24

Un home anomenat Ove
i una maleïda nena amb llapis de colors

El Saab està tan ple de persones quan deixen l’hospital, que Ove no treu la vista de l’agulla del comptador de la benzina, com si tingués por que de sobte es posés a ballar. Pel mirall veu com Parvaneh, despreocupada, dóna a la petita paper i llapis de colors.

—Ha de pintar necessàriament ara? —pregunta Ove.

—T’estimes més que no sàpiga què fer i es posi a mirar de què estan farcits els seients? —li contesta.

Ove no respon. Mira a la petita que agita un llapis de color lila davant del gat que està sobre els genolls de Parvaneh, mentre crida: «Pintar!». El gat observa la nena amb atenció, disposat a no fer de paper.

Patrick està assegut al costat d’ells movent constantment el cos amb dificultat per intentar trobar una bona posició per a la cama enguixada. No és fàcil, ja que procura no fer caure els diaris que Ove ha col·locat tant al seient com a sota de la cama embenada de guix.

La nena perd un dels llapis, que rodola fins al seient de davant on Jimmy està assegut. I, tenint en compte el seu volum, amb un moviment quasi acrobàtic aconsegueix agafar el llapis que ha quedat davant d’ell, sobre l’estora. L’observa uns segons, riu, es gira i pinta una cara gran i alegre sobre el guix de Patrick. La petita riu tant, quan ho veu, que sembla que xiscli.

—Ara també tu t’has de posar a fer gargots? —diu Ove.

—Guapo, no? —respon Jimmy somrient, i sembla que el convidi a celebrar-ho fent topar les mans.

Però quan la seva mirada es creua amb la d’Ove abaixa la mà.

—Ho sento, tio, no me n’he pogut estar! —diu, i li torna el llapis a Parvaneh, avergonyit.

Sona un mòbil. Jimmy el treu de la butxaca i comença a teclejar frenètic sobre la pantalla.

—De qui és el gat? —pregunta Patrick.

—És d’Ove! —diu la petita.

—Però què dius?! —exclama Ove.

I veu pel retrovisor el somriure de repte de Parvaneh.

—Sí que és teu —diu.

—No, no ho és! —insisteix Ove.

Parvaneh riu. Patrick no entén què passa i ella li fa uns copets animosos al genoll.

—No li facis cas. I és clar que és seu, el gat.

—És un sac de puces, això és el que és! —la corregeix Ove.

El gat aixeca el cap per veure què passa amb tant de crits, però finalment decideix que no és res important i es posa còmode sobre els genolls de Parvaneh. O si hem de ser exactes es posa còmode sobre la seva panxa.

—No s’hauria de dur a algun lloc? —pregunta Patrick mentre mira el gat que està dormint sobre els genolls de la seva dona.

El gat aixeca una mica el cap per bufar en la seva direcció.

—Què vols dir «dur a algun lloc»? —demana Ove sec.

—Sí… a una gatera… una residència per a gats…

Ove interromp.

—Aquí no es deixa ningú en cap maleïda residència! —sentencia Ove.

I dit això, s’acaba la discussió. Patrick intenta no semblar espantat. Parvaneh intenta no esclatar a riure. No se’n surten.

—Podem parar a menjar alguna cosa en algun lloc? Tinc una gana que em moro! —diu Jimmy i es mou en el seient fent que tot el Saab es balancegi.

Ove observa el grup que porta dins el seu cotxe; és com si l’haguessin segrestat i l’haguessin portat a una dimensió paral·lela. Per un moment, valora el fet d’estavellar el cotxe, però la certesa que els duria amb ell a l’altra vida el fa desistir. Després d’aquest pensament redueix la velocitat i augmenta la distància de seguretat entre ell i el cotxe de davant.

—Tinc pipí! —crida la petita.

—Podem parar, Ove? Nasanin ha de fer pipí! —li diu Parvaneh amb aquell to que solen fer servir els que es pensen que el seient del darrere d’un SAAB està a dos-cents metres del conductor.

—Sí, i podem aprofitar per menjar, també? —diu Jimmy.

—Sí, parem, que jo també vull anar al lavabo —diu Parvaneh.

—Al McDonald’s solen tenir bons banys —informa Jimmy.

—El McDonald’s em sembla bé. Para aquí, Ove —indica Parvaneh.

—Aquí no hi ha parada que valgui! —diu Ove.

Parvaneh el mira pel mirall. Ove li torna la mirada. Deu minuts després està assegut al Saab esperant els altres davant del McDonald’s. Fins i tot el gat els ha acompanyat. Traïdor. Parvaneh surt i copeja la finestreta d’Ove.

—Segur que no vols res? —li diu amb to amable.

Ove assenteix. Parvaneh se’l mira una mica resignada. Ell apuja el vidre. Parvaneh dóna la volta al cotxe i s’asseu al seient del copilot.

—Gràcies per parar —li diu amb un somriure.

—De res —diu Ove.

Parvaneh està menjant patates fregides. Ove posa més paper de diari a terra. Ella comença a riure. Ell no entén per què.

—Necessito que m’ajudis —li diu de sobte.

Ove no sembla molt emocionat per la notícia.

—He pensat que em podries ajudar a treure’m el carnet de conduir —continua Parvaneh.

—Què has dit? —li pregunta com si no l’hagués sentit bé.

Ella arronsa les espatlles.

