21

Un home anomenat Ove i els països
on toquen música estrangera als restaurants

El viatge en autobús va ser idea seva. Ove no entenia per a què un viatge així. Si havien d’anar a algun lloc bé podien agafar el Saab. Però Sonja era caparruda i deia que els autobusos eren «romàntics» i això, que era molt important, Ove ho havia entès perfectament. Així que ho farien. Encara que a Espanya tothom semblava estar molt orgullós de la manera de pronunciar la zeta, que tocaven música estrangera als restaurants i que se n’anaven a dormir al migdia. I encara que, també, la gent, en el viatge d’anada, bevia cerveses de bon matí, com si treballessin en un circ.

Ove va intentar no fer cap judici de valor de tot plegat. Però Sonja estava tan encantada que al final se li va encomanar. Reia tan alt quan ell l’agafava, que ho sentia a tot el cos. Fins i tot a Ove li agradava.

Vivien en un hotel petit, amb una piscina petita i un restaurant petit que era regentat per un home petit que Ove va entendre que es deia Txosé. S’escrivia «José» però es veu que a Espanya no eren gaire curosos a l’hora de pronunciar com tocava. Txosé no sabia parlar suec, però no per això deixava de parlar. Sonja va obrir un llibre i va intentar dir «posta de sol» i «pernil» en espanyol. Ove pensava que per molt que es pronunciés d’una altra manera no deixava de ser el cul del porc, però va callar.

Per contra, sí que va intentar que Sonja entengués que no havia de donar diners als mendicants del carrer, ja que se’ls gastarien en vi. Però no li feia cas.

—Que facin el que vulguin amb els diners.

I quan Ove protestava, ella simplement li agafava les seves mans enormes i les hi omplia de petons.

—Ove, quan una persona dóna diners a una altra, no és la persona que rep la que és beneïda, sinó la que dóna.

Al tercer dia, Sonja se’n va anar a dormir al migdia. Això era el que feien a Espanya i ella assegurava que havien «d’agafar els costums del lloc on s’estava». Evidentment, Ove sospitava que, més que seguir el costum, allò a ella ja li anava bé. De fet, des que es va quedar embarassada, dormia setze hores al dia. Era com anar de vacances amb un gosset.

Ove passejava mentre ella dormia. Caminava des de l’hotel fins al poble per la carretera. Es va fixar que totes les cases eren de pedra. Que cap marc de finestra estava condret. Que moltes de les cases no tenien un escaló a l’entrada. Ove va considerar que tot allò era una mica de bàrbars. Així no es podien construir les cases!

Tornava a l’hotel quan va veure Txosé al voral de la carretera, inclinat sobre el capó obert d’un petit cotxe marró que fumejava. A dins hi havia dos infants i una dona molt vella, amb un mocador a sobre el cap. No semblava trobar-se bé.

Txosé va veure Ove i el va cridar de seguida molt excitat, agitant la mà i amb una expressió de pànic als ulls. «Seeenjor», li va dir, de la mateixa manera que se li adreçava des del primer dia que van parlar a l’hotel. Ove suposava que «senjor» volia dir «Ove» en espanyol, tot i que encara no havia tingut temps de consultar el llibre de Sonja. Txosé assenyalava el cotxe i gesticulava nerviós. Ove es va ficar les mans a la butxaca i es va aturar a una distància prudencial, observant-lo.

—Hospital! —va cridar Txosé assenyalant la vella de dins del cotxe. La veritat és que no semblava trobar-se bé. Txosé mostrava ara el cotxe fumejant, ara la vella, mentre repetia amb desesperació: «Hospital! Hospital!». Ove s’ho mirava tot intrigat i va concloure que la marca d’aquell cotxe que treia fum era Hospital.

Es va inclinar sobre el capó obert i hi va donar un cop d’ull. No semblava tan complicat.

—Hospital —repetia Txosé assentint moltes vegades i amb la por als ulls.

Ove no acabava de saber què volia que li digués, però tot indicava que la marca del cotxe era una cosa molt important a Espanya, i aquest era un punt que ell podia entendre perfectament.

—S-a-a-b —va dir aleshores assenyalant-se el pit.

Txosé el va mirar estranyat però al cap d’una estona es va assenyalar amb el dit.

—Txosé!

—Ep, que no et demanava el teu nom, només vo… —va començar a dir Ove però es va aturar quan va observar la mirada vidriosa de Txosé a l’altra banda del capó.

Era evident que Txosé sabia menys suec que ell espanyol. Ove va sospirar i va mirar amoïnat els infants a dins del cotxe. Agafaven les mans de l’anciana i semblaven aterrits. Ove es va tornar a concentrar en el motor.

Aleshores es va arremangar les mànigues i va demanar a Txosé que s’apartés.

Sonja, tot i consultar-ho al seus llibres, no va saber mai per què després d’aquell dia van dinar tota la setmana de franc en el restaurant de José. Però no podia deixar de riure amb la seva rialla bombollant cada vegada que al petit home que regentava el restaurant se li il·luminava la cara en veure Ove i el saludava: «Señor Saab!».

Les seves migdiades i els seus passejos es tornaren un ritual. El segon dia Ove va passar pel costat d’un home que estava construint una tanca, i es va aturar per explicar a l’home que no ho feia bé. L’home no entenia ni pruna i Ove es va decidir que la millor manera d’explicar-se era mostrant-ho. El tercer dia va aixecar un nou mur a l’edifici de l’església amb l’ajuda del capellà. El quart dia va acompanyar Txosé a una pradera per ajudar un amic seu a treure un cavall que havia quedat atrapat dins una rasa fangosa.

Molts anys després Sonja li va preguntar sobre aquells dies. Quan Ove els li va contar va moure el cap sorpresa. «Així que mentre jo dormia tu sorties a ajudar la gent a… fer tanques? La veritat, Ove. La gent que digui el que vulgui, però mai no he sentit a parlar d’un superheroi més curiós que tu».

A l’autobús, en el camí de tornada, Sonja va posar la mà sobre la seva panxa i va sentir l’infant que donava puntades per primera vegada. Fluixet, fluixet com si li toquessin la palma amb un guant gruixut. I es van passar hores notant les puntades suaus. Ove no va dir res, però Sonja va veure com es passava el revers de la mà per la cara quan al final es va aixecar del seient i va dir en veu baixa que «he d’anar al bany».

Va ser la setmana més feliç de la seva vida.

La següent seria la pitjor.