29

Un home anomenat Ove
i una persona que és una persona marieta

—Però, i on anem? —li demana Parvaneh agitada.

—A fer una cosa —diu Ove sense estendre’s gaire, caminant tres passes davant d’ella i amb el gat corrent com pot al seu costat.

—Quina cosa?

—Una cosa!

Parvaneh s’atura per agafar aire.

—Aquí! —diu Ove i es para davant un petit cafè.

Per la porta de vidre surt una olor de croissants acabats de fer. Parvaneh mira cap a l’aparcament del davant, on hi ha el Saab aparcat. Ara que ho pensa, s’adona que la distància entre el cotxe i el cafè és ben curta, si no fos que Ove insistia que estava a l’altre costat del carrer. Parvaneh li va proposar aparcar al davant mateix, però costava una corona l’hora, per tant, valia més oblidar-ho.

De manera que van aparcar allà, i després van fer la volta sencera a l’illa perquè Ove estava convençut que la cafeteria estava en un altre lloc. I és que Ove era la mena de persona, segons va anar entenent Parvaneh més tard, que, si no sabia exactament cap on anava, continuava avançant amb la convicció que, tard o d’hora, el carrer s’adaptaria a ell. I quan descobreixen que el cafè està just al davant d’on han aparcat, Ove es comporta com si ho hagués previst d’entrada. Parvaneh s’eixuga la suor de la galta.

Hi ha un home amb la barba bruta recolzat a la paret a mig camí del carrer. Té un got de paper a terra. Davant del cafè, Ove, Parvaneh i el gat es troben un jove esvelt d’uns vint anys amb els ulls pintats de negre. Ove triga a reconèixer-lo, però finalment hi cau: és el mateix noi que estava al darrere de l’altre jove de la bicicleta la primera vegada que els va veure a la caseta de bicicletes. Sembla igual de tímid que l’altra vegada. Porta dos entrepans en un petit plat de paper i somriu a Ove, el qual el correspon amb un lleu moviment de cap. Com si volgués dir que tot i que no pensa correspondre al somriure, el té en compte.

—Per què no m’has deixat aparcar al costat del cotxe vermell? —vol saber Parnaveh quan entren al cafè.

Ove no contesta.

—Me n’hauria sortit! —continua la dona amb to segur.

Ove mou el cap amb cansament. Fa dues hores no sabia on era l’embragatge i ara estava enfadada perquè no l’havia deixat aparcar en línia.

A cua d’ull veu com el jove dels ulls ensutjats dóna el plat amb els dos entrepans a l’home de la barba bruta.

—Hola, Ove! —crida una veu amb tant entusiasme que es trenca en un gall.

Ove es gira i veu el jove amb el qual s’havia discutit per la bicicleta. Està al darrere d’una barra relluent, al fons del local. Porta posada una gorra. Porta la gorra posada a dins el local, observa Ove.

El gat i Parvaneh es posen còmodes, cadascun en un dels tamborets del davant de la barra. Parvaneh s’eixuga contínuament la suor del front, tot i que s’està fresc a dins del local. Millor que al carrer. Se serveix una mica d’aigua d’una gerra. El gat, quan Ove no mira, beu del seu got.

—Us coneixeu? —demana Parvaneh sorpresa mirant el jove.

—Ove i jo som com col·legues —contesta el jove.

—Sou col·legues? Ove i jo també som col·legues —somriu Parvaneh mentre imita sense malícia l’entusiasme del jove.

Ove intenta mantenir una certa distància de la barra. Com si tingués por d’acostar-s’hi massa. No vol que l’abraci ningú.

—Em dic Adrian —diu el jove.

—Parvaneh! —diu la dona.

—Voleu prendre alguna cosa? —demana Adrian i es gira cap a Ove.

—Oh, sí, si us plau! Un cafè amb llet! —diu Parvaneh amb una veu com si li estiguessin fent un massatge a l’esquena i s’estigués refrescant el front amb una tovalloleta humida.

—O millor amb gel, si pot ser!

Ove es mou nerviós canviant el pes ara en un peu, ara a l’altre. Observa el local. No li han agradat mai els cafès. A Sonja, sí, per descomptat. S’hi podia passar tot un diumenge «mirant a la gent», solia dir. Ove s’asseia al seu costat i intentava llegir el diari. Cada diumenge hi anaven. I ell no ha tornat a entrar en un cafè des que va morir. Alça la vista i s’adona que Adrian, Parvaneh i el gat esperen la seva resposta.

—Un cafè.

Adrian es grata els cabells per sota de la gorra.

—O sigui, un cafè exprés, no?

—No. Cafè.

