9

Un home anomenat Ove purga un radiador

Diuen que el cervell treballa més ràpid a mesura que cau. Com si l’explosió cinètica obligués la capacitat mental a accelerar-se, fins al punt que les impressions que reben de l’entorn s’alenteixen fins a adquirir la velocitat de la càmera lenta.

I Ove va tenir temps de pensar en moltes coses. Sobretot en els radiadors.

Perquè hi ha una forma correcta de fer les coses i una d’errònia. Tothom ho sap. I encara que ja fa molts anys d’això, i encara que Ove ja no recorda, tampoc, quin sistema era el correcte quan discutiren el tema de la calefacció central a la comunitat de propietaris, el que sí que recorda Ove és que l’opinió de Rune no era la correcta.

I no era tan sols el tema de la calefacció. Ove i Rune es coneixien des de feia quaranta anys. I havien estat en desacord almenys durant trenta-set.

Si havia de ser sincer no recordava quan va començar tot. L’enemistat no era d’aquelles que començaven amb una gran baralla. Era més aviat un cúmul de petites desavinences que acabaven formant un bolic tan gros que era impossible mencionar un assumpte sense provocar l’explosió de dos o tres d’antics. Era una enemistat que havia continuat i continuat. Sense parar. Fins que un dia va arribar al final.

Tampoc era una qüestió de cotxes. Encara que Ove conduïa un Saab i Rune un Volvo. Qualsevol sabia que això, a la llarga, no duraria. I tot i així havien estat amics al principi. Si més no tan amics com dues persones com ells podien ser. Eren amics més per les seves dones que per una altra cosa. S’havien mudat tots quatre alhora al barri, i Sonja i Anita es convertiren a l’instant en les millors amigues que dues dones amb homes com Ove i Rune poden ser.

Ove recorda que, almenys els primers anys, Rune li queia bé. Tots dos junts van organitzar la comunitat de propietaris. Ove n’era el president; Rune, el vicepresident. Tots dos s’havien unit quan l’ajuntament va voler talar el bosc de darrere les seves cases per construir-hi més edificis. L’ajuntament argumentava que els plans existien d’abans que Ove i Rune arribessin en aquella zona. És clar que amb aquest argument no s’arriba enlloc amb Ove i Rune. «Així ho heu volgut: és la guerra!», els va escridassar pel telèfon Rune. I ho va ser. Recursos, denúncies, recollides de signatures i cartes als diaris. I un any i mig després el municipi va desistir i va començar a construir en un altre indret.

Aquella nit, Rune i Ove s’havien begut un whisky a la terrassa de Rune. No estaven especialment contents d’haver guanyat, i a les seves dones allò els va sorprendre una mica. Els dos homes estaven més aviat decebuts: l’ajuntament s’havia rendit massa aviat. Els darrers divuit mesos havien estat els més divertits de la vida dels dos homes.

«Que ja no hi ha ningú disposat a lluitar pels seus principis?», preguntava Rune. «Ningú», li va contestar Ove.

Després havien brindat pels enemics poc dignes.

Això va ser molt abans del cop d’estat a la comunitat de propietaris. I abans que Rune es comprés un BMW.

«Idiota», va pensar Ove el dia que Rune el va comprar i encara avui ho pensava. De fet, tots els dies que van passar entremig, ho va pensar. «Com dimoni pots mantenir una conversa amb seny amb una persona que compra un BMW?», solia preguntar Ove quan Sonja li demanava per què els dos homes sempre es discutien. Llavors Sonja solia fer un gest amb els ulls i murmurava «no tens remei».

I no era això, pensava Ove. Només era que ell creia que les coses s’han de fer d’una manera determinada i bé. Un no podia anar per la vida com si tot fos recanviable. Com si la fidelitat no valgués res. En l’actualitat la gent canviava les coses amb tanta celeritat que saber com fer coses que duressin semblava sobrer. Qualitat, això ja no interessava a ningú. Ni a Rune, ni als altres veïns, ni als seus caps de la feina. Ara tot havia de ser amb ordinadors. Com si no s’haguessin construït cases abans que un assessor qualsevol descobrís com s’obre la tapa d’un portàtil. Com si el Colosseu i les piràmides de Gizeh s’haguessin construït així. Per l’amor de Déu, si es va poder construir la Torre Eiffel l’any 1889 com és que avui dia són incapaços de dibuixar els plànols d’una casa senzilla sense haver de fer una pausa perquè algú ha d’anar a recarregar la bateria del seu mòbil?

