37

Un home anomenat Ove
i una pila de gentussa que es fica
on no els demanen

—Em sap greu, per això —diu Ove en veu baixa.

Treu la neu de la làpida.

—Però ja saps com són, les coses. Avui dia, la gent ja no respecta l’espai dels altres. Entren a casa sense trucar, i t’emboliquen amb qualsevol cosa. Ja no pots estar ni al bany tranquil —li explica mentre treu les plantes congelades i en planta unes de noves.

La mira com si esperés que li donés la raó. Naturalment, ella no ho fa. Però el gat, que està assegut al seu costat, sí que sembla compartir la seva opinió. Especialment allò que ja no es pot anar al bany tranquil.

La periodista Lena ha passat per casa d’Ove i li ha deixat un exemplar del diari. Apareixia a la portada amb cara seriosa. Havia complert la seva promesa i havia deixat que li fes l’entrevista. Però no pensava somriure al fotògraf com si fos un ase, això ja ho va avisar.

—És una entrevista fantàstica! —li va dir la periodista entusiasmada.

Ove no va contestar, però a ella no li semblava afectar-li gens. Se la veia nerviosa, impacient. Mirava el rellotge com si tingués pressa per arribar a algun lloc.

—No vull que facis tard per mi —va dir Ove.

Ella va deixar anar una rialla d’adolescent.

—Anders i jo hem quedat per anar a patinar al llac!

Ove va assentir i s’ho va prendre com la confirmació que la conversa havia acabat. Va tancar la porta. El diari, l’havia deixat sota la catifa de l’entrada. Faria un bon servei xuclant la neu i el fang que el gat i Mirsad portaven de fora.

Quan va ser a la cuina va llençar a la paperera la publicitat i els diaris gratuïts que Adrian li havia deixat, tot i que Ove havia posat amb lletres ben clares a la seva bústia «No volem publicitat, gràcies». Es veu que hi havia coses que Sonja no li havia pogut ensenyar a llegir. És clar que també devia tenir a veure amb el fet que el tal Shakespeare no havia escrit rètols, suposava, i va decidir aprofitar per fer una neteja general de papers per la casa, ara que s’hi havia posat.

Al final de la pila de publicitat que hi havia a la cuina, va trobar la carta que la periodista Lena li havia escrit. La carta que Adrian havia portat la primera vegada que va trucar a la seva porta. I que encara no havia obert.

«Llavors almenys trucava a la porta, el jove… Ara entra de casa i en surt com si fos seva», va pensar Ove insatisfet, mentre mirava la carta sota la llum de la bombeta de la làmpada de la cuina com si busqués la marca d’aigua d’un bitllet. Va agafar un ganivet del calaix. Tot i que sabia que Sonja s’empipava quan utilitzava ganivets en comptes de l’obridor.

Estava signat per l’home del vestit fosc i l’abric gris que Ove havia rescatat de la via quan s’havia desmaiat. La periodista Lena li havia explicat que el desmai havia estat produït per una malaltia neurològica complicada. Si no l’haguessin trobat i no haguessin començat a medicar-lo a temps, hauria mort en un termini d’uns quants anys. «Així que li vas salvar la vida dues vegades», li va explicar amb aquell to de veu tan entusiasta, el mateix que va fer que Ove es penedís una mica de no haver-la deixada més estona tancada al garatge quan en va tenir l’oportunitat.

Va doblegar la carta i la va ficar novament dins el sobre. Va mirar la fotografia. Tres fills, el gran adolescent i els altres dos d’una edat semblant a les nenes de Parvaneh, el miraven des de la instantània. Bé, tampoc el miraven, pròpiament, perquè feien una pila al fons de la foto, amb un fusell d’aigua a les mans, i reien a cor què desitges. Darrere d’elles hi havia una dona rossa d’uns quaranta-cinc anys, amb un gran somriure i amb els braços oberts de bat a bat com una au rapinyaire, amb dues galledes de plàstic plenes d’aigua a cada mà. A sota de tot de la pila, hi havia l’home del vestit fosc, que a la foto lluïa una samarreta xopa i que intentava defensar-se del xàfec d’aigua.

Ove va llençar la carta juntament amb la publicitat. Va tancar la bossa d’escombraries amb un nus. Va tornar a la cuina. Va agafar un imant de l’últim calaix i va posar la fotografia a la porta de la nevera. Al costat del dibuix acolorit que la nena petita de tres anys havia fet d’ell quan tornaven de l’hospital.

Ove torna a passar la mà per sobre la làpida, tot i que ja n’ha tret tota la neu que podia treure.

—Ja els vaig dir que probablement tu voldries una mica de pau i tranquil·litat, com qualsevol persona normal. Però és que no em fan cas —diu rondinant i mirant alhora la làpida amb un gest d’impotència.

—Hola, Sonja —diu Parvaneh darrere d’Ove, i saluda amb tant d’entusiasme que els guants, que li van grans, se li escapen.

