20

EL LABERINT SUBTERRANI
Les dues portes d’en Cinnamon

—A la «mansió» hi ha un ordinador, ¿oi, senyor Okada? —va dir l’Ushikawa—. ¿Qui el fa servir?

Eren les nou del vespre, i jo estava assegut a la taula de la cuina, amb el telèfon a l’orella.

Li vaig dir que sí secament.

L’Ushikawa va fer un soroll com si tirés els mocs amunt.

—He investigat una mica, com faig sempre, i ho he descobert —va dir—. Evidentment, no estic dient que el fet de tenir un ordinador en una casa sigui res de l’altre món. Avui dia, per a qualsevol que faci una feina mínimament intel·lectual és una eina imprescindible. No és res estrany, doncs.

»Però bé, anem al gra, senyor Okada. Quan ho vaig descobrir vaig pensar que estaria molt bé si em pogués posar en contacte amb vostè a través d’aquest ordinador, però llavors vaig fer unes petites perquisicions i em vaig trobar que era molt més difícil del que em pensava. No es connecta trucant a un número normal. A més a més, està configurat perquè no s’hi pugui accedir si no és introduint-hi una contrasenya especial. Si no hi ha contrasenya, la porta no s’obre. I aquí ja em vaig rendir.

Em vaig quedar en silenci.

—A veure, no em mal interpreti, no vull entrar al seu ordinador per fer-hi cap malifeta. Amb tots els sistemes de seguretat que hi ha instal·lats només per accedir al programa de comunicació, em seria impossible treure’n cap informació encara que ho volgués. No em proposo fer coses tan complicades. Jo només intentava establir una comunicació entre vostè i la senyora Kumiko. L’hi vaig prometre l’altre dia, ¿oi? Li vaig dir que faria tots els possibles perquè pogués parlar amb la seva esposa, ¿oi? Ja fa temps que va marxar de casa, i no està bé deixar les coses així a mitges. Ja li vaig dir que, si continua així, senyor Okada, pot ser que la seva vida agafi una direcció estranya. Siguin quines siguin les circumstàncies, sempre és millor que la gent parli cara a cara, amb el cor a la mà. Si no, sempre hi ha malentesos. I els malentesos ens fan infeliços… Així és com l’hi vaig explicar a la senyora Kumiko, com vaig intentar convence-la.

»Però no hi havia manera. Deia que no volia parlar directament amb vostè. Ni cara a cara ni per telèfon. Ni tan sols per telèfon, va dir. Vaig estar a punt de rendir-me. Ho vaig provar de totes les maneres, però ella estava ben convençuda. Dura com una roca de mil anys. A punt de quedar-se coberta de molsa.

L’Ushikawa va fer una pausa esperant la meva reacció, però jo tampoc no vaig dir res.

—Tot i així, no podia pas dir-li: «Ah, molt bé, entesos», i retirar-me sense insistir-hi. Si ho hagués fet, el senyor Wataya m’hauria renyat. Tant si tracto amb una roca com amb una paret, el meu deure és trobar-hi un punt d’acord. La meva feina consisteix justament en això, a trobar un punt d’entesa entre dues parts. I si es neguen a vendre’m una nevera, com a mínim he de tornar amb un bloc de gel. Aquest és l’esperit. I em trenco les banyes per trobar la millor manera de fer-ho. De fet, això és el que distingeix els humans dels animals, ¿no? I llavors, com un estel entre els núvols, va aparèixer una idea en aquest pobre caparró que tinc. És clar, vaig pensar, podrien parlar a través d’una pantalla d’ordinador. És a dir, picant al teclat i posant les paraules a la pantalla. Això sap fer-ho, ¿oi, senyor Okada?

Quan treballava al bufet feia servir l’ordinador per buscar antecedents penals o dades dels clients. A vegades també m’hi comunicava per correu electrònic. La Kumiko també en feia servir a la feina. A la revista d’alimentació natural on feia de redactora guardaven totes les receptes i totes les anàlisis nutritives en documents electrònics.

—A veure, no funcionaria amb qualsevol ordinador —va dir l’Ushikawa—, però si fem servir el nostre i el que té vostè a la mansió, segur que es podrien comunicar a bon ritme. La senyora Kumiko m’ha dit que està disposada a parlar amb vostè a través de la pantalla. Això és tot el que he pogut arrencar-li. Com que es pot parlar fer a temps real, diria que és el més semblant a una conversa normal. Aquest és l’únic d’acord que puc oferir-li. Ja sé que no és cap gran idea, però, ¿què me’n diu? Pot ser que no li agradi gaire, però li asseguro que m’hi he trencat les banyes. No sap com cansa fer servir tant el cap quan no se’n té gaire.

