafes del parc que les meduses de l’aquari.

A la Kumiko no n’hi vaig dir res, però jo no suportava les meduses. De petit m’havien picat sovint a la platja de prop de casa. Una vegada, nedant tot sol mar endins, fins i tot m’havia trobat enmig d’un banc d’aquells animalons. Quan me’n vaig adonar ja em tenien envoltat, i encara ara en recordo el tacte fred i viscós. Enmig d’aquell remolí, vaig passar una por terrible, com si m’hagués engolit una foscor profunda. No sé per què, aquell cop no em van picar, però per culpa del pànic em vaig empassar molta aigua. Per això m’hauria estimat més saltar-me aquella exposició temporal i anar a mirar peixos més normals, com ara les tonyines o els llenguados.

La Kumiko, però, estava fascinada amb les meduses. S’aturava davant de cada aquari, s’inclinava endavant i es quedava allà plantada, sense moure’s, com si hagués perdut la noció del temps.

—Ei, mira aquesta —em deia—. No sabia que existissin meduses d’un color rosa tan viu. I mira que bé que neden. Es passen la vida nedant pels mars de tot el món. ¿No ho trobes fascinant?

—Sí, és clar —deia jo.

Però mentre acompanyava la Kumiko i m’esforçava a mirar les meduses, vaig començar a notar un pes al pit. Sense adonar-me’n, vaig deixar de parlar i vaig començar a comptar una vegada i una altra la xavalla que duia a la butxaca, o a passar-me el mocador pels llavis. Vaig pregar perquè aquells aquaris plens de meduses s’acabessin aviat, però semblava que no s’haguessin d’acabar mai. Pel que semblava, al mar hi havia una gran quantitat d’espècies de meduses. Ho vaig aguantar mitja horeta, fins que el cap em va començar a rodar. Al final, quan ja no vaig poder continuar recolzat en una barana, me’n vaig anar a un banc d’allà a prop i m’hi vaig deixar caure. La Kumiko se’m va acostar i, amb cara amoïnada, em va preguntar si no em trobava bé. Jo li vaig respondre sincerament i li vaig dir que em sabia greu, però que m’havia marejat de tant mirar meduses.

La Kumiko es va quedar una estona tota seriosa, mirant-me als ulls.

—És veritat —va dir—. Tens la mirada extraviada. És increïble que et passi això només per mirar meduses —va afegir, desconcertada.

Fos com fos, em va agafar pel braç per treure’m d’aquell aquari fosc i humit i portar-me a la llum del sol.

Quan feia deu minuts que seia en un banc del parc, respirant a poc a poc, em vaig tornar a centrar. El sol de tardor era brillant i agradable, mentre que les fulles seques dels ginkgos es movien cruixint amb el vent.

—¿Què? ¿Et trobes millor? —em va demanar la Kumiko al cap d’una estona—. Mira que ets estrany. Si no t’agradaven les meduses, ¿per què no ho deies des del principi en lloc d’aguantar fins a trobar-te malament?

El cel estava ben ras, el vent era agradable i la gent passejava amb una rialla a la cara. Hi havia una noia prima i guapa que passejava un gos gros i pelut, i un avi amb un barret de feltre que vigilava una néta que es gronxava. També hi havia unes quantes parelles assegudes als bancs com nosaltres. Al lluny se sentia algú assajant escales amb un saxofon.

—¿Com és que t’agraden tant les meduses? —li vaig preguntar.

—No ho sé. Per què són boniques, suposo —va respondre la Kumiko—. Però abans, mentre les mirava, pensava que el que veiem amb els nostres ulls no és sinó una part molt petita del món. Ens pensem que el món és això que veiem, però no és veritat. El món de veritat és en un lloc més fosc i més profund, i en bona part està ocupat per éssers com les meduses. L’únic que passa és que ens n’oblidem. ¿A tu no t’ho sembla? Dues terceres parts de la Terra són aigua, i el que en veiem a simple vista no és més que la superfície, la pell. De fet, no sabem res del que hi ha realment sota aquesta pell.

Després vam passejar una bona estona. Quan es van fer les cinc, la Kumiko va dir que havia de tornar a l’hospital, i jo l’hi vaig acompanyar.

—Gràcies, m’ho he passat molt bé —li vaig dir quan ens acomiadàvem.

