39

Un home anomenat Ove i la mort

La mort és una cosa estranya. Les persones viuen la seva vida com si no existís, i encara així és un dels motius pels quals viuen. Quan ens arriba l’hora, alguns de nosaltres assolim tal consciència de la seva existència, que comencem a viure amb més intensitat, més tossudesa, més ràbia. Altres necessitem la seva presència constant per entendre tan sols quin és el seu oposat. Altres estem tan ocupats pensant-hi que ens instal·lem a la sala d’espera molt abans que ens anunciï la seva presència. Ens fa por i, encara així, ens fa molta més por que li arribi a una altra que estimem més que a nosaltres mateixos. Perquè la por més gran que tenim, en relació amb la mort, és que passi de llarg. Que ens deixi aquí sols.

La gent sempre havia dit d’Ove que era «esquerp». Però què s’empatollava, la gent! Ove no era esquerp, però tampoc no es passejava pel món amb un somriure a la boca. I per això l’havien de tractar com si fos un criminal? Ove pensava que no, per descomptat. Però alguna cosa es trenca en la pregonesa d’un individu quan li toca enterrar l’única persona que l’ha comprès mai. No hi ha temps al món que guareixi una ferida com aquesta.

I el temps és una cosa ben estranya. La majoria de nosaltres vivim per allò que tenim al davant. D’aquí a uns dies, unes setmanes, uns mesos. Un dels moments més terribles en la vida d’una persona és, segurament, quan s’adona que ha arribat a una edat en la qual té més coses al seu darrere que al davant. I quan el temps ja no és al davant, hem de trobar motius pels quals viure. Records, tal vegada. Tardes assolellades passejant amb algú. L’olor de les flors noves al jardí. Els diumenges al cafè. Néts, tal vegada. Trobem la manera de viure el futur dels altres. I no és que Ove hagués mort, també, quan Sonja se’n va anar. És que va deixar de viure.

El dolor és una cosa ben estranya.

Quan el personal de l’hospital va negar a Parvaneh l’entrada a la sala d’operacions, van haver de recórrer a la força de Patrick, Jimmy, Anders, Adrian, Mirsad i quatre infermeres per neutralitzar els seus cops de puny i impedir-li-ho. Quan un metge li va recordar que estava embarassada i li va aconsellar que segués i «es tranquil·litzés», Parvaneh li va fer caure un dels bancs de la sala sobre el seu peu. I quan un altre metge va entrar a la sala i els va informar, amb veu clínica, freda i asèptica, que «es preparessin per al pitjor», aleshores Parvaneh va deixar anar un crit i es va desplomar a terra, com un globus desinflat, amb la cara enterrada entre les mans.

L’amor és una cosa ben estranya. Ens agafa de sorpresa.

A dos quarts de quatre de la matinada arriba una infermera a la sala d’espera per endur-se Parvaneh. No ha volgut sortir d’allà, tot i que han intentat obligar-la tots. Bé, tots menys Patrick, que sap com és i no vol temptar la sort. Però tots els altres, sí, perquè no l’han vist enfadada prou vegades per saber que Parvaneh no és una dona a la qual es pot donar ordres i sortir-se’n, estigui embarassada o no. Té els cabells embullats, els ulls vermells i la cara plena de restes de rímel i de llàgrimes. Sembla tan feble i poqueta cosa quan entra a la petita cambra del fons del passadís, que, en veure-la tan grossa, una infermera corre cap a ella amb la intenció d’impedir que ensopegui i caigui. Parvaneh es recolza al marc de la porta, fa un profund sospir i somriu dèbilment a l’infermera per fer-li entendre que es troba bé. Fa un pas cap al centre de l’habitació i es queda palplantada uns segons, com si per primera vegada en tota la nit s’adonés del que ha passat.

Tot seguit s’acosta al llit, es posa al costat d’Ove, amb els ulls plens de llàgrimes, i comença a clavar-li cops als braç amb les mans.

—ESTÚPID! —crida i el copeja cada vegada amb més força—. NO te’n pots anar! Ho entens? No t’ho permeto! —l’escridassa.

Els dits d’Ove es mouen. Parvaneh els agafa, se’ls posa al front i comença a plorar.

—Escolta, em sembla que convé que et calmis d’una vegada per totes —li xiuxiueja Ove amb veu ronca.

Aleshores Parvaneh torna a clavar-li cops al braç. Ove considera oportú estar-se callat una estona. Però quan la veu asseguda allà, enfonsada en la cadira i agafant-li la mà amb aquella mescla de ràbia, compassió i por autèntica en els seus enormes ulls marrons, Ove aixeca la seva altra mà i li acaricia el cap. Té el nas intubat i respira amb dificultat. Com si cada alenada fos una fiblada de dolor punyent. Les paraules li surten com xiulets curts i roncs.

—Suposo que no vas deixar que l’ambulància circulés per la zona residencial, oi?

Al cap de quaranta minuts una infermera s’atreveix a treure el cap dins l’habitació. Una estona després, arriba un metge jove amb ulleres i esclops de goma que, segons Ove, camina com si dugués ficat un pal al cul. S’asseu al llit i mira els seus papers.

—Parr… man? —diu, i mira distret a Parvaneh.

—Parvaneh.

