5

Un home anomenat Ove

Ove sabia que els seus amics no entenien per què ella s’havia casat amb ell. I no els ho retreia.

La gent deia que ell era esquerp. Tal vegada tenien raó, ell no n’estava segur que no fos així. Mai no hi havia dedicat un pensament a l’assumpte. La gent també li deia «asocial», i ell suposava que volien dir que no li agradava la gent. En això els donava la raó. La gent no estava bé del cap.

A Ove no li agradava parlar perquè sí. S’havia adonat que, en la societat actual, això era considerat un defecte. Avui dia s’havia de parlar com una cotorra amb el primer que trobaves pel carrer per mostrar que eres una persona «agradable». Ell no ho sabia fer. Potser era una conseqüència de la seva educació. Potser la gent de la seva generació no havien estat preparats per a un món on tothom parlava de fer coses, però en el qual no semblava tenir cap importància fer-les de veritat. Ara la gent es vantava, plantats davant les seves cases reformades, com si les haguessin fetes ells, quan en realitat no havien aixecat ni un trist martell una sola vegada. I ni tan sols ho dissimulaven, en presumien sense miraments! Semblava que ja no tenia cap valor saber posar un terra, renovar els banys o canviar les rodes del cotxe. Saber fer les coses ben fetes semblava no tenir cap mèrit. I si ara, de cop i volta, tot es podia comprar, quin sentit tenia? Quin valor té un home?

Ove entenia perfectament que els amics de la seva dona no entenguessin per què ella havia triat voluntàriament viure els dies i despertar cada matí al seu costat. Ell tampoc. Ell li feia una prestatgeria i ella l’omplia de llibres de gent que havien emplenat fulls i fulls sobre els seus sentiments. Ove entenia les coses que podia tocar. Ciment i formigó. Vidre i acer. Eines. Coses mesurables. Entenia com es corregia un angle i instruccions precises. Maquetes i plànols. Era un home en blanc i negre.

I ella era colors. Ella era els colors d’Ove.

Abans de conèixer-la només havia estimat les xifres. No recordava de la seva infància res més que les xifres. Mai no l’havien assetjat a l’escola, ni mai havia assetjat a ningú. No era especialment bo fent esport, però tampoc era dolent. Mai no estava en el centre dels fets però tampoc a fora. Simplement hi era. Com tants altres. I no recordava gaires coses de l’adolescència, tampoc, ja que mai no ha estat persona que s’omple el cap amb records inútils. Recorda que va ser bastant feliç un any i que els altres no ho va ser tant.

I recorda les xifres. Omplien el seu cap. Recorda com desitjava anar a les classes de matemàtiques a l’escola. Per als altres possiblement eren una tortura però per a ell no. No sap per què. Tampoc perd el temps especulant sobre això. Mai no ha entès per què s’ha d’estar reflexionant sobre el perquè de les coses. Un és qui és i fa el que pot i prou, això és el que pensa.

Tenia set anys quan els pulmons de la seva mare van esclatar i van deixar de funcionar. Treballava en una fàbrica de químiques. En aquell temps la gent no es preocupava gaire sobre temes com la seguretat i la salut. Ella fumava molt, una cigarreta darrere l’altra. La memòria més viva que tenia de la seva mare era quan estava asseguda al costat de la finestra de la cuina de la petita casa on vivien. Això i el núvol de fum que l’envoltava mentre mirava al cel cada dissabte. I que li agradava cantar. Ove solia estar assegut, sota la finestra, amb el llibre de mates sobre els genolls, escoltant-la. Tenia una veu ronca i desafinada però tot i així li agradava.

El seu pare treballava al ferrocarril. Tenia les palmes de les mans com el cuir i semblaven haver estar treballades amb ganivet. A la cara tenia unes arrugues tan profundes com canals per recollir la suor que li brollava quan s’esforçava, i que relliscava fins al pit. Tenia els cabells llisos i el seu cos era fràgil, però els braços semblaven cisellats a la pedra. Una vegada, quan era petit, havia acompanyat els pares a una festa dels companys de feina del pare. Després d’haver begut unes quantes cerveses, el seu pare va reptar els amics a veure si el guanyaven a tòrcer el braç. Ove no havia vist mai uns gegants com els que es van plantar davant del pare. Alguns devien pesar dos-cents quilos i tot. El seu pare els va guanyar tots. Quan tornaven a casa aquella nit el pare li va posar el braç sobre l’espatlla i li va dir: «Només un ignorant pot pensar que volum i força és el mateix. Recorda-ho, Ove». I Ove no ho va oblidar mai.

