6

Un home anomenat Ove i una bicicleta
que ha d’estar al seu lloc

L’únic que vol Ove és morir en pau. És demanar massa? A Ove li sembla que no. Sí, és cert que havia d’haver solucionat l’assumpte feia sis mesos. Després del seu enterrament. Ho reconeixia. Llavors tenia una feina i no ho podia fer. Com seria la nostra societat si la gent deixava d’anar a la feina perquè s’havien de suïcidar?

La dona d’Ove havia mort un divendres. La van enterrar el diumenge. El dilluns va anar a l’oficina. Perquè així és com es fan les coses. I fins que, passats sis mesos, els caps arribaren, un dilluns, l’acomiadaren i li digueren que no ho havien fet un divendres «per no espatllar-li el cap de setmana». I ara era dimarts i estava a casa posant oli al moble de la cuina.

Dilluns ho havia preparat tot. Havia pagat la funerària després d’assegurar-se una tomba a prop de la seva dona. Havia trucat a l’advocat i havia escrit una carta amb instruccions precises i l’havia ficat dins un sobre juntament amb les factures i el contracte de la casa i l’historial tècnic del Saab. Va ficar el sobre dins l’infern de la jaqueta del vestit. Havia apagat tots els llums i pagat totes les factures. Cap préstec pendent de pagament. Cap deute. No havia deixat cap cap solt. Havia escurat la tassa de cafè i anul·lat la seva subscripció al diari. Estava llest.

I tot el que vol és morir en pau, pensa mentre està assegut al seu Saab i mira per la porta oberta del garatge. Si aconseguia evitar els seus veïns, potser podria partir aquesta mateixa tarda.

Veu el veí corpulent passant per davant del garatge. No li desagraden especialment els grassos. No és això. La gent pot fer el que li roti. El que passa és que mai no els ha entès. Com s’ho fan? Quant pot arribar a menjar una persona? Com s’ho fan per ser dues persones en una? S’ha de tenir una certa força de voluntat.

El jove el veu. El saluda cordialment. Ove mou el cap amb reserva. El jove agita la mà amb tanta força que Ove veu com li balla el greix sota la samarreta. Ove sol dir que aquest és l’únic home que coneix que seria capaç d’acabar-se un bol gegant de patates fregides a peu dret. La seva dona sol retreure-li que aquestes coses no es diuen de la gent.

O solia retreure-li. Sempre li retreia tot.

A ella, la dona d’Ove, el jove amb sobrepès li queia bé. Des que se li havia mort la mare, ella solia anar a casa del jove i li duia carmanyoles de menjar. «Així podrà gaudir de menjar casolà de tant en tant». Ove solia protestar perquè mai no els tornava els tàpers i afegia que no devia notar la diferència entre el menjar casolà i la carmanyola. Llavors la seva dona li solia dir que ho deixés córrer. I ell ho deixava córrer.

Ove espera que el menjacarmanyoles se’n vagi per baixar del Saab. Controla tres vegades que estigui ben tancat. Fa el mateix amb la porta del garatge.

Puja pel camí que hi ha entre les cases. Es para davant del quartet de les bicicletes. Hi ha una bicicleta recolzada contra la paret. Una altra vegada. Ben bé sota el rètol que explica que està prohibit aparcar bicicletes.

Ove l’agafa. La roda de davant està punxada. Obre el quartet i la col·loca al costat de les altres bicicletes. Tanca, i just quan acaba de comprovar per tercera vegada que la porta estigui ben tancada, sent una veu puberal.

—Eh! Què collons has fet?

Ove es gira i veu el galifardeu a uns metres d’ell.

—He col·locat la bicicleta al seu lloc.

—Això no es pot fer!

Deu tenir uns divuit anys així que és més gallet que un galifardeu.

—És clar que puc!

—Però si anava a arreglar-la —diu amb una veu que sona igual que quan un micro s’acobla.

—És una bicicleta de senyora.

—Sí —el noi ho reconeix com si no tingués gens d’importància.

—Llavors no és teva.

—Noooo —sospira el jove irritat.

—Aleshores, què?! —conclou Ove i es fica les mans a les butxaques.

Es queden mirant-se en silenci. El gallet li dedica una mirada com si Ove fos un beneit de set soles. Ove li torna la mirada carregat de significat: el gallet no és més que una bufada d’oxigen. Darrere del gallet n’hi ha un altre. Encara més esvelt que el primer i amb els voltants dels ulls tacats de negre. El segon estira lleugerament la jaqueta del primer i murmura alguna cosa com «no vull bregues». El primer dóna una puntada de peu a la neu, empipat. Com si la culpa fos de la neu.