Em vaig passar el telèfon a la mà esquerra.

—Escolti, senyor Okada, ¿que em sent? —va fer l’Ushikawa, amoïnat.

—Sí que el sento —vaig dir.

—Anem al gra, doncs. Si em dóna la contrasenya per accedir al programa de comunicació del seu ordinador, podré organitzar la conversa amb la senyora Kumiko immediatament. ¿Què me’n diu, senyor Okada?

—Em sembla que hi ha uns quants problemes pràctics —vaig dir.

—¿I quins són? —va preguntar l’Ushikawa.

—El primer és que no podré saber del cert si la persona amb qui parlo és la Kumiko. Si hem de parlar a través de la pantalla, no li veuré la cara ni li sentiré la veu. Pot ser que escrigui algú altre per ella.

—Ja l’entenc —va fer l’Ushikawa, admirat—. No hi havia pensat. Però és una possibilitat, és clar. No és per fer-li cap compliment, però fa bé de dubtar de tot. «Dubto, llavors existeixo». ¿Què li sembla si ho fem així? Primer de tot, vostè fa una pregunta que només pugui saber la senyora Kumiko. Si la persona que hi ha a l’altra banda de l’ordinador la contesta, és que és la senyora Kumiko. Han viscut uns quants anys com a marit i muller, ¿oi? Segur que hi ha una o dues coses que només saben vostès dos.

El que deia l’Ushikawa tenia certa lògica.

—D’acord. Però jo no sé la contrasenya. No l’he tocat mai, aquell ordinador.

Segons m’havia explicat la Nutmeg, en Cinnamon havia personalitzat tot el sistema de l’ordinador. Havia augmentat la capacitat de l’aparell, havia creat una complexa base de dades i havia protegit tots els programes amb un codi secret i amb altres sistemes complexos per evitar que hi pogués accedir una tercera persona. En Cinnamon mantenia i controlava amb fermesa aquell laberint subterrani tridimensional només amb els seus deu dits. Tenia totes les rutes gravades al cap i era capaç de saltar d’un lloc a l’altre amb una simple combinació de tecles. Però qualsevol intrús que no conegués les claus (és a dir, qualsevol persona que no fos en Cinnamon) podia voltar mesos i mesos per aquell laberint abans de trobar una informació específica. A més a més, hi havia alarmes i trampes amagades pertot arreu. Això és el que m’havia explicat la Nutmeg. L’ordinador que hi havia a la «mansió» no era especialment potent. Era si fa no fa com el que hi havia a l’oficina d’Akasaka. Però tots dos estaven connectats a l’ordinador central que en Cinnamon tenia a casa, amb el qual intercanviaven i processaven informació. Aquells ordinadors devien guardar els secrets relacionats amb la feina de la Nutmeg i en Cinnamon, des de la llista de clientes fins al sistema de doble comptabilitat. Però jo sospitava que allò no era tot.

El que m’ho feia sospitar era el fet que en Cinnamon estigués sempre tan pendent d’aquell aparell. Quan era al seu despatx sempre el tenia engegat. Normalment tenia la porta tancada, però de tant en tant la deixava entreoberta i jo podia veure com treballava. Quan ho feia sentia que em ficava on no em demanaven, ja que era com si en Cinnamon i l’ordinador estiguessin units, i fins i tot semblava que es moguessin de manera incitant. En Cinnamon teclejava una estona i després llegia els caràcters que apareixien a la pantalla, torçant els llavis en una ganyota d’insatisfacció o esbossant un lleu somriure. A vegades teclejava a poc a poc, pensant molt el que escrivia, mentre que altres vegades movia els dits de pressa i amb força sobre el teclat, com si fos una pianista que toqués un estudi de Liszt. Era com si mentre mantenia aquelles converses silencioses amb l’ordinador pogués veure un paisatge d’un altre món a través de la pantalla. I semblava que per a ell era un paisatge íntim i important. Jo no podia evitar pensar que la seva veritable realitat no es trobava al món de la superfície de la terra, sinó en aquell laberint subterrani. I podia ser que, en aquell món, en Cinnamon tingués una veu clara que li permetés parlar amb eloqüència i plorar o riure ben fort.

