14

Un home anomenat Ove i una dona en un tren

Duia unes sabates vermelles, un enorme passador groc i un fermall d’or al pit, els reflexos solars del qual jugaven impúdics per la finestra del vagó. Eren dos quarts de set. Ove havia acabat el seu torn i en realitat havia d’haver agafat un altre tren. Però llavors la va veure a l’andana, amb els seus cabells castanys, els seus ulls blaus i la seva rialla bombollejant. Així que va pujar al tren. No sabria dir mai per què. Fins aquell dia mai no havia estat una persona impulsiva ni l’havien atret de forma especial les dones. Però quan la va veure, alguna cosa es va desfermar, va concloure amb el pas del temps.

Va convèncer un dels revisors que li deixés un dels seus pantalons de reserva i una camisa per no semblar un netejador de trens. Després es va asseure a prop de Sonja. Va ser la millor decisió que mai ha pres.

No sabia què dir, però no hi va haver cap problema. Just s’havia assegut quan ella es va girar cap a ell, el va somriure i li va dir alegrement «hola». I a això ell podia contestar «hola» sense massa problemes. I quan ella va veure que ell mirava el munt de llibres que tenia sobre els genolls, els hi va mostrar perquè pogués llegir-ne els títols. Ove només va entendre la meitat de les paraules.

—T’agrada llegir? —li va demanar tota alegre.

Ove va negar amb el cap una mica insegur. Semblava que a ella li importava poc.

—Doncs, a mi m’encanta!

I després va començar a contar-li els arguments dels llibres que portava. I Ove es va adonar que, fins a la fi de la seva vida, li encantaria sentir-la parlar sobre les coses que estimava.

Mai no havia sentit una cosa tan meravellosa com la seva veu. Parlava com si sempre estigués rient. I quan reia sonava així com Ove es pensava que les bombolles de xampany riurien si poguessin riure. No sabia què dir per no semblar inculte i ximple, però es va demostrar que no era tan difícil com es pensava. A ella li agradava parlar i a Ove estar-se callat. Ove, després, va entendre que això era al que es referia la gent quan deia que una parella es completava.

Molts anys després ella li va confessar que li va semblar ben estrany quan es va asseure a prop d’ella al vagó. Sec i contundent tot ell. Amb unes esquenes amples i uns braços tan musculosos que tensaven la camisa. I uns ulls amables. Ell escoltava quan parlava i li agradava el seu somriure. A més, el viatge a l’escola era tan avorrit que qualsevol interrupció de la rutina era benvinguda.

Estudiava per fer de mestra. Agafava el tren cada dia, canviava a un altre després d’unes milles de recorregut i després agafava un autobús. Tot plegat, una hora i mitja de camí de més per a Ove. Quan havien passejat per l’andana junts per primera vegada i estaven a la parada de l’autobús, ella va demanar-li què feia allà. I aleshores Ove es va adonar que estava a uns quilòmetres del quarter militar on hauria estat fent el servei militar si no l’hi hagués impedit el seu cor, i sense poder explicar el perquè, les paraules li van sortir soles.

—Faig el servei militar allà —va dir assenyalant directament.

Ella va assentir alegre.

—Que bé! Doncs potser ens trobarem en el camí de tornada. Jo agafo el tren de les cinc!

Ove no va saber què dir. Sabia que a les cinc no es podia deixar el quarter, però era obvi que ella no ho sabia. Va arronsar les espatlles. I després ella va agafar el seu autobús i es va allunyar.

Va pensar que allò, per molts motius, era certament molt poc pràctic. Però ara no hi havia res a fer. Va veure un rètol que indicava el camí cap al centre de la població on es trobava. Almenys, a dues hores de casa seva. I va començar a caminar. Després de quaranta-cinc minuts hi va arribar i va preguntar pel sastre de la població. Hi va entrar i va demanar a l’home quant trigaria a tenir una camisa i uns pantalons planxats. «Uns deus minuts si esperes aquí», va ser la resposta.

—Llavors tornaré a les quatre —va respondre Ove, i se’n va anar.

Va tornar caminant a l’estació de tren, es va reclinar en un banc de la sala d’espera i es va posar a dormir. A un quart de quatre va tornar a la sastreria. Li va planxar els pantalons i la camisa mentre ell esperava en calçotets assegut al bany del personal. Després va tornar a l’estació, va agafar el tren amb ella, una hora i mitja, i després una mitja hora més per arribar a l’estació on ell treballava. L’endemà va fer el mateix. I l’endemà de l’endemà el mateix. I el tercer dia l’encarregat de vendre els bitllets va agafar Ove per banda i li va explicar que no el podia deixar dormir allà com si fos un vagabund, ho havia d’entendre. I Ove ho entenia però la qüestió és que es tractava d’una dona. L’home va assentir i des de llavors el va deixar dormir a la consigna. També els venedors de bitllets de tren han estat enamorats alguna vegada.

