20

Un home anomenat Ove i un intrús

Ove està assegut al seient del conductor del Saab amb la porta del garatge oberta durant uns vint minuts. Els primers cinc minuts el gat l’observa impacient com si pensés que necessita que algú que li doni un copet per despertar-lo. Els cincs minuts següents sembla realment preocupat. Tot seguit, intenta obrir la porta. Com que no té èxit s’estira sobre el seient i s’adorm.

Ove li dedica una mirada quan el gat es mou i comença a roncar. Ove ha de reconèixer que el gat té una forma molt efectiva de solucionar els problemes. Això sí que és cert.

Torna a mirar l’aparcament. El garatge del davant. Deu haver estat allà fora, parlant amb Rune, centenars de vegades. Van ser amics temps enrere. Ove no recorda gaire persones de les quals pugui dir això mateix. Ove i la seva dona van ser els primers a mudar-se al barri, fa un munt d’anys. Quan tot just l’havien acabat d’edificar i només estava envoltat d’arbres. El dia després arribaren Rune i Anita. Anita també estava embarassada, i les dues dones es van fer molt bones amigues. I com que elles eren amigues, van decidir que Rune i ell també ho havien de ser. Tenien «tantes aficions en comú…». Ove no entenia què volien dir amb això. Rune conduïa un Volvo, oi?

És clar que, a part d’això, Ove no tenia res en contra de Rune. Tenia una feina com cal i no parlava per parlar. Conduïa un Volvo, això sí, però tal com la seva dona li deia, això no significava que fos un idiota rematat. Així que Ove es va conformar. I al cap d’un temps, fins i tot li deixava les seves eines. I una tarda es van trobar a l’aparcament, amb els polzes a les travetes dels pantalons, discutint una bona estona sobre tallagespes. Quan es van acomiadar van encaixar les mans, com si la decisió de ser amics fos el resultat d’un acord comercial.

Quan els dos homes es van assabentar que a les altres quatre cases del barri estava previst que arribés tota classe de gent, van seure a la cuina d’Ove per parlar-ne. Quan van acabar la reunió havien decidit un seguit de normes per al barri, rètols indicant què es podia i què no es podia fer, i una nova junta per a la recent fundada comunitat de veïns. Ove n’era el president. Rune, el vicepresident.

Els mesos següents van anar plegats al quartet de les escombraries. Advertien les persones que aparcaven malament. Regatejaven els preus de la pintura per a façanes i dels baixants a la ferreteria i quan hi va anar el tècnic de la companyia telefònica, es van plantar tots dos a cada costat del tècnic per indicar-li alhora per on havia de fer passar el cable i on havia de posar l’entrada. I no és que sabessin gaire coses d’instal·lacions telefòniques, sinó que tots dos estaven convençuts que aquests joves, a la primera que poden, t’enganyen. Així és.

A vegades les dues parelles sopaven plegades. Ben mirat, no es pot dir que sopessin perquè Ove i Rune es passaven l’estona a l’aparcament, donant puntades de peu a les rodes dels cotxes respectius, comparant la capacitat de càrrega del maleter, la maniobrabilitat i altres coses essencials. Però, a vegades sí que sopaven plegats.

Les panxes de Sonja i Anita creixien sense aturador i, segons Rune, això feia que el cervell d’Anita s’estovés una mica. Per això, des que havia entrat al tercer mes, quasi cada dia havia de buscar la cafetera a la nevera. A Sonja, per la seva banda, li canviava l’humor més ràpid del que s’obrien i es tancaven les portes d’un saló en les pel·lícules de John Wayne. Això feia que Ove s’estimés més callar. I, és clar, això la irritava més encara. I quan no suava tenia fred. I quan Ove finalment es rendia i apujava la temperatura, Sonja suava i havia d’abaixar-la. I li va agafar per menjar plàtans. Tants que a la botiga es pensaven que Ove havia obert un zoològic de tantes vegades que anava a buscar-ne.

—Les hormones ballen una dansa de guerra —li va dir Rune un vespre que estaven asseguts a la terrassa, mentre que les dones parlaven a la cuina de les coses que solen parlar les dones.

Rune li va explicar que el dia abans havia trobat Anita plorant perquè havia sentit a la ràdio una cançó «preciosa».

—Una cançó «preciosa»? —va preguntar Ove sense entendre res.

—Una cançó preciosa, sí —va respondre Rune.

Els dos homes van sacsejar el cap alhora sense entendre res. Van fixar la vista en l’obscuritat. Callats.

—Hauria de tallar la gespa —va dir Rune finalment.

—He comprat fulles noves per al tallagespa —va dir Ove.

—Quant t’han costat? —va preguntar Rune.

I així era la seva relació.

Els vespres Sonja posava música a la panxa perquè deia que així l’infant es movia. Entretant, Ove s’estava assegut a la seva butaca, insegur, i simulava que mirava la tele. L’amoïnava pensar com serien les coses quan l’infant es decidís a sortir. Si, per exemple, l’infant es decidiria a odiar-lo perquè no li agradava la música.

