36

Un home anomenat Ove i un whisky

És difícil reconèixer que s’està equivocat. Especialment quan s’ha estat equivocat durant molt de temps.

Sonja solia explicar que Ove només havia reconegut que s’havia equivocat una vegada durant els molts anys que havien estat casats. Va ser a començament dels anys vuitanta un dia que va estar d’acord amb ella en una cosa que després es va demostrar que no era correcta. De fet, Ove solia dir que tot plegat eren històries, que l’única cosa que havia reconegut, ell, era que ella s’havia equivocat, no que ell s’hagués equivocat.

«Estimar algú és com canviar de casa», solia dir Sonja. «Al principi, t’enamores del que és nou, cada dia et meravella que allò sigui teu, com si tinguessis por que, de sobte, aparegués una persona i et digués que tot ha estat una gran equivocació, que no tens dret a viure tan bé i en un lloc tan bonic. Però amb els anys, la façana es desgasta, la fusta es clivella i comences a estimar la casa no per la seva perfecció sinó per les seves imperfeccions. En coneixes cada cantonada i cada racó. La manera d’evitar que la clau es quedi enganxada quan fa massa fred al carrer. Quines rajoles es mouen una mica quan les trepitges i com has d’obrir els armaris perquè no facin renou. I són tots aquests secrets els que fan que la casa sigui teva».

Ove solia sospitar que, en aquella comparació, ell era la porta dels armaris. I de tant en tant, quan s’enfadava, acostumava a sentir Sonja que murmurava «em pregunto si hi ha alguna cosa a fer quan els fonaments de la casa s’han posat de biaix ja des de bon començament». Ove sabia ben bé què volia dir quan deia això.

—Jo només dic que depèn del preu del motor de dièsel, no? I de quanta benzina consumeix per cada quilòmetre i aquestes coses —diu Parvaneh resoluda, atura el Saab davant d’un semàfor en vermell i intenta, sense deixar de gemegar, posar-se bé en el seient.

Ove la mira amb una expressió de decepció sense límits, com si no hagués parat atenció al que li ha dit. Ha intentat instruir la dona embarassada en els misteris del que significa ser propietari d’un cotxe. Li ha explicat per què cal canviar de cotxe cada tres anys per evitar perdre diners. Li ha explicat, d’una manera pedagògica, que tot aquell que sap de cotxes explica que, perquè un cotxe amb motor dièsel sigui rendible, cal conduir dues mil milles cada any. I què fa, ella? Li porta la contrària, com sempre. Comença a divagar dient que «no és possible estalviar comprant un cotxe nou» i que això depèn del que «costi el cotxe». I després li pregunta que «Per què?».

—Perquè sí! —li contesta Ove.

—D’acord, d’acord —respon Parvaneh amb un gest de resignació que fa que Ove sospiti que no es pren gens seriosament la seva autoritat en la matèria. I què s’espera?

—Hem de posar benzina a la tornada —diu quan el semàfor es posa verd, i afegeix—. I aquesta vegada pago jo. Res de discussions.

Ove posa els braços en creu. Sembla tenir ganes de brega.

—Què acostumeu a posar, de benzina, tu i el tòtil?

—Doncs, benzina normal i corrent, no? —respon Parvaneh, sense acabar d’entendre’l.

Ove la mira com si li hagués dit que pensava posar colònia al Saab.

—No em refereixo al tipus de benzina sinó a on en poseu. A quina benzinera?

Parvaneh gira a l’esquerra en una cruïlla de quatre carreteres amb total despreocupació. A Ove no l’estranyaria que comencés a xiular en qualsevol moment.

—No va bé qualsevol benzinera?

—Sí, però a quina companyia teniu TARGETA?

Ove diu el darrer mot amb tanta força que el cos li tremola una mica. Perquè ell, que sempre ha estat escèptic amb les targetes de crèdit i de dèbit, ha considerat indiscutible tenir una targeta per posar benzina. Perquè això és el que calia fer. Primer, et treies el carnet de conduir i et compraves el primer cotxe, i després triaves una companyia de benzineres i t’hi mantenies fidel. D’aquesta manera no anaves canviant de marca de cotxe ni de benzinera segons d’on bufés el vent.

—A cap. No tenim targeta de benzinera —diu Parvaneh, tranquil·la, com si no passés res.

Ove manté un silenci tan funest durant cinc minuts, que ella, una mica amoïnada, suggereix finalment «Statoil?».

—Què val el litre ara mateix? —pregunta Ove amb un fil de dubte a la veu.

—Ni idea —respon ella sincera.

La resposta l’indigna fins al punt que no és capaç de contestar.

Deu minuts més tard, Parvaneh alenteix, entra a l’aparcament de l’altra banda del carrer i para el Saab.

—T’espero aquí —diu.

—No toquis el dial de la ràdio —l’adverteix Ove.

—Noooo —diu Parvaneh, i somriu d’aquella manera tan especial que Ove detesta profundament.

—Va ser un detall que vinguessis ahir —afegeix.