Ove va seguir així dia rere dia, durant tres mesos. Finalment, ella es va cansar d’esperar que Ove la convidés a sopar. Així que es va convidar ella mateixa.

—T’estaré esperant demà a les vuit del vespre. Vull que vinguis ben vestit i em portis a sopar a un restaurant —li va dir un divendres al vespre quan va baixar del tren.

I així va ser.

Mai no li havien demanat com vivia abans de conèixer-la. Si l’hi haguessin demanat hauria dit que no vivia.

El dissabte al vespre es va vestir amb el vestit marró vell del seu pare. Li anava una mica petit de l’esquena. Després va dinar dues salsitxes i set patates que s’havia preparat a la cuineta que tenia a l’habitació. Després va fer una ronda per la casa de la mestressa per ajustar alguns cargols que la dona li havia demanat que es mirés.

—Has quedat amb algú avui? —va demanar amb alegria la dona.

Mai no l’havia vist tan ben vestit. Ove va respondre amb un gruny.

—Sí —va contestar de tal forma que era impossible saber si havia pronunciat una paraula o si havia fet una inspiració.

La dona va assentir i va ocultar un somriure.

—Deu ser una persona molt especial per anar vestit així com vas —va dir la dona.

Ove va agafar aire de nou i va assentir. Quan era a prop de la porta la dona va cridar des de la cuina:

—Flors, Ove!

Ove va treure el cap per la porta sense entendre què volia dir.

—Segurament li agradaria que li donessis unes flors —va aclarir ella.

Ove es va escurar la gola i va tancar la porta.

La va estar esperant a l’estació embotit en el seu vestit marró i les seves sabates acabades d’enllustrar. Va trigar un quart a arribar. El seu pare sempre havia dit que una persona que no arriba puntual no era de fiar. «Si un no es pot fiar d’una persona que té temps, encara menys es pot fiar d’una persona que té altres coses a fer», solia murmurar el pare quan la gent arribava a la feina i fitxava dos o tres minuts tard, com si no tingués gens d’importància. Com si els rails del ferrocarril no tinguessin més a fer que haver d’esperar-los.

Durant els quinze minuts que va estar esperant va notar com la irritació creixa a dintre seu. Després de la irritació va passar a la preocupació. I si només havia estat una broma de Sonja, quan li va proposar la cita? No s’havia sentit tan estúpid en la seva vida. Com era possible que volgués estar amb ell? Com s’ho havia pogut creure? La vergonya el va envair com onades de lava quan ho pensava. Va tenir unes ganes irrefrenables de llençar les flors a la paperera i anar-se’n.

Mai no va saber què el va empènyer a quedar-se, però. Potser que una cita és una cita, una mena d’acord. O tal vegada va ser per un altre motiu. Un motiu una mica més difícil d’explicar.

Ell no ho sabia aleshores, però en el futur dedicaria molts quarts de la seva vida a esperar-la. Tants que si ho hagués sabut, el pare s’hauria tornat boig. I quan finalment va arribar, amb un vestit florejat i un jersei tan vermell que va fer que Ove quasi perdés l’equilibri, va decidir que tant hi feia el concepte de temps que tenia.

La dona de la floristeria li havia demanat «què volia». I ell li havia contestat que era una pregunta difícil de respondre. Que no era feina d’ella saber-ho, que és qui venia flors? Ell era qui les comprava, oi? La dona va semblar un pèl confusa, però finalment li va preguntar si sabia quin era el color favorit de la persona que rebria les flors. «Rosa», li va contestar amb seguretat. Tot i que no en tenia ni idea, sobre la qüestió.

I ara la tenia al seu davant, a l’estació, vestida amb aquell jersei vermell que feia que la resta del món només tingués escala de grisos, alegre amb les seves roses contra el seu pit.

—Són precioses —va somriure d’aquella manera que feia que Ove s’avergonyís i abaixés la mirada.

A Ove mai no li havien agradat els restaurants. No entenia per què s’havia de dinar a fora i pagar més diners, quan es podia dinar el mateix a casa i més barat. No li impressionaven els mobles de luxe ni les cuines exòtiques, també sabia que no era un gran conversador. De tota manera, va pensar, com que ell ja havia sopat podria deixar que ella demanés el que volgués del menú i ell es demanaria el més barat de la carta. I si ella li preguntava res, ell no tindria la boca plena de menjar. Considerava que era un bon pla.

Quan ella va fer la comanda, el cambrer va somriure obsequiós. Ove era ben conscient del que ell i la resta dels clients pensaven des del primer moment que entraren en el local. Ella era massa bona per a ell, això era el que opinaven. I Ove es va sentir un estúpid. Perquè compartia la seva opinió.