El seu pare no era un home violent. Mai no va aixecar la mà a ningú. A ell, tampoc. Alguns dels seus companys d’escola venien algunes vegades amb un blau o amb la marca d’un cinturó perquè no s’havien portat bé. Ove mai. «En aquesta família no ens tractem a cops», li va dir el pare. «Ni entre nosaltres ni contra ningú».

Era respectat a la seva feina. Era introvertit però bona persona. Algú deia que fins i tot massa. Ove recorda que d’infant no entenia per què això havia de ser necessàriament dolent.

Després va morir la mare. I el pare es va tornar més callat. Com si la mare s’hagués dut amb ella totes les seves paraules.

No parlaven massa, ell i el pare. Gaudien de la mútua companyia. Ja els estava bé estar asseguts l’un davant de l’altre sense dir res. Hi havia una família d’ocells que vivia en un arbre darrere la casa a la qual solien alimentar un dia sí i l’altre no. Ove va entendre que era molt important alimentar-los d’aquesta manera. No sabia per què però, per altra banda, tampoc tenia necessitat de comprendre-ho tot.

Els vespres sopaven salsitxes amb patates. Després jugaven a cartes. Això era tot i en tenien prou.

Les úniques paraules del pare que la mare no es va emportar eren les relacionades amb els motors. El pare podia parlar sense parar sobre els motors. «Els motors et donen tot el que et mereixes», solia dir. «Tracta’ls amb respecte i et donaran llibertat. Maltracta’ls i et quedaràs sense».

Durant un temps no va tenir cotxe. Quan els caps i els directors del ferrocarril, als anys quaranta i cinquanta, van comprar els seus cotxes, va començar a córrer el rumor a les oficines que l’home introvertit era un home que calia tenir en compte. El pare no havia anat a escola i no entenia les xifres dels llibres d’Ove. Ell entenia de motors.

Quan la filla del director de l’estació s’havia de casar i el cotxe que els havia d’anar a buscar a la porta de l’església va tenir pana, l’anaren a buscar. El pare hi va arribar amb la bicicleta, amb una caixa d’eines sota el braç tan pesada que es van necessitar dues persones per agafar-la mentre ell baixava de la bicicleta. I, fos quina fos la pana del cotxe abans d’arribar-hi, ja no existia quan va tornar a pujar a la bicicleta. La dona del director el va convidar al banquet però ell li va fer saber de forma discreta que no era apropiat que una persona com ell, amb taques d’oli als braços que havien esdevingut part del pigment de la pell, estigués amb gent tan distingida. Tot i així, va acceptar ben content un bocí de pa i de carn dins una bossa per a l’infant que l’esperava a casa. Ove acabava de fer els vuit. Quan el pare va parar taula aquell dia, Ove va pensar que allò era un dinar digne de reis.

Uns mesos després el director va fer cridar el pare d’Ove. Al pàrquing de davant de l’oficina hi havia un vell Saab 92 aparcat que havia vist els seus millors dies. Es tractava del primer utilitari que Saab havia fabricat. Una sèrie ja desapareguda del mercat amb l’arribada del Saab 93, molt millor en tots els sentits. Amb tracció a les rodes davanteres i un motor que sonava com una cafetera. El cotxe havia patit un accident, va dir el director, mentre jugava amb els seus tirants que quedaven amagats sota la seva jaqueta. La carrosseria, de color verd ampolla, estava abonyegada al davant i el motor estava en un estat deplorable, va opinar el pare. Tot i així va treure un tornavís d’una butxaca de la seva granota bruta i després d’inspeccionar el cotxe va declarar que sí, que amb una mica de cura i temps, i amb les eines adequades, podia fer funcionar el cotxe de nou.

—De qui és? —va demanar mentre es posava dret i s’eixugava l’oli dels dits amb un drap.

