10

EL TOC MÀGIC
Mort a la banyera
El repartidor de records

Havíem anat a viure a aquella casa la tardor del segon any de casats. Vam haver de deixar el pis de Koenji on havíem viscut fins llavors perquè havien de reformar-lo. Ens vam posar a buscar un pis que fos còmode i barat, però no era gens fàcil trobar res que s’adaptés a la nostra butxaca. Quan el meu oncle es va assabentar de la nostra situació, ens va oferir que de moment ens instal·léssim a la casa que tenia a Setagaya. L’havia comprat de jove i hi havia viscut deu anys. Després havia volgut enderrocar-la i fer-se’n una de més nova i més funcional, però per culpa de les regulacions urbanístiques no l’havia pogut fer com volia. Llavors havia decidit esperar que les normes deixessin de ser tan estrictes, cosa que segons els rumors passaria aviat. Mentrestant, però, tenir aquella casa buida li comportava haver de pagar molts impostos i, si la llogava a uns desconeguts, després podria tenir problemes quan els demanés que marxessin. Per tant, ens va proposar que li paguéssim un lloguer simbòlic (el mateix que pagàvem pel pis, que era ben poc), just per cobrir els impostos, a canvi de comprometre’ns a marxar en un termini de tres mesos a partir del moment en què ens ho demanés. Nosaltres no hi vam posar cap objecció. No enteníem gaire allò dels impostos, però la possibilitat de viure en una casa per un lloguer tan baix, encara que fos per poc temps, ens va semblar una benedicció del cel. La casa quedava una mica lluny de l’estació de la línia Odakyu, però era en una zona residencial molt tranquil·la, i a més, tenia un jardinet. Tot i que no era nostra, quan ens hi vam traslladar ens va semblar que per fi teníem una llar.

El meu oncle, que era el germà petit de la meva mare, no es ficava mai en res. Era un home senzill i cordial, però donava tan poques indicacions que fins i tot era una mica imprevisible. Tot i així, era qui em queia millor de tota la parentela. Era llicenciat per la Universitat de Tòquio i havia treballat deu anys de locutor en una emissora de ràdio, però llavors se n’havia cansat i havia obert un bar a Ginza. Era un bar petit i auster, però s’hi servien uns còctels tan autèntics que es va fer famós. Al cap de pocs anys, el meu oncle ja regentava uns quants bars i restaurants. Pel que sembla, tenia el talent necessari per a aquella mena de negocis, ja que tots els locals que obria rutllaven la mar de bé. Una vegada, quan encara era estudiant, li vaig preguntar com era que tots els seus bars tenien tant èxit. Per exemple, a Ginza no paraven d’obrir locals com el seu i, de la mateixa manera que n’hi havia que tiraven endavant, també n’hi havia que de seguida tancaven, i jo no entenia per què. El meu oncle va obrir les mans i em va ensenyar els palmells. «És el meu toc màgic», va dir, tot seriós. I no va afegir res més.

Pot ser que realment tingués un toc màgic. Però no era només això. També tenia molt bon ull a l’hora de triar els empleats que havien de treballar per a ell. Els pagava un bon sou i els tractava bé, i ells a canvi treballaven de valent. «Quan veig algú que val, trec un feix de bitllets i li dono una oportunitat», em va dir una vegada. «El que puguis comprar amb diners, ho has de comprar sense pensar si hi surts guanyant o perdent. L’energia val més guardar-la per a allò que no es pot comprar amb diners».

