32

Un home anomenat Ove
no pensa obrir cap maleït hotel

Sonja solia dir que per entendre els homes com Ove i Rune calia entendre que eren homes que havien quedat atrapats en el temps equivocat. Homes com ells només demanaven coses senzilles. Un sostre sobre el cap, un carrer silenciós, una marca de cotxe i una dona a la qual ser fidels. Una feina on es complia una funció. Una casa on les coses s’espatllaven amb una certa regularitat per poder anar-les arreglant.

«Totes les persones volen viure una vida digna. Només que la dignitat és distinta segons les persones», havia dit Sonja. Per a homes com Ove i Rune la dignitat era, senzillament, la certesa que havien crescut tots sols i per això veien com un dret el fet de no haver de dependre de ningú en la seva vida adulta. Hi havia l’orgull de tenir el control. De tenir raó. De saber quin camí s’ha d’agafar i de saber com es podia ajustar un cargol i com no. Homes com Ove i Rune eren d’una generació en la qual un era el que feia, no el que es deia que feia, solia dir Sonja.

Ella sabia que no era per culpa dels homes de camisa blanca que anava en cadira de rodes. O que hagués perdut el fill. O que tingués càncer. Però també sabia que Ove no sabia com dur una ira sense nom. Necessitava etiquetar-la. Categoritzar-la. Així que, quan els homes amb la camisa blanca d’alguna instància estatal, que cap persona condreta en sabia el nom, intentaven fer tot el que Sonja no volia, com deixar la feina i mudar-se a una residència, i intentaven demostrar que tenia menys valor que una persona que podia caminar, Ove s’enfrontava a ells. Amb documents, cartes, cartes al director, recursos, fins i tot per una cosa de tan poca importància com una rampa d’accés. Lluitava pels seus drets contra els homes de camisa blanca, amb tanta fermesa, tan durament, que al final els va culpar de ser els responsables directes de tot el que els havia passat, a ella i al fill. De la seva mort.

I després ella el va abandonar en un món el llenguatge del qual ell ja no entenia.

Quan el gat torna a casa, Ove encara està assegut a l’entrada. Una pota copeja contra la porta. Ove obre. Es miren. Ove deixa passar al gat. Després sopen i miren la tele. A dos quarts d’onze Ove apaga la làmpada de la sala d’estar i puja al pis de dalt. El gat el segueix cautelós, com si sospités que pensa fer alguna cosa sobre la qual no ha estat informat. Una cosa que no li agradarà. Està assegut mirant com Ove es desvesteix i sembla com si estigués a punt d’esbrinar el secret d’un número de màgia.

Ove es fica al llit i s’està en silenci, esperant que el gat, que està a la banda de Sonja, s’adormi. Es rendeix al cap d’una hora. No ho fa com una atenció als sentiments del gat, però és que no té ganes de barallar-se amb ell. Pensa que no val la pena explicar-li conceptes com la vida o la mort, a un animal que no és capaç ni de mantenir la meitat de la seva cua i d’evitar que tot se’n vagi en orris. Les coses són com són.

Quan el gat finalment es gira d’esquena i comença a roncar amb la boca oberta fent una diagonal sobre el coixí de Sonja, s’aixeca sigil·losament, amb cura de no despertar el gat. Baixa a la planta baixa i treu l’escopeta del seu amagatall. Treu de l’armari on té els estris de neteja quatre plàstics que ha portat del magatzem i que ha amagat allà perquè el gat no els veiés. Comença a subjectar-los amb cinta adhesiva a les parets de l’entrada. Ove ha decidit, després de pensar-s’ho molt, que és el millor lloc de la casa per suïcidar-se, ja que és el més petit. Suposa que un tret al cap esquitxarà totes les parets i no vol deixar més embolics dels necessaris. Sonja odiava que la casa s’embrutés.

S’ha posat les sabates de vestir i el vestit de mudar. Està brut i encara fa olor de fum, però no en té cap altre. Agafa l’escopeta amb les dues mans i la fa anar d’una mà a l’altra com buscant el seu punt d’equilibri. Com si això tingués una importància vital per assolir l’èxit de l’empresa. La mira i la remira per tots els cantons, intenta doblegar l’arma, com si la volgués plegar per la meitat. No és que sigui un expert en armes, simplement que es vol assegurar que es tracta d’un objecte ben fet. I com que suposa que no es pot comprovar la qualitat d’un arma donant-li puntades de peu, ho fa intentant doblegar-la i estirant-la a veure què passa.

