33

Un home anomenat Ove
i una ronda d’inspecció anormal

A vegades és difícil d’explicar per què, de cop i volta, alguns homes fan el que fan. A vegades és perquè saben que, tard o d’hora, ho hauran de fer igualment. I a vegades és precisament el contrari, perquè pensen que fa temps que ho haurien d’haver fet. Ove sempre ha sabut el que havia de fer, però en el fons totes les persones pensem que tenim tot el temps del món. Sempre ens pensem que tenim temps per fer coses amb els altres. Temps per dir-los certes coses. I després succeeix alguna cosa i allà ens quedem pensant frases que comencen dient «i si…».

Baixa a la planta de baix i de sobte s’atura a mitja escala. La casa no feia aquesta olor des que Sonja va morir. Baixa els graons de l’escala a poc a poc, posa els peus sobre el parquet i es planta a l’entrada de la cuina amb la mateixa actitud que si hagués descobert un lladre.

—Ets tu qui torra pa?

Mirsad assenteix amoïnat.

—Sí… Espero que no et molesti… Perdona. Et fa res?

Ove veu que també ha fet cafè. El gat és a terra, menjant tonyina. Ove assenteix, però no contesta la pregunta.

—El gat i jo hem d’anar a fer la ronda d’inspecció pel barri —li diu.

—Puc venir? —pregunta Mirsad.

Ove el mira desconfiat, com si Mirsad, disfressat de pirata, l’hagués detingut en un carrer per a vianants i li hagués preguntat a sota de quina tassa hi havia la moneda de plata.

—Potser us puc ajudar? —diu entusiasmat.

Ove se’n va al vestíbul a posar-se els esclops.

—Som en un país lliure —murmura, mentre obre la porta i deixa sortir el gat.

Mirsad interpreta el comentari com un convit exaltat, i d’una revolada es calça les sabates i agafa l’abric. I si Ove es pensava que aquella seria l’única companyia imprevista del dia, anava ben equivocat.

—Com va, tios? Bon dia! —exclama Jimmy quan els veu venir pel caminoi que passa entre els edificis.

Apareix bufant darrere Ove, embotit dins un xandall de color verd intens que li va tan ajustat que per un moment dubta si és roba o si està pintat sobre el seu cos.

—Hola —diu Mirsad tímidament.

—Jimmy! —es presenta bufant, i allarga una mà cap a Mirsad.

El gat, per la seva banda, fa el gest de voler fregar-se amorosament contra les cames de Jimmy, però finalment sembla que canvia d’idea. Potser recorda que Jimmy va acabar a l’hospital amb una crisi d’al·lèrgia la darrera vegada que ho va fer. Així que tria el número dos de la seva llista de favorits: rodolar per la neu. Jimmy riu amigablement a Ove.

—És que m’he fixat que cada dia surts a caminar a aquesta hora, tio, i he pensat si et faria res que vingués amb vosaltres. He decidit fer exercici!

Assenteix satisfet amb tanta força que el greix de sota la barbeta es mou com una vela d’un vaixell en una tempesta. Ove sembla dubtar molt del que diu.

—Et sols aixecar sempre a aquesta hora?

Jimmy esclata amb una riallada.

—No, tio. Què dius! No m’he ficat al llit encara!

I així va ser com un gat, un al·lèrgic amb sobrepès, una persona marieta i un home anomenat Ove fan la ronda d’inspecció pel barri. Ove se’ls mira mentre travessa l’aparcament i pensa que acaba de crear la patrulla ciutadana menys imponent de la història de la humanitat.

—I tu què fas aquí? —demana Jimmy a Mirsad mentre li copeja el braç amistosament.

Mirsad li explica que s’ha barallat amb el seu pare i que ara viu provisionalment a casa d’Ove.

—I per què t’has enemistat amb el vell? —pregunta Jimmy.

—No n’has de fer res, tu, Jimmy! —el talla Ove.

Jimmy es mostra sorprès per la resposta esquerpa que rep, però encongeix les espatlles i, poc després, sembla que ja ha oblidat la pregunta. Mirsad dedica una mirada d’agraïment a Ove. Ove dóna una puntada de peu al rètol.

—Però de veritat, tio. Cada dia fas el mateix recorregut? —pregunta Jimmy animat.

—Sí —respon Ove, una mica menys entusiasmat.

—Per què?

—Controlo que no s’hagi produït cap robatori.

—De veritat? Sol haver-n’hi?

—No.

Jimmy fa cara de no acabar-lo d’entendre. Ove estira la porta del seu garatge tres vegades per assegurar-se que estigui ben tancada.

—Mai no hi ha un robatori fins que se’n produeix un per primera vegada —diu rondinant, i es dirigeix cap a l’aparcament de les visites.

El gat mira a Jimmy com si el seu coeficient intel·lectual l’hagués decebut. Jimmy ajunta els llavis en un gest i es posa les mans sobre la panxa com si volgués comprovar que encara li’n queda després de l’exercici imprevist del matí.

—Has sentit això de Rune? —pregunta, i comença a córrer darrere d’Ove.

Ove no li respon.

—Els serveis socials se’l volen endur —li explica Jimmy quan arriba a la seva alçada.

Ove treu la seva llibreteta i comença a apuntar les matrícules dels cotxes aparcats. Jimmy interpreta el silenci com una invitació a seguir parlant. I continua.

