18

Un home anomenat Ove i un gat anomenat Ernest

No és que no li agradés el gat en concret. És que no li agradaven els gats en general. Sempre els havia considerat poc de fiar. I més encara quan, com era el cas d’Ernest, eren tan grans com una motocicleta. Era difícil dir si era un gat anormalment gran o si era un lleó anormalment petit. I segons Ove no era gaire recomanable fer-se amic d’algú que se’l podia menjar viu mentre dormia.

Però Sonja estimava Ernest sense reserves, així que Ove es va guardar els seus raonaments lògics. Sabia que no li convenia gens parlar malament del que ella estimava, perquè sabia millor que ningú com era ser amat per ella encara que no entengués per què. Així que ell i Ernest, llevat d’una ocasió en què Ove li va trepitjar la cua amb una de les cadires de la cuina i Ernest el va mossegar, van aprendre a comportar-se quan ell anava de visita a la casa del bosc i a compartir l’espai. O, si més no, a mantenir una distància prudencial. Exactament com feien Ove i el pare de Sonja.

I si bé Ove no entenia com era que el gat dels nassos feia servir una cadira per seure i una altra per deixar-hi la cua, s’hi avenia. Per Sonja.

Ove no va aprendre mai a pescar. Però les dues tardors que va visitar Sonja van ser els primers que van passar sense goteres al sostre de la cabana, des que la van edificar. I el camió s’engegava a la primera sense que el motor protestés. El pare de Sonja mai no va mostrar agraïment per això, però, per altra banda, tampoc va tornar a comentar que Ove era «de la ciutat». I això, segons els patrons del pare de Sonja, era una gran prova d’estimació.

Passaren dues primaveres. I dos estius. I el tercer, una nit suau de juny, va morir el pare de Sonja. I Ove no mai no havia vist ningú plorar com plorava Sonja. Els primers dies, amb prou feines s’aixecava del llit. Ove, que havia trobat la mort força vegades a la seva vida, tenia molt poca relació amb els sentiments que inspirava, i es passava el dia ficat a la cuina de la cabana, sense saber què fer. El capellà del poble va passar per la casa per concretar els detalls de l’enterrament.

—Un bon home —va constatar el capellà assenyalant una foto penjada a la paret de la sala d’estar en què sortien Sonja i el seu pare.

Ove va assentir. No sabia què respondre a aquell comentari. Així que va sortir a fora per veure si el camió tenia algun cable o algun cargol desajustats.

El quart dia Sonja es va aixecar del llit i li va agafar una dèria de rentar tan decidida que Ove se’n va apartar com qui s’allunya d’una bomba a punt d’esclatar. Ove va buscar coses a fer per fora. Va reconstruir la caseta de llenya que una de les tempestes de primavera havia tombat. La va omplir de llenya acabada de tallar. Va tallar la gespa. Va escapçar les branques dels arbres del bosc que penjaven sobre el límit de la parcel·la. El setè dia, tard al vespre, van trucar de la tenda de queviures.

Naturalment, tothom deia que havia estat un accident. Però ningú que conegués Ernest podia creure’s que havia creuat davant d’un cotxe sense voler. La pena fa fer coses molt estranyes als éssers vius.

Aquell vespre, Ove va conduir per aquells camins a una velocitat impossible. Sonja va tenir el cap enorme d’Ernest entre les seves mans durant tot el camí. Encara respirava quan van arribar al veterinari, però les ferides eren massa greus i havia perdut molta sang.

Després de dues hores asseguda al costat d’Ernest a la sala d’operacions, Sonja li va fer un petó al front i va dir «Adéu, estimat Ernest». I després, com si les paraules vinguessin envoltades de núvols:

—Adéu, adéu, pare estimat.

I llavors el gat va tancar els ulls i va morir.

Quan Sonja va sortir de la sala, va recolzar el front sobre el pit ample d’Ove.

—Els trobo tant a faltar, Ove. És com si el cor em bategués fora del cos.

Es van estar així una bona estona, abraçats. I després ella va alçar el cap i el va mirar als ulls.

—A partir d’ara m’hauràs d’estimar el doble, Ove —li va dir.

I llavors Ove li va mentir i li va dir que així ho faria, encara que sabia que era impossible estimar-la més del que ja l’estimava.

Enterraren Ernest a prop del lloc on solia pescar el pare de Sonja. El capellà va llegir una oració. Després, Ove va carregar el Saab i va conduir tot el camí de tornada amb el cap de Sonja recolzat sobre la seva espatlla. En el camí de tornada, es va aturar en el primer poble amb centre comercial. Allà Sonja havia concertat una cita. Ove no sabia amb qui. Era el que més li agradava d’ell, li va confessar temps després. Ove podia estar esperant en un cotxe una hora seguida, sense exigir saber què esperava o què duraria l’espera. I no és que Ove no protestés per altres coses, i tant que sí. Sobretot si havia de pagar l’aparcament. Però mai no li demanava què feia. I l’esperava sempre.

Quan Sonja va sortir del centre i va tornar al cotxe per fi, va tancar la porta del Saab amb la delicadesa que sabia que havia de dedicar-hi perquè Ove no li dirigís una mirada de censura com si hagués torturat un ésser innocent. I li va posar la seva mà dins la d’ell.

—Crec que ens hauríem de comprar una casa pròpia, Ove —va dir.

—I per què? —va preguntar Ove.

—Jo crec que els infants han de créixer en una casa —li va respondre, i va posar la mà d’Ove sobre la seva panxa.

Ove va restar callat una bona estona. Massa llarga, fins i tot, per ser ell. Va mirar pensatiu la panxa com si n’esperés alguna explicació. Finalment es va redreçar al seient, va moure la maneta de la ràdio mitja volta cap a la dreta, mitja volta cap a l’esquerra, va ajustar els miralls retrovisors. Després va assentir molt seriós.

—Aleshores, ens haurem de comprar un combi.