19

Un home anomenat Ove
i un gat que va arribar mig mort

Ove mira el gat. El gat mira Ove. A Ove no li agraden els gats. Ove no agrada als gats. Això ho sap Ove. Ni tan sols agradava a Ernest. I Ernest era el gat que menys li ha desagradat dels gats que ha trobat al llarg de la seva vida.

I aquest gat no s’assembla gens a Ernest. Llevat que està pagat de si mateix, però així són tots els gats. És tan petit i esquifit que bé podria ser una rata grossa. I sembla que ha perdut més pelatge durant aquesta nit. Si això fos possible.

—No em porto bé amb els gats, et dic! —Ove havia intentat convèncer Parvaneh una vegada i una altra.

Després li havia dit cridant que el gat només viuria a casa seva si abans ell era mort.

I allà el té, el gat. Davant seu. Mira el gat. El gat el mira. I Ove encara és viu. Tot plegat és molt irritant.

Durant la nit Ove es va despertar una dotzena de vegades perquè el gat s’enfilava al llit sense cap mena de respecte i s’estirava al seu costat. I tantes altres vegades es va despertar el gat perquè Ove, d’una puntada de peu, el feia fora del llit.

I ara, a tres quarts de sis, Ove s’ha llevat i s’ha trobat el gat enmig de la cuina amb una expressió com si Ove li degués diners. Ove el mirava amb la mateixa desconfiança que l’hauria mirat si el gat hagués picat a la seva porta amb una Bíblia sota el braç i li hagués demanat si «estava disposat a deixar entrar Jesús a la seva vida».

—Suposo que deus voler menjar, oi? —diu Ove.

El gat no contesta. Es limita a olorar-se les calbes de la panxa i a llepar-se una de les potes.

—Però en aquesta casa ningú no es passeja miolant incongruències i esperant que li volin els ocells dins la boca. —Ove assenyala el gat amb el dit, per si hi ha dubtes de qui és l’interlocutor.

El gat sembla que estigui a punt de fer una bombolla amb un xiclet rosa. No pot estar més desinteressat pel que diu.

Ove s’asseu sobre la pica. Posa la cafetera. Mira l’hora. Mira el gat. Després d’haver deixat Jimmy a l’hospital, Parvaneh havia aconseguit localitzar, al vespre, un amic que era veterinari. L’home havia examinat el felí i havia fet el diagnòstic: «desnodrit i amb símptomes de congelació». I continuació havia donat a Ove una llarga llista d’instruccions sobre què havia de menjar el gat i com l’havia de «cuidar». Com si el gat fos un sofà. Com si Ove es dediqués a recuperar felins.

—No em dedico a recuperar felins —li aclareix al gat.

El gat no li respon.

—Vull que sàpigues que estàs aquí perquè no hi ha manera racional de raonar amb la dona embarassada —diu Ove, i mou el cap en direcció de la casa de Parvaneh.

El gat sembla més interessat a intentar llepar-se un ull.

Ove mostra al gat quatre mitjons petits. Els hi va donar el veterinari. Sembla que el gat necessita moviment, i això sí que està disposat a donar-li, Ove. Com més allunyades estiguin les ungles del gat del paper pintat de la paret, millor.

—Au, fica-te’ls, a veure si podem sortir. I afanya’t, que faig tard.

El gat s’aixeca tranquil·lament i es mou elegantment en direcció a la porta, com si anés per sobre d’una catifa vermella. Mira amb escepticisme els mitjons, però no fa més resistència que la necessària quan Ove els hi posa. Quan ha acabat, Ove s’aixeca i mira el gat. Mou el cap.

—Mitjons per a gats. Això no és natural.

El gat, que ha estat mirant durant una estona el nou equipament, sembla molt satisfet, com si estigués a punt de fer-se una selfie amb el mòbil i després volgués penjar-la al seu bloc. Ove es posa el seu abric blau, fica les mans a la butxaca amb aire autoritari i mou el cap cap la porta.

—Bé, aquí no et pots passar tot el matí. Au, al carrer. Fora.

I per primera vegada Ove no fa la seva ronda de control sol. Dóna una puntada de peu al rètol que indica que està prohibit conduir per la zona. Lleva la neu d’un altre rètol mig enterrat on s’informa que «els animals domèstics no poden trepitjar la gespa». Aquest rètol el va posar quan era president de la comunitat de veïns, explica Ove al gat.

—Llavors hi havia una mica d’ordre al barri —diu mentre continuen cap al garatge.

El gat sembla que busca un lloc per pixar.

Ove estira la porta del seu garatge. Inspecciona les escombraries i la caseta de les bicicletes. El gat l’acompanya amb la mateixa seguretat que un gos de narcòtics acompanyaria la seva parella de la guàrdia civil. Ove sospita que aquesta falta de prudència és el que ha fet que el gat no tingui cua i només la meitat del pelatge. Quan el gat mostra massa interès per una de les bosses de brossa del reciclatge, Ove el fa fora d’allà d’una puntada.