Adrian deixa de gratar-se el cap per començar a gratar-se la barbeta.

—O sigui, un cafè?

—Sí.

—Hi vols llet?

—Si és amb llet ja no és un cafè.

Adrian mou els sucrers de la barra. Tal vegada ho fa per fer alguna cosa i no semblar estúpid. Massa tard, pensa Ove.

—Cafè normal de cafetera. Cafè de cafetera de tota la vida —repeteix Ove.

Adrian assenteix.

—D’acord, però no sé com fer-lo.

Ove posa la cara que solen posar les persones com Ove quan els diuen que no saben posar aigua dins una cafetera, col·locar el cafè dins un filtre i després pitjar un botó. Assenyala la màquina de cafè que està mig oculta rere una enorme màquina platejada amb la qual, suposa Ove, fan aquest exprés.

—Ah, aquest cafè! —diu Adrian com si ara entengués de què parlen. Després es gira cap a Ove.

—Vaja, és que no sé com es fa funcionar.

—Però com pot ser? —diu Ove, i passa a darrere la barra.

Aparta el jove del mig i agafa la cafetera. Parvaneh fa un renou amb la gola. Ove es gira cap a ella.

—Sí? —diu.

—Sí? —repeteix ella.

Ove alça les celles. Ella arronsa les espatlles.

—Em vols explicar per què sóc aquí?

Ove comença a abocar aigua a la gerra.

—El jove té aquí una bicicleta que s’ha d’arreglar —diu mentre omple la cafetera d’aigua.

La cara de Parvaneh s’il·lumina.

—La bicicleta que portem al cotxe?

—L’has portada? —pregunta de sobte el jove entusiasmat.

—És clar, si tu no tens cotxe —respon Ove, i comença a remenar un calaix buscant un filtre.

—Gràcies, Ove! —exclama Adrian, i avança una passa cap a ell, però immediatament s’atura abans de fer cap bestiesa.

—Així que la bicicleta és teva —continua dient Parvaneh amb un somriure.

Adrian assenteix però s’afanya a negar-ho amb el cap.

—O sigui. No és meva. És de la meva xicota. O de la que vull que sigui la meva xicota… o sigui.

Parvaneh riu.

—O sigui que Ove i jo hem vingut fins aquí per portar-te la bicicleta perquè la puguis arreglar, oi? I per a una noia?

Adrian assenteix. Parvaneh s’inclina per sobre la barra i dóna un copet al braç d’Ove.

—Saps Ove, a vegades sospito que tens un cor i tot!

A Ove no li agrada com ho diu.

—Tens eines, oi? —demana al jove, i allibera el seu braç de Parvaneh.

Adrian assenteix.

—Vés a buscar-les, doncs. La bicicleta és al Saab que hi ha a l’aparcament.

Adrian assenteix i desapareix cap a la cuina. Torna amb una enorme caixa d’eines i surt al carrer.

—I tu, estigues calladeta! —diu Ove a Parvaneh.

A Parvaneh li balla un somriure a la boca que delata que no pensa estar-se gaire callada.

—Li he portat la bicicleta aquí només perquè no remeni les coses del quartet de les bicicletes del barri… —diu murmurejant.

—Ah! Ja ho entenc… —diu Parvaneh i riu.

Ove fa veure que està ocupat buscant filtres per al cafè. A l’entrada, Adrian està a punt de topar amb l’altre jove.

—Vaig a buscar una cosa, torno de seguida… —diu Adrian amb una mica de recança, i després aclareix a Ove i Parvaneh—. Aquest és el meu cap! —i assenyala el noi dels ulls pintats.

Parvaneh s’aixeca a saludar-lo educadament, mentre Ove continua buscant filtres, rere la barra.

—Què feu? —pregunta el jove dels ulls pintats, mentre mira amb interès el vell que s’ha atrinxerat rere la barra del seu cafè.

—El noi ha d’arreglar una bicicleta —diu Ove com si fos una evidència.

—On són els filtres de cafè de debò? —vol saber Ove, i ho diu amb to exigent.

El jove amb sutze al voltant dels ulls li ho indica. Ove el mira amb atenció.

—És maquillatge?

Parvaneh li diu que calli. Ove no entén per què.

—Què passa? No puc preguntar?

El jove amb sutze al voltant dels ulls somriu una mica nerviós.

—Sí, és llapis d’ulls —li confirma—. És que ahir a la nit vaig sortir a ballar una mica —afegeix, i somriu agraït a Parvaneh que, amb la rapidesa d’un còmplice, li passa una tovalloleta desmaquilladora de la seva bossa.

Ove assenteix i continua preparant el cafè.