Es va casar gran, i no es va assentar fins passats els quaranta, quan ja havia aconseguit una bona posició econòmica. La seva dona, que era tres o quatre anys més jove que ell, era divorciada i també tenia força diners. El meu oncle no va explicar mai ni on ni com s’havien conegut, i jo no en tenia ni idea, però semblava una dona tranquil·la i de bona família. No van tenir fills. Pel que sembla, ella tampoc no n’havia tingut en el matrimoni anterior. De fet, potser aquesta havia estat la causa del divorci. Sigui com sigui, tot i que no es podia considerar un potentat, passats els quaranta el meu oncle es trobava en una posició que li permetia no haver de treballar més del compte per anar vivint. A més dels beneficis que li reportaven els bars i els restaurants, tenia uns quants pisos i cases llogats, així com unes quantes inversions que li donaven uns bons dividends. Com que es dedicava al món incert de l’entreteniment, els altres membres de la família, que tenien feines estables i feien una vida més modesta, se’l miraven amb un cert recel. A més a més, a ell no li havia agradat mai gaire fer-se amb els parents. Tot i així, sempre s’havia preocupat molt per mi (era el seu únic nebot), sobretot quan la mare es va morir l’any que jo feia primer de carrera i em vaig barallar amb el pare, que s’havia tornat a casar. Quan jo era a Tòquio fent la vida modesta i solitària d’un estudiant universitari, sovint em convidava a menjar en algun dels restaurants que tenia a Ginza.

Com que no es volien ocupar de mantenir una casa, ell i la seva dona vivien en un pis en un turó d’Azabu. No era un home donat a fer una vida gaire luxosa, però estava aficionat als cotxes antics i tenia un Jaguar i un Alfa Romeo al pàrquing. Tant l’un com l’altre es podien considerar gairebé antiguitats, però estaven molt ben conservats i lluïen com si fossin nadons acabats de néixer.

Un dia que vaig trucar al meu oncle per una altra cosa, vaig aprofitar per preguntar-li per la família de la May Kasahara.

—¿Els Kasahara? —va fer l’oncle, mentre pensava una mica—. No em sona, aquest nom. Quan vivia en aquesta casa era solter i no em feia gaire amb els veïns.

—De fet, el que m’interessa és la casa que hi ha just davant de la seva, la casa abandonada que hi ha a l’altra banda del carreró —li vaig dir—. Em sembla que abans hi vivien uns tals Miyawaki, però ara està buida i té les finestres tapades amb fustes.

—Els Miyawaki sí que els conec —va dir l’oncle—. Tenien uns quants restaurants. Fins i tot en tenien un a Ginza. Amb ell ens coneixíem per qüestions de feina i havíem parlat uns quants cops. Francament, els restaurants no eren res de l’altre món, però estaven ben situats i rutllaven prou bé. Era un bon home, tot i que una mica consentit. No havia hagut de treballar mai gaire, o potser no s’hi havia sabut acostumar. Sigui com sigui, era d’aquelles persones que no acaben de fer-se grans. Algú va aconsellar-li que invertís en borsa, però va posar els diners on no tocava i es va endeutar fins al capdamunt. Ho va perdre tot: el terreny, la casa, els restaurants… A més a més, el van agafar en un mal moment, quan havia hipotecat la casa i el terreny per obrir un altre local. Va ser com si tragués el pal que aguantava la paret just quan començava a bufar el vent. Em sembla que tenia dues filles en edat de casar-se.

—Doncs la casa ha estat buida des de llavors.

—No fumis! —va fer el meu oncle—. Deu haver-hi algun embolic amb la propietat. O potser és que té els béns congelats. Ara, encara que te la deixin bé de preu, no la compris, ¿sents?

—És clar que no. Ni que me la deixessin per la meitat del que deu valer no podria comprar-la —vaig dir amb una rialla—. Però, ¿per què ho dius?

—Quan vaig comprar la meva, també me la vaig mirar. I, pel que sembla, hi passen coses estranyes.

—¿Vols dir que hi ha fantasmes o coses així?