—Patrick haurà de dur el guix durant mesos. M’he de treure el carnet per portar les nenes. He pensat que tu em podries ensenyar a conduir.

Ove està tan confús que fins se li oblida indignar-se.

—O sigui que no tens el carnet. És veritat.

—No, no el tinc.

—No era una broma?

—No.

—Te l’han retirat?

—No, no me l’he tret mai.

El cervell d’Ove necessita uns breus moments per processar una informació que li resulta absolutament increïble.

—De què treballes?

—I això què hi té a veure?

—Home, sí que hi té a veure!

—En una immobiliària.

Ove assenteix.

—I no tens carnet de conduir.

—No.

Ove nega amb el cap com si això fos el súmmum de la irresponsabilitat. Parvaneh torna a somriure amb el seu somriure reptador, fa una bola amb l’envàs de les patates fregides i obre la porta.

—Així estan les coses. No deus pas voler que algú altre m’ensenyi a conduir pel barri, oi?

Surt del cotxe i es dirigeix cap a la paperera. Ove no contesta. Només remuga. Jimmy compareix al costat de la porta.

—Puc menjar dins el cotxe? —pregunta amb un bocí de pollastre que li surt de la boca.

Ove primer pensa a contestar que no, però aleshores entén que si no, no sortiran mai d’allà. Així que posa molt i molt paper de diari al seient i pel terra, fins al punt que sembla que estigui a punt de pintar la sala d’estar.

—Entra de seguida, a veure si aconseguim arrencar d’una punyetera vegada —diu amb veu de màrtir i gesticula perquè entri.

Jimmy assenteix content. El seu mòbil torna a sonar.

—I fes que l’aparell aquest deixi de sonar, que no estem en cap saló recreatiu —diu mentre engega el cotxe.

—Em sap greu, tio. És la feina, no paren d’enviar correus —diu mentre amb una mà aguanta el menjar i amb l’altra intenta treure el mòbil.

—O sigui, que tu treballes.

Jimmy assenteix entusiasmat.

—Sí, sóc programador d’aplicacions d’iPhone —contesta.

Ove no pregunta res més.

I així continuen, en silenci durant deu minuts, fins que entren a l’aparcament, davant del garatge d’Ove. Ove, que s’atura a l’alçada de la caseta de les bicicletes, atura el cotxe sense parar el motor i dirigeix una mirada eloqüent als passatgers.

—Sí, sí, Ove. No et preocupis. Patrick pot caminar fins a casa amb les crosses —diu Parvaneh amb ironia.

Ove assenyala amb la mà oberta el rètol, una mica tort darrerament, on posa que està prohibit circular amb vehicle per la zona residencial.

—Està prohibit circular amb vehicle per la zona residencial.

—Tranquil. No t’amoïnis —diu Patrick amb intenció de posar pau.

Surt com pot de darrere el cotxe, amb la cama enguixada, mentre que Jimmy ho fa com pot del seient del copilot, amb la samarreta plena de taques d’hamburguesa.

Parvaneh treu cadireta i nena alhora i les deixa a terra. La nena agita alguna cosa i xerroteja una cosa incomprensible. Parvaneh assenteix, torna al cotxe, s’aboca a la finestra del conductor i dóna un paper a Ove.

—Què és? —diu Ove sense fer cap gest d’agafar-lo.

—És un dibuix que ha fet Nasanin.

—I jo per a què el vull?

—L’ha dibuixat per a tu —li diu i li enganxa al seu pit.

Ove mira el dibuix a contracor. Està ple de ratlles i gargots.

—Aquest és Jimmy. Això és el gat. Aquí, Patrick i jo. I aquest ets tu —li explica Parvaneh.

Amb el dit, assenyala un ninot al centre del dibuix. Tot està dibuixat en negre però quan arriba a ell hi ha una explosió de colors. Groc, vermell, blau, verd, taronja i lila. Tot mesclat.

—Ets la persona més divertida que coneix. Per això sempre et dibuixa de colors —diu Parvaneh.

Després tanca la porta del cotxe.

Ove triga uns segons a entendre-ho i a preguntar «què vols dir amb “sempre”?». «Què coi vols dir que “sempre” em dibuixa així?». Aleshores, ells ja són un bon tros lluny.

Ove estira el paper de diari del seient del copilot una mica ofès. El gat, des de darrere, ve i s’ajeu a sobre. Ove fica el Saab dins el garatge fent marxa enrere. Tanca la porta i s’asseu dins el cotxe. No atura el motor i sent com els gasos tornen a omplir el garatge. Mira al tub de plàstic que penja de la paret. Durant uns minuts l’únic que se sent és la respiració del gat i el motor del cotxe. Hauria estat senzill esperar el final assegut. Seria l’única cosa lògica. Fa temps que ho desitja. El final. La troba tant a faltar que ja no té ganes d’estar-se dins el seu cos. Seria el més racional, sí, esperar que els gasos els bressolessin, a ell i el gat, fins a la mort.

Però aleshores mira el gat i apaga el motor.

L’endemà s’aixequen a tres quarts de sis. Ell beu el cafè i el gat menja tonyina. Quan acaben la ronda d’inspecció, Ove retira la neu de davant de casa a consciència. I quan acaba es planta al davant de la seva caseta d’eines, recolzat al mànec de la pala i mirant les cases del barri.

I aleshores creua el carrer i comença a treure la neu de les altres cases.