—Huuula! —crida la més petita.

—Es diu «hola» —la corregeix la seva germana.

—Hola, Sonja —diuen en ordre Patrick, Jimmy, Adrian i Mirsad.

Ove s’espolsa la neu dels peus i assenyala el gat amb un moviment de cap.

—Bé, el gat ja el coneixes.

La panxa de Parvaneh és tan gran que, quan s’agenolla a terra i posa una mà a la làpida i l’altra sobre Patrick, recorda una tortuga. Ove es guarda la comparació per a ell. Hi ha formes més agradables de morir, pensa. I ell n’ha provat unes quantes.

—Aquestes flors són de part de Patrick, les nenes i meva —somriu amable a la làpida.

Després mostra una altra flor i diu:

—I aquesta és d’Anita i Rune. T’envien molts records!

Quan tota aquella increïble colla marxa cap a l’aparcament, Parvaneh es queda un moment ressagada al costat de la tomba. Ove vol saber per què, però ella li respon que no és cosa seva amb el seu somriure que li fa venir ganes de llançar-li objectes pel cap. Res gaire contundent. Però sí alguna cosa simbòlica.

Respon amb un bufit en una octava greu però, després d’una breu reflexió, com que sap que discutir amb aquestes dues dones és perdre abans de començar, ho deixa estar. I ell també se’n va cap al Saab.

—Coses de dones —li diu Parvaneh quan torna a l’aparcament i s’asseu al volant. Ell no sap ben bé què vol dir amb això, però decideix no preguntar. La nena de set anys ajuda la petita a posar-se el cinturó de seguretat. Mirsad i Patrick s’han ficat com han pogut dins el cotxe d’Adrian, aparcat al davant. Un Toyota. Una elecció gens digna d’una persona intel·ligent, com ja li va fer saber Ove quan eren al concessionari. Però, almenys no era francès. I Ove havia aconseguit rebaixar vuit mil corones del preu i, a més, s’ho va arreglar perquè li donessin els pneumàtics d’hivern de franc. Així que, malgrat tot, era acceptable.

Quan Ove va arribar al concessionari, aquell maleït jove havia estat mirant un Hyundai. Per tant, hauria pogut ser pitjor.

Paren al McDonald’s de camí cap a casa. Jimmy i les nenes estan exultants d’alegria. Parvaneh, a més, necessita anar al lavabo. Bàsicament és per això que hi paren. Quan arriben al barri, cadascú se’n va per la seva banda i s’acomiaden. Ove, Mirsad i el gat s’acomiaden de Parvaneh, Patrick, Jimmy i les nenes, i tomben a l’alçada de la cantonada de la caseta d’eines d’Ove.

És difícil esbrinar quant temps fa que aquell home quadrat espera davant de casa. Tal vegada tot el matí. Té la mateixa expressió que un guàrdia a la seva post, enmig del bosc. Com si estigués tallat directament d’un tronc gruixut i els graus sota zero no l’afectessin gens ni mica. Però quan Mirsad gira per la cantonada i el tap de bassa el veu, comença a moure’s nerviós.

—Hola —diu enravenant-se més i canviant de nou el pes a l’altre peu.

—Hola, papa —diu Mirsad amb un fil de veu i es queda dret a tres metres d’ell sense saber què fer.

A la nit, Ove sopa a la cuina de Patrick i Parvaneh, mentre un pare i un fill parlen a la seva cuina de decepcions, esperances i masculinitat en dues llengües diferents. Potser sobretot parlen de valor. A Sonja li hauria agradat, ell ho sap. Però intenta no somriure perquè no ho vegi Parvaneh.

Abans d’anar-se’n a dormir, la filla gran li posa un paper a la palma de la mà que diu: «Invitació a la meva festa d’aniversari». Ove llegeix el paper com si fos un document legal.

—Ah, és clar. I deus voler un regal, també, oi? —li retreu.

La nena gran abaixa els ulls i nega amb el cap.

—No cal que compris res, però sí que tinc un desig.

Ove doblega la invitació i la fica en una de les butxaques de darrere dels pantalons. Amb els braços fent nanses afegeix:

—Ah sí?

—És massa car, diu la mama, així que no cal que t’amoïnis —diu la nena sense alçar la mirada i negant amb el cap.

Ove assenteix amb complicitat, com si un delinqüent li hagués indicat subtilment que el telèfon pel qual estan parlant està punxat. Ell i la nena miren al voltant per assegurar-se que els pares no els senten. Tot seguit Ove s’inclina cap a la nena i, fent trompeteta amb les mans, li xiuxiueja:

—Un iPad.

Ove fa la mateixa cara que si li haguessin dit «un rwedergtdroide».

—És una espècie d’ordinador. Hi ha programes especials de dibuix per a l’iPad. I són per a nens! —li xiuxiueja una mica més fort.

I la mirada se li encén intensament.

Una mirada que Ove reconeix perfectament.