—No sé si arriba a tant, però no n’he sentit a dir res de bo —va dir el meu oncle—. Fins al final de la guerra hi va viure un militar molt conegut, un coronel que durant la guerra havia estat al nord de la Xina. Era un oficial dels més importants de l’exèrcit. Les tropes que comandava van guanyar moltes condecoracions, però també van cometre un bon nombre d’atrocitats. Es veu que van afusellar vora cinc-cents presoners de guerra d’un sol cop, o que van sotmetre desenes de milers de pagesos a treballs forçats i més de la meitat se’ls van morir. Bé, almenys això és el que s’explicava. No sé fins a quin punt era veritat. El van repatriar just abans que s’acabés la guerra, i en el moment de la rendició ja era a Tòquio. Tal com estaven les coses, tenia molts números que el jutgessin com a criminal de guerra al Tribunal Militar de l’Extrem Orient. Durant aquells mesos, la Policia Militar s’emportava tots els generals i els oficials que havien comès barbaritats a la Xina. Ell, però, no pensava permetre que el jutgessin. No volia que el duguessin a la forca i l’humiliessin davant de tothom. Abans de passar per allò, s’estimava més treure’s la vida ell mateix. Un dia va veure parar davant de casa seva un jeep de l’exèrcit americà i un soldat que en baixava. Llavors va agafar una pistola i es va volar el cap sense dubtar. De fet, s’hauria estimat més fer-se el seppuku, però no tenia temps. Amb una pistola s’acaba més ràpid. La seva dona es va penjar a la cuina seguint el destí del seu marit.

—Renoi.

—Però resulta que era un simple soldat que s’havia perdut buscant la casa de la seva xicota. Havia aturat el jeep per preguntar el camí a algú. Ja saps que, per a qui no coneix el barri, aquests carrers són molt perdedors. Deu ser ben fumut, decidir que t’ha arribat l’hora.

—I tant.

—Després la casa va estar buida una temporada, fins que la va comprar una actriu. No crec que la coneguis. Ja fa molt temps, i no és que fos gaire famosa. Devia viure-hi deu anys. Era soltera, i hi vivia sola amb una criada. Quan feia uns quants anys que hi era, va agafar una malaltia a la vista. Ho veia tot borrós, fins i tot de prop. Però com que era actriu, no podia pas portar ulleres. En aquella època les lents de contacte no eren com les d’ara, i no en portava gairebé ningú. Així, abans de rodar, es fixava bé en el decorat i comptava les passes que havia de fer per anar d’un lloc a l’altre. Com que eren sèries de la Shochiku, se n’anava sortint. Abans tot era més senzill. Un dia, però, quan va tornar al camerino havent inspeccionat bé el decorat, un càmera nou que no sabia gaire com anava la cosa va canviar uns quants objectes de lloc.

—Vaja.

—Ella va ensopegar, va caure i es va quedar minusvàlida. I de resultes d’això, la vista li va empitjorar encara més. Es va quedar quasi cega. Va ser una llàstima, perquè encara era jove i maca. No cal dir que no va poder tornar a actuar. Es va haver de quedar tancada a casa. Llavors la criada, en qui confiava completament, li va prendre tots els diners i se’n va anar amb un home. L’hi va prendre tot: els estalvis, les accions, tot. Un cas terrible. ¿I què diries que va fer?

—Tal com va la història, no pot tenir un final gaire feliç.

—No, és clar —va dir el meu oncle—. Va omplir la banyera, hi va enfonsar el cap i es va ofegar. Suposo que ja ho veus, però has d’estar molt decidit per suïcidar-te d’aquesta manera.

—No és un final gaire feliç.

—No, no gens —va confirmar el meu oncle—. I al cap de poc en Miyawaki va comprar la casa. El barri és maco, la casa queda al capdamunt d’un turonet i hi toca molt el sol. Tothom l’hauria volgut. Però en Miyawaki es va assabentar de les històries de la gent que hi havia viscut, i per això va decidir enderrocar-la i aixecar-ne una de nova. Fins i tot la va fer purificar. Però, pel que es veu, no li va servir de res. A tothom que ha viscut en aquella casa n’hi ha passat alguna de grossa. Al món ja n’hi ha, de llocs així. Jo no la voldria ni regalada.

