10

REFLEXIÓ DE LA MAY KASAHARA SOBRE LA MORT I L’EVOLUCIÓ HUMANES
Coses fetes en un altre lloc

Estava ajupit en aquella foscor absoluta. L’únic que veia era el no-res. Jo formava part d’aquell no-res. Tancant els ulls sentia el cor que em bategava, la sang que em circulava per les venes, els pulmons que es contreien com una manxa i els budells que es recargolaven reclamant menjar. En aquella foscor profunda, cada moviment, cada oscil·lació, s’amplificava d’una manera gens natural. Envoltat d’aquella negror, el meu cos era massa viu, massa físic.

I la consciència se’m va tornar a deslligar del cos.

Em vaig imaginar que era l’ocell que dóna corda, primer posat a la branca d’un arbre enorme, donant corda al món, i després volant pel cel de l’estiu. Si l’ocell que dóna corda havia marxat, algú havia de fer les seves funcions. Algú havia de continuar donant corda al món. Si no, la corda s’acabaria i aquell delicat mecanisme s’aturaria. Pel que semblava, jo era l’únic que s’havia adonat que l’ocell que dóna corda havia marxat.

Vaig provar d’imitar la veu de l’ocell que dóna corda fent un soroll gutural, però no em va sortir gens bé. L’únic que em va sortir va ser un soroll lleig i absurd, com el soroll que fan dues coses lletges i absurdes en fregar-se. Potser només l’autèntic ocell que dóna corda podia fer el soroll de l’ocell que dóna corda. Només l’ocell que dóna corda podia donar corda al món com calia.

Com que era un ocell que dóna corda mut i incapaç de donar corda al món, vaig provar de volar pel cel de l’estiu. Volar no era gaire difícil. Un cop aixecaves el vol, l’únic que havies de fer era posar les ales en l’angle adequat i regular la direcció i l’alçada. El meu cos va aprendre la tècnica de seguida i va solcar el cel lliurement, sense fer cap esforç. Vaig mirar el món des del punt de vista de l’ocell que dóna corda. Quan em cansava de volar, em posava en una branca i mirava entre les fulles verdes els carrers i les teulades de les cases. Mirava la gent que es movia per terra, fent la seva vida. Malauradament, però, no podia veure el cos que tenia. No havia vist mai l’ocell que dóna corda, i per tant, no sabia com era.

Vaig ser l’ocell que dóna corda durant una estona molt llarga —¿quant temps devia passar?—, però aquella transformació no em va portar enlloc. Evidentment, el fet de poder volar era divertit, però no em podia pas divertir per sempre. Tenia coses per fer al fons del pou. Vaig deixar de ser l’ocell que dóna corda i vaig tornar a ser jo.

La May Kasahara va venir per segona vegada poc després de les tres. Les tres de la tarda. Quan va obrir la meitat de la tapa va entrar un doll de llum. Era el sol enlluernador d’una tarda d’estiu. Per protegir-me els ulls, que estaven acostumats a la foscor més absoluta, els vaig tancar un instant i vaig mirar avall. Només de pensar que hi havia llum se’m van omplir de llàgrimes.

—Ei, Ocell que dóna corda! —va cridar la May Kasahara—. ¿Encara ets viu? Si encara ets viu contesta’m!

—Sí que sóc viu —vaig dir.

—Deus tenir gana.

—Em sembla que sí.

—¿Només t’ho sembla? Així encara falta molt perquè et moris de gana. Pel que sembla, si pots anar bevent aigua tardes molt a morir-te.

—Suposo que sí —vaig dir.

En ressonar dins el pou, la meva veu es va sentir molt indefinida. L’eco devia amplificar tot el que contenia.

—Aquest matí he anat a la biblioteca a mirar-ho —va dir la May Kasahara—. He consultat uns quants llibres que parlaven de morir-se de gana i de set. ¿Saps que hi ha una persona que va aguantar més de vint-i-un dies només bevent aigua? Durant la revolució russa.

—Renoi —vaig dir.

—Devia patir molt.

—Tu diràs.

—Diu que es va salvar, però es va quedar calb i esdentegat. Li van caure tots els cabells i totes les dents. Es va salvar, però les devia passar magres.

—Ja ho crec.

—Però, bé. Encara que et quedis calb i sense dents, et pots fer una perruca i una dentadura postissa per anar tirant.

—Sí, és clar. A més, les perruques i les dentadures deuen haver millorat molt des de la revolució russa. Això ho fa tot més fàcil.

—Escolta, Ocell que dóna corda —va dir la May Kasahara, que es va aturar per escurar-se la gola.

—¿Què vols?

