31

Un home anomenat Ove fa marxa
enrere amb un remolc. Una altra vegada

Avui hauria d’haver estat el dia de la mort d’Ove. Avui hauria d’haver estat el dia en què a la fi ho hauria d’haver fet, maleït sigui.

Havia deixat sortir el gat, havia posat la carta i tots els papers sobre la catifa de l’entrada i havia anat a buscar l’escopeta a les golfes de la casa. No perquè li agradessin les armes, però havia decidit que li agradaven menys els buits que ella havia deixat per casa. Havia arribat l’hora.

Així que avui Ove havia de morir. Probablement algú en algun lloc havia arribat a la conclusió que l’única manera d’impedir que Ove es matés era enviar-li algú que el fes empipar prou com per ajornar el projecte.

Així que, en comptes del que Ove havia previst, ara és a fora, en el camí que hi ha entre els edificis, amb els braços en creu i dient a l’home de la camisa blanca:

—No feien res de bo a la tele.

L’home de la camisa blanca l’ha observat sense mostrar cap sentiment durant tota la conversa. De fet, s’ha comportat més com una màquina que com una persona, totes les vegades que s’han trobat. Com totes les camises blanques que Ove ha conegut al llarg de la seva vida. Els que van dir que Sonja moriria després de l’accident d’autobús i els que es van negar a exigir responsabilitats als culpables. Els que no volien construir una rampa d’accés a l’escola. Els que no la volien deixar treballar. Els que van estar buscant la lletra petita en tots els documents que trobaven per intentar no haver de pagar l’assegurança. Els que volien que visqués en una residència.

Tots havien tingut la mateixa mirada buida. Com si fossin closques blanques que es passegen i esguerren les vides de les persones normals i les esbocinen.

Però just en el moment que Ove diu això, que no fan res a la tele, percep un tic a la templa de l’home de la camisa blanca. Com si una mica de frustració sortís a la superfície. Una còlera nascuda de la sorpresa, podria ser. Menyspreu, probablement. Però és la primera vegada que Ove veu que ha traspassat la closca de l’home de la camisa blanca. De fet, de qualsevol dels homes de camisa blanca que ha conegut.

L’home serra les dents, es gira i comença a caminar. No són les passes segures i controlades d’un representant de l’ajuntament, sinó més aviat d’una altra persona. Són passes fetes amb enuig. Impaciència. Ànsia de venjança.

Ove no recorda cap altra cosa que li hagi donat tant de plaer en molt, molt de temps.

Hauria d’haver mort avui. Naturalment. Havia planejat clavar-se un tret tranquil·lament després d’esmorzar. Havia recollit la cuina i havia deixat sortir el gat, havia buscat l’escopeta i s’havia assegut a la seva butaca. Havia planejat fer-ho en aquest moment, ja que el gat solia voler sortir en aquella hora a fer les seves necessitats. Era probablement un dels pocs trets que li agradava del gat: que no volia fer les necessitats a la casa d’altres. A Ove li passava el mateix.

Però llavors va haver de venir Parvaneh a trucar a la seva porta, com si fos l’entrada del darrer bany en funcionament del món. Com si no pogués anar a una altra banda a pixar, la dona. Ove va amagar l’escopeta darrere el radiador perquè Parvaneh no la veiés i no fiqués el nas on no l’havia de ficar. Va obrir la porta i Parvaneh gairebé va haver de forçar-lo perquè agafés el mòbil amb la mà.

—Què és això? —va voler saber Ove subjectant el mòbil amb el dit índex i el gros com si fes pudor.

—És per a tu —va gemegar Parvaneh mentre s’eixugava la suor del front, tot i que a fora estaven sota zero—. És la periodista.

—I per a què vull el seu mòbil?

—Redéu, Ove! No és el seu telèfon. És el meu. Ha trucat al meu! —li va explicar Parvaneh impacient.

I abans que pogués protestar va desaparèixer en direcció al bany.

