Epíleg

Un home anomenat Ove i un epíleg

La vida és una cosa ben estranya.

L’hivern passa i arriba la primavera, i Parvaneh aprova l’examen de conduir. Ove ensenya a Adrian a canviar les rodes. D’acord que té un Toyota, però el jove ha de saber com fer les coses ben fetes, explica Ove a Sonja un diumenge d’abril. Després li mostra imatges del fill petit de Parvaneh. Quatre mesos i més rodó que una cria de foca. Patrick ha intentat encolomar-li una càmera mòbil, però ell no se’n fia. I així, porta dins la cartera un bon feix de còpies de paper subjectes amb una goma elàstica. Mostra les fotografies a tothom que troba. Fins i tot als dependents de la floristeria.

La primavera passa i arriba l’estiu i, quan la tardor és a tocar, la periodista Lena, que sempre porta un abric un pèl massa gran per a ella, se’n va a viure amb l’estúpid d’Anders, que té un Audi. Ove és qui condueix el cotxe amb les seves coses. No es refia que els de les mudances siguin capaços de fer anar el cotxe entre els edificis sense fer-li malbé la bústia, com ja es va esdevenir en el passat. La periodista Lena no creu en el matrimoni «com a institució» explica Ove a Sonja amb un posat que mostra que al barri ja hi ha hagut discussions sobre aquest tema, però perjura a la seva dona que la primavera següent li portarà a la tomba una invitació de boda.

Mirsad porta un vestit jaqueta negre i tremola tant dels nervis que Parvaneh li ha de donar un glop de tequila abans que entri a l’ajuntament. Jimmy és a dins, esperant-lo. Ove n’és el padrí. S’ha comprat un vestit nou. Celebren la festa al cafè d’Amel, l’home quadrat, que intenta engegar un parlament fins a tres vegades, però les paraules se li embussen dins la gola i és incapaç d’articular cap so. Però ha posat el nom de Jimmy a un dels entrepans del cafè, i Jimmy diu que és el millor regal que li han fet mai. Mirsad es queda a viure amb Jimmy a casa de la seva mare. L’any següent adopten una nena. Jimmy la porta cada dia, sense excepció, a casa d’Anita i Rune, quan hi va a fer el cafè a les tres.

Rune no millora. Té períodes en què és incapaç d’establir cap relació amb l’entorn. Però cada vegada que la petita travessa el portal de casa i corre amb els braços oberts cap a Anita, se li dibuixa un somriure de satisfacció a la cara. Cada vegada, sense excepció.

Als barris del costat es continuen construint cases noves al voltant del modest barri de cases adossades. En el transcurs d’uns quants anys, passa de ser un barri perifèric a estar més connectat amb el centre de la ciutat. Però Patrick, amb el temps, no s’ha tornat més hàbil a l’hora d’obrir finestres ni de muntar mobles d’Ikea, i un dia apareix a la porta d’Ove acompanyat de dues persones que tampoc es veuen gaire destres. Tenen una casa al barri del costat que estan renovant i s’han trobat problemes amb la paret de càrrega. No saben què fer. Ove sí que ho sap, és clar, i murmura alguna cosa com «inútils», però igualment els acompanya i els explica com es fa. L’endemà compareix un altre veí. I després un altre. I un altre després d’aquest. En uns mesos, Ove ha arreglat alguna cosa a quasi totes les cases de les illetes del voltant. Per descomptat, no s’està de rondinar cada vegada sobre la inoperància de la gent. Però quan està sol davant de la làpida de Sonja reconeix que és «divertit tornar a tenir alguna cosa a fer durant el dia».

Les filles de Parnaveh compleixen anys i ningú pot explicar com és possible que la petita hagi passat de tenir tres anys a tenir-ne sis. Com si els infants de tres es decidissin, sense cap tipus de respecte, a fer-ne sis de cop. Ove l’acompanya el primer dia d’escola. Ella li ensenya com es posen les emoticones amb els mòbils i ell li fa prometre que no dirà mai al pare que s’ha comprat un mòbil. La gran, que en tenia vuit i que, de sobte, sense encomanar-se a ningú, n’ha fet deu, dorm per primera vegada fora de casa. El germà petit escampa les joguines per tota la casa. Ove li construeix una petita bassa al jardí, però quan la gent en diu «bassa», Ove respon malhumorat que «és una piscina, caram!». A Anders, el tornen a elegir president de la comunitat de propietaris. Parvaneh compra un nou tallagespa per a l’herba de darrere les cases.