—Era d’un familiar meu —li va contestar el director mentre treia una clau de la butxaca i la posava dins la palma de la mà—. I ara és teu.

El director li va copejar amigablement l’espatlla, va fer mitja volta i va entrar dins l’oficina. Darrere d’ell quedava el pare d’Ove, tot sol a l’aparcament, amb la sensació que li faltava l’aire per respirar. Aquell vespre va haver d’explicar una vegada i una altra al seu fill, sorprès, les meravelles d’aquell cotxe aparcat al jardí de casa. Assegut al lloc del conductor i amb el fill sobre els genolls va explicar cadascun dels detalls mecànics del cotxe. Podia contar-ho tot de cada pern i cada tub del vehicle. Ove mai no havia vist un home tan orgullós com el seu pare aquella nit. Tenia vuit anys, i aquella nit va decidir que no conduiria un altre cotxe que no fos un Saab.

Els dissabtes que no feia feina el pare li explicava, amb el capó obert, el nom i la funció de cada peça del motor. Els diumenges anaven a missa. El pare d’Ove no tenia cap relació estreta amb Déu, havia estat més per la seva dona que hi havia anat. Es passava tota la missa assegut al darrere de tot mirant les rajoles del terra fins que s’acabava. I la veritat és que es dedicava la major part del temps a pensar que l’enyoraven a ella, més que en Déu. D’aquesta manera, el temps que passaven allà era el temps que compartien amb la seva mare, per dir-ho d’alguna manera. Després agafaven el Saab i feien una excursió. Era el millor moment de la setmana per a Ove.

Perquè no es passés tot el dia sol a casa quan tenia vacances de l’escola, aquell mateix any va començar a fer feina amb el seu pare al ferrocarril. Era una feina bruta i la paga minsa, però segons el pare era «una feina honrada i això també té el seu valor».

A Ove li agradaven tots els companys de feina menys Tom. Tom era una persona alta i sorollosa amb uns punys grans com maces i uns ulls que semblaven buscar un animal indefens per engegar-li una puntada.

Quan Ove tenia nou anys el pare el va enviar a fer net un vagó de tren amb Tom. Amb gran alegria Tom li va mostrar un maletí que algun passatger estressat havia oblidat. Havia caigut del prestatge de dalt i s’havia obert dispersant-se’n el contingut. Tom estava agenollat intentant arramblar tot el que trobava a terra.

—El que trobem és nostre —li va dir a Ove, i Tom va riure i el va mirar d’una manera que es va sentir com si milers d’insectes es moguessin per sota de la seva pell.

Tom li va donar un cop tan fort a l’esquena, que va sentir com si li retronés per dins el cos. No va dir res. A la sortida del vagó va trobar una cartera. La pell estava tan ben treballada que semblava cotó al tacte dels seus dits encallits. I no es tancava amb una cinta elàstica com la del pare. Es tancava amb un botó d’argent que feia clic quan s’obria. A dins hi havia més de sis mil corones. Una autèntica fortuna en aquella època.

Tom la va veure i va intentar arrencar-l’hi de les mans. Posseït per un instint de caparrudesa, Ove es va resistir. Va veure la sorpresa en els ulls de Tom perquè no s’esperava aquella oposició. També va veure com tancava el puny. Ove va comprendre que d’aquella no es lliuraria. Va tancar els ulls, es va aferrar a la cartera i va esperar el cop demolidor.

Cap dels dos no havia vist que el pare d’Ove arribava, fins que el van tenir entre tots dos. Tom va creuar la seva mirada amb la del pare i va fer un soroll de ràbia. Però el pare no es va moure ni un pam. Finalment, Tom va fer una passa enrere i va abaixar el puny.

—El que trobem aquí és nostre. Sempre ha estat així —va dir mentre assenyalava la cartera.

—Això ho decideix qui ho troba —va respondre el pare sense defugir-li la mirada.

Els ulls de Tom s’havien enfosquit de la ràbia. Va fer una passa enrere amb el maletí a la mà. Havia fet feina al ferrocarril durant molts anys, però Ove no havia sentit mai dir una bona paraula d’ell. Era mal educat i malvat. Era tot el que n’havia sentit dels seus companys, a les festes, després d’unes quantes cerveses. El pare mai no havia parlat malament d’ell. «Quatre fills i una dona malalta», solia dir el pare als companys mentre els mirava als ulls. «Persones millors que Tom s’haurien tornat pitjors». Llavors els companys solien canviar de tema.