—Baixa d’aquí. No has de menjar brossa, home!

El gat li dedica una mirada de ràbia però no diu res. Després quan Ove li dóna l’esquena pixa sobre el rètol d’Ove.

Ove fa una volta de més al final del carrer. Davant la casa d’Anita i Rune recull una burilla. La fa rodar entre els seus dits. Aquest conductor de l’Skoda, el treballador municipal, sembla moure’s pel barri com si fos seu. Renega i es fica la burilla a la butxaca.

Quan tornen a ser a casa, Ove obre una llauna de tonyina i la deixa al terra de la cuina.

—Suposo que se’n muntaria una de bona si et deixo morir de gana.

El gat menja de la llauna directament. Ove es beu el cafè dret al costat de la pica. Quan han acabat, escura la llauna i neteja la tassa meticulosament. Ho deixa eixugar. El gat sembla que vol preguntar quin sentit té deixar una llauna buida sobre l’eixugador, però no ho fa.

—Tinc coses a fer. Així que aquí no ens podem passar tot el dia —anuncia Ove quan acaba.

Una cosa és que l’hagin obligat a viure amb la bèstia i una altra que la deixi tota sola a casa. Així que el gat l’ha d’acompanyar. Tot i que el gat i Ove no comparteixen la mateixa opinió sobre si l’animal ha d’estar assegut sobre el paper de diari o no, en el Saab. Ove, al principi, col·loca el gat sobre dues pàgines de diari de l’oci, però el gat, tot d’una, amb les potes fa caure el paper a terra i s’acomoda directament sobre la tapisseria del seient. Llavors Ove agafa el gat pel coll, de tal forma que l’animal li bufa d’una forma agressiva i gens passiva, i col·loca sota el gat cultura i ressenyes literàries. El gat el mira irat quan el col·loca sobre el paper de diari, però sorprenentment s’hi queda, mirant per la finestra ofès. Ove, que es pensa que ha guanyat el combat, engega el cotxe i comença a conduir. Però llavors el gat, amb tres ungles i lentament, estripa el paper, amb les potes davanteres eixampla el forat i fica directament sobre el seient tot el cos. Mentre ho fa mira Ove com si li digués: «I ara què faràs?».

Ove frena de sobte, de tal manera que el gat, sorprès, topa amb el morro contra el davantal del cotxe. Ove el mira com si la seva resposta fos «Això!». Després el gat ignora Ove durant tot el viatge i es limita a estar-se a un cantó del seient fregant-se amb una pota el morro masegat. Però mentre Ove és a la floristeria, el gat es dedicar a llepar el volant, el cinturó de seguretat i tot l’interior de la porta del conductor.

Quan Ove torna de la floristeria i descobreix que el cotxe està ple de saliva de gat, amenaça irat l’animal amb el seu dit índex com si fos un sabre. I llavors el gat mossega el sabre i Ove es nega a parlar amb el gat durant tot el viatge.

Quan arriben al cementiri Ove s’estima més la prudència que una altra cosa i enrotlla els diaris fent una bastó i amb l’eina improvisada treu el gat del cotxe. Després agafa les flors del maleter, tanca el Saab, controla que totes les portes estiguin tancades. El gat, assegut, el mira. Ove passa pel seu costat ignorant-lo.

Tots dos pugen la costa de grava gelada del cementiri. Volten i travessen la neu fins que arriben a la tomba de Sonja. Ove espolsa la neu de sobre la pedra amb el dors de la mà i agita les flors amb l’altra.

—Et porto unes quantes verdures —murmura, i afegeix—: Roses. Com a tu t’agraden. Diuen que moren amb el fred però només ho fan per vendre flors més cares.

El gat enfonsa el cul dins la neu. Ove el mira malhumorat, després mira la làpida.

—Sí, mira. Vinc acompanyat amb el gat aquest. Viu a casa nostra ara. Va estar a punt de morir congelat.

El gat mira Ove una mica ofès. Ove s’aclareix la gola.

—Ja estava així quan va arribar —diu per defensar-se mirant el gat i després la làpida. Tot seguit aclareix—. No vaig ser jo qui el va ferir, ja va arribar així.

Tant el gat com la làpida resten en silenci. Ove es mira les sabates una estona. Gruny. Es posa de genolls enfonsant-se dins la neu. Enretira una mica més de neu de la làpida. L’abraça amb una mà.

—Et trobo a faltar —xiuxiueja.

Ove veu a cua d’ull un moviment. Nota alguna cosa suau contra el seu braç. Triga una estona abans de comprendre que el gat ha col·locat delicadament el cap dins la palma de la seva mà.