21
LA HISTÒRIA DE LA NUTMEG
(O LA SEGONA MATANÇA MATUSSERA)
La Nutmeg Akasaka va tardar uns quants mesos a explicar-me tota la història de la seva vida. Era una història infinitament llarga, plena d’incomptables ramificacions. Per tant, el que consigno aquí és un resum simplificat (tot i que no pas curt) del que em va explicar. Si he de dir la veritat, no estic segur que aquest resum transmeti l’essència de la història. Tot i així, sí que hauria de transmetre, com a mínim, els esdeveniments més importants de la vida de la Nutmeg.
La Nutmeg Akasaka i la seva mare van tornar de Manxúria al Japó amb les joies que duien al damunt com a tot patrimoni. Es van instal·lar a casa de la família de la seva mare, a Yokohama. La família tenia un negoci d’importació i exportació amb Taiwan que havia rutllat molt bé, però havien anat perdent la majoria de clients durant aquella llarga guerra. El pare, que era qui dirigia el negoci, va morir per problemes cardíacs, i el segon fill de la família, que ajudava el pare, va morir en un bombardeig poc abans que s’acabés la guerra. El fill gran va deixar la feina de mestre per continuar el negoci, però no tenia caràcter de negociant i no va poder redreçar l’empresa. La família es va quedar amb la casa i un terreny força grans, però per a la Nutmeg i la seva mare no va ser gens agradable viure a casa d’ells en aquells anys de postguerra en què tot escassejava. Mare i filla intentaven passar al màxim de desapercebudes. Menjaven menys que els altres, eren les primeres a llevar-se i feien les feines de casa sense que ningú els ho digués. Tota la roba que la Nutmeg va portar de petita, des dels guants fins als mitjons, i fins i tot la roba interior, va ser heretada dels seus cosins. Els llapis que feia servir eren els bocins que els altres ja no volien. Despertar-se cada matí era dolorós. Només de pensar que començava un nou dia ja notava un pes al pit. Encara que fossin pobres, hauria volgut viure sola amb la seva mare, sense haver de sentir que feien nosa a ningú. Però la seva mare no va fer mai cap pas per marxar d’aquella casa.
—La mare sempre havia estat una persona activa i alegre, però quan vam tornar de Manxúria es va quedar com una closca buida —em va explicar la Nutmeg—. Devia perdre la força per continuar vivint.
La seva mare no es va refer d’aquell cop. L’únic que feia era explicar una vegada i una altra a la seva filla els records dels temps feliços que havien viscut, i per això la Nutmeg es va haver d’espavilar tota sola.
No és que li desagradés estudiar, però no li interessaven gens les assignatures generals que s’ensenyaven a l’institut. Pensava que omplir-se el cervell de dates històriques, de normes gramaticals de l’anglès o de fórmules matemàtiques no li serviria de res. El que la Nutmeg volia era aprendre algun ofici que li permetés independitzar-se com més aviat millor. Se sentia molt lluny dels seus companys, que gaudien tranquil·lament de la vida escolar.
De fet, en aquella època l’únic que tenia al cap era la moda. Pensava en la roba nit i dia. Com que no podia vestir-se bé, es passava el dia mirant i remirant les revistes de moda que li queien a les mans, fent esbossos que imitaven les peces que trobava a les revistes i omplint llibretes i més llibretes amb dissenys que se li acudien. Ni ella mateixa no sabia per què sentia aquella atracció tan forta. Segons va dir, podia ser que li vingués del fet que a Manxúria sovint hagués jugat amb la roba de la seva mare. A la seva mare li encantava la roba. Havia tingut tants quimonos i tants vestits que no li cabien als armaris. I, de petita, la Nutmeg s’havia entretingut traient-los, mirant-los i tocant-los. En tornar al Japó havien hagut de deixar a Hsin-ching gairebé tota la roba de la seva mare, i la poca que havien pogut encabir a les maletes la van haver de canviar més endavant per menjar. Quan estenia una nova peça que es veien obligades a vendre, la seva mare sempre deixava anar un sospir.
—Dissenyar roba era la porta secreta que em permetia anar a un altre món —va dir la Nutmeg—. Quan obria aquella porteta, accedia a un món que era només meu i on només comptava la imaginació. Imaginar el que vols t’ajuda a fugir de la realitat. I el que em feia més feliç era que allò era gratis. Imaginar no costa diners. ¿No és fantàstic? Però el fet d’imaginar roba bonica i dibuixar-la als papers no em servia tan sols per escapar-me de la realitat, sinó que era un element indispensable per continuar vivint. Per a mi era tan normal i tan natural com respirar. Per això m’imaginava que, qui més qui menys, tothom feia el mateix. Quan em vaig adonar que no tothom ho feia, o que no tothom servia per fer-ho, vaig pensar que en cert sentit era diferent dels altres, i que per tant havia de fer una vida diferent.