Mentre executa tots aquests preparatius, se li acut que potser no ha estat bona idea això posar-se el vestit de mudar. El vestit segur que queda tacat de sang, i, ben mirat, sembla una mica estúpid. Així que deixa l’escopeta i va a la sala d’estar. Es treu la roba, la plega amb cura i la deixa al costat de les sabates de vestir, sobre el parquet. I després treu el sobre amb les instruccions per a Parvaneh i escriu «Enterrament amb el vestit posat», sota el titular «Instruccions sobre l’enterrament», i deixa el sobre damunt el feix de roba. A la carta també queda clar que no vol res. Cap cerimònia ni ximpleries semblants. Que l’enterrin al costat de Sonja i ja està. La tomba ja està pagada i preparada. Ove ha deixat diners per al transport dins el sobre.

Vestit només amb els calçotets i els mitjons, torna al vestíbul i agafa l’escopeta. Llavors veu el seu cos en el mirall. No s’ha vist mai, així, des de farà trenta-cinc anys. Encara és musculós i robust. Pocs de la seva edat tenen la mateixa condició física. De tota manera, a la pell li ha passat alguna cosa que fa que sembli que s’està fonent. No sembla gaire normal.

La casa està en silenci. Tot el barri, de fet. Tothom dorm. I és llavors quan Ove pensa que el gat possiblement es despertarà amb el tret. Li clavarà un ensurt de mort. Rumia una bona estona, fins que deixa l’escopeta, i va a la cuina i encén la ràdio. No perquè necessiti música per suïcidar-se ni perquè li agradi la idea que la ràdio estigui posada gastant electricitat quan ell ja no hi sigui. Pensa que el gat es despertarà en sentir el soroll del tret i quan senti la ràdio pensarà que ha sentit una d’aquestes cançons pop modernes que no paren de posar a la ràdio. I després es quedarà adormit. Aquesta és la seva idea.

I ara resulta que no és cap cançó pop moderna, sent Ove mentre recull l’escopeta. Fan les notícies locals de darrera hora. Es queda una estona escoltant-les. No és que sigui molt important escoltar-les, ara que està a punt de clavar-se un tret al cap, però pensa que tampoc sobra mantenir-se informat de què passa al món. Parlen del temps. De l’economia. Del trànsit. I que els propietaris de xalets i de cases adossades han d’estar alerta els caps de setmana, ja que hi ha diverses quadrilles de lladres que operen a la ciutat. «Maleïts perdularis», murmura i agafa amb més força l’escopeta.

I des d’un punt de vista totalment objectiu, les notícies haurien estat una bona informació per a dos altres perdularis, Adrian i Mirsad, que, despreocupats, entraren per la porta de casa d’Ove uns minuts després. Llavors haurien sabut que Ove ja havia sentit les seves passes sobre la neu i que no havia pensat «Tinc visita, que bé!», sinó més aviat «Ara veuran!». I haurien sabut, també, que Ove no només duia els calçotets i els mitjons, sinó que anava armat amb una escopeta de més de tres quarts de segle, quan va obrir la porta amb cop inesperat, com el Rambo defensor del barri, una mica granadet i envellit. Si ho haguessin sabut, Adrian no hauria deixat anar aquell crit tan agut que va fer carrisquejar les finestres de les cases del barri, abans de posar-se a córrer cames ajudeu-me i d’estavellar-se contra la paret de la caseta d’eines i quedar estabornit.

Al cap d’uns moments de confusió i de crits, Mirsad aconsegueix aclarir la seva identitat com a «perdulari normal» i no com a «lladre perdulari» a fi que Ove es faci càrrec del que està passant. Abans d’això, però, ha tingut temps d’agitar l’arma unes quantes vegades fent que Adrian udoli com una alarma antiaèria.