Després de comprar quatre coses al supermercat del barri, vaig començar a preparar el sopar. Vaig entrar la roba, la vaig plegar i la vaig endreçar als calaixos. Vaig anar a la cuina, vaig fer cafè i me’n vaig prendre una tassa. Havia estat un dia tranquil, sense cap trucada de ningú. Em vaig estirar al sofà i em vaig posar a llegir un llibre. Ningú no va interrompre la meva lectura. De tant en tant sentia l’ocell que dóna corda que cantava al jardí. A part d’això, no se sentia cap altre soroll.

A les quatre algú va trucar al timbre. Era el carter. Em va dir que portava una carta certificada i em va allargar un sobre gruixut. Vaig estampar el meu segell per signar el rebut i vaig agafar el sobre.

Era un sobre molt maco, de paper d’arròs, amb el meu nom i la meva adreça escrits amb pinzell. El vaig mirar per veure qui l’enviava. Al lloc del remitent hi deia «TOKUTARO MAMIYA». L’adreça era d’una ciutat de la prefectura d’Hiroshima. No recordava haver sentit mai ni aquell nom ni aquella adreça. Per com eren els traços del pinzell, el senyor Tokutaro Mamiya havia de ser força gran.

Vaig seure al sofà i vaig obrir el sobre amb unes tisores. La carta estava escrita a l’antiga, en un rotllo de paper d’arròs i amb una cal·ligrafia molt fluida i feta amb pinzell. Eren uns caràcters molt bonics fets per una persona cultivada, però jo, que no ho era tant, vaig suar per desxifrar-los. L’estil també era força antic i encarcarat. Tot i així, després d’una bona estona barallant-m’hi, vaig poder entendre el contingut de la carta. Segons deia, el senyor Honda, l’endeví que la Kumiko i jo havíem anat a veure temps enrere, havia mort a casa seva, a Meguro, feia quinze dies. D’un atac de cor. Segons el metge, havia tingut una mort curta i no havia patit. La qual cosa, i atès que vivia sol, s’havia de considerar una sort dins la desgràcia, deia la carta. La senyora de fer feines l’havia trobat l’endemà al matí, desplomat sobre el braser. Qui escrivia la carta, el senyor Tokutaro Mamiya, havia estat a Manxúria com a tinent de l’exèrcit i havia arriscat la vida amb el caporal Honda. I en aquell moment, amb motiu del traspàs del senyor Oishi Honda, i seguint els desitjos del finat, feia complir les seves últimes voluntats en absència de cap altre familiar viu. El finat havia deixat instruccions molt precises sobre el repartiment dels seus béns. «El fet que ens hagi deixat un testament tan precís i detallat ens demostra fins a quin punt havia previst la seva pròpia mort. En el testament, el finat exposa que estaria molt agraït si vostè, senyor Toru Okada, em fes el favor d’acceptar un objecte com a record d’ell», deia la carta. «M’afiguro que deu estar molt enfeinat, però si, per respecte a les últimes voluntats del finat, volgués rebre aquest petit record que humilment li ofereix, li asseguro que, com a antic company de guerra del senyor Honda i com a vell a qui ja queden pocs anys de vida, em faria content ultra mesura». Al final de la carta hi havia una adreça de Tòquio on s’estava en aquells moments. Era a casa d’un altre Mamiya, al districte 2 de Hongo, al barri de Bunkyo. Devia ser la casa d’algun parent.