La Nutmeg va deixar l’institut i va anar a una escola de costura. Va demanar a la seva mare que vengués una de les últimes joies que li quedava per pagar-li el que costaven els estudis. D’aquella manera, en dos anys la Nutmeg va tenir l’oportunitat d’aprendre les tècniques de tall, confecció i patronatge. Quan va acabar aquells estudis, va llogar un pis i se n’hi va anar a viure sola. Llavors es va apuntar a una escola d’alta costura mentre feia feines de cosir i a les nits treballava de cambrera. Quan es va graduar en aquella escola, va entrar a treballar en una bona empresa de roba femenina on, tal com desitjava, la van destinar a la secció de disseny.
Tenia sens dubte un talent original. No tan sols dibuixava bé, sinó que també tenia una manera de veure i de pensar les coses força diferent dels altres. La Nutmeg sempre tenia una imatge clara i precisa del que volia fer, i no eren mai coses que hagués manllevat d’algú altre sinó idees que sortien d’ella amb tota naturalitat. Era capaç de perseguir fins al final els detalls de la imatge que tenia al cap, com un salmó que remunta el corrent fins a trobar la font del riu. La Nutmeg treballava tant que gairebé no tenia temps ni de dormir. S’ho passava bé i només pensava a poder treballar pel seu compte. No pensava mai a divertir-se fora de la feina; de fet, no hauria sabut com fer-ho.
Al cap de poc, el seu cap es va fixar en la seva feina i es va interessar per les línies lleugeres i elegants que dibuixava. D’aquesta manera, després d’uns quants anys d’aprenentatge la van posar de responsable d’una petita secció. Va ser una promoció excepcional dins l’empresa.
La Nutmeg va anar acumulant èxits professionals any rere any. Al cap de poc, el seu talent i la seva energia van començar a atreure l’atenció no tan sols dins l’empresa sinó dins la indústria de la moda. El món del disseny era un món molt tancat, però alhora també era un camp just regulat per la demanda. La importància d’un dissenyador estava determinada per la quantitat de comandes que atreia la roba que dissenyava. Les xifres eren una mesura concreta, i per tant quedava ben clar qui guanyava i qui perdia. No és que ella tingués ganes de competir amb els altres dissenyadors, però els resultats no es podien ignorar.
Va estar centrada exclusivament en la feina gairebé fins als trenta anys. En aquell temps va conèixer molta gent, i uns quants homes es van interessar per ella, però les relacions que hi va tenir van ser curtes i superficials. La Nutmeg no va sentir mai un interès profund per les persones de carn i ossos. Tenia el cap ple d’imatges de roba, i per a ella aquells dissenys eren molt més vius i sensuals que les persones reals.
Quan tenia vint-i-set anys, però, va conèixer un home que tenia un aspecte estrany en una festa organitzada per la gent del ram. Tenia una fesomia ben proporcionada, però duia els cabells esborrifats i tenia la barbeta i el nas esmolats com un instrument de pedra. De fet, semblava més un predicador tocat de l’ala que un dissenyador de roba femenina. Era un any més jove que ella, estava prim com un fideu i tenia uns ulls tan profunds que semblava que no tinguessin fons. I mirava la gent d’una manera agressiva, com si volgués fer-los sentir malament. La Nutmeg, però, va saber veure’s reflectida en aquells ulls. En aquell moment, ell era un dissenyador prometedor però encara desconegut del qual la Nutmeg ja havia sentit a parlar, però aquell era el primer cop que es veien. Pel que en deien, tenia un talent especial, però era arrogant, egoista i busca-raons, i no queia bé a ningú.
—Estàvem fets l’un per l’altre —va dir—. Tots dos havíem nascut al continent, i després de la guerra ell també havia tornat al Japó des de Corea amb el que duia a sobre. El seu pare havia estat soldat professional, i en la postguerra havien passat molta misèria. La mare se li va morir de tifus quan ell encara era petit, i això va ser el que li va despertar l’interès per la roba femenina. Tenia molt talent, però també un tracte molt esquerp. Tot i ser dissenyador de roba femenina, quan es trobava davant una dona sempre es posava vermell i s’atribolava. És a dir, tots dos érem animals esgarriats.