El metge no sembla gaire interessat a pronunciar bé el nom.

—Aquí posa que ets el familiar més proper —diu. Mira a la dona iraniana d’uns trenta anys i després, l’home de cinquanta-nou que no sembla gens iranià.

En veure que cap dels dos té intenció d’explicar la situació, a part que Parvaneh dóna un copet de colze a Ove dient «ves per on! Familiar més proper!», i que Ove murmura «calla!», el metge sospira i continua.

—Ove té un problema al cor… —comença a dir sense emoció a la veu, i es posa a enumerar un reguitzell de termes mèdics que cap persona amb menys de deu anys de formació mèdica o amb una relació gens sana amb les sèries de televisió podria entendre.

Parvaneh el mira amb una sèrie d’interrogants i exclamacions a la cara, i el metge sospira una altra vegada, tal com sospiren els metges joves amb ulleres i esclops de goma i amb un pal al cul que es veuen constrets a comunicar-se amb persones que ni tan sols tenen la decència d’haver anat a un curs introductori de medicina abans d’entrar en un hospital.

—El seu cor és massa gran —resumeix el metge.

I llavors Parvaneh es mira el metge una bona estona. I després observa detingudament Ove en el llit. I després torna a mirar el metge, com si esperés que es posés a cantar i a ballar i digués amb veu alegre: «Era una broma!».

I quan ell no ho fa, Parvaneh comença a riure. Primer és com si tossís, després com si intentés reprimir un esternut, però immediatament esdevé una rialla incontenible, profunda i sonora. S’agafa al llit, es venta amb les mans per intentar parar de riure, però no se’n surt. I després segueix una riallada llarguíssima que ressona per l’habitació, surt al passadís i fa que les infermeres, estranyades, treguin el cap per saber què passa allí dins.

—Veus el que em toca suportar? —diu Ove al metge, i posa cara de resignació, mentre Parvaneh enterra el cap dins un dels coixins en un intent d’ofegar les rialles.

El metge fa cara de pensar que no l’han preparat per a aquella eventualitat, i al final s’aclareix la veu i gairebé fa una puntada de peu enèrgica, per recordar a tothom la seva autoritat. Naturalment, no li serveix de gaire, però després d’uns quants intents i repeticions, Parvaneh es calma, agafa aire i diu: «Ove té un cor massa gran! Aquesta sí que és bona!».

—Un respecte, si us plau, que sóc jo qui s’està morint —rondina Ove.

Parvaneh belluga el cap i somriu amablement al metge.

—Això és tot?

El metge recull els seus papers amb cara de resignació.

—Si es pren la medicació, el podrem mantenir sota control. Però mai no es pot saber del cert. Pot durar mesos o anys.

Parvaneh el tranquil·litza amb un gest de la mà.

—Bé, aleshores no cal que ens amoïnem. No hi ha dubte que Ove és BEN DOLENT per això de morir-se!

Ove la mira clarament ofès pel comentari.

Quatre dies després Ove torna a casa seva amb un caminar ranc. Parvaneh l’ajuda per un costat i per l’altre, Patrick. L’un que va amb crosses i l’altra està embarassada. Quin parell de puntals, pensa. Però no ho diu en veu alta. Ja se les ha hagut amb Parvaneh quan no l’ha deixat entrar de cul fins al portal. «JA HO SÉ, OVE! JA HO SÉ!! Si m’ho tornes a repetir, et prometo que cremaré tots els maleïts rètols dels pebrots!». A Ove, naturalment, li ha semblat una reacció innecessàriament dramàtica, si més no.

La neu cruix sota les sabates. Hi ha llum a dins de casa. El gat l’espera assegut davant l’entrada. Hi ha dibuixos sobre la taula de la cuina.

—Les nenes els han dibuixat per a tu —diu Parvaneh mentre deixa les claus a la cistelleta del costat del telèfon.

Quan veu que la mirada d’Ove està fixa sobre les lletres que hi ha escrites en un dels cantons dels dibuixos, diu amb una mica de vergonya a la veu:

—Les nenes… Ove, si us plau, no et molestis pel que han escrit! Ja saps com són els infants. El meu pare va morir a l’Iran. Mai no han tingut un… ja saps…

Ove no li fa cas. Agafa els dibuixos i va cap a la cuina.

—Em poden dir com vulguin. No n’has de fer res, tu!

I després penja els dibuixos sobre la porta de la nevera, l’un al costat de l’altre. El que hi diu «Per a l’avi», el primer. Parvaneh intenta no somriure però no se’n surt.

—Deixa de somriure i posa el cafè, au. Vaig a les golfes a buscar les capses de cartró mentrestant.

Aquell vespre, Parvaneh i les nenes l’ajuden a endreçar la casa. Emboliquen totes les coses de Sonja dins de paper de diari, dobleguen amb cura els seus vestits i els posen dins les capses. Un record rere un altre. I a dos quarts de deu, quan tot està empaquetat i les nenes s’han adormit al sofà, amb el tou dels dits tacats de tinta i la boqueta plena de gelat de xocolata, llavors Parvaneh s’agafa de sobte al braç d’Ove com si la seva mà fos una garra de metall. I quan Ove crida «Ai!», ella li respon «CALLA!».

I una altra vegada cap a l’hospital!

És un nen.