Ove respon amb un dels sorolls del seu repertori que no són paraules sinó expressions de neteja de les vies respiratòries. Parvaneh li dóna uns copets al genoll.

—Les nenes es posaran contentes de veure’t. Estan encantades amb tu!

Ove surt del cotxe sense dir res. No va estar malament el sopar d’ahir, això ho ha de reconèixer. El que passa és que ell no es complica tant a la cuina. N’hi ha prou amb carn amb salsa i patates. Ara bé, si ens hem de posar a fer coses estranyes, com ella va fer, ha de reconèixer que l’arròs amb safrà es podia menjar. La veritat és que no estava malament. En va menjar dos plats. El gat, un i mig.

Després de sopar, mentre Patrick rentava plats, la nena petita va demanar que li llegís un conte abans d’anar a dormir. No hi va haver manera de negociar una altra sortida amb el petit terratrèmol. Així que finalment la va acompanyar a la seva habitació. Es va seure a la vora del llit i li va llegir un conte. Amb les «típiques ganes» d’Ove, va dir Parvaneh. Ell no entenia què pretenia dir amb això. En qualsevol cas, quan la nena es va quedar adormida, amb la meitat del cos sobre el seu braç i l’altra meitat sobre el llibre obert, Ove la va ficar, amb el gat, dins del llit i va apagar el llum.

Quan tornava al menjador va passar per davant de l’habitació de la gran. La va trobar asseguda al seu ordinador, teclejant. Ove va pensar que, avui dia, era l’única cosa que feien els infants. Patrick li havia explicat que «havia volgut iniciar-la a nous jocs, però que ella només volia jugar a aquell» i allò havia fet que Ove mirés amb més bon ulls el joc i també la nena. A Ove la gent que no feia el que deia Patrick li queien bé.

Les parets de l’habitació estaven completament tapades amb dibuixos. La majoria eren esbossos en blanc i negre, fets amb llapis. No estaven malament, havia de reconèixer Ove, per haver estat fets per una nena de set anys sense una plena capacitat per desenvolupar un discurs lògic ni una coordinació motriu madura. Cap dels dibuixos eren persones. Només cases. A Ove li semblava un detall simpàtic.

Va entrar dins l’habitació i es va acostar a la nena. Ella va apartar els ulls de la pantalla i el va mirar amb aquella cara de pomes agres que passejava pertot arreu. No va semblar gaire impressionada de la seva presència. Però quan va veure que Ove no se n’anava, li va indicar una capsa de plàstic per seure. Ove ho va fer. I ella li va començar a explicar, tranquil·lament, que el joc consistia a construir cases i després, ciutats.

—M’agraden les cases —va confessar Ove.

Ove la va mirar. Ella el va mirar. Ove va posar el dit sobre la pantalla, deixant-hi una gran ditada, just en una àrea buida de la ciutat i va preguntar què passava si polsava allà. Ella va moure la fletxa del ratolí i va pitjar. L’ordinador hi va posar una casa. Ove s’ho va mirar amb suspicàcia. Es va acomodar sobre la capsa. Va assenyalar una altra àrea buida. Dues hores i mitja després, Parvaneh va aparèixer furiosa, i els va amenaçar de desendollar l’ordinador si no se n’anaven a dormir immediatament.

Just quan Ove sortia de l’habitació, la nena el va agafar de la màniga, la hi va estirar i li va assenyalar un dibuix a la paret, al costat d’on estava ell.

—Aquesta casa és per a tu! —li va xiuxiuejar com si fos un secret entre tots dos.

Ove va assentir. Fet i fet, potser encara tenien remei, aquell parell de nenes.

Deixa Parvaneh a l’aparcament, travessa el carrer, obre la porta de vidre i entra. El cafè està buit. L’aire condicionat tus com si fos un fumador. Amel està rere la barra, amb la camisa tacada i eixugant gots amb un drap blanc. Té el cos una mica enfonsat, com si l’aire li hagués fugit. La cara és una combinació de pena profunda i ira irracional, que només els homes de la seva generació i d’aquella part del món semblen dominar. Ove es queda dret al mig del local. Els dos homes s’observen uns instants. Un que no es veu amb cor de fer fora de casa un jove homosexual i un altre que no pot fer altra cosa que fer-le’n fora. Ove assenteix amargament com per a ell mateix, camina cap a la barra i s’asseu en un dels tamborets. Creua les mans a la barra i mira molt seriós a Amel.

—Ara sí que em prendria aquell whisky, si encara mantens viva la invitació.

La respiració agitada d’Amel esdevé un seguit de sospirs. Sembla que vol dir alguna cosa però després es controla. Acaba d’eixugar els gots en silenci. Plega el drap i el posa al costat de la màquina de cafè. Desapareix dins la cuina sense dir res. Torna amb una botella que té una etiqueta amb unes lletres que Ove no sap llegir. També porta dos gots. Ho posa tot davant d’ell, sobre la barra.

És difícil reconèixer que s’està equivocat. Especialment quan s’ha estat equivocat durant molt de temps.