—El tema és que Anita va demanar un assistent social per a Rune, ja ho saps. L’home està fumut i Anita no pot tota sola. Llavors els dels serveis socials van fer una investigació i en van escriure un informe, o una cosa així, i després li va telefonar un paio per dir-li que ella no podria encarregar-se’n sola. Que l’ingressarien en una residència, saps. Llavors Anita els va dir que ni parlar-ne, que no li feia falta cap assistent. Però llavors al paio aquest se li va girar el cervell i es va tornar un infern per a ella. Li deia que la resolució, ara, no es podia anul·lar i que havia estat ella la que havia demanat que s’iniciés el procediment. I que si les conclusions de l’informe eren aquestes, que s’havia d’aguantar. Tant és el que ella digui perquè el paio dels serveis socials va a la seva. Ho captes?

Jimmy calla i mira a Mirsad buscant recolzament.

—Passat de voltes —afegeix Mirsad, vacil·lant.

—Passat de voltes, que t’hi cagues —afirma Jimmy, i li tremola el cos sencer.

Ove desa la llibreteta i el bolígraf a la butxaca interior de l’abric i comença a caminar cap als contenidors de brossa.

—No et preocupis. Trigaran una eternitat abans no arribin a executar la resolució. Diuen que se l’enduran ja, però fins d’aquí a un o dos anys no mouran fitxa —diu Ove rondinant.

Ove sap com funciona la burocràcia. Què es pensa?

—Però… la decisió ja està presa —insisteix Jimmy, i es grata el cap.

—Doncs que apel·li! Això durarà anys —rondina Ove quan li passa pel davant.

Jimmy se’l mira com valorant si val la pena seguir-lo.

—És el que ha estat fent durant els darrers dos anys! Ha fet de tot!

Ove no es para quan ho sent però el seu caminar s’alenteix. Sent les passes pesants de Jimmy al seu darrere, sobre la neu.

—Dos anys? —demana sense girar-se.

—Llargs —respon Jimmy.

Ove sembla calcular els mesos al cap.

—És mentida. En aquest cas Sonja ho hauria sabut —assegura taxatiu.

—És que Anita no volia que us en digués res. Ni a Sonja ni a tu. Ja saps que vosaltres…

Jimmy calla. Abaixa la mirada cap a la neu. Ove es gira. Les seves celles s’arquegen.

—Ja sé que què?

Jimmy sospira.

—Ella… ella pensava que ja teníeu prou problemes —diu amb un fil de veu.

El silenci que es fa és tan compacte que s’hauria pogut tallar amb un ganivet. Jimmy no aixeca la vista. Ove no diu res. Entra a la caseta dels contenidors de la brossa. En surt. Entra al quartet de les bicicletes. En surt. Però alguna cosa li passa per dins. Com si haguessin pitjat un botó. Les darreres paraules de Jimmy pengen sobre els seus moviments com si fossin un drap que el domina i una ràbia irracional comença a néixer dins d’ell, amb més i més força. Com si de dins el seu pit cresqués un cap de fibló. Obre les portes amb brusquedat creixent. Dóna puntades de peu. Quan Jimmy murmura una cosa com «està fotut, ara tancaran Rune en una residència», Ove clava un cop de porta amb tanta força que tot el quartet tremola. S’atura, d’esquenes als altres, alenant més i més de pressa.

—Estàs…, et trobes bé? —li demana Mirsad.

Ove es gira i aixeca el dit índex cap a Jimmy sense controlar la seva ira.

—Què dius que va dir? Què no volia demanar ajuda a Sonja perquè nosaltres ja «teníem prou problemes»?

Jimmy assenteix espantat. Ove mira la neu i respira agitadament. Pensa com s’ho hauria pres Sonja si ho hagués sabut. Si hagués sabut que la seva millor amiga no li havia volgut demanar ajuda perquè ja tenien «prou problemes». Li hauria trencat el cor.

A vegades és difícil explicar per què, de cop i volta, alguns homes fan el que fan. I Ove sempre ha sabut el que havia de fer, qui havia d’ajudar abans de morir. Però totes les persones ens pensem que tenim tot el temps del món. Sempre pensem que tindrem temps. Temps de parlar amb ells.

Temps per protestar.

Ove es gira resolt cap a Jimmy.

—Dos anys?

Jimmy assenteix. Ove fa un soroll amb la boca. Per primera vegada, sembla insegur.

—Jo em pensava que tot just havia començat. Pensava que… tenia més temps —diu en veu baixa.

Jimmy intenta esbrinar si parla per a ell o si parla per als altres. Ove aixeca la vista.

—I dius que se’l volen endur ara? De veritat? No hi ha cap altre embull burocràtic possible, ni apel·lacions, ni històries d’aquestes? N’estàs SEGUR?

Jimmy torna a assentir. Obre la boca per dir alguna cosa, però Ove ja camina endavant. Es mou entre les cases amb el ritme d’un heroi de pel·lícula antiga de cowboys que vol venjar un tort. Gira al final del carrer, on hi ha el remolc i l’Skoda blanc, i copeja la porta amb tanta força que quasi és una sort que Anita l’obri abans que Ove la desmanegui. Ove entra a dins de la casa sense miraments.

—Tens els papers de l’ajuntament?

—Sí, però jo em pensava…

—Dóna-me’ls ara mateix!

Amb el temps, Anita va explicar als altres veïns que «no havia vist Ove tan enfadat des que, l’any 1977, van parlar per la tele d’unir Saab i Volvo en una sola empresa».