El pare va assenyalar la cartera.

—És decisió teva.

Ove va fixar la vista a terra. Notava com la mirada de Tom li travessava el crani. Després, va dir que l’Oficina d’Objectes Perduts era el millor lloc on deixar la cartera. El pare va assentir i després, agafats de la mà i en silenci, recorregueren caminant per la via la mitja hora que els separava de l’oficina. Ove va sentir com Tom els cridava amb una veu plena de ràbia. Mai no ho oblidaria.

La dona de l’oficina no va creure els seus ulls quan li van deixar la cartera sobre el mostrador.

—I la vas trobar així? A terra? No hi havia cap maletí?

Ove va mirar el pare. Aquest no va dir res. Ell tampoc. La dona va semblar complaguda per la resposta.

—Poques persones haurien tornat tants de diners —va dir mentre somreia a Ove.

—Poques tenen seny al món —va dir el pare. Va agafar Ove de la mà i tornaren cap la feina.

Després de recórrer en silenci uns metres de via, Ove va agafar valor i va demanar al pare per què no havia dit res del maletí que Tom havia agafat.

—No sóc dels que va dient el que fa o no fa la gent.

Ove va assentir. Feren uns metres més en silenci.

—Vaig tenir pensaments de quedar-me els diners —murmurà mentre estrenyia amb força la mà del pare, com si tingués por que li amollés la mà.

—Ho sé —va contestar i va estrènyer amb força la mà del seu fill.

—Però sé que tu l’hauries lliurat i gent com Tom, no —va dir Ove.

El pare va assentir. Després no en varen parlar ni una paraula més, de l’assumpte.

Si Ove hagués estat d’aquestes persones dedicades a la reflexió i la contemplació dels fets del passat hauria arribat a la conclusió que aquell dia va aprendre què era correcte i què no. Però no estava fet d’aquesta pasta. Només sap que aquell dia va decidir intentar assemblar-se tant com pogués al pare.

Havia acabat de fer els setze quan el pare va morir. Un vagó sense control a la via. Ove va heretar un Saab, una casa quasi en ruïnes i un rellotge vell i abonyegat. Mai no ha pogut explicar el que li va passar aquell dia. Va deixar de ser una persona alegre. Durant molts anys.

El capellà, al funeral, va voler parlar amb ell de la possibilitat d’acollir-se a una família, però Ove havia estat educat per no rebre cap almoina i així li va fer saber al capellà. També li va dir que no li guardés cap lloc a l’església en el futur. No perquè no cregués en Déu, va explicar, sinó perquè Déu li semblava una mica pocavergonya.

L’endemà es va presentar a l’oficina de pagaments de l’empresa per tornar la quantitat sobrant dels dies del mes que el pare no treballaria. Les dones de l’oficina no ho entenien, així que va haver d’explicar que el pare havia mort el 16. No era tan complicat entendre que el pare no aniria a treballar els catorze dies restants del mes. I com que el pare cobrava el mes per avançat, ell era a l’oficina per tornar la quantitat corresponent.

Les dones de l’oficina, plenes de dubtes, li van demanar que s’assegués i que esperés. Així va fer. Després d’un quart d’hora va comparèixer el director per parlar amb aquest estrany adolescent que seia en una cadira a l’oficina amb el sobre del seu pare mort. El director sabia ben bé qui era. Com que no hi va haver manera de convèncer el noi que es quedés els diners del pare, el director no va veure altra sortida que oferir-li fer feina durant els catorze dies que restaven. Així justificaria els diners. A Ove li va semblar correcte i va comunicar a l’escola que durant dues setmanes no hi aniria. No hi va tornar mai.

Va treballar al ferrocarril durant cinc anys. Després va arribar el matí que va pujar a un tren i la va veure. Va ser la primera vegada que va riure des de la mort del pare. I després, la vida va canviar.

La gent deia que Ove veia la vida en blanc o negre. I ella era tot colors. Els colors d’Ove.