—Ah —va articular Ove, i no era segur si ho va dir a la periodista o a Parvaneh. Va subjectar el mòbil a uns centímetres de la seva orella.

—Hola! —va cridar la periodista Lena amb un to de veu tan alt que feia que Ove allunyés el mòbil uns centímetres més de l’orella—. Estàs disposat a deixar-te fer una entrevista?

—Bé…, encara no —va dir, i va mirar el mòbil per intentar esbrinar com es penjava.

—Has llegit la carta que t’he enviat? —va cridar la periodista—. I el diari? Has llegit el diari? Vaig pensar que si te l’enviava et podries fer una idea de com treballem!

Ove va anar a la cuina. Va agafar la carta i el diari que Adrian li havia portat quan va venir vestit amb l’uniforme de Correus.

—Ho has fet? —va dir la periodista esgargamellant-se.

—Però, et vols tranquil·litzar una mica? L’estic llegint! —va contestar Ove mentre s’inclinava sobre la taula de la cuina.

—Només et demanava si tu… —va continuar insistint la dona.

—Però vols CALLAR d’una vegada! Quina dona! —va cridar Ove.

La periodista callava.

La periodista va anar sentint el frec de les pàgines del diari a mesura que Ove les girava. A Ove, per la seva banda, li arribava el soroll dels cops impacients d’un bolígraf contra una taula.

—Què passa? Que ja no controleu les vostres fonts? No comproveu res? —va dir Ove, mirant al mòbil com si la culpa fos de l’aparell.

—Què?

—Hi ha un error terrible. «El restaurant Atmosphere, situat en el gratacel Burj Kalifa, a Dubai, a 442 metres d’altura, és el restaurant més alt del món» —va llegir Ove en veu alta.

—Sí? Però jo no he escrit aquest article així que…

—Però, hauràs d’assumir alguna responsabilitat, o no?

—Què?

—Hi ha una equivocació!

—Ostres, Ove… ara de debò…, entre tots els articles del diari, vas i et fixes en el que hi ha al darrere i que…

—També hi ha restaurant als Alps!

Hi va haver un moment de silenci. La periodista va sospirar profundament.

—D’acord, Ove. Probablement està equivocat. Però, com t’he dit, aquest article no l’he escrit jo. Però dono per fet que l’escriptor de l’article vol dir a l’altura des del sòl, no des del nivell del mar.

—Però és una gran diferència!

—Sí. Sí, que l’és.

La dona va tornar a fer un nou sospir, més profund que l’anterior. I probablement calculava que després ja podria tractar l’assumpte de la trucada: demanar que Ove es repensés la seva negativa a ser entrevistat. Però ja se’n podia oblidar. Perquè Ove acabava d’anar a la sala d’estar i per la finestra acabava de veure un home en camisa blanca conduint un Skoda blanc que passava per davant de casa seva. I degué ser per això que avui no va ser el dia de la mort d’Ove.

—Hola? —va cridar la periodista just abans que Ove sortís per la porta.

—Ai, ai, ai… —va dir Parvaneh quan el va veure córrer entre els edificis.

L’home de la camisa blanca acabava d’aparcar davant de la casa d’Anita i Rune i sortia del cotxe.

—Ja n’hi ha prou! Em sents? NO pots circular amb el cotxe per dins la zona residencial! Ni un sol METRE! Entesos! —va cridar Ove abans que hagués arribat a la seva alçada.

L’home va desar el paquet de tabac a la butxaca del pit de la camisa amb menyspreu.

—Tinc permís.

—Els teus nassos, el tens!

L’home de la camisa blanca va fer un gest d’indiferència. Com si volgués foragitar un insecte molest.

—I què hi penses fer, Ove?

La pregunta va agafar Ove desprevingut. Una altra vegada. S’havia parat amb les mans tremolant de ràbia i amb, almenys, una dotzena de respostes preparades. Però ara, sorprenentment, no se li acudia fer-ne servir cap per contestar.