I no és que tingués por. Senzillament, que no sabia com preparar-se per ser pare. Va preguntar a Sonja si hi havia algun manual, però ella es va limitar a riure. No entenia per què, si hi havia manuals per a totes les situacions possibles.

Tenia dubtes de si seria un bon pare. No li agradaven especialment els infants, la veritat. Ell mateix tampoc va ser un bon infant quan li va tocar. Sonja li va dir que en parlés amb Rune, ja que «esteu en la mateixa situació». Ove no entenia què volia dir amb això. Rune havia de ser pare però d’un altre fill. I Rune era de la mateixa opinió, que ells no tenien res sobre què parlar. Així que quan Anita venia de visita i ella i Sonja parlaven a la cuina de dolors aquí i dolors allà, ell posava l’excusa que tenia coses de què «parlar amb Rune» i sortia de casa. Anaven a la seva caseta i es passaven les hores feinejant amb les seves eines en silenci.

Quan es van trobar per tercera vegada a la caseta sense saber què fer, van decidir que havien de trobar alguna cosa per fer abans que, com deia Rune, «els nous veïns comencin a pensar que fem alguna cosa estranya».

I Ove compartia la mateixa opinió. I així ho feren. Sense parlar gaire, van posar fil a l’agulla i, entre tots dos, van fer els plànols, van mesurar els angles i es van assegurar que els cantons fossin rectes i correctes. I un vespre, quan les seves dones estaven de quatre mesos, els dos bressols de color blau cel estaven acabats i muntats a les respectives habitacions.

—Es pot llimar i pintar de rosa en cas que sigui una nena —va dir Ove quan Sonja el va veure.

Sonja el va abraçar i va notar les seves llàgrimes al coll. Totalment irracional això de les hormones, va pensar.

—Vull que em demanis si vull ser la teva esposa —li va dir Sonja a cau d’orella.

I així va ser. Es van casar a l’ajuntament. Amb senzillesa. Com que no tenien família només hi van anar Rune i Anita. Sonja i Ove es van posar l’anell i després van anar a dinar a un restaurant. Ove va pagar, però Rune va voler comprovar «que tot estigués correcte». I no ho estava. Després d’una hora de discutir amb el cambrer, els dos homes van aconseguir convèncer-lo que el millor que podia fer era cobrar la meitat del compte si no volia que «el denunciessin». No era molt clar què denunciarien ni a qui, però el cambrer es va rendir i, mentre renegava i agitava els braços, els va fer un nou compte. Ove i Rune van assentir satisfets, però no s’havien adonat que les seves dones feia vint minuts que havien tornat a casa en taxi. Com de costum.

Ove recorda totes aquestes coses assegut en el Saab, mentre contempla la porta del garatge de Rune. No recorda quan va ser la darrera vegada que el va veure obert. Apaga els llums del Saab, clava un cop al gat, que es desperta d’un bot, i surt del cotxe.

—Ove? —pregunta una veu encuriosida que no coneix.

I immediatament apareix el cap d’una dona. Deu tenir uns quaranta anys, vesteix uns vaquers desgastats i un enorme abric verd. No va maquillada i du els cabells recollits en una cua. La dona mira sense cap discreció l’interior del garatge. El gat fa una passa endavant i bufa amenaçador. Ella s’atura. Ove es fica les mans a la butxaca.

—Sí?

—Ove? —repeteix la dona amb aquella veu que fan servir els venedors quan intenten vendre’t alguna cosa però procuren convence’t del contrari.

—No vull res —respon Ove tot indicant-li amb el cap que ja pot sortir per on ha entrat perquè no hi ha cap altra sortida.

Ella no sembla que li afecti la falta d’amabilitat d’Ove.

—Em dic Lena! Sóc periodista del diari local i… —diu mentre allarga la mà per saludar.

Ove mira la mà. Després la mira a ella.

—No vull comprar res —insisteix.

—Com? —pregunta la dona.

—Deu vendre subscripcions. No en vull cap.

Ella el mira confosa.

—No, no… vull dir… jo no venc diaris. Escric per a un diari. Sóc periodista —comença a dir accentuant cada síl·laba, tal com fan els periodistes quan parlen amb la gent perquè es pensen que l’únic problema que tenen és que no els senten.

—De tota manera, no vull res —contesta Ove, i comença a fer-la fora del garatge.

—Però jo vull parlar amb tu, Ove! —diu intentant entrar de nou.

Ove mou les mans frenèticament, com si estigués espantant mosques, per fer-la fugir d’allà.

—Ahir vas salvar la vida d’un home, a l’estació de tren, i m’agradaria fer-te una entrevista! —diu amb èmfasi.

Voldria afegir alguna cosa més però s’adona que Ove ja no està per ella. L’home ha clavat la mirada més enllà de la dona. Els ulls d’Ove es fan petits.

—No, això sí que no! —murmura.

—M’agradaria fer-te un parell de preguntes, si… —intenta començar la periodista, però Ove passa de llarg, apressat, cap a l’Skoda blanc que acaba de girar a l’altura de l’aparcament i es dirigeix cap a la filera de cases.