Es van casar l’any següent, el 1963. El nen que va néixer la primavera de l’altre any (l’any dels Jocs Olímpics de Tòquio) va ser en Cinnamon. «Vam quedar que li diríem Cinnamon, ¿oi?». Quan va néixer en Cinnamon, la Nutmeg va demanar a la seva mare que l’ajudés a pujar-lo. Ella havia de treballar de punta a punta de dia i no tenia temps de cuidar una criatura tan petita. D’aquesta manera, en Cinnamon es va fer gran amb la seva àvia.
La Nutmeg no sabia si havia estimat mai realment el seu marit com a home. No tenia criteri per fer una valoració d’aquesta mena, i el seu marit tampoc. El que els va unir va ser el poder d’una trobada casual i la passió compartida per dissenyar roba. Tot i així, els primers deu anys de matrimoni van ser molt fructífers per a tots dos. Tan bon punt es van casar, tots dos van deixar la feina que havien fet fins llavors i van obrir un estudi propi. Era un local petit i orientat a l’oest en un petit edifici d’oficines a prop de l’avinguda d’Aoyama, mal ventilat i sense aire condicionat. A l’estiu hi feia tanta calor que els llapis els relliscaven dels dits suats. Al principi els va costar molt arrencar. Tant la Nutmeg com el seu marit tenien una sorprenent manca de sentit pràctic que va fer que es deixessin enredar per gent malintencionada del negoci, que no aconseguissin comandes per no conèixer les pràctiques del sector o que cometessin errors bàsics i impensables. Els deutes van anar augmentant fins que va arribar un punt en què va semblar que no els quedés altre remei que fugir a mitja nit. El punt d’inflexió es va produir quan la Nutmeg va conèixer per casualitat un mànager fidel i competent que va saber reconèixer i promoure el seu talent. A partir d’aquell moment, l’empresa va anar tan bé que els problemes que havien tingut fins llavors van semblar un malson llunyà. Cada any van anar doblant les vendes, fins al punt que l’any 1970 l’empresa, que havien fundat del no-res, va obtenir un èxit que només es podia considerar de miraculós. Va ser un èxit tan rotund que fins i tot va sorprendre aquella parella de dissenyadors altius i poc avesats al món dels negocis. Van ampliar la plantilla, es van traslladar a un edifici més gran i situat en un carrer principal, i van obrir botigues als barris de Ginza, Aoyama i Shinjuku. El nom de la marca original que van crear va començar a aparèixer als mitjans de comunicació i es va fer molt coneguda.
Quan l’empresa va créixer, la Nutmeg i el seu marit es van començar a repartir la feina de manera diferent. Tot i ser una feina creativa, el procés de dissenyar roba era diferent de fer una escultura o d’escriure una novel·la en la mesura que depenia dels interessos de moltes persones. No n’hi havia prou de quedar-se tancat al taller i dissenyar la roba que més t’agradés. Algú havia de sortir a fora i ser «la cara» de l’empresa. I com més gran era el volum de negoci, més creixien aquestes necessitats. Calia anar a les festes i a les desfilades a saludar i a fer-se veure, i també calia atendre els mitjans de comunicació. Com que la Nutmeg no estava disposada a fer aquell paper, va ser el seu marit qui va assumir aquell rol més representatiu. Com que era tan negat com la Nutmeg en les relacions socials, al principi hi va patir molt. Sempre que es trobava davant d’algú que no coneixia, li costava parlar i tornava a casa esgotat. Al cap de sis mesos, però, es va adonar que ja no li costava tant estar en públic. Continuava sent incapaç de parlar bé davant de desconeguts, però, al contrari de quan era jove, semblava que la gent apreciava el seu laconisme i la seva brusquedat. Interpretaven la seva rudesa (que era el resultat del seu caràcter introvertit) no pas com una mostra d’arrogància sinó com l’expressió d’un temperament artístic encantador. Al cap de poc fins i tot li va començar a agradar aquell nou paper, i en un tancar i obrir d’ulls es va convertir en l’heroi cultural del moment.