En el seu somriure hi vaig veure una llum serena que no havia vist fins llavors. Em vaig adonar que aquell dia m’havia acostat una mica a ella. Segurament gràcies a les meduses.

La Kumiko i jo vam continuar sortint. A la seva mare la van donar d’alta i l’assumpte del testament d’aquell client es va calmar una mica, però tot i que ja no havíem d’anar a l’hospital, vam continuar quedant un cop per setmana per anar al cine, a algun concert o simplement a passejar. Cada cop que ens vèiem ens acostàvem una mica més. Quan estava amb ella m’ho passava bé i, si pel que fos la tocava, notava que el pit em tremolava. Quan s’acostava el cap de setmana, sovint em costava concentrar-me a la feina. Estava convençut que li agradava. Si no, no hauria volgut quedar amb mi cada setmana.

Tot i així, no tenia cap pressa per aprofundir la relació que teníem. De fet, notava que ella tenia algun dubte. No és que fos res en concret, però de tant en tant aquell dubte apareixia fugaçment en les seves paraules o en les seves accions. A vegades jo li preguntava alguna cosa i ella tardava una mica a respondre. Era una pausa mínima, però jo percebia una mena d’ombra en aquells instants de buidor.

Va arribar l’hivern, i després l’any nou. Ens continuàvem veient cada setmana. Jo no li vaig preguntar mai per aquella ombra, i ella mai no me’n va dir res. Quedàvem, anàvem a algun lloc, dinàvem i parlàvem de coses no gaire personals.

—Escolta, deus tenir xicot, ¿oi? —li vaig preguntar un dia.

Ella se’m va quedar mirant.

—¿Per què ho dius?

—No ho sé —li vaig respondre—. És l’efecte que em fa.

En aquell moment passejàvem pels jardins imperials de Shinjuku, que estaven ben deserts.

—¿Quin efecte vols dir?

—És com si sempre em volguessis explicar alguna cosa. Si és una cosa que em pots explicar, vull que me l’expliquis.

Vaig veure que li tremolava l’expressió de la cara, però d’una manera tan lleu que era gairebé imperceptible. Potser estava una mica confosa.

—T’agraeixo que m’ho demanis —va dir—, però no hi ha res especial que t’hagi d’explicar.

—Encara no m’has contestat la primera pregunta.

—¿Si tinc xicot?

—Sí.

La Kumiko va parar de caminar, es va treure els guants i se’ls va ficar a la butxaca de l’abric. Llavors em va agafar les mans. Les tenia suaus i calentes. Quan les hi vaig prémer, em va semblar que l’alè se li feia més petit i més blanc.

—¿Podem anar al teu pis? —em va demanar.

—Sí, és clar —vaig dir jo, sorprès—. No em fa res que el vegis, però és molt petit.

En aquella època jo vivia a Asagaya, en un estudi amb una cuineta, un lavabo petit i una dutxa de la mida d’una cabina de telèfon. Era un primer que donava al sud, i per la finestra es veia el magatzem d’una empresa de construcció. L’única gràcia del pis era l’orientació. La Kumiko i jo ens vam estar una bona estona asseguts al sol, recolzats a la paret.

Aquell dia vaig fer l’amor per primer cop amb la Kumiko, i estic segur que ella ho va voler. En certa manera, va ser ella qui m’hi va convidar. No és que fes o digués res concret per proposar-m’ho, però quan la vaig envoltar amb els braços per primer cop, de seguida vaig entendre que ho volia. Estava relaxada i no va oferir cap resistència.

Per a la Kumiko va ser la primera vegada. Quan vam acabar de fer-ho, es va estar molta estona en silenci. Jo vaig provar de parlar-hi uns quants cops, però no em va respondre. Es va dutxar, es va vestir i va tornar a seure al sol. Com que no sabia què dir-li, em vaig quedar assegut al seu costat, també en silenci. Vam anar canviant de lloc a mesura que el sol es movia. Quan es va fer fosc, ella va dir que havia de marxar i la vaig acompanyar fins a casa.

—¿Segur que no m’has d’explicar res? —li vaig tornar a demanar al tren.

Ella va fer que no amb el cap.

—No, deixa-ho córrer —va dir en veu baixa.

Jo ja no vaig tornar a treure el tema. Al capdavall, ella havia volgut fer l’amor amb mi i, encara que tingués alguna cosa que no pogués explicar-me, era segur que amb el temps se solucionaria.