Ella li va parlar dels seus estudis, dels llibres que havia llegit, de les pel·lícules que havia vist. I quan el mirava el feia sentir com si fos l’únic home del món. I Ove es va adonar que havia de dir-hi la seva, també. Es va escurar la gola i li va explicar la veritat. Ell no estava fent el servei militar, sinó que era un senzill netejador de trens amb un cor malalt i que havia mentit només perquè li agradava anar en tren amb ella. S’havia fet la idea que aquest seria el primer i darrer sopar amb ella i pensava que ella no es mereixia dinar amb un impostor. Quan va acabar d’explicar-se, va deixar el tovalló sobre la taula i va treure la seva cartera per pagar i anar-se’n.

—Em sap greu —va dir avergonyit, i va donar un copet al peu de la cadira. Després va afegir fluix—: Només volia saber què se sent quan em mira algú com tu.

Quan es va aixecar ella va posar la mà sobre la seva.

—Tantes paraules de cop no te les he sentides mai —va dir i va somriure.

Va contestar en veu baixa que sí, que podia ser així, però que això no canviava les coses. Ell era un mentider. Però quan ella li va demanar que s’assegués, ell va obeir. I no es va enfadar com es pensava que faria, sinó que va començar a riure. Finalment, li va dir que no era difícil pensar que no feia el servei militar si mai no portava uniforme.

—I tothom sap que els soldats no poden deixar el quarter a les cinc.

A més, Ove no era precisament discret com un espia rus. I ella pensava que havia tingut els seus motius per actuar així. I li havia agradat la seva forma d’escoltar-la. I li agradava fer-lo riure. I amb això, li va dir, en tenia prou.

I després li va preguntar què volia fer amb la seva vida, si pogués deixar els seus pensaments lliures. I llavors li va contestar, sense pensar, que construir cases. Construir-les. Dibuixar-les. Calcular la millor manera perquè s’estiguin dretes. I llavors no va riure, com es pensava que faria. Es va enfadar.

—I per què no fas res per aconseguir-ho? —li va preguntar amb exigència.

I Ove va reconèixer que no tenia cap bona resposta.

El dilluns següent, ella va anar a casa seva amb uns fullets sobre uns cursos a distància d’enginyer. La dona gran que li llogava l’habitació va quedar impressionada de la bellesa que pujava les escales amb passes fermes. Després la dona li va donar uns copets a l’esquena i li va dir que havia fet una bona inversió quan va comprar aquelles flors. I, encara que li costava, Ove havia de reconèixer que tenia raó.

Quan va pujar a la seva habitació ella estava asseguda al seu llit. Ove es va quedar dret a la porta una mica confús, amb les mans a les butxaques. Ella el va mirar i va riure.

—Som «un nosaltres» ara? —va preguntar.

—Sí, potser sí que som «un nosaltres» —va respondre ell.

I així va ser.

Li va donar els fullets. El curs durava dos anys, però va resultar que tot el temps que Ove havia dedicat a aprendre sobre construcció no va ser debades. Val a dir que potser no era un estudiós en la forma tradicional, però entenia de números i entenia d’edificis. I això el va ajudar molt. Es va examinar del primer curs al cap de sis mesos. I després va fer l’altre. I un tercer. I després li van donar aquella feina a Urbanisme. I hi va treballar quasi un terç de segle. Va treballar de valent, mai no va estar malalt, va eixugar el crèdit, pagava els impostos, era responsable. Es va comprar un xalet adossat de dos pisos en una urbanització nova a prop del bosc. Ella volia casar-se, així que Ove l’hi va demanar. Volia tenir fills, i a Ove no li va semblar malament. I els nens han de viure amb els altres nens en una urbanització com la seva.

No havien passat ni quaranta anys, però ja no hi havia bosc al seu voltant. Tan sols edificis. I un dia, ella, estirada en un llit de l’hospital, li va agafar la mà i li va dir que no s’havia d’amoïnar. Que tot s’arreglaria. Fàcil de dir per a ella, va pensar Ove amb el pit que li cremava de pena i ràbia. Però ella només li va xiuxiuejar «tot s’arreglarà, estimat Ove», i va recolzar el cap contra el seu braç. Després va posar el seu dit índex dins la palma d’Ove. Va tancar els ulls i va morir.

Ove es va estar allà durant hores, amb la mà d’ella dins la seva. Fins que va arribar el personal de planta i amb amabilitat i cura li van explicar que s’havien d’endur el cos de la seva dona. Llavors Ove es va aixecar de la cadira, va assentir i va anar a la funerària a fer tota la paperassa. Diumenge l’enterraren. Dilluns Ove va anar a la feina.

Si algú l’hi hagués preguntat, Ove li hauria explicat que abans d’ella, ell no vivia. I que després d’ella, tampoc.