Vaig escriure la resposta assegut a la taula de la cuina. Pensava escriure una postal breu i concisa, però quan vaig tenir el bolígraf als dits no vaig trobar les paraules adequades. «Vaig tenir la gran sort de conèixer el senyor Honda en vida i d’haver-lo pogut tractar. Quan penso que ja no és entre nosaltres, em vénen tot de records d’aquella època. Teníem edats molt diferents i només ens vam relacionar durant un any, però sempre em va semblar una persona que tenia la capacitat de commoure el cor de la gent. Francament, mai no m’havia imaginat que el senyor Honda volgués deixar res a algú com jo i, d’altra banda, no sé si tinc el dret de rebre-ho. No obstant això, si aquest és el desig del senyor Honda, no cal dir que ho acceptaré amb tot el respecte. Li agrairia que es posés en contacte amb mi quan li vagi bé».

I vaig tirar la postal en una bústia del barri.

«Només morint, pots surar lliurement, Nomonhan», vaig dir per a mi.

La Kumiko no va tornar fins a vora les deu. Em va trucar abans de les sis per dir-me que aquell dia també arribaria tard, que sopés tot sol, que ella ja faria un mos en algun lloc. Entesos, li vaig dir. Em vaig fer un sopar senzill i me’l vaig menjar tot sol. Després vaig continuar llegint. Quan va arribar, la Kumiko va dir que li venia de gust una cervesa i vam compartir una ampolla de mig litre. Semblava cansada. Es va asseure a la taula de la cuina, aguantant-se la barbeta amb les mans, i, tot i que jo li anava parlant, ella no reaccionava gaire. Era com si tingués el cap en un altre lloc. Li vaig dir que s’havia mort el senyor Honda.

—Ostres, ¿s’ha mort? —va fer ella amb un sospir—. Però ja era molt gran, i gairebé no hi sentia, ¿oi? —va afegir.

Quan li vaig explicar que m’havia deixat un record, es va quedar ben parada, com si de sobte hagués caigut alguna cosa del cel.

—¿Que t’ha deixat una cosa? ¿A tu?

—Sí. No sé per què, però sí.

La Kumiko es va quedar una estona pensant, amb les celles frunzides.

—Li devies caure bé —va dir finalment.

—Però si no vam mantenir mai una conversa com cal —vaig dir—. Si més no, jo no li vaig dir mai res. I, encara que l’hi hagués dit, no m’hauria sentit. L’únic que fèiem era anar un cop al mes a casa seva, seure una estona amb ell i escoltar el que ens deia. I quasi sempre ens parlava de la batalla de Nomonhan. De quins tancs es cremaven amb un còctel Molotov i quins no, i coses per l’estil.

—Doncs no ho sé. Segur que li queies bé. Jo no les entenc mai, aquestes persones. No sé què els passa pel cap.

Llavors va tornar a callar. Era un silenci una mica tens. Vaig mirar al calendari que teníem a la paret. Encara faltaven uns quants dies perquè li vingués la regla. Vaig pensar que potser li havia passat alguna cosa a la feina.

—¿Que tens massa feina? —li vaig preguntar.

—Potser sí —va respondre ella, després de fer un glop i mirant la cervesa que li quedava al got. En la seva veu hi havia un to una mica desafiador—. Em sap greu haver fet tard, però ja saps que a la revista tenim pics de feina. Ara, no hi arribo gaire sovint, tan tard, ¿oi? A més, com que estic casada, no em deixen fer tantes hores extres com als altres.

Vaig assentir amb el cap.

—Ja sé que a vegades has de treballar fins tard. No passa res. Només em preocupa que no vagis massa cansada.

La Kumiko es va estar una bona estona sota la dutxa. Jo em vaig beure la cervesa mentre fullejava una revista que ella havia comprat.