Ens vam continuar veient un cop per setmana. Normalment anàvem al meu pis i fèiem l’amor. A poc a poc, a còpia d’abraçar-nos i d’estar junts, va començar a parlar d’ella. D’ella mateixa, de les coses que havia viscut i del que en pensava. I, a poc a poc, jo vaig anar entenent el món tal com el veien els seus ulls. També a poc a poc li vaig poder començar a parlar de com jo veia el món. Vaig aprendre a estimar-la profundament, i ella em va dir que no volia separar-se de mi. Vam esperar que acabés la universitat i ens vam casar.

Un cop casats, vam viure feliços i no vam tenir cap problema greu. Tot i així, de tant en tant hi havia alguna cosa que em feia pensar que dins la Kumiko hi havia un territori que era només d’ella i que a mi m’estava vetat. Per exemple, hi havia vegades en què parlàvem d’alguna cosa tot animats, i de sobte ella es quedava en silenci. Callava en sec a mitja conversa, sense cap motiu (o, almenys, sense cap motiu que jo pogués entendre). Era com si anés caminant per un camí i de cop caigués en un forat. Els silencis no duraven gaire, però després s’estava una bona estona com si fos en un altre lloc. Mentre m’escoltava, anava dient: «Ah, sí», «És clar» o «Tens raó», però era clar que per dins pensava una altra cosa. Quan feia poc que érem casats, cada cop que feia això jo li preguntava si li passava res. Jo em quedava desconcertat, i em feia por haver dit alguna cosa que l’hagués ofès, però ella sempre somreia i em deia que no patís. I, quan passava l’estona que havia de passar, sempre tornava a ser ella.

Recordo que el primer cop que vam fer l’amor també em vaig quedar desconcertat. Vaig notar que li feia mal i que estava molt tensa, però aquell no va ser l’únic motiu del meu desconcert. En aquell moment vaig tenir una estranya sensació de lucidesa. No sabria com explicar-ho, però era com una sensació de distància, de separació. Em va fer l’efecte que el cos que estava abraçant no era el de la noia que fins feia poc havia estat parlant al meu costat, sinó el d’una altra que l’havia substituït sense que jo me n’hagués adonat. Mentre l’abraçava, no vaig parar d’acariciar-li l’esquena. El tacte d’aquella esquena petita i suau em tenia fascinat, però alhora era com si l’esquena de la Kumiko fos en un lloc molt remot. Mentre l’abraçava, era com si la Kumiko fos molt lluny d’allà, pensant alguna altra cosa, i em va tornar a semblar que el cos que abraçava no era sinó un substitut momentani. Pot ser que justament per això, tot i estar molt excitat, tardés molt a corre’m.

Amb tot, només vaig tenir aquella sensació la primera vegada que vam fer l’amor. A partir de la segona vegada, vaig sentir que la Kumiko era més a prop i que les seves reaccions eren més vives. I vaig començar a pensar que, si havia notat aquella sensació de distància, havia estat perquè havia estat la seva primera experiència sexual.

Mentre rememorava aquells records, de tant en tant allargava les mans cap a la paret, agafava l’escala i l’estirava amb força per comprovar que continuava ben subjectada. Em feia por que es deslligués en qualsevol moment. Sempre que ho pensava, sentia un neguit intens. Estava tan inquiet que fins i tot podia sentir com el cor em bategava al pit. Després de comprovar-ho unes quantes vegades —potser vint o trenta—, em vaig començar a calmar. L’escala estava ben lligada a l’arbre. No se’n podia deslligar tan fàcilment.

Vaig mirar el rellotge. Les busques fluorescents marcaven les tres menys pocs minuts. Les tres de la tarda. Dalt de tot es continuava veient una claror en forma de mitja lluna. La superfície encara devia estar banyada en la forta llum de l’estiu. Em vaig imaginar un rierol brillant i unes fulles verdes agitades pel vent. Una mica més avall d’aquella llum abassegadora hi havia una foscor gairebé absoluta. N’hi havia prou de baixar uns quants metres per una escala de corda per trobar una foscor tan profunda com la que m’envoltava.

Vaig tornar a estirar l’escala per comprovar que estigués ben subjectada. Llavors vaig recolzar el cap a la paret i vaig tancar els ulls. Al final em va venir la son, com una marea que puja a poc a poc.