—¿Trobes que si la gent no es morís, si no es fes vella i pogués viure sempre amb salut, donaria tantes voltes a les coses com fem nosaltres? Vull dir que, qui més qui menys, tothom es fa un tip de pensar. Els homes hem inventat la filosofia, la psicologia, la lògica, la religió, la literatura… Però jo penso que si la mort no existís, totes aquestes idees tan complicades no haurien aparegut. Vull dir que…

La May Kasahara es va aturar i es va quedar una estona en silenci. Durant aquells instants, les paraules «vull dir que» es van quedar penjant en la foscor del pou com si fossin un tros de pensament arrencat per força. Potser li havien passat les ganes de dir res més. O potser és que necessitava temps per pensar com havia de continuar. Jo em vaig esperar sense dir res. Encara tenia el cap acotat. De sobte se’m va acudir que si la May Kasahara volia matar-me no li costaria gens. Només havia d’agafar una pedra ben grossa i deixar-la caure dins el pou. Si ho anava provant, era segur que una o altra em tocaria.

—Vull dir que… el que penso és que la gent es planteja seriosament quin significat té la vida perquè sap que algun dia s’ha de morir. ¿Tu no ho veus així? ¿Qui pensaria en el significat de la vida si pogués viure per sempre? ¿D’on sortiria aquesta necessitat? I, encara que algú la tingués, segur que es diria: «Bah, encara tinc molt temps per endavant. Ja hi pensaré un altre dia». Però la realitat és diferent. Nosaltres hi hem de pensar en aquest moment, ara i aquí. Pot ser que demà a la tarda m’atropelli un camió. Pot ser que d’aquí a tres dies et moris de gana aquí dins el pou. És així, ¿oi? Ningú no sap què passarà. Per tant, necessitem la mort per evolucionar. Això és el que penso. Com més viva i més gran sigui la presència de la mort, més hi hem de pensar. —La May Kasahara es va aturar un moment—. Escolta, Ocell que dóna corda —va afegir.

—¿Què vols?

—¿Has provat de pensar en la teva mort aquí dins, en aquesta foscor? ¿En com et moriries aquí dins?

Vaig pensar un moment.

—No —vaig dir—. No hi he pensat, en això.

—¿Per què? —va preguntar ella decebuda, com si parlés a un animal estúpid—. ¿Per què no hi has pensat? Estàs literalment davant la mort. I no ho dic de broma. Ja t’ho he dit abans: que visquis o que moris depèn només de mi.

—Pots tirar una pedra —vaig dir.

—¿Una pedra? Però, ¿què dius?

—Només cal que vagis a buscar una pedra ben grossa i la deixis caure.

—Sí, és clar, també podria fer-ho així —va dir la May Kasahara, com si la idea no li acabés de fer el pes—. Sigui com sigui, deus tenir gana. I cada cop en tindràs més. I et quedaràs sense aigua. I, tot i així, ets capaç de no pensar en la mort. ¿No ho trobes estrany, Ocell que dóna corda?

—Potser sí que ho és —vaig dir—. Però he pensat tota l’estona en altres coses. Potser quan tingui més gana ja hi pensaré, en la meva mort. De tota manera, encara em queden tres setmanes per morir-me, ¿no?

—Això comptant que tinguis aigua —va dir la May Kasahara—. Aquell rus podia beure aigua. Era un terratinent o alguna cosa així, i la guàrdia revolucionària el va tancar en una mina abandonada on es filtrava aigua per les parets, i va poder sobreviure llepant-la. Estava a les fosques, com tu. Però tu no tens tanta aigua, ¿no?

—Me’n queda una mica —vaig dir sincerament.

—Doncs val més que te la beguis a poc a poc, sense malgastar-la —va dir la May Kasahara—. De mica en mica. I pensa amb calma. Sobre la mort, sobre com et vas morint. Encara tens molt temps.

—¿Com és que em vols fer pensar en la mort? És com si et servís d’alguna cosa.

—Sí, home! —va dir ella, sorpresa—. No em serveix de res. ¿De què vols que em serveixi que tu pensis en la teva mort? És la teva vida. No té res a veure amb mi. Només hi tinc un cert interès.

—¿Vols dir curiositat? —li vaig preguntar.

—Sí, curiositat. Per saber com es mor la gent. Per saber què se sent en morir-te. Això mateix, curiositat.

La May Kasahara no va dir res més. De sobte em va envoltar un silenci profund que semblava que hagués estat esperant aquell moment. Volia aixecar el cap per mirar amunt. Volia comprovar si la May Kasahara encara hi era. Però la llum era massa forta. Segur que em cremaria els ulls.

—Vull explicar-te una cosa —li vaig dir.

—Endavant.

—La meva dona té un amant —vaig dir—. Em sembla que el té. Jo no me n’havia adonat, però aquests últims mesos, mentre vivia amb mi se n’anava al llit amb un altre home. Al principi no m’ho creia, però com més hi he pensat, més clar ho he vist. Si miro enrere entenc alguns detalls. Com ara que cada dia tornés més tard de la feina, o que s’espantés quan la tocava. Però no vaig saber llegir els senyals. Jo confiava en la Kumiko. No em pensava que pogués enganyar-me. No em va passar mai pel cap.

—Ja —va dir la May Kasahara.