—Segur que has sentit el seu nom —va dir la Nutmeg—. Però, en realitat, en aquella època jo era la responsable de dues terceres parts de tot el que dissenyàvem. Ell tenia moltes idees agosarades i originals que tenien èxit comercial, però era jo qui s’encarregava de donar-los forma i desenvolupar-les. Tot i que l’empresa havia crescut molt, no vam voler agafar cap dissenyador de fora. Teníem cada cop més gent que ens ajudava, però la feina principal la fèiem nosaltres mateixos. L’únic que volíem era poder fer la roba que volíem, sense haver de pensar en qui la compraria. No fèiem estudis de mercat, ni càlcul de costos, ni reunions, ni res d’això. Quan volíem fer una cosa, la dissenyàvem, la fèiem amb els millors materials que trobàvem i tardàvem el temps que calgués a acabar-la. El que altres marques feien en dos passos, nosaltres ho fèiem en quatre. Allà on les altres marques feien servir tres metres de roba, nosaltres en fèiem servir quatre. Inspeccionàvem minuciosament cada peça i només trèiem les que ens agradaven. Tot el que no es venia ho llençàvem. No fèiem rebaixes. No cal dir que era roba cara. Al principi, la gent del ram es reien de nosaltres i deien que no funcionaria. Però la nostra roba es va convertir en un símbol de l’època, com Peter Max, Woodstock, Twiggy o Easy Rider. En aquella època ens ho vam passar molt bé dissenyant. Per agosarats que fossin els dissenys que fèiem, els clients sempre ens responien. Era com si tinguéssim unes ales ben grosses a l’esquena i poguéssim anar volant allà on volguéssim.
Just quan el negoci anava vent en popa, però, la relació entre la Nutmeg i el seu marit es va començar a deteriorar. Fins i tot quan treballaven junts, la Nutmeg a vegades notava que el cor d’ell era en un altre lloc. Era com si els seus ulls haguessin perdut aquella brillantor voraç que havien tingut al principi. El mal caràcter que el duia a llençar qualsevol objecte que tingués a l’abast quan alguna cosa no li agradava no emergia gairebé mai. Sovint es quedava quiet, amb els ulls fixats al lluny, com si estigués absort en algun pensament. Amb prou feines parlaven fora del taller, i ell sovint passava la nit fora de casa. La Nutmeg mig sospitava que el seu marit tenia alguna amant, però no se sentia pas ferida. Pensava que era inevitable que ell tingués amants, perquè ja feia temps que no tenien relacions sexuals (bàsicament perquè la Nutmeg havia perdut el desig).
El seu marit va ser assassinat a finals del 1975, quan la Nutmeg tenia quaranta anys i en Cinnamon onze. Va morir esquarterat a l’habitació d’un hotel d’Akasaka. La cambrera va trobar el cadàver a les onze del matí, quan va obrir l’habitació amb la clau mestra per netejar. El lavabo semblava un mar de sang. El cos estava completament dessagnat, i li faltaven el cor, l’estómac, el fetge, els ronyons i el pàncrees. L’assassí li havia tret els òrgans i segurament se’ls havia endut en bosses de plàstic o en algun altre recipient. El cap estava separat del cos, i estava posat sobre la tapa del vàter, mirant endavant. La cara era plena de talls. L’assassí l’havia decapitat, l’havia desfigurat i li havia tret els òrgans.
Per treure les vísceres d’un cadàver calien unes eines molt esmolades i una tècnica molt especial. Calia tallar unes quantes costelles, una operació molt entretinguda que feia perdre molta sang. Ningú no sabia per què l’assassí s’hi havia hagut de rabejar d’aquella manera.
El recepcionista de l’hotel recordava que el marit de la Nutmeg s’havia registrat la nit anterior, cap a les deu de la nit, i que anava acompanyat d’una dona. L’habitació era al dotzè pis. Però com que eren a finals d’any i tenien molta feina, només recordava que era una dona atractiva, no gaire alta, que rondava la trentena i que anava amb un abric llarg de color vermell. Només portava una bossa de mà petita. Al llit hi havia restes d’activitat sexual. El pèl púbic i el semen que hi van recollir eren del marit de la Nutmeg. A l’habitació hi havia massa empremtes digitals perquè poguessin servir per a la investigació. La petita maleta de pell que portava només contenia una muda, un necesser, una carpeta amb uns quants documents relacionats amb la feina i una revista. A la cartera hi havia uns cent mil iens en efectiu i les targetes de crèdit, però n’havia desaparegut l’agenda que sempre duia a sobre. A l’habitació no hi havia rastres de violència.