—És de la meva xicota —explica per fi.

Ho diu més abatut que enfadat. Porta unes sabates massa grosses i uns vaquers massa petits, constata Ove. La dessuadora la du aixecada fins a la barbeta per protegir-se del fred. La cara és plena de grans i els cabells els porta pentinats amunt com si hagués caigut dins un barril de cola i algú li hagués salvat la vida estirant-lo pels pèls.

—On viu? —pregunta Ove amb to imperatiu.

El xicot li indica amb el braç la darrera casa del carrer d’Ove. És on els comunistes que proposaren la recollida selectiva viuen amb les seves filles. Assenteix.

—Bé, ella la pot venir a buscar aquí, al quartet.

Copeja lleugerament sobre el rètol que indica la prohibició d’aparcar bicicletes. Dóna la volta i comença a caminar cap a casa.

—Maleïda mòmia! —deixa anar el gallet.

—Calla! —diu l’altre, el dels voltants dels ulls pintats de negre.

Ove no contesta.

Passa per davant del rètol que prohibeix que els cotxes circulin per la zona veïnal. El mateix rètol que l’estrangera embarassada no va saber llegir, tot i que Ove sap que el missatge no pot ser més clar. I ho sap perquè va ser ell qui va col·locar el rètol. Camina disgustat i fa tanta força a cada passa que sembla que vulgui aplanar l’asfalt. Com si no n’hi hagués prou amb tots els bojos que viuen al barri, pensa. El barri sencer anava encaminat a convertir-se en una anomalia evolutiva. El xitxarel·lo de l’Audi i la rossa estúpida que viuen a la casa del davant d’Ove i després, al fons del carrer, la família comunista amb les filles adolescents que van amb els cabells tenyits de vermell, les samarretes per sobre dels pantalons i que pel maquillatge recorden óssos panda. I a més, ara estan de vacances a Tailàndia. Ja em diràs.

A la casa contigua a la seva viu el jove de vint-i-cinc anys que fa una tona de pes. Porta els cabells llargs com si fos una dona i es vesteix amb unes samarretes ben estranyes. Vivia amb la mare però la dona va morir d’una malaltia. La seva dona li havia dit que el jove es deia Jimmy. No sabia com es guanyava la vida. Segurament fent alguna activitat criminal o de tastador de béicon.

A la casa del final del carrer, a la mateixa filera que Ove, viuen Rune i la seva dona. I bé, potser no l’hauria de qualificar d’enemic, però, fet i fet, era l’enemic d’Ove. Tot el que havia anat malament en aquella comunitat de propietaris havia començat amb Rune. Ells, Rune i la seva dona Anita, s’havien mudat al barri el mateix dia que Ove i la seva dona. Llavors conduïa un Volvo i ara condueix un BMW. I això, segons Ove, ja era una prova ben evident que no es podia raonar amb una persona així.

A més va ser Rune qui va preparar el cop d’estat que el va portar a ser destituït del càrrec de president de la comunitat de propietaris. I ja veus com està el barri ara! Factures de llum elevades, bicicletes que no estan al seu lloc i gent que fa marxa enrere amb remolc per la zona de vianants. Tot i que hi ha rètols ben clars sobre això. Ja ho va dir que passaria però ningú el va voler escoltar. I des de llavors no ha tornat a les reunions de la comunitat.

Sempre que ha d’articular l’expressió «reunió de la comunitat de veïns» fa un moviment amb la boca com si volgués escopir. Com si fos una paraula gruixuda.

És a uns quinze metres de la seva bústia torta quan veu la rossa estúpida. Al principi no entén ben bé què fa. Està al davant de casa d’Ove, balancejant-se sobre els seus tacons, i gesticulant com una histèrica. Al seu voltant corre bordant aquella cosa petita que sol pixar sobre les pedres de l’entrada d’Ove. Ove no sap ben bé si és un gos. Sembla més aviat una boleta folrada de pell amb ulls.

La rossa crida alguna cosa amb tanta força que les ulleres de sol li patinen fins a la punta del nas. La boleta borda fort. «Ara la dona aquesta s’ha begut l’enteniment», pensa mentre es para a uns metres d’ella. És llavors quan s’adona que no gesticula cap a la façana de casa seva. Està tirant pedres. I no contra la façana. Sinó contra el gat.