De sobte em vaig ficar una mà a la butxaca i hi vaig trobar els diners que havia cobrat per la feina de les perruques. Encara no els havia tret del sobre. Tampoc no n’havia dit res a la Kumiko. No era que l’hi volgués amagar, però, ara que havia passat l’ocasió d’explicar-l’hi, sabia que em costaria més treure el tema. Només havia de dir-li que havia conegut una noia de setze anys del barri una mica estranya, que havíem anat plegats a fer una feineta per a una empresa de perruques i que m’havien pagat més del que em pensava. La Kumiko segurament diria: «Ostres, que bé, ¿no?» i potser ja estaria. O no. Potser voldria saber més coses de la May Kasahara. Potser l’amoïnaria que m’hagués fet amic d’una noia de setze anys. I llavors potser li hauria d’explicar amb pèls i senyals qui era la May Kasahara, com, quan i on l’havia conegut. I jo no tenia gaire traça a explicar les coses per ordre.

Vaig treure els diners del sobre, me’ls vaig ficar a la cartera, vaig arrugar el sobre i el vaig llençar a la paperera. Em vaig adonar que d’aquella manera era com naixien els secrets. Jo no havia volgut amagar res a la Kumiko. Era una cosa que no tenia cap importància i tant me feia dir-l’hi com no. Però, un cop havia entrat en aquell estrany conducte, la intenció primera s’havia perdut i tot plegat havia quedat cobert sota l’espès vel dels secrets. Amb la Creta Kano havia passat el mateix. Havia explicat a la Kumiko que la germana de la Malta Kano havia vingut a casa, que es deia Creta, que anava vestida seguint l’estil de principis dels anys seixanta i que havia vingut a recollir una mostra d’aigua de l’aixeta. Però no li havia dit que després havia començat a fer-me unes confidències estranyes i que havia desaparegut de sobte abans d’arribar al final de la història. I no l’hi havia dit perquè la història de la Creta Kano era massa estrafolària i m’hauria estat impossible explicar-l’hi reproduint-ne tots els matisos. O potser perquè a la Kumiko no li hauria fet cap gràcia que la Creta Kano s’hagués quedat més estona del compte i m’hagués fet aquelles confessions tan personals. D’aquesta manera, allò s’havia convertit en un altre dels meus petits secrets.

Vaig pensar que la Kumiko també devia tenir els seus, de secrets, i que no podia pas retreure-l’hi. De fet, tothom tenia alguna cosa per amagar. A més a més, era evident que en aquell sentit jo era més reservat que ella. Ella era més aviat de la gent que deia el que pensava. De la gent que pensava mentre parlava. Tot al contrari que jo.

Una mica inquiet per culpa d’aquells pensaments, me’n vaig anar al bany. La porta era oberta de bat a bat. Em vaig quedar plantat al llindar, mirant la Kumiko d’esquena. Estava plantada davant el mirall, amb un pijama blau, eixugant-se els cabells amb una tovallola.

—Escolta, això de la meva feina… —vaig començar a dir—. Ja hi vaig pensant, ¿sents? He donat veus. I també m’he mogut una mica. I, de feina, n’hi ha. Si ho volgués, podria començar demà mateix en algun lloc. Però no m’acabo de decidir. No sé què fer. No sé si he d’agafar una feina així perquè sí.

—Jo ja t’ho he dit —va dir la Kumiko—. Per mi, pots fer el que et sembli. No cal que trobis una feina d’avui per demà. Si el que et preocupa són els diners, no cal que pateixis. Però si no tenir feina et fa sentir malament, o si et cansa haver de portar la casa mentre jo treballo, busca’t una feina i ja està. A mi em sembla bé tant una cosa com l’altra.

—És clar que un dia o altre hauré de treballar —vaig dir—. Ja sé que no puc passar-me la vida rascant-me la panxa. Tard o d’hora trobaré alguna cosa. Però, si vols que et digui la veritat, ara mateix no sé què m’agradaria fer. Poc després de plegar del bufet pensava que buscaria alguna altra cosa relacionada amb el dret. Tinc uns quants contactes en aquest camp. Però ara ja no ho tinc tan clar. Com més temps passa, menys m’interessa el dret. Em sembla que no està fet per a mi.

La Kumiko va mirar la meva imatge reflectida al mirall.