—Tu també tens problemes amb les bicicletes, l’amor i les dones? —demana com de passada.

—No, no. Si més no, amb les bicicletes, no. Ni amb l’amor tampoc, crec. I amb les dones, segur que tampoc. Segur, segur… —li respon.

Intenta fer un mig somrís. Quan el silenci ja dura més de quinze segons, comença a jugar amb la vora de la seva samarreta. Ove pitja el botó de la cafetera, que comença a sonar. Es gira i es recolza contra la part interior de la barra, com si cada dia es posés darrere de la barra d’un bar desconegut a fer cafè.

—O sigui, marieta, no? —pregunta assenyalant el noi dels ulls pintats amb el dit.

—OVE! —li retreu Parvaneh clavant-li un cop al braç.

Ove el retira i fa un posat ofès.

—Dona, bé puc demanar, no?

—Però és que no es diu així! No es diu… —li retreu Parvaneh sense voler posar-se la paraula a la boca.

—Marieta? —repeteix de nou Ove.

Parvaneh intenta copejar-li el braç una altra vegada però Ove és més ràpid.

—Això no ho pots dir —li ordena.

Ove es gira cap al noi dels ulls pintats amb un posat genuïnament confús.

—No es pot dir marieta? Doncs què es diu ara?

—Es diu homosexual. O… persona LGBT —l’interromp Parvaneh sense poder evitar-ho.

Ove mira primer a Parvaneh, després al jove dels ulls pintats i després a Parvaneh, una altra vegada.

—No passa res. Pots dir-me com vulguis —diu el jove mentre es posa darrere la barra i es corda un davantal.

Parvaneh bufa i mou el cap mirant Ove amb expressió crítica. Ove fa el mateix però cap a ella.

—Sí, sí… —comença Ove, i mou la mà a l’aire com si busqués la definició exacta enmig d’una orgia de paraules—, però dir-te «persona marieta» vol dir que ets un d’aquells o no?

Parvaneh mira el jove amb una cara que intenta explicar que Ove ha fugit d’un hospital mental d’alta seguretat i que no val la pena enfadar-se amb ell. Però el jove no sembla gens enfadat.

—Sí, sí. Exactament. Jo sóc un d’«aquells».

—D’acord, doncs —diu Ove i es comença a abocar una mica de cafè mentre encara bull.

Després agafa la tassa i surt al carrer sense dir ni ase ni bèstia. El jove no protesta perquè tregui la tassa a fora. La veritat és que li sembla una mica inútil retreure-l’hi, tenint en compte que Ove s’acabava de nomenar cambrer del seu cafè, abans d’interrogar-lo sobre les seves preferències sexuals cinc minuts després d’haver-lo conegut.

Fora, al costat del Saab, Adrian fa cara d’haver-se perdut al bosc.

—Com va? —pregunta Ove retòric mentre pren un glop de cafè i mira cap a la bicicleta, que encara està penjada al cotxe.

—No… o sigui sí… —comença Adrian, i es grata el pit compulsivament.

Ove l’observa durant mig minut. Pren un altre glop de cafè. Mou el cap amb la mateixa expressió que fa una persona quan prem una fruita massa madura. Dóna la tassa de cafè al jove i amolla la bicicleta. La gira i la deixa a terra. Obre la caixa d’eines que el jove ha portat del cafè.

—No t’ha ensenyat, el teu pare, com s’arreglen les bicicletes? —demana al jove sense mirar-lo, mentre s’acota per mirar la roda punxada.

—El meu pare està a la garjola —respon amb veu quasi inaudible, i es grata l’espatlla.

Adrian fa cara de buscar un forat sota els seus peus per desaparèixer. Ove es queda congelat a la meitat d’un moviment, alça la vista i el mira. El jove abaixa els ulls. Ove fa un soroll amb la boca.

—No és tan difícil —murmura finalment, i amb un gest li indica que s’acoti amb ell.

Deu minuts més tard la roda punxada està arreglada. Ove li va donant instruccions. Adrian no diu res. I Ove ha de reconèixer que està atent i que no ho fa malament del tot. Tal vegada és més hàbil amb les mans que no amb les paraules. S’eixuguen les mans amb un drap que hi ha al maleter del Saab. Eviten mirar-se.

—Espero que aquesta noia s’ho valgui —diu Ove, i tanca el maleter.

Adrian no sap gaire què respondre a això.

Quan tornen a dins el cafè hi ha un home baix, tan ample com alt, vestit amb una camisa plena de taques, enfilat en una escala i ajustant uns cargols del que Ove suposa que és l’aparell de l’aire condicionat. El jove dels ulls pintats està al seu costat i li acosta una sèrie de tornavisos. Constantment s’eixuga les restes de maquillatge, mira cap a l’home gras i sembla nerviós. Com si estigués preocupat de ser agafat fent alguna cosa que no toca. Parvaneh es gira cap a Ove.