Els estius es tornen tardors i les tardors, hiverns, i un diumenge fred de novembre, quasi quatre anys justos després del dia que Parvaneh i Patrick van fer marxa enrere sobre la bústia d’Ove, Parnaveh es desperta amb la sensació de tenir una mà freda al front. S’aixeca, observa per la finestra del dormitori, mira el rellotge. Un quart de nou. I Ove encara no ha tret la neu del davant de casa seva.

Surt corrent pel petit camí que hi ha entre les dues cases, amb barnús i sabatilles, cridant el nom d’Ove. Obre amb la clau extra que ell li va donar i de seguida dóna un cop d’ull a la sala d’estar. Puja com pot al pis de dalt, cap al dormitori, i rellisca per les escales amb les sabatilles xopes. Amb el cor penjant d’un fil, entra a la seva habitació.

Ove sembla profundament adormit. Parvaneh mai no li ha vist els trets tan tranquils. El gat jeu al seu costat, amb el cap descansant sobre la palma de la seva mà. Quan veu Parvaneh, s’aixeca a poc a poc, molt lentament, com si encara no hagués acceptat el que ha passat, i s’arrauleix a la seva falda. I allà s’estan, asseguts tots dos a la vora del llit, mentre Parvaneh li acaricia el pocs cabells que li queden al cap, fins que el personal de l’ambulància li diu, amb tacte, que s’han d’endur el cos. Llavors s’acosta a Ove i a cau d’orella li diu: «Dóna records a Sonja, i dóna-li les gràcies pel préstec». Després agafa un sobre gros que hi ha sobre la tauleta de nit que posa «Per a Parvaneh» i baixa l’escala.

Està ple de documents i certificats, els plànols originals de la casa, el manual d’ús del vídeo, el llibre de revisions del Saab. Els números de compte i l’assegurança. El número de telèfon d’un advocat al qual Ove «ha deixat al càrrec dels detalls essencials». Tota una vida desada dins una carpeta. El balanç d’una existència. També, hi ha una carta adreçada a ella. S’asseu a la cuina i la llegeix. No és molt llarga. Com si Ove hagués previst que la xoparia amb les seves llàgrimes.

Al final de la carta i amb lletres ben grans Ove ha escrit «NO ETS UNA ESTÚPIDA INTEGRAL!», i després ha dibuixat una emoticona somrient, com les que Nasanin li havia ensenyat a fer.

Hi ha instruccions ben clares sobre com ha de ser l’enterrament; no vol que sigui cap espectacle i no vol cap cerimònia, només vol que obrin un clot al costat de Sonja i que el deixin allà. Amb això ja en té ben bé prou. «Res de sentimentalismes», li ha escrit ben clar.

Assisteixen més de tres-centes persones a l’enterrament.

Quan Patrick, Parvaneh i les nenes arriben, la gent omple l’església de gom a gom. Tothom porta una espelma encesa amb les lletres «El fons de Sonja» gravades al damunt i en vertical. Parvaneh ha decidit que els diners que Ove li ha deixat aniran a un fons de beneficència per a infants orfes. Té els ulls inflats de tant plorar i la gola tan seca que sembla que els darrers dies no hagi respirat gota. Però les espelmes fan que se senti millor. I quan Patrick veu totes les persones que han vingut a acomiadar-se d’Ove, li dóna un copet suau al costat i li diu:

—Caram, això sí que l’hauria fet sortir de polleguera, eh?!

I llavors Parvaneh riu a cor què vols. Perquè era ben cert. Allò l’hauria tret de polleguera.

Aquell vespre Parvaneh mostra la casa d’Ove i Sonja a una parella de casats de nou. La dona està embarassada. Els seus ulls llueixen quan va veient les habitacions. Llueixen amb la llum de qui ja pot veure els futurs records d’infància dels seus fills. El seu home no sembla tan impressionat amb la casa. Va vestit amb uns pantalons de fuster i va donant puntades de peu als sòcols, amb desconfiança i amb cara de pomes agres. Parvaneh sap que això no té gaire importància. Ja ha vist als ulls de la dona que la decisió està presa. Però quan l’home, una mica sec, li demana sobre «el garatge que s’esmenta a l’anunci», Parvaneh l’observa de dalt a baix, assenteix lentament i li pregunta quin cotxe té. És la primera vegada, des que han arribat, que l’home somriu, s’enravena una mica i la mira als ulls amb el gran orgull que només pot transmetre una paraula.

—Saab.