—Fins que l’altre dia va marxar de casa i ja no ha tornat. Aquell matí vam esmorzar junts i se’n va anar a treballar com sempre. Només portava la bossa de mà i una brusa i una faldilla que havia recollit a la bugaderia, però ja no va tornar. Va desaparèixer sense dir-me adéu, sense deixar-me ni una nota de comiat. Va deixar la roba i totes les seves coses. I ja no tornarà al meu costat. Almenys per voluntat pròpia. Ja ho sé.

—¿I et sembla que la Kumiko està amb aquest altre home?

—No ho sé —vaig dir. Llavors vaig fer que no amb el cap, molt a poc a poc. L’aire del voltant em va semblar una aigua densa, intangible—. Potser sí.

—I tu t’has quedat tan aixafat que t’has ficat en aquest pou.

—És clar, que m’he quedat aixafat. Però no m’he ficat aquí dins per això. No és que vulgui fugir de la realitat. Ja t’he dit que necessitava un lloc per estar sol, per poder concentrar-me en els meus pensaments. Vull saber en quin moment es va espatllar la meva relació amb la Kumiko, en quin moment va emprendre un camí equivocat. No és que tot hagués anat sempre perfecte. No hi ha cap parella que no tingui cap problema. Estem parlant d’un home i una dona que un dia es coneixen i decideixen viure junts. Però em pensava que ens en sortíem prou bé. Que, encara que hi hagués petites coses, s’anirien solucionant amb el temps. Però no ha estat així. Em dec haver perdut alguna cosa important. Algun problema bàsic. I he baixat al pou per pensar en això.

La May Kasahara no va dir res. Jo vaig empassar saliva.

—No sé si ho entens. Fa sis anys, quan ens vam casar, vam intentar crear un món nou. Com qui aixeca una casa en un solar buit. Teníem una imatge força clara del que volíem. No volíem un lloc gaire luxós. Només un sostre per aixoplugar-nos i per poder estar junts. Com menys coses supèrflues hi hagués, millor. Ho vèiem tot molt fàcil i molt senzill. ¿No t’ho has plantejat mai, tu, d’anar a un altre lloc i convertir-te en algú completament diferent?

—És clar que m’ho he plantejat —va respondre la May Kasahara—. Sempre m’ho estic plantejant.

—Doncs això és el que vam intentar quan ens vam casar. Jo vaig provar de sortir de la persona que havia estat fins llavors, i la Kumiko també. Volíem crear alguna cosa que s’adigués més a qui érem realment. Ens pensàvem que en aquell nou món podríem fer una vida millor, més d’acord amb la nostra manera de ser.

La May Kasahara va moure una mica el seu centre de gravetat. Vaig notar com es bellugava per un lleuger canvi en la llum. Esperava que continués parlant, però jo ja no tenia res més per dir. Ja no em venia res al cap. Estava cansat de com ressonava la meva veu en aquell tub de ciment.

—¿Entens què vull dir? —li vaig preguntar.

—Sí.

—¿I què et sembla, a tu?

—Encara sóc una criatura i no tinc ni idea de com va això del matrimoni —va respondre la May Kasahara—. Per això no sé què pensava la Kumiko quan va començar a anar amb aquell altre home ni quan va marxar de casa. Però, pel que m’acabes de dir, em sembla que has estat equivocat des del principi. Escolta, Ocell que dóna corda, això que m’has explicat és impossible de fer. Això de dir: «Vinga, ara faré un món nou», «Vinga, ara em convertiré en un altre», vull dir. Jo ho veig així. Encara que pensis que has fet un món nou o que t’has convertit en una altra persona, sota la pell sempre hi haurà la persona que eres, i a la mínima traurà el nas per dir hola. Sembla que no ho entenguis. Tu ets una cosa feta en un altre lloc. I la intenció de convertir-te en una altra persona també està feta en un altre lloc. Escolta, Ocell que dóna corda, això ho entenc fins i tot jo. ¿Com és que tu, que ja ets gran, no ho entens? No entendre-ho és un problema greu. I per això ara pagues les conseqüències de moltes coses. D’haver abandonat el món que tenies, d’haver-te desempallegat de la persona que eres. ¿Entens què vull dir?

Jo em vaig quedar en silenci, mirant la foscor que m’envoltava els peus. No sabia què podia dir.

—Escolta, Ocell que dóna corda —va dir ella en veu baixa—. Pensa. Pensa. Pensa.

I llavors va tornar a tapar el pou.

Vaig treure la cantimplora de la motxilla i la vaig sacsejar. El lleu xipolleig va ressonar en la foscor. Devia quedar-ne una quarta part. Vaig recolzar el cap a la paret i vaig tancar els ulls. Vaig pensar que la May Kasahara potser tenia raó. Al capdavall, jo era una cosa feta en un altre lloc. Tot venia d’un altre lloc i se n’anava a un altre lloc. Jo no era més que un camí per on passava la persona que era jo.

«Escolta, Ocell que dóna corda, això ho entenc fins i tot jo. ¿Com és que tu no ho entens?».