La policia va investigar el seu cercle d’amistats, però no hi havia cap dona que coincidís amb la descripció que havia donat el recepcionista. Van citar tres o quatre dones, però segons les investigacions policials no tenien cap motiu per odiar-lo o per estar-ne geloses, i a més a més, totes tenien una coartada consistent. I, tot i que en el món de la moda també hi havia gent que no el podia veure (evidentment que n’hi havia, no era un món precisament famós pel bon ambient i la companyonia), no hi havia ningú que pogués tenir propòsits homicides ni que conegués la tècnica necessària per extreure tots aquells òrgans d’un cadàver.
Com que es tractava de l’assassinat d’un dissenyador famós, el cas va tenir molta repercussió en diaris i revistes, i es va convertir en un petit escàndol. La policia, però, no volia que transcendissin més detalls del compte d’aquell cas tan morbós i, al·legant diverses raons tècniques, es van estalviar de dir públicament que l’assassí s’hagués endut els òrgans. Pel que sembla, l’hotel també va pressionar perquè la seva reputació no es veiés afectada per aquell incident. Només es va explicar que l’havien trobat mort a punyalades en una habitació de l’hotel. Van circular rumors dient que hi havia hagut «alguna cosa estranya», però no van passar d’aquí. La policia va dur a terme una investigació a gran escala, però no van detenir l’assassí i ni tan sols van poder determinar el mòbil de l’assassinat.
—Aquella habitació encara deu estar segellada —va dir la Nutmeg.
La primavera de l’any següent la Nutmeg va vendre l’empresa, les botigues, l’estoc i el nom de la marca a una important companyia de moda. Quan l’advocat que s’havia encarregat de la negociació li va portar els papers, ella hi va estampar el segell sense dir res i sense pràcticament ni mirar el preu de la transacció.
Després de desfer-se de l’empresa, la Nutmeg va descobrir que havia perdut tota la passió per dissenyar roba. L’intens corrent de desig que havia estat el motor de la seva vida s’havia assecat de cop i volta. De tant en tant acceptava alguna comanda per dissenyar alguna peça, i el resultat era digne d’una professional de primera, però ja no hi trobava gens de delit. Era com menjar un plat insípid. Pensava que era com si li haguessin tret els òrgans fins i tot a ella. Els que havien conegut l’energia i la capacitat de la Nutmeg per crear dissenys innovadors la recordaven com un personatge llegendari i no van deixar de fer-li comandes, però ella només acceptava els que no podia refusar de cap manera. Seguint el consell del seu gestor, la Nutmeg va invertir els diners de la venda de l’empresa en borsa i en propietats immobiliàries, i gràcies a la bona situació econòmica la seva fortuna va anar creixent any rere any.
Poc després de vendre’s l’empresa, la seva mare es va morir d’un atac de cor. Una calorosa tarda d’agost, mentre regava l’entrada de casa seva, va dir que no es trobava bé i es va estirar al futon. Al cap de poc es va posar a roncar sorollosament i es va morir allà estirada. La Nutmeg i en Cinnamon es van quedar sols al món. La Nutmeg es va passar tot un any tancada a casa, sense sortir. S’asseia al sofà i es passava el dia mirant el jardí, com si intentés recuperar la pau i la tranquil·litat que no havia pogut tenir mai. A penes menjava, i dormia més de deu hores al dia. En Cinnamon, que aquell any hauria hagut de començar secundària, s’encarregava de les feines de casa en lloc de la seva mare i, en les estones lliures, tocava sonates de Mozart i Haydn i estudiava idiomes.
Quan feia un any que feia aquella vida tranquil·la i gairebé buida, la Nutmeg es va adonar de casualitat que tenia alguna mena de poder especial. Era una estranya capacitat que desconeixia completament. Es va imaginar que havia nascut dins seu per substituir la passió per dissenyar roba que havia perdut. I, de fet, aquell nou poder es va convertir en la feina que havia de substituir el disseny. I era una feina que ella no havia triat.
La primera clienta va ser la dona del propietari d’uns grans magatzems. Era una dona alegre i plena de vitalitat que de jove havia estat cantant d’òpera. Havia reconegut el talent de la Nutmeg abans que es fes un nom en el món de la moda i sempre havia seguit la seva carrera. Sense el suport d’aquella dona, l’empresa potser hauria fet fallida poc després de començar. Així, quan la filla d’aquella dona havia de casar-se, la Nutmeg es va encarregar d’escollir i combinar els vestits de totes dues. No era una feina gaire difícil.