Ove s’hi llança al damunt i comença a clavar cops al cotxe. La dona que ocupa el seient del copilot s’espanta tant que li cauen totes les carpetes amb els expedients. El conductor de la camisa blanca, per contra, té un posat impassible. Abaixa la finestreta.

—Sí? —pregunta.

—Està prohibit circular amb cotxe dins la zona residencial —deixa anar Ove mentre assenyala amb la mà primer els edificis, després l’Skoda, tot seguit l’home de la camisa blanca i finalment l’aparcament—. En aquesta comunitat, els cotxes s’aparquen a l’a-par-ca-ment!

L’home de la camisa blanca mira els edificis, després l’aparcament i finalment Ove.

—Tinc permís de l’ajuntament per anar amb el cotxe fins als edificis. Així que, aparta’t.

La frase el fa enrabiar tant, que Ove triga uns segons a contestar a l’home. L’home de la camisa blanca treu un paquet de tabac i el copeja contra una de les seves cames.

—Vigila, si us plau —diu a Ove.

—I què has vingut a fer aquí, si es pot saber? —li pregunta Ove.

—No n’has de fer res, tu —li contesta l’home de la camisa blanca mecànicament.

Treu una cigarreta del paquet i se la posa a la boca. L’encén. Ove respira tan violentament que el pit li puja i li baixa amb força sota la jaqueta. La dona recull les carpetes i es col·loca bé les ulleres. L’home sospira com si Ove fos un infant rebec que s’entesta a continuar anant amb monopatí per la voravia.

—Saps perfectament per què he vingut. Hem vingut per encarregar-nos de Rune, el que viu a l’edifici de la punta del carrer.

Mentre ho diu treu la cigarreta per la finestreta i en fa caure la cendra copejant-la contra el retrovisor.

—«Encarregar-nos»? —repeteix Ove.

—Sí —respon l’home de la camisa blanca amb indiferència.

—I si Anita no hi està d’acord? —li retreu Ove i copeja el dalt del cotxe amb el dit índex.

L’home de la camisa blanca mira la dona i somriu resignat. Després es gira cap a Ove i li parla arrossegant les paraules, lentament, com si Ove no les entengués si les hi digués d’una manera normal.

—Això no depèn d’Anita. Depèn del resultat de l’informe.

La respiració d’Ove es torna cada cop més agitada. Nota el pols en el coll.

—Ja t’ho pots treure del cap. No pots conduir amb el cotxe per aquesta zona —diu entre dents.

Té els punys tancats. Li parla amb un to de veu amenaçador. Tot i així, l’home de la camisa blanca sembla tranquil. Apaga la cigarreta aixafant-la contra la part externa del cotxe i la llença a terra.

Com si tot el que Ove ha dit no fossin més que paraules sense sentit dites per un vell senil.

—I què penses fer per impedir-m’ho, Ove? —diu, finalment.

La manera com ha pronunciat el seu nom el fa sentir com si li haguessin donat una puntada de peu a l’estómac. Mira l’home de la camisa blanca amb la boca badada i la mirada perduda.

—Com saps el meu nom?

—Sé moltes coses de tu —li respon l’home.

Ove aconsegueix, per ben poc, apartar-se quan l’home arrenca l’Skoda en direcció als edificis. Ove es queda allà palplantat, amb els ulls clavats en el vehicle.

—Qui era aquest? —demana la dona darrere d’ell.

Ove es gira.

—I tu? Com és que saps el meu nom? —li demana cridant Ove.

Ella fa una passa enrere. S’enretira uns cabells del front, sense deixar de mirar els punys tancats d’Ove.

—És que treballo al diari local… He entrevistat algunes de les persones que van ser a l’estació, i ens han dit que tu vas salvar la vida d’aquell home…

—Com és que saps el meu nom? —li torna a preguntar amb la veu tremolosa d’ira.

—Perquè vas pagar el bitllet amb la targeta. He revisat la llista de la caixa de la taquilla —diu mentre fa una passa enrere.

—I ell?! Com és que el sap, ELL? —vocifera, i agita la mà cap a la cantonada on ha girat l’Skoda. Les venes del front se li mouen com serps sota una pell de tambor.

—Doncs, no… no ho sé… —confessa la dona.

Ove respira agitat i fixa la mirada en la periodista, intentant esbrinar si menteix.

—No en tinc ni idea, no havia vist aquest home en la meva vida! —li assegura.

Ove la continua mirant intensament. Al cap d’uns segons, assenteix per a ell mateix, una mica més asserenat. A continuació comença a caminar cap a casa seva. La dona el crida, però ell no en fa cas. El gat el segueix i entra al seu darrere. Ove tanca la porta. Més enllà, l’home de la camisa blanca i la dona de les ulleres i les carpetes truquen a la porta d’Anita i Rune.

Ove es deixa caure al tamboret de l’entrada. Tremola, humiliat. Quasi havia oblidat la sensació. La humiliació. La impotència. La certesa que no es pot lluitar contra els homes de la camisa blanca.

I ara havien tornat. Havien desaparegut des del dia que Sonja i ell tornaren d’Espanya. Després de l’accident.