—Sé qui ets, Ove. Estic informat de totes les cartes que vas escriure sobre l’accident de la teva dona i sobre la seva malaltia. Ets una espècie de llegenda, a l’oficina, ho has de saber —li va dir l’home de la camisa blanca amb una veu sense matisos.

La boca d’Ove es va obrir una mica. L’home de la camisa blanca va assentir.

—Sé qui ets. Només faig la meva feina. Una decisió és una decisió. No pots fer-hi res en contra. A hores d’ara ja ho hauries de saber.

Ove va fer una passa cap a l’home de la camisa blanca però l’home li va posar una ma al pit i el va fer enrere. Sense violència. Sense ser agressiu. Tan sols suaument però decidit, com si no fos ell qui executés el moviment sinó un robot d’una central d’ordinadors d’alguna institució estatal.

—Vés a mirar la tele. Abans que tinguis problemes de cor més seriosos.

Del seient del copilot va sortir la dona, decidida, també vestida amb una camisa blanca, amb un feix de papers. L’home de la camisa blanca va tancar el cotxe amb el tancament centralitzat. Després li va donar l’esquena a Ove com si no hagués parlat mai amb ell.

Ove es va quedar allà, amb els punys tancats i la barbeta aixecada, com si fos un ant ofès, mentre els camises blanques entraven a casa d’Anita i Rune. Va passar un altre minut fins que es va calmar i va decidir tornar a casa. Però en comptes d’això es va dirigir amb una decisió colèrica cap a casa de Parvaneh i Patrick. Parvaneh estava a mig camí de la casa.

—L’inútil del teu home és a casa? —li va deixar anar Ove, i la va avançar sense esperar cap resposta.

Parvaneh no va arribar a fer més que un moviment de cap abans que Ove, amb quatre gambades, arribés davant del portal. Patrick va obrir. Anava amb crosses i el guix li cobria quasi tot el cos.

—Hola, Ove! —va dir, i va intentar saludar amb una de les crosses, amb el resultat que va perdre l’equilibri i es va fúmer una trompada contra la paret.

—El remolc que teníeu quan vau fer la mudança, d’on el vau treure? —va preguntar Ove amb exigència.

Patrick es va recolzar amb el braç bo. Semblava que intentava dissimular la caiguda per fer-la passar per volguda.

—Ah… el… remolc. Un company de feina me’l va deixar.

—Truca-li. Digues-li que el necessites de nou —va dir Ove, i va entrar a la casa per esperar que li truqués.

I més o menys va ser per això que Ove no va morir avui. Perquè estava ocupat amb un assumpte que l’alterava tant que va desviar tota la seva atenció.

Quan l’home i la dona que vesteixen camises blanques surten de casa d’Anita i Rune, es troben que l’Skoda blanc amb l’escut de l’ajuntament està encaixonat en un atzucac per un remolc enorme. Mentre han estat a dins de la casa, ha vingut un remolc i ha aparcat de tal manera que ara els barra el pas. De tal manera que gairebé es podria pensar que ha estat a posta.

La dona sembla genuïnament sorpresa. Però l’home de la camisa blanca va directe cap a Ove.

—Ho has fet tu, això?

Ove encreua els braços sobre el pit i el mira amb fredor.

—No.

L’home de la camisa blanca somriu condescendent. Amb el somriure que els homes amb camisa blanca solen fer perquè estan habituats a fer la seva voluntat quan algú els intenta dur la contrària.

—Treu el remolc immediatament.

—No ho crec —respon Ove.

L’home de la camisa blanca sospira com si l’amenaça que està a punt de fer la fes a un infant.

—O treus el remolc, Ove, o truco a la policia.

Ove mou el cap sense fer cas i assenyala el rètol de més enllà.

—Prohibida la conducció de vehicles dins la zona residencial. Ho posa ben clar.

—No tens una altra cosa a fer que estar aquí i jugar a fer de policia? —es lamenta l’home de la camisa blanca.