Però mentre xerrava amb la Nutmeg esperant per fer l’emprova, de sobte la dona es va marejar i es va quedar ajupida a terra, amb les mans al cap. La Nutmeg, espantada, la va agafar perquè no caigués i li va posar la mà al pols dret. Ho va fer instintivament, sense pensar, però hi va notar alguna cosa. Va notar el tacte i la forma d’aquella cosa al palmell, com si toqués un objecte amagat en una bossa de roba.
Sense saber com havia de reaccionar, la Nutmeg va tancar els ulls i va intentar pensar en una altra cosa. Va pensar en el zoo de Hsin-ching. En el zoo en un dia de festa, sense ningú més que ella, que podia voltar-hi perquè era la filla del veterinari en cap. Aquella havia estat l’època més feliç de la seva vida. Una època en què se sentia protegida, estimada, reconfortada. Aquella va ser la primera imatge que li va venir al cap. La del zoo buit. Va recordar les olors, la llum clara i la forma dels núvols que suraven al cel. Anava voltant tota sola, de gàbia en gàbia. Era la tardor, el cel estava ben ras i s’hi veien estols d’ocells que anaven volant d’una arbreda a l’altra. Aquell era el seu món original, un món que, en cert sentit, havia perdut per sempre. La Nutmeg no sabia quant temps va passar, però la dona per fi es va aixecar a poc a poc i li va demanar disculpes. Encara estava atordida, però aquell mal de cap tan fort li havia passat. Al cap d’uns quants dies, la Nutmeg va quedar parada en rebre com a agraïment per la feina feta una quantitat de diners molt més alta del que s’havia imaginat.
La dona del propietari dels grans magatzems li va trucar al cap d’un mes. La va convidar a dinar. Després de dinar, la va dur a casa seva i li va demanar si podia tornar a posar-li la mà al cap tal com havia fet aquella vegada, només per comprovar una cosa. La Nutmeg no tenia cap motiu per negar-s’hi. Es va asseure al costat de la dona i li va posar el palmell al pols. I hi va notar la mateixa cosa que hi havia notat l’altra vegada. Es va concentrar per intentar definir-ne millor la forma, però llavors aquella cosa va començar a canviar, com si volgués esmunyir-se. Era una cosa viva. La Nutmeg es va espantar una mica. Va tancar els ulls i va tornar a pensar en el zoo de Hsin-ching. No li va costar gens. Només va haver de recordar la història i els paisatges que havia explicat tantes vegades a en Cinnamon. La consciència se li va separar del cos, va errar una estona per l’estret espai que hi havia entre la història i els records i va tornar al seu lloc. Quan va tornar en si, la Nutmeg es va trobar que la dona del propietari dels grans magatzems li agafava les mans i li donava les gràcies. Ella no va fer cap pregunta, i la dona tampoc no li va donar cap explicació. La Nutmeg es va tornar a sentir una mica cansada. Tenia el front cobert de suor. A l’hora de marxar, la dona li va donar les gràcies per haver anat a casa seva i va provar de donar-li un sobre amb diners, però la Nutmeg el va refusar, amb educació però amb fermesa. Va dir que allò no era una feina i que ja havia cobrat prou l’última vegada. La dona no hi va insistir més.
Al cap d’unes quantes setmanes, la dona del propietari dels grans magatzems va presentar una altra dona a la Nutmeg. Tenia uns quaranta-cinc anys, era menuda i tenia uns ulls enfonsats i penetrants. Anava molt ben vestida, però no portava cap altre accessori que l’anell de plata de casada. Es veia de seguida que no era una persona qualsevol. La dona del propietari dels grans magatzems li va explicar que aquella dona volia que li fes el mateix que li havia fet a ella, i li va demanar que hi accedís. També li va demanar que acceptés els diners que li donaria i li va assegurar que, a la llarga, allò seria una cosa molt important per a totes dues.
La Nutmeg va anar a l’habitació del fons amb aquella dona i, quan van estar soles, li va posar el palmell al pols. També hi va notar una cosa. Però era una cosa diferent, una cosa que es movia amb més força i més de pressa que la que tenia la dona del propietari dels grans magatzems. La Nutmeg va tancar els ulls, va contenir la respiració i va intentar aturar aquell moviment. Es va concentrar i va resseguir els seus records amb més nitidesa. Va entrar en els plecs més profunds de la memòria i va enviar l’escalfor dels seus records a aquella cosa estranya.
—I, abans que me n’adonés, ja estava treballant en això —va dir la Nutmeg.
Era conscient que s’havia ficat en un gran corrent. I, quan va ser gran, en Cinnamon va començar a ajudar-la.