Està arrecerat al fons de la cantonada darrere la caseta d’Ove. Té petites taques de sang sobre el pelatge. O el que li queda de pelatge. La boleta mostra les dents. El gat fa un bufit.

—No gosis bufar al meu Prince! —diu la rossa, i agafa una altra pedra del jardí d’Ove i la llança contra el gat.

El gat fa un bot i la pedra colpeja l’escopidor de la finestra.

La rossa agafa una altra pedra i es prepara per llançar-la sobre el gat. Ove es posa darrere d’ella en dues passes. Tan a prop que ella deu sentir el seu alè.

—Si tornes a llançar una sola pedra contra la meva propietat, t’agafo a tu i et llanço contra la teva propietat!

Ella dóna la volta. Les seves mirades es troben. Ove té les mans dins les butxaques. Ella agita els punys com si volgués copejar unes mosques gegants. Ove no mou cap múscul de la cara.

—Aquest gat fastigós ha esgarrapat Prince! —diu amb els ulls plens de fúria salvatge.

Ove mira a la boleta, que li gruny. Mira al gat que està ple de ferides però que alça el cap en un gest rebel.

—Sagna, així que sembla que ha quedat en empat.

—I una merda! El vull matar!

—No. No ho faràs.

La rossa sembla amenaçadora.

—Segurament té ràbia i tota classe de malalties fastigoses!

Ove mira al gat. Mira a la dona. Assenteix.

—Probablement tens raó però no per això hem de llançar-li pedres.

El llavi inferior de la rossa tremola. Es col·loca les ulleres de sol sobre els ulls amb força.

—Vigila el que dius! —l’adverteix.

Ove assenteix. Assenyala la boleta. Aquesta li intenta mossegar la cama però Ove alça el peu i l’estampa amb força contra l’asfalt. La boleta fuig.

—Aquesta cosa ha d’anar lligada dins la zona comunitària.

La dona mou els seus cabells rossos i fa un bufit amb tanta força que Ove espera que li surti moc del nas.

—I aquest, què? —crida assenyalant el gat.

—Aquest no és cosa teva —respon Ove.

La rossa el mira d’aquella manera que només poden fer les persones que se senten superiors però a la vegada ofeses. La boleta li mostra les dents mentre gruny.

—Que et penses que ets l’amo del carrer, imbècil?

Ove sense perdre la calma assenyala la boleta.

—La pròxima vegada que la cosa aquesta pixi damunt les rajoles de la meva entrada les faré electrificar.

—Però què dius? Prince no ha pixat mai sobre les teves fastigoses rajoles! —diu, i fa una passa endavant amb el puny aixecat.

Ove no es mou. Ella es para. Sembla que està hiperventilant. Després fa l’efecte que recupera el poc seny que deu tenir.

—Anem, Prince —deixa anar, fent un gest amb la mà.

Després li dedica una botifarra.

—Això ho penso explicar a Anders i te’n penediràs!

—Li pots dir a aquest tal Anders que deixi de moure el cul davant de la meva finestra —respon Ove.

—Imbècil perdut —li diu la dona mentre camina cap a l’aparcament.

—I que té una merda de cotxe! —afegeix Ove.

Ella li dedica un altre gest que Ove no entén però que intueix què significa. Després desapareixen, ella i la boleta, cap a casa del tal Anders.

Ove camina cap a la caseta del seu jardí. Veu els esquitxos de pixum de gos sobre les rajoles de l’entrada. Si no fos que havia de fer coses importants aquell vespre, hauria fet una bona estora de la boleta. Però resulta que ara sí que té coses més importants a fer. Treu de la caseta el seu trepant elèctric i la capsa de les broques.

Quan surt, el gat encara és al mateix lloc, mirant-lo.

—Te’n pots anar! —li diu Ove.

No es mou. Ove mou el cap abatut.

—Escolta, no sóc el teu amic!

El gat no es mou. Ove alça els braços.

—Déu meu, gat caparrut… que jo et defensi quan et llancen pedres només vol dir que em cau més malament la rossa idiota que tu!

Ove assenyala cap a la casa d’Anders.

—I tampoc n’hi ha per a tant.

El gat sembla que rumiï aquelles paraules. Ove assenyala el carrer.

—Fot el camp!

El gat es llepa tranquil·lament les ferides. Mira a Ove com si estiguessin fent una negociació i les darreres paraules seves fossin una oferta. Després s’aixeca lentament, s’allunya i desapareix per darrere la caseta. Ove se’l queda mirant. Entra a casa i tanca d’una portada.

Ja n’hi ha prou, escolta. És hora de morir.