—Calleu, òndia, que despertareu el gat —els ordena Ove mentre Adrian fa una passa enrere i cau a la neu amb un nyanyo al front de la mida d’un paquet de raviolis.

Mirsad mira l’arma i ara sembla que es qüestiona si ha estat una bona idea venir a veure Ove sense haver-lo avisat abans. Adrian s’aixeca sobre les seves tremoloses cames. Sembla que va gat. Ove el mira amb ulls de reprovació.

—Què us penseu que feu?

Torna a aixecar l’arma. Mirsad porta una maleta que deixa caure en la neu. Adrian aixeca les mans enlaire com si estigués a punt de ser atracat. Això li fa perdre l’equilibri i acaba de nou a la neu.

—Ha estat idea d’Adrian —comença Mirsad.

Ove veu que no porta maquillatge.

—Mirsad ha sortit avui de l’armari —explica Adrian entusiasmat, i fa tentines al voltant de la caseta amb una mà al front.

—Què? —pregunta Ove, i aixeca l’escopeta desconfiat.

—Ell… o sigui, ha sortit…, ja saps… Ha explicat que és… —intenta dir Adrian, però sembla que perd la concentració, en part perquè té al davant una persona mig nua de cinquanta-nou anys amb una escopeta a la mà i en part perquè comença a estar convençut que té commoció cerebral.

Mirsad es posa dret i explica a Ove amb orgull:

—He dit al meu pare que sóc homosexual.

Per un moment Ove abaixa la guàrdia però no l’escopeta.

—El meu pare odia els homosexuals. Sempre ho ha dit, que se suïcidaria si un dels seus fills ho fos. —Després d’un moment de silenci afegeix—. No s’ho ha pres molt bé, que diguem.

—Li ha fet fora de casa —diu Adrian.

—L’ha fet fora —corregeix Ove.

Mirsad agafa la maleta torna a dirigir-se a Ove.

—Ha estat una idea estúpida. No hauríem d’haver-te molestat.

—Molestar-me amb què?

Ara que és aquí, a uns quants greus sota zero i mig nu, li agradaria saber, almenys, per què. Mirsad sospira profundament. Com si intentés empassar-se físicament el seu orgull.

—El pare diu que estic malalt i que no puc continuar compartint el sostre amb ell, pels meus… desviaments antinaturals —diu, i s’empassa saliva amb força abans de dir «antinaturals».

—Perquè ets una persona marieta? —pregunta Ove.

Mirsad assenteix.

—No tinc més família a la ciutat. Pensava dormir a casa d’Adrian, però la seva mare té un xicot nou i són allà…

Calla. Mou el cap. Fa cara de sentir-se molt estúpid.

—Ha estat una idea absurda —diu, i fa el gest de marxar.

En aquest punt de la conversa, Adrian sembla que s’ha recuperat i es mou cap a Ove ensopegant a la neu.

—Ove, tio! Però si tens lloc per donar i per vendre! I nosaltres havíem pensat a veure si Mirsad es podia quedar a passar la nit aquí.

—Aquí? Però si això no és cap hotel! —l’informa Ove, i aixeca l’escopeta de tal manera que Adrian topa el pit amb la punta de l’arma.

Adrian s’atura de cop. Mirsad es planta al seu costat amb dues passes i posa la seva mà sobre l’arma.

—No teníem un altre lloc on anar. Perdona —diu, mentre mira Ove als ulls i aparta l’escopeta d’Adrian.

Ove sembla més calmat i abaixa l’escopeta apuntant-la a terra. Quan fa un parell de passes cap dins, com si de sobte s’adonés del fred que té el seu cos poc vestit, veu de cua d’ull la fotografia de Sonja. El vestit vermell. El viatge amb autobús a Espanya, quan estava embarassada. Ell li havia demanat incomptables ocasions que tragués d’allà la maleïda fotografia, però ella s’hi negava. Deia que era «un record tan valuós com qualsevol altre».

Mira que podia arribar a ser caparruda.

Així que aquell hauria hagut de ser el dia que Ove havia de morir. Però, en comptes d’això, és la vigília del dia en què Ove es desperta no solament amb un gat, sinó també amb una persona marieta acollida a casa. A Sonja li hauria agradat molt, és clar. A ella li agradaven els hotels.