—Aquest és Amel! És l’amo del cafè! —les paraules li surten atropellades, com si baixessin descontrolades per un tobogan, després d’haver sortit disparades de la seva boca.

Amel no es gira, però deixa anar un reguitzell de consonants sordes inintel·ligibles que Ove no entén, encara que sospita que són una combinació d’obscenitats i parts del cos.

—Què diu Amel? —pregunta Adrian.

El jove amb els ulls pintats es mou incòmode.

—Eh… diu… bé…, és una cosa sobre l’aire condicionat… que se’n va al llit amb…

Llança una ràpida llambregada a Adrian i de seguida abaixa la mirada.

—Diu que l’aparell no val res, que és com un marica —ho diu tan fluix que l’únic que ho sent és Ove, que està just a tocar del noi dels ulls pintats.

Parvaneh, per la seva banda, està ocupada a assenyalar alegrement Amel.

—No se l’entén gens, però s’endevina que són renecs. És com una versió doblada de tu, Ove!

A Ove no li fa gens de gràcia. A Amel, tampoc. Deixa de furgar dins l’aparell i assenyala Ove amb un tornavís.

—El gat és teu?

—No —contesta Ove.

Pensa que no val la pena explicar que el gat no és seu perquè no és el gat de ningú.

—Gat fora. No volem animals a cafè! —diu Amel deixant que les consonants surtin d’una forma entretallada de la seva boca.

Ove mira amb interès l’aire condicionat sobre el cap d’Amel. Després es mira el gat sobre el tamboret. Després, la caixa d’eines que Adrian encara porta. Després, l’aire condicionat. Després, Amel.

—Si t’arreglo l’aire condicionat, el gat es queda.

Ho diu més com si fos un fet que una pregunta. Amel sembla perdre els papers per un moment i, quan els recupera, no sap explicar com ha estat que l’home que estava a sota l’escala ha passat a ser l’home que està dalt de l’escala, mentre que ell ha passat a subjectar-la. Ove s’està allà dalt uns minuts, baixa, es frega la mà contra els camals dels pantalons i li dóna un tornavís i una clau anglesa al jove dels ulls pintats.

—Ho has arreglat! —diu el petit home quadrat de la camisa tacada mig extasiat, quan l’aire condicionat estossega i comença a funcionar.

Agafa Ove per les espatlles amb les seves mans arrugades.

—Whisky? Què vols? A la cuina tenir whisky, jo!

Ove mira el rellotge. Un quart de tres de la tarda. Mou el cap dient no una mica incòmode. Una mica pel whisky, una mica per com Amel l’agafa. El jove amb els ulls pintats desapareix rere la barra sense deixar de fregar-se’ls.

Quan el gat i Ove van cap al Saab, mitja hora després, Adrian els encalça i estira la màniga de l’abric d’Ove amb cura.

—Tio, no diguis res sobre que Mirsad és…

—Qui? —pregunta Ove.

—El meu cap.

Però com que Ove encara té el signe d’interrogació dibuixat a la cara, Adrian concreta:

—El jove del maquillatge.

—La persona marieta? —pregunta Ove.

Adrian assenteix.

—O sigui, que el seu pare… aquest tal Amel… no sap que Mirsad és…

Adrian sembla cercar la paraula correcta.

—Una persona marieta —l’ajuda Ove.

Adrian assenteix. Ove fa un gest com llevant importància al fet. Parvaneh arriba balancejant-se. Li falta l’aire de l’esforç.

—On eres? —demana Ove.

—Li he donat les monedes que tenia —diu Parvaneh mirant cap a l’home de la barba bruta, que continua a terra, recolzat contra la façana.

—Saps que només comprarà aiguardent amb els diners, oi? —diu Ove.

Parvaneh fa uns ulls com unes taronges i es fa la sorpresa, i li respon amb un to sarcàstic:

—No! Però què em dius? I jo que em pensava que faria servir els diners per pagar un crèdit que va demanar per treure’s la llicenciatura de física de partícules…

Ove fa un bufit i obre el Saab. Adrian es queda a una banda del cotxe.

—Què vols? —pregunta Ove.

—No diràs res sobre Mirsad, oi? O sigui, de veritat, eh?

Ove el respon amb una veu carregada de resolució:

—Escolta’m! Ets tu qui té previst comprar un cotxe francès. No t’hauries d’amoïnar tant pels altres, ja en tens prou amb els teus problemes…