—No feien res de bo a la tele.

I és llavors que veu el tic a la templa de l’home de la camisa blanca. Com si la màscara s’esquerdés una mica. Mira el remolc, el seu Skoda, el rètol, mira Ove que està davant seu amb els braços encreuats. L’home sembla que sospesi la possibilitat d’obligar Ove amb violència, però després ho desestima.

—Això ha estat una idea estúpida, Ove. Una errada, una errada molt greu —li diu, enfadat.

I per primera vegada, els ulls blaus de l’home deixen traslluir ràbia. Ove no s’immuta. L’home de la camisa blanca comença a caminar cap a l’aparcament i cap a la carretera, amb un posat que indica que allò no acabarà així. La dona dels papers, des del darrere, intenta no perdre el ritme de les seves passes.

Es podria pensar que Ove tindria la victòria a la mirada mentre els observava anar-se’n. No va ser així, però. Fins i tot ell s’ho havia esperat. Però només sent tristor i cansament. Com si no hagués dormit durant mesos. Com si no tingués forces per alçar els braços. Fica les mans a la butxaca i torna a casa. No acaba de tancar la porta que algú hi truca de nou.

—Es volen endur Rune. El volen separar d’Anita —crida Parvaneh amb els ulls esbatanats mentre obre la porta d’una empenta abans que Ove arribi al pany.

—Ja —bufa Ove, cansat.

El to de resignació que trasllueix la veu d’Ove sorprèn tant Parvaneh com Anita. Tal vegada fins i tot sorprèn Ove mateix. Respira entretallat pel nas. Mira a Anita. Mai no l’havia vist tan grisenca i encongida com ara.

—Diuen que vindran a buscar-lo algun dia d’aquesta setmana. Que no sóc capaç d’encarregar-me d’ell —diu amb una veu tan fràgil que amb prou feines se li belluga la boca.

Té els ulls envermellits.

—Ho has d’impedir! —diu Parvaneh, i agafa Ove del braç.

Ove es deixa anar de l’engrapada i intenta no trobar la seva mirada.

—No crec que el vinguin a buscar. Passaran anys abans que vinguin. Amb ells, s’ha de recórrer, apel·lar, estudiar i donar voltes i més voltes en aquesta maleïda roda burocràtica —respon Ove.

Intenta que les seves paraules sonin més segures del que en realitat se sent. No té forces per amoïnar-se per la impressió que dóna. L’única cosa que vol és que marxin.

—No saps de què parles! —rugeix Parvaneh.

—Qui no sap de què parles ets tu. No has tingut mai contacte amb aquestes autoritats. No saps el que és lluitar contra aquesta gent —respon ell amb les espatlles baixes i el to abatut.

—Però hi has de par… —hi torna Parvaneh, indignada, però és com si tota la força del cos d’Ove hagués estat xuclada mentre parlen.

Potser és la visió de la cara baldada d’Anita. Potser el fet que una batalla guanyada no implica guanyar la guerra. Un Skoda amb la sortida tallada no marca cap diferència. Tornaran. Com van fer amb Sonja. Com fan sempre. Amb les seves clàusules i documents. Els homes de camisa blanca sempre guanyen. I els homes com Ove sempre perden persones com Sonja. I res pot tornar-la-hi.

Al final, només queda un seguit de dies sense cap més objectiu que polir taulells. I Ove ja no pot més. Ho nota en aquest instant com mai abans no ho havia notat. No pot més. No vol lluitar més. Només vol que el deixin morir.

Parvaneh intenta parlar amb ell, però Ove tanca la porta. Truca a la porta, però ell no la sent. S’asseu al tamboret de l’entrada amb les mans tremolant. El cor batega amb tanta força que creu que li esclataran les orelles. La pressió sobre el pit es manté durant vint llargs minuts, com si el pes d’una bota l’ofegués.

I llavors, Ove comença a plorar.