1

Un home anomenat Ove compra un ordinador
que no és un ordinador

Ove té cinquanta-nou anys. Condueix un Saab. És aquesta mena de persones que assenyalen la gent que no li cau bé com si fossin criminals i com si el seu índex fos una llanterna policial que els descobreix. És al mostrador d’una tenda d’aquestes a les quals solen anar els amos de cotxes japonesos per comprar cables de color blanc. Ove observa el dependent una estona abans de començar a agitar una capseta de cartró de mida mitjana i de color clar davant seu.

—Escolta. Això és un Aipad d’aquells? —diu Ove amb exigència.

Al dependent, un jove amb un índex de massa corporal d’una sola xifra, se’l veu incòmode. És evident que està lluitant per contenir l’impuls d’arrencar-li la capsa de les mans.

—Sí, exactament. Un iPad. Però… Et faria res parar de sacsejar-lo d’aquesta manera?

Ove mira l’embalatge com si no li inspirés gens de confiança. Com si la capsa conduís una Vespa, portés un xandall i li hagués dit «col·lega», i després d’això li hagués intentat vendre un rellotge.

—Ah! D’acord! Bé, aleshores, això deu ser un ordinador, oi que sí?

El dependent assenteix però després dubta i nega amb un moviment del cap.

—Sí… bé…, sí, vaja, és un iPad. Alguns en diuen «tablet» i d’altres en diuen «tauleta». Hi ha divisió d’opinions…

Ove mira el dependent com si acabés de dirigir-se-li en una llengua estranya.

—Mmm. D’acord.

El dependent assenteix.

—Sí.

Ove agita la capsa de nou.

—I és bo aquest? És bo?

El dependent es grata els cabells.

—Sí. Bé… què vol dir?

Ove sospira i comença a parlar lentament. Articula les paraules a poc a poc com si l’únic problema de la conversa fos que el dependent fos una mica dur d’orella.

—És… boooooo? Que si és bo, l’ordinador?

El dependent es grata la barbeta.

—O sigui… sí… és molt bo… però depèn del tipus d’ordinador que busquis.

Ove se’l mira enrabiat.

—Vull un ordinador! Un ordinador normal i corrent!

Es fa un silenci curt entre els dos homes. El dependent s’aclareix la gola.

—Sí, o sigui, aquest en realitat no és un ordinador normal. Tu el que vols deu ser…

El dependent calla i busca una paraula per definir-ho. Una paraula que li sigui fàcil entendre a aquest home. Torna a gargamellejar i diu:

—… un portàtil?

Ove nega frenèticament amb el cap i s’acota amenaçador sobre el mostrador.

—No! Això no és el que vull, caram! Vull un ordinador!

El dependent assenteix comprensiu.

—Un portàtil és un ordinador.

Ove reacciona ofès i posa l’índex llanterna sobre el mostrador.

—Això, ja ho sé!

El dependent assenteix.

—D’acord…

Nou silenci. No gaire diferent del que s’hauria produït entre dos pistolers que, de cop i volta, s’adonen que no duen les pistoles. Ove s’està una bona estona mirant la capsa com si n’esperés una confessió.

—I com es treu el teclat? —remuga Ove.

El dependent es grata nerviós les palmes de les mans contra el cantell del mostrador i es balanceja sobre els peus, una mica incòmode, recolzant ara un peu, ara l’altre, d’aquella manera que solen fer els dependents joves de les botigues quan s’adonen que la venda trigarà més temps del que havien previst.

—Bé, és que… no té teclat.

Ove alça les celles.

—Ah, ja ho entenc. Perquè el teclat l’hem de comprar per separat, oi? I segur que costa un ull de la cara.

El dependent es torna a gratar les palmes de les mans.

—No… bé… o sigui… és que… aquest ordinador no té teclat. Tot es controla amb la pantalla.

Ove mou el cap amb un gest cansat, com si hagués acabat de presenciar una escena en què el dependent llepés el vidre d’un mostrador de gelats.

—Però jo necessito un teclat. Ho entens?

El dependent sospira profundament tal com fa una persona que compta fins a deu abans de respondre.

—D’acord. Ho entenc. Però crec que més que aquest ordinador el que t’hauries de comprar és un MacBook.

La cara d’Ove mostra una certa resistència a deixar-se convèncer.

—Un llibre Mac?

El dependent assenteix, esperançat, amb el cap com si la negociació entrés en el desencallament definitiu.

—Sí.

Ove arrufa el front desconfiat.

—No deu ser un d’aquests llibres electrònics de què tothom parla?

El dependent deixa anar un sospir carregat de sentiment èpic.

—No. Un MacBook és un… és un… portàtil! Amb teclat.

—Ah, d’acord! Molt bé! —bufa Ove tot d’una.

El dependent assenteix. Es grata les palmes.

—Sí.

Ove mira al seu voltant, explorant la botiga. Torna a agitar la capsa que té a la mà.

—I és bo?

El dependent abaixa la vista fins al mostrador mirant de contenir amb totes les seves forces el desig d’esgarrapar-se la cara. Després, la cara se li il·lumina amb un sobtat i enèrgic somriure.

—Saps què? Vaig a veure si el meu col·lega ha acabat de despatxar el seu client i pot venir a mostrar-te’l.

Ove mira el rellotge. Mou el cap.

—N’hi ha que tenim més coses a fer que passar-nos el sant dia aquí esperant!

El dependent assenteix amb un gest ràpid. Després desapareix de darrere el mostrador. Al cap d’una estona torna amb un col·lega. El seu company sembla molt content. Tan content com solen estar les persones que fa poc temps que treballen de cara al públic.

—Bon dia! Que et puc ajudar en res?

Ove col·loca el seu índex llanterna sobre el mostrador amb un gest d’exigència.

—Vull un ordinador!

El company del primer dependent ja no sembla tan content. Després clava la mirada al seu company per fer-li entendre que aquesta feta, l’hi pagarà.

—D’acooord. Un «ordinador». Bé, podem començar mirant la secció dels portàtils —diu el segon dependent amb poc entusiasme mentre es gira cap a Ove.

Ove li dirigeix una mirada assassina.

—Escolta, tu! Que ja sé què és un portàtil, caram!

El segon dependent assenteix sol·lícitament. Darrere d’ell el primer dependent remuga: «Ja no puc més, me’n vaig a esmorzar».

—Esmorzar! Això sí! És l’única cosa que té al cap, la gent, avui en dia —rondina Ove.

—Que dius res? —pregunta el segon dependent mentre es gira.

—Anar. A. Esmorzar —contesta Ove.