—¿I si accedeixo jo al seu ordinador des del meu? —vaig preguntar a l’Ushikawa—. Així no li caldria la contrasenya, ¿no?

—Impossible —va respondre ell—. Si ho féssim així, nosaltres rebríem el seu missatge, però vostè no rebria el nostre. El problema és la contrasenya, «l’obre’t Sèsam». Sense la contrasenya no podem fer res. Encara que faci la veu melosa, al llop no li obriran pas la porta. Encara que truqui i digui: «Hola, sóc el vostre amic, el conillet», si no té la paraula clau li tancaran la porta als nassos. És com una dama de ferro.

A l’altre cap de fil, l’Ushikawa va encendre un misto i se’l va acostar a la cigarreta. Jo vaig recordar la renglera de dents irregulars i esgrogueïdes sota aquells llavis caiguts.

—La contrasenya són tres dígits. Poden ser lletres, números o una combinació de lletres i números. S’ha d’introduir en menys de deu segons des del moment en què apareix la indicació. Si t’equivoques tres vegades, l’accés queda bloquejat i salta l’alarma. No sona cap timbre, però el llop deixa les empremtes i l’amo sap que ha estat tafanejant. ¿Què li sembla? Ben pensat, ¿oi? Si calcula totes les combinacions possibles entre les vint-i-sis lletres de l’alfabet i els deu números, veurà que les possibilitats són gairebé infinites. Per això, qui no coneix la contrasenya s’hi enganxa els dits.

Hi vaig pensar un moment en silenci.

—¿Se li acut alguna cosa, senyor Okada?

* * *

L’endemà a la tarda, quan la clienta va haver marxat amb el Mercedes Benz que conduïa en Cinnamon, vaig entrar al despatx d’en Cinnamon, em vaig asseure a l’escriptori i vaig engegar l’ordinador. Va aparèixer una llum blava i freda a la pantalla. I una fila de lletres.

Vaig introduir les tres lletres que ja m’havia pensat.

zoo

La pantalla no es va obrir i va sonar un senyal d’error.

A la pantalla va començar el compte enrere. Vaig posar les majúscules i vaig introduir la mateixa paraula que abans.

ZOO

La resposta va tornar a ser negativa.

El compte enrere va començar. Vaig posar la zeta en majúscula i les dues os en minúscula. Era l’última oportunitat.

Zoo

Es va sentir un senyal alegre.

Es va obrir la pantalla amb el menú de programes. Vaig exhalar a poc a poc l’aire que tenia als pulmons. Quan vaig haver recuperat l’alè, vaig repassar la llarga llista de programes fins que vaig trobar els de comunicacions. Es va desplegar un nou menú amb els programes, aquest cop sense que se sentís cap senyal acústic.

Seleccioni un programa de comunicació del menú.

Vaig clicar l’opció de xat.

Aquella era una porta important per a en Cinnamon. Si volia impedir l’accés d’algun hacker expert, havia de tenir-la ben protegida. I si aquella porta era important, la contrasenya també havia de ser-ho. Vaig teclejar:

SUB

La pantalla no es va obrir.

El compte enrere va començar. 10, 9, 8… Vaig provar la combinació de majúscula i minúscules que m’havia funcionat abans.

Sub

Es va sentir un senyal alegre.

Em vaig mirar aquell avís amb els braços encreuats. No estava malament. Havia obert dues portes del laberint d’en Cinnamon. No estava gens malament. Zoològic i submarí. Vaig fer clic a «Cancel·lar accés». La pantalla va tornar a mostrar el primer menú. Vaig seleccionar «Apagar» i a la pantalla va aparèixer el missatge següent:

Si no indica el contrari, aquesta operació quedarà gravada automàticament a l’arxiu d’operacions. Si no vol gravar-la, seleccioni «No gravar».

Vaig clicar «No gravar», tal com m’havia dit l’Ushikawa.

Aquesta operació no s’ha gravat a l’arxiu d’operacions.

La pantalla es va apagar silenciosament. Em vaig eixugar la suor del front. Després de deixar el teclat i el ratolí al lloc on els havia trobat (no podien estar ni dos centímetres fora de lloc), em vaig separar d’aquella pantalla freda.