—Ara, que no sàpiga què vull fer no vol dir que no vulgui fer res —vaig afegir—. Si m’ho manessin, em sembla que podria fer qualsevol cosa. Però no acabo de trobar el què. I ara mateix aquest és el problema que tinc. Que no em sé veure en cap lloc.

—Escolta —va dir ella, deixant la tovallola i girant-se cap a mi—. Si t’has cansat del dret, deixa-ho córrer. Oblida les oposicions al Ministeri. I si no saps què vols fer, espera’t a veure-ho més clar. ¿No et sembla?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Només volia explicar-t’ho. Dir-te el que penso.

—Molt bé —va dir ella.

Vaig anar a la cuina i vaig rentar els gots de cervesa. Ella va sortir del bany, va venir a la cuina i es va asseure a la taula.

—¿Saps què? Aquesta tarda m’ha trucat el meu germà —va dir.

—¿Eh?

—Es veu que s’està plantejant presentar-se a les eleccions. Bé, de fet ja està gairebé decidit.

—¿A les eleccions? —vagi fer jo, sorprès. Em vaig quedar tan parat que vaig estar una estona sense poder afegir res més—. ¿Vols dir a les eleccions al parlament?

—És clar. Li han proposat que a les pròximes eleccions es presenti com a candidat a Niigata per ocupar l’escó del meu oncle.

—Però, ¿aquest escó no havia d’heretar-lo el fill teu cosí? Em pensava que ja havia decidit deixar la presidència de Dentsu i tornar a Niigata.

Ella va treure un bastonet de cotó de la capsa i es va començar a netejar les orelles.

—Sí, en principi havia de ser així, però es veu que el meu cosí ha dit que no té ganes de canviar. Té la família a Tòquio, la feina li agrada i no té ganes de tornar a Niigata. I una altra raó és que la seva dona no vol que es presenti a les eleccions. No vol sacrificar la família.

El germà gran del pare de la Kumiko havia estat escollit diputat per Niigata i havia ocupat un escó al parlament durant quatre o cinc legislatures. Tot i que no era cap figura, havia tingut càrrecs força importants, i una vegada fins i tot havia estat ministre d’una cartera menor. Ara, però, els anys i els problemes de cor feien difícil que es tornés a presentar, la qual cosa volia dir que algú havia de succeir-lo a la seva circumscripció. De fet, tenia dos fills, però el gran havia deixat ben clar des del principi que no es volia dedicar a la política, per la qual cosa el petit havia estat l’escollit.

—A més —va prosseguir la Kumiko—, es veu que en aquesta circumscripció es moren de ganes que s’hi presenti el meu germà. Volen algú jove, llest i dinàmic. Algú que pugui mantenir el càrrec durant unes quantes legislatures i convertir-se en un personatge influent en el govern central. I el meu germà és una persona coneguda, que atrauria el vot dels joves, el candidat perfecte. Potser no aniria a visitar tots els poblets de la província, però el partit està ben organitzat i ja se n’encarregarien ells. A més, si volgués continuar vivint a Tòquio, no hi posarien cap problema. Només hi hauria d’anar en el moment de les eleccions.

Jo no m’imaginava en Noboru Wataya com a diputat del parlament.

—¿I a tu què et sembla tot plegat? —li vaig preguntar.

—A mi m’és absolutament igual —va dir la Kumiko—. Tant me fa que sigui diputat com que sigui astronauta. Que faci el que vulgui.

—Així, ¿com és que t’ha trucat per demanar-te consell?

—Què dius! —va fer ella, amb un to sec—. ¿Consell a mi? És impossible que em demani consell per res. Només volia mantenir-me informada. Com a membre de la família.

—Ja —vaig dir—. Ara, ¿no tindrà problemes per presentar-se, estant divorciat?