Aquest era un món on ets obsolet abans d’estar desgastat. Tota una nació dempeus i aplaudint davant el fet que ningú era capaç de fer res del dret. Un homenatge a la mediocritat sense límits.

Ningú sabia com canviar una roda. Instal·lar un dímer. Col·locar unes rajoles. Posar massilla. Fer marxa enrere amb remolc. Fer la declaració de renda sol. Tot plegat ja no tenia cap valor. Això era sobre el que solia parlar amb Rune. I Rune agafa i es compra un BMW.

Ell no «tenia remei» perquè opinava que hi havia d’haver uns límits? Ell pensava que no.

I sí, era cert que no recordava com va començar l’enemistat. Simplement, havia continuat. Que si els radiadors, que si la calefacció central, que si els llocs d’aparcament, que si arbres que s’havien de talar, que si llevar la neu, que si la talladora de gespa i verí per a rates a l’estanc de Rune. I més de trenta-cinc anys s’havien dirigit mirades des de les seves idèntiques terrasses. I després, un dia, farà un any i escaig, s’havia acabat. Rune va emmalaltir. No va tornar a sortir de casa. Ove no sabia ni si conservava el BMW.

I una part d’ell enyorava aquell maleït idiota.

Diuen que el cervell treballa més ràpid quan cau. Un és capaç de pensar milers de pensaments en una fracció de segon. I Ove arriba a pensar moltes coses en l’instant que va des que li dóna una puntada al tamboret fins que cau a pes sobre el terra, fent un enorme soroll. Jeu mirant al ganxo del sostre, ferm com una roca, durant el que podria ser mitja eternitat. Mira amb odi la corda que s’ha trencat en dos.

Aquesta societat, pensa. Ni tan sols són capaços de fer una corda com toca? Maleeix en veu alta mentre intenta desembolicar el bolic que han format les seves cames. Com pot ser que siguin capaços de fracassar a l’hora de fer una simple corda? Com?

No, ja no es fa res de qualitat. Ove s’aixeca. S’espolsa i mira al seu voltant. Nota com li cremen les galtes però no sap si és de ràbia o de vergonya.

Mira cap a la finestra amb la persiana abaixada com si tingués por de ser observat.

Toca’t els nassos! Ja no et pots ni suïcidar d’una manera normal. Agafa la corda trencada i la llença al cubell de les escombraries. Doblega el plàstic que ha utilitzat per cobrir l’habitació i el col·loca dins les bosses d’Ikea. Col·loca el trepant i les broques dins les seves capses i ho porta tot a la caseta.

Es queda un moment palplantat observant l’interior. Recorda el munt de vegades que Sonja li havia dit que l’endrecés. Ell sempre s’hi havia negat. Sabia perfectament que fer més lloc implicaria comprar més coses inútils per desar. I ara ja és massa tard per redreçar res. I més quan ja no hi ha ningú que tingui interès a comprar coses inútils per omplir l’espai buit. Endreçar només deixaria un espai buit enorme. I Ove odiava els espais buits.

S’acosta a la taula de feina, agafa una clau anglesa i un cossi petit de plàstic. Surt, tanca la caseta amb clau, controla que la porta estigui ben tancada amb tres estirades. Agafa el camí que passa entre els edificis, gira a l’alçada de l’última bústia de correus i toca el timbre. Obren la porta. És Anita. Ove la mira però no diu ni una paraula. Veu Rune assegut a la seva cadira de rodes a la sala d’estar mirant exànime per la finestra. Sembla que no fa altra cosa darrerament.

—Quins són els radiadors espatllats? —pregunta amb un gruny.

Anita somriu sorpresa i assenteix tot assenyalant-los.

—Ove, ens faries un favor immens, si no t’és molta molèst…

Ove entra deixant-la amb la paraula a la boca. No es treu les sabates.

—Sí, sí, sí. No saps quina merda de dia. Com que ja no hi ha qui el redreci, ja no hi fa res.