—No ho sé —va dir la Kumiko—. No sé com van la política ni les eleccions. Ni m’interessa. El que és segur és que no es tornarà a casar. Amb ningú. Ja no s’hauria hagut de casar mai. Ell el que vol és una altra cosa. Una cosa completament diferent del que busquem tu i jo. Ho sé perfectament.

—¿Eh? —vaig fer.

La Kumiko va embolicar els dos bastonets de cotó que havia fet servir en un mocador de paper i els va llençar a la paperera. Llavors va aixecar la vista i se’m va quedar mirant.

—Una vegada el vaig enxampar masturbant-se —va dir—. Vaig obrir la porta pensant-me que no hi havia ningú i el vaig trobar allà, en plena feina.

—¿I què? Tothom es masturba, ¿no? —vaig dir.

—No és això —va dir ella, fent sospir—. Devia fer tres anys que s’havia mort la meva germana. Ell ja anava a la universitat, i jo devia fer quart de primària. La mare havia dubtat si llençar la roba de la meva germana o no, però al final l’havia guardat pensant-se que me la posaria jo quan fos més gran. La tenia en una caixa de cartró, tancada en un armari. I el meu germà l’havia tret i es masturbava olorant la roba.

Jo no vaig dir res.

—Jo encara era petita i no vaig entendre gaire què feia. Només vaig entendre que era una cosa perversa, una cosa que no hauria d’haver vist. Una cosa molt més profunda del que semblava a simple vista —va afegir la Kumiko, fent que no amb el cap.

—¿I ell ho sap, que el vas veure?

—És clar. Ens vam mirar als ulls.

Vaig assentir amb el cap.

—¿I què va passar, al final, amb aquella roba? ¿Te la vas posar mai?

—Ni boja! —va exclamar ella.

—¿Vols dir que estava enamorat de la teva germana?

—No ho sé —va dir la Kumiko—. Tampoc no sé si l’atreia sexualment. Però em sembla que hi havia alguna cosa, i que no se n’ha pogut separar mai. Per això dic que no s’hauria d’haver casat.

La Kumiko es va estar una bona estona en silenci. Jo tampoc no vaig dir res.

—Té problemes psicològics molt greus. És clar que, qui més qui menys, tots en tenim. Però els seus són diferents dels que puguem tenir tu o jo. Els seus són més profunds i més complicats. I no vol ensenyar les seves ferides ni les seves febleses a ningú, de cap de les maneres. ¿Entens què vull dir? Això de les eleccions m’amoïna una mica.

—¿Què és el que t’amoïna?

—No ho sé. Alguna cosa —va dir ella—. Però és igual. Estic cansada. No hi vull pensar més. Anem a dormir.

Vaig anar al lavabo i, mentre em rentava les dents, em vaig mirar al mirall. En els tres mesos que feia que havia plegat de la feina, a penes havia sortit al món exterior. Només havia anat a les botigues del barri i a la piscina municipal. A banda de l’estació de metro de Ginza i de l’hotel de Shinagawa, el lloc més llunyà on havia anat havia estat la bugaderia de davant de l’estació. I, durant aquell temps, amb prou feines havia vist ningú. A banda de la Kumiko, les úniques persones que havia tractat en aquells tres mesos eren les germanes Malta i Creta Kano, i la May Kasahara. Era un món molt petit, un món que gairebé s’havia aturat. Però, com més petit era aquell món, i com més aturat estava, més semblava que s’omplís de persones i d’esdeveniments estranys. Era com si haguessin estat amagats a l’ombra, esperant que jo afluixés el pas. Cada cop que l’ocell que dóna corda venia al jardí a donar corda al món, el món semblava que se submergís una mica més en el caos.

Vaig glopejar i em vaig tornar a mirar al mirall.

«No em sé veure en cap lloc», em vaig dir. Tenia trenta anys, m’havia aturat i no sabia veure’m enlloc.

Quan vaig sortir del lavabo i vaig anar a